L’actualitat internacional de les darreres setmanes ha estat protagonitzada pel conflicte entre Rússia i Ucraïna, des que el president de la Federació Russa, Vladímir Putin, va autoritzar el primer atac a gran escala el passat 24 de febrer, iniciant així el setge i els bombardejos sobre diferents ciutats ucraïneses per part de les tropes russes. Es tracta de l’inici -o la continuació- de l’enèsima crisi humanitària que, en qüestió de dies, ha provocat el desplaçament de milions de persones que fugen del conflicte. En aquest sentit, Josep Dorca publicava fa uns dies en aquesta revista l’article “Ucraïna, la frontera disputada”, on repassava els antecedents històrics que precedeixen l’esclat de la guerra russo-ucraïnesa, situant-se al segle XVII per entendre l’origen de les tensions entre ambdós països.
Així, i regits per l’actualitat, convé esclarir alguns conceptes que és important entendre i utilitzar correctament: per mobilitat humana entenem els desplaçaments humans que impliquen canvi de lloc de residència, que poden ser interns o transfronterers, i voluntaris o forçats. La mobilitat interna implica moure’s sense sortir del propi país, mentre que la transfronterera comporta establir-se en un altre territori. D’altra banda, per migrant, que no refugiat, entenem aquella persona que ha deixat el seu país d’origen per romandre en un altre, convertint-se així en emigrant des del punt de vista del país d’origen, i immigrant des del punt de vista del país receptor. La categoria de migrant s’aplicarà sempre que aquest canvi territorial tingui cert contingut de permanència.
Aleshores, quina diferència hi ha entre un migrant i un refugiat? Si bé en l’actualitat tenen els mateixos drets humans universals i llibertats fonamentals, que s’han de respectar, protegir i complir en tot moment, constitueixen dos grups diferenciats que es regeixen per marcs jurídics separats. La diferència de base és que un refugiat és un migrant forçós que té dret a protecció internacional específica, arran de la seva condició de persona que és víctima de conflictes bèl·lics o persecucions. La seva situació es troba reconeguda sota el marc normatiu de la Convenció de Ginebra sobre l’Estatut dels Refugiats de l’any 1951, que obliga els Estats signants a donar-los acollida.
El fet és que, en la darrera dècada, els conceptes moviments migratoris, migrants i refugiats han passat a tenir presència gairebé diària als mitjans de comunicació, que han sotmès la “qüestió dels migrants” a debats i polèmiques quotidianes. I si bé les migracions recents poden ser inèdites en escala i abast, els moviments de població sempre han format part de la història de la humanitat. Des dels desplaçaments dels primers grups d’homínids arreu del planeta, fins a les migracions causades per les guerres, les conquestes, la formació de nacions, el sorgiment d’estats i imperis, o la recerca de noves oportunitats econòmiques: el desplaçament humà, tant voluntari com forçat, ha estat un factor clau per entendre el desenvolupament de les societats humanes.
Fugida, expulsió i deportació a Europa durant la Segona Guerra Mundial
La Segona Guerra Mundial va implicar moviments militars massius mai vistos fins al moment, desplaçant els soldats a través de distàncies geogràfiques immenses; però també va tenir un gran impacte en l’àmbit del desenvolupament de la població europea: el conflicte va causar moltes més víctimes civils que no pas militars, especialment a causa de la guerra d’extermini d’Alemanya a l’est d’Europa, i els atacs aeris contra la població civil. Cinc anys després que acabés la guerra, el 1950, la població total d’Europa era de 531 milions de persones, uns 6 milions menys que el 1940, malgrat l’alta taxa de fertilitat es va subseguir el final del conflicte.
El període de la guerra i els anys immediatament posteriors van estar marcats per la fugida i l’expulsió, les deportacions i els treballs forçats. El nombre de refugiats, expulsats i deportats només a la fase d’expansió militar alemanya entre 1939 i 1943, va ser de 30 milions de persones a tot Europa, és a dir, el 5% de la població europea. Si a aquestes dades hi afegim els treballs forçosos massius entre 1943 i 1945, obtenim entre 50 i 60 milions de refugiats, expulsats i deportats; és a dir, més del 10% de la població total d’Europa, inclosa la part europea de Rússia. Un cop finalitzada la guerra, van continuar els trasllats forçosos a gran escala.
En general, es poden definir quatre grups principals d’emigrants forçosos causats per la Segona Guerra Mundial i la postguerra: els refugiats de les zones de guerra i els que van ser evacuats o van fugir de les tropes que avançaven; els deportats o internats durant la guerra, incloent-hi els treballadors forçats -especialment per a l’economia de guerra nazi-, i els presoners de guerra, les parts “reinstal·lades” o deportades de les poblacions locals o estrangeres; les persones desplaçades en el període posterior a la guerra, que es van superposar en gran manera amb els “treballadors estrangers” de l’economia de guerra nazi; i els expulsats al final de la guerra i immediatament després de les antigues províncies orientals d’Alemanya i els assentaments alemanys a l’est, el centre-est i el sud-est d’Europa.
