La fe catòlica viu, de finals del segle XVI al XVIII, una reestructuració que la capgirarà i li conferirà una nova manera d’operar, de creure i de viure. La nova adaptació és esglaonada a les diòcesis, on s’hi introduiran els canvis gràcies concilis i els sínodes que regiran, amb més o menys rectitud, una renovellada espiritualitat moral i com a pauta de vida. Vegem-ne un cas regional, però modèlic per al conjunt de la cristiandat post-tridentina.
El Concili de Trento és un dels esdeveniments que més ha pautat, sense dubte, la vida i història europees d’ençà l’època moderna. D’aquell fatídic esqueixament de la fe catòlica en tres actes –de Pau III a Pius IV– n’esdevingué un procés de longue dureée de “confessionalització” i “disciplina social” populars, tal i com ho conceptuaren els historiadors alemanys de finals del segle passat. Un marc transnacional que, d’entrada, les nacions de l’Europa absolutista occidental accepten i adapten en ares d’una cultura epidèrmicament catòlica.
La diòcesi de Tortosa també s’hi adaptava. Molt particularment, és clar. Parlem d’un espai excepcionalment gran i amb un pes religiós gens menyspreable. Amb una extensió d’11.060km2 al 1787 i una població de més de 134.700 habitants, anava del Coll de Balaguer al Matarranya aragonés, vorejant pel Port fins a Llucena, eixint cap a Almassora, i remuntant la costa valenciana i catalana. Aquell any tenia 274 religiosos seculars a 41 parròquies a la banda catalana.
La diòcesi més rica del Principat, com apuntava Enric Querol, procurava doncs aterrar tot allò dictat a Trento fent, d’ençà el 1575, sínodes; és a dir, convocava als seus més destacats membres –els obtentors de canongies i prelatures, a més d’algun clergue d’especial apreciació pel bisbe– periòdicament i dictant, segons les observacions que els hi feien, unes normes de marcat compliment moral, cerimonial i de costums. D’estes reunions que pretenien pautar la vida clerical diocesana n’eixien actes que, desgraciadament, no s’han conservat íntegres. Algunes, paga la pena dir, s’han recuperat fragmentàriament mercès a d’altres composicions que ens ho han permés.
A la diòcesi, en època moderna, s’hi farien set sínodes. El primer, de 1575, amb fra Joan Izquierdo; el segon, amb Ildefons Márquez de Prado, al 1615; el tercer i, sense dubte, el més marcant, amb Justino Antolínez de Burgos, el 1637; el quart, amb Josep Fageda l’any 1682; els dos següents, baix l’encàrrec de fra Sever-Tomàs d’Auter, el 1687 i el 1696; i el darrer, ja al segle XVII, en un concili provincial el 1727 baix el bisbat del castellà Bartolomé Camacho Madueño.
Poc a poquet, a través de visites pastorals que cadascun dels bisbes fa a les parròquies, observem com els dictàmens sinodals delimiten molt finament el bé del mal, allò permés d’allò prohibit per al correcte desenvolupament de la vida clerical i civil, aquell bàsic obtentor de la fe catòlica. Vegem-ne, doncs, com era aquella moral i costums religioses al territori central de la diòcesi tortosina, el baix Sénia –baixant del Port, acarat ja a la Mediterrània–, entre finals del sis-cents i el set-cents.
Festes i corredisses per a una fe més popular
L’església havia tantejat obrir-se. Amb l’Universa (1642) d’Urbà VIII, la participació de laics en l’eucaristia, a través de germandats i confraries, avivaria la fe. A l’Alcanar del setembre de 1770 se’n comptaven un rosariet de sis: les Germandats del Santíssim Sagrament, de Nostra Senyora del Roser, i del Dolcíssim Nom de Jesús –que ja existia al gener de 1669–, i les Confraries de Nostra Senyora del Remei, la de Sant Isidre, i la de Santa Bàrbera i Sant Antoni. Esta darrera, d’origen clarament valencià, ja es documenta al 1752.
Totes elles s’encarregaven de fer processons, misses i actes solemnes i ben lluïts. El Santíssim Sagrament feia la popular amostra del sagrari els tercers diumenges de mes i l’octau dijous després de Corpus. A més, per a santa Bàrbara i sant Antoni Abat es feien balls i danses i, per a sant Isidre, patró dels llauradors, es feien córrer bous. Se celebraven d’altres festes amb processons, com la del dia de la Santa Creu de Maig –segons el testament de la Caterina-Eulàlia Juan, del 17 de juliol de 1682– i, especialment, alguns santoral típics del poble: el Carme, la Puríssima, la Concepció i els sants Càndia, Josep, Joan-Batiste, Benet o Ramon de Penyafort.
A banda, el temple també alberga altres actes al seu interior més, diguem-hi, lúdics. S’hi fan funcions d’orgue i de músiques, de teatres amb actes sagramentals i representacions més populars que donen la idea, tot d’una, d’una església més recreativa.
Els orgues i les funcions amenitzades amb música floreixen en esta època arreu de la diòcesi. A Vinaròs se n’arranja un a finals del XVI que, al remat, serà substituït el 1740 per un de tubular treballat pel daurador local Frederic-Francesc Guilló. A Alcanar n’hi havia també un al 1688, voltat per un cadirat d’anoé, que ocupava un arc en alt de la segona capella entrant a l’esquerra. I hi havia dues places creades a propòsit i tot: sendemà de Reixos de 1720 moria Joan Vaquer Suñé, “mestre de órgens”, natural de Vilalba dels Arcs; poc ans havia faltat Mn. Batiste Boix, natural del poble castellonenc de la Jana, qui se n’ocupava de l’orgue fins a 1716.