A partir del 1939, es van multiplicar els moviments de refugiats que escapaven l’avenç de les tropes alemanyes. A Polònia hi havia uns 300.000 refugiats, dels quals entre 50.000 i 100.000 van travessar les fronteres cap al sud i l’est. Fins a mitjans de 1940, uns 35.000 polonesos van trobar refugi a Gran Bretanya, on es va establir un govern polonès a l’exili. A causa de l’avenç alemany a Europa occidental, la Gran Bretanya aviat va comptar amb més de 100.000 refugiats del continent, provinents dels Països Baixos i Bèlgica, França, Dinamarca i Noruega.
En el cas de França, a principis de 1940 va rebre un gran nombre encara més elevat de refugiats, que posteriorment van haver de partir-ne davant la invasió alemanya: uns 5 milions de refugiats dels Països Baixos, Bèlgica i el nord de França van arribar al centre i al sud de França utilitzant qualsevol mitjà de transport imaginable, i fins i tot fugint a peu a través del territori francès. Entre ells hi havia una gran part dels emigrants procedents d’Alemanya i de les zones ocupades pels alemanys, que havien abandonat el país entre la presa del poder pels nazis i l’inici de la guerra, fugint inicialment als països veïns. El flux de refugiats va col·lapsar completament tot el sistema de transports, contribuint de manera notable al debilitament de la resistència francesa davant la invasió alemanya.
L’atac al sud-est d’Europa, després de la tardor del 1940 per part d’Itàlia i a partir de la primavera del 1941 per part dels alemanys, va provocar el moviment de milers de persones. Aquesta situació va ser superada amb escreix quan els nazis van iniciar la guerra d’extermini contra l’URSS: es calcula que 12 milions de persones de la part occidental de la Unió Soviètica van fugir de les tropes alemanyes o van ser evacuades o obligades a reassentar-se. Això incloïa els qui les autoritats soviètiques van deportar a l’est: més d’1,5 milions de polonesos, ucraïnesos i russos dels territoris orientals de Polònia que van ser ocupats per l’Exèrcit Roig, d’acord amb el pacte entre Adolf Hitler i Ióssif Stalin el 1939, així com unes 200.000 persones dels estats bàltics que, segons aquest pacte, van passar a estar sota control rus. Després que els alemanys ataquessin la Unió Soviètica el 1941, Stalin va ordenar la deportació d’uns 400.000 alemanys del Volga a Sibèria, acusant-los col·lectivament de “col·laboració” amb els invasors alemanys. També es va sospitar de la col·laboració dels 640.000 kalmucks, txetxens i ingriens deportats el 1943, i dels 250.000 tàrtars de Crimea deportats el 1945. Tots ells havien viscut sota l’ocupació alemanya i van ser acusats d’haver donat suport als ocupants.
La Convenció de Ginebra de 1951 i el Protocol de 1967
El cruent escenari que va deixar la Segona Guerra Mundial, va evidenciar la necessitat de respondre a les conseqüències del conflicte, oferint protecció internacional i assistència a les víctimes de la guerra. En aquest sentit, el 28 de juliol de 1951 l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovava, en una conferència especial celebrada a Ginebra (Suïssa), la “Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats”. El tractat estableix per primera vegada una definició del terme refugiat (Article 1), diferenciant entre qui ho és i qui no: en aquell moment, només reconeixia com a tals a les persones forçades a abandonar el seu país d’origen arran de la Segona Guerra Mundial. També s’estableix qui pot demanar protecció internacional a un altre país i demanar-hi asil.
La Convenció, que reconeix l’abast internacional del “problema dels refugiats”, i la importància de la cooperació internacional per solucionar-lo, prohibeix als Estats firmants la discriminació per motius de raça, religió o país d’origen en l’aplicació de totes les seves disposicions (Art. 3), i presenta els drets humans fonamentals de tota persona refugiada: la llibertat de religió (Art. 4), el dret al treball remunerat (Art. 17), el dret a l’educació pública (Art. 22), o el dret a la llibertat de circulació (Art. 26) i a la possessió de documentació d’identitat (Art. 27), entre d’altres.
Ara bé, a part de la definició de refugiat, la premissa fonamental que es desprèn de la Convenció de Ginebra de 1951 és el principi de non-refoulement (no devolució), una norma que actualment ja es considera una norma de Dret internacional consuetudinari, i que afirma que una persona refugiada no ha de ser retornada a un país en el qual afronta greus amenaces a la seva vida o llibertat. El precepte es desenvolupa en el primer punt de l’article 33 d’aquest tractat, Prohibición de expulsión y de devolución (“refoulement”):
«Ningún Estado Contratante podrá, por expulsión o devolución, poner en modo alguno a un refugiado en las fronteras de los territorios donde su vida o su libertad peligre por causa de su raza, religión, nacionalidad, pertenencia a un grupo social u opiniones políticas.»
Respecte de l’àmbit d’aplicació de la norma, s’accepta generalment que l’article 33 engloba a tots els refugiats, independentment de si han estat reconeguts formalment com a persones refugiades o no. Aquesta disposició també reconeix, per tant, als sol·licitants d’asil, independentment de quin sigui el seu estatus jurídic com a estranger.
A conseqüència de la descolonització d’Àfrica i els desplaçaments poblacionals que la succeïren, les Nacions Unides van haver d’ampliar el terme refugiat: el 31 de gener de 1967 es firmava a Nova York el “Protocol sobre l’Estatut dels Refugiats”. Des d’aleshores, es considera com a refugiat a tota persona que “degut a un temor fonamentat de ser perseguit per raons de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o d’una opinió política en particular, es troba fora del país on van néixer i és incapaç o, degut a aquests temors, no està disposat a servir-se de la protecció del seu país d’origen”. Així, el Protocol modificava les restriccions de temps i espai al voltant del terme refugiat, i expandia l’abast de la Convenció de Ginebra de 1951.
El primer estat a ratificar la Convenció de Ginebra va ser Dinamarca, el 4 de desembre de 1952, i actualment en formen part un total de 142 països, que han signat els dos documents: la Convenció i el Protocol. Espanya s’adheria a aquest conveni internacional el 14 d’agost de 1978, i el 1984 s’aprovava la primera llei reguladora del dret a l’asil sobre la condició de refugiat a l’estat espanyol.
Mobilitat humana al món en dades actuals (i reals)
Un estudi publicat l’any 2020 pel Departament d’Assumptes Econòmics i Socials de les Nacions Unides, calculava que el 2019 hi havia 272 milions de persones que havien marxat del seu país per establir-se en un altre, incloent-hi els migrants (238 milions), i els refugiats (33,8 milions). Els principals països d’origen dels migrants, incloent-hi també els refugiats, són l’Índia (17,5 milions), Mèxic (11,8), la Xina (10,7), Rússia (10,5), Síria (8,2), Bangladesh (7,8), el Pakistan (6,3), Ucraïna (5,9), les Filipines (5,4) i l’Afganistan (5,1), entre d’altres. Un 56% dels migrants (152 milions) s’han assentat en països del Nord Global, mentre que els 120 milions restants es troben al Sud Global. Convé fer referència al fet que, en els darrers anys, han augmentat significativament les migracions sud-sud, respecte de les migracions sud-nord.
D’altra banda, els països que han emès major nombre de refugiats són Síria (6,7 milions), Veneçuela (4,4), l’Afganistan (3) i el Sudan del Sud (2,2), seguits de Myanmar, Somàlia i la República Democràtica del Congo, entre d’altres. Alhora, els principals països d’acollida han estat, per ordre, Turquia, Colòmbia, Alemanya, el Pakistan, Uganda, els Estats Units, el Sudan, l’Iran, el Líban, Bangladesh, Jordània i Etiòpia. S’evidencia així que només Alemanya i els Estats Units són països del Nord Global que han assumit quotes altes d’arribada de persones migrants o refugiades.
Consideracions finals
Qui pot sol·licitar la condició de refugiat avui en dia? Segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), poden demanar-la les persones que demostrin que estan sent perseguides al seu país d’origen per diverses causes, com pot ser l’orientació sexual o la violència de gènere, o els civils es veuen obligats a fugir del seu país a causa de conflictes actius, com la guerra de Síria o el conflicte d’Iraq a l’Orient Mitjà, o altres conflictes actius a l’Àfrica, en països com Nigèria, la República Centreafricana, o la República Democràtica del Congo. També és el cas dels ciutadans ucraïnesos que han fugit de la guerra al seu país, que segons l’ACNUR ja ascendeix als 2,69 milions. Es tracta de l’èxode de refugiats ucraïnesos més gran a Europa des de la Segona Guerra Mundial, i ja supera els que van causar totes les guerres a l’antiga Iugoslàvia als anys noranta (2,4 milions de persones).
Amb tot plegat, és inevitable preguntar-se si realment s’estan complint les disposicions de la Convenció de Ginebra i el Protocol de Nova York. Les devolucions en calent són una pràctica habitual a les fronteres de la Unió Europea, i aquestes violen els principis fonamentals d’ambdós tractats. La Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) ha declarat en diverses ocasions la seva preocupació davant la continuada vulneració dels drets de les persones refugiades, concloent que no hi ha vies legals i segures que garanteixin la protecció dels refugiats als quals la Convenció de Ginebra hauria de protegir.
Per saber-ne més:
BLADE, K. (2003). Migration in European History. Blackwell Publishing.
LUCASSEN, J., LUCASSEN, L., MANNING, P. (2010). Migration History in World History: Multidisciplinary approaches. Brill’s Paperback Collection
DE HAAS, H., CASTLES, S., MILLER, M. (2020). The Age of Migration: International Population Movements in the Modern World (6a ed.). Macmillan Education Limited.
NACIONES UNIDAS, Asamblea General. (1951). Convención sobre el Estatuto de los Refugiados. United Nations, Treaty Series (189). Disponible a: https://www.refworld.org.es/docid/47160e532.html
PAJARES, M. (2020). Refugiats climàtics: Un gran repte del segle XXI. Raig Verd Editorial.