A més, durant la Puríssima de 1690, a Alcanar s’hi feren grans festejos: aprofitant una visita de l’abat del monestir de Santa Maria Benifassà, fra Josep Domènech, el rector Mn. Queralt va guarnir tota la vila i va representar-hi un acte sagramental, segurament de Lucas Fernández. I ni dir cal del popular Devallament de la Creu, aquella famosa peça teatral alliçonadora del cicle litúrgic de la Setmana Santa que es representava a Alcanar i a Ulldecona dins dels temples, en uns cadafals col·locats davant de l’altar, i de la qual n’han quedat rastres dispersos.
Però compte, tot això començarà a canviar en este moment. El capítol III de les primeres constitucions sinodals, al 1575, ja es regulen estes pràctiques: “nos, clergues i capellans, hem d’abstindre’ns de fer [dins dels temples] representacions, comèdies, faules, estudis i altres coses lúdiques i profanes.” Esta prohibició, que encara trobem cent anys llargs després –a Alcanar es prohibeixen les representacions en espai sagrat al maig de 1703–, va acabar per ser la fonda tomba de tradicions ja aleshores tricentenàries.
El dia en què el clero va deixar de jugar-se-la
Algunes de les prohibicions dels sínodes poden parèixer-nos irrisòries –des del nostre punt de vista, clar–. El capítol VII de les constitucions de 1682 explicitaven com havien de vestir els religiosos, donat que alguns pretenien disfressar-se de civils: “use vestits exteriors, com serán Sotana, Manteu, ó Ferreruelo, sinó solament de color negre […] y de camí puguen usar un Manteu pardo, de color obscur, y de nit ni de día sens portar, per lo menos, Sotanilla de color negre.” Tampoc es permetia als religiosos “entrar en la Iglesia ab Espardenyes, y al Chor ab guants, y sens Sotana talar.” Igualment, al capítol XVI del mateix sínode s’explicitava que cap “beneficiat, ú ordenat en Sagrats Órdens porte puñals ni pistoles” i que “no preguen tabaco de fum en part pública, ni ans de dir Missa.”
N’hi ha una d’allò més interessant i que aporta unes dades curiosíssimes per a l’època i l’estament. Al capítol VIII de les constitucions de 1682, i encara al capítol XI de les de 1696, apareix l’advertència a “que ningún Sacerdot, ó Beneficiát, juguen a pilota ni altre joch en carrer públich […] ni encara que sia arrimada á parets de la Iglesia, sota pena de vint y sich reals de plata.” Esta advertència podria passar, pel baix Sénia setcentista, sense més sal ni més oli. Però no; a la visita pastoral que el 10 de maig de 1794 feia a Alcanar Josep Salinas, encara referrava més el clau: donat que ningú feia cas del capítol sinodal, exhortava a “no jugar a los Naypes ni juegos de interés ni prohibidos […] ni apostar quantías que excedan los diez rreales de Vellón en toda una partida, y que para éllo se juntarán con otros eclesiásticos, ó personas particulares circunspectas.”
No es podia jugar a res. Però amb l’excusa, la capellanada canareva s’hi recolzava a la paret de l’església i així, tocant espai sagrat, feia la trampa per al gaudi del lleure. Encara al 1799, es llegia amb cert derrotisme que “solsament ho podrán fer per modo de diversió, sense habillar-se de sevil.” Definitivament, aquella capellanada setcentista va estar a un pèl de jugar-se-la de valent.
La importància de la qüestió econòmica
Era 25 de gener de 1675 quan el rector de Sant Miquel d’Alcanar Alexandre Recalles i el vicari Guillem Sancho s’esgatinyaren contra la universitat d’Alcanar amb el síndic Gabriel Boix d’en Grabiel al capdavant. La causa era sonada, i feia com a mínim dos anys que n’anava el poble ple: s’havia canviat la forma acostumada de rebre el delme i la primícia, i el capítol parroquial, amb la percebuda posterior que la part del cabildo civil, en sortia mal parat.
Fins aleshores, els comptes de la primícia –segons el clavari i el racional– havien segut de trenta-sis, una. És a dir, que de cada collita repartida en trenta-sis parts, se n’agafava una; de dívuit, dos; de nou; quatre… Hi delmaven “los fruyts que se cullen en este terme com és de blat, ordi, llegum, cànem, llit y bestiar tan de pèl com de llana”.
Les declaracions dels dotze testimonis són impagables. Vicent Forcadell d’en Grabiel deia que “Alguns [dels que no pagaven la primícia] estaven excomunicats, dient-ho públicament en la plasa de dita Vila y ab altres parts, y que los tenia per impossible la salutació.” Seguia el cirurgià Francesc Prima, que afirmava haver sentit que “lo Retor Racalles dia públicament en la Iglesia […] que sino li paguen la primísia en lo modo y forma en que ell pretén que és contantsí lo Delme, que nos podía salvar y que estaven en pecat.” Recalles va morir el 1681 a Tortosa, apartat de feia un any d’Alcanar.
La qüestió monetària era essencial per a un capítol parroquial de l’època. A part de les almoines, els beneficis –molts d’ells carregats de censals– i aportacions de fidels, als ambients rurals hom havia d’anar a treballar les terres per guanyar-se un jornal. A Alcanar, una partida encara recorda el nom d’un grapat de terres llegades a l’església: lo Benifet. Un conjunt de parcel·les que, a finals del segle XIX i començaments del XX, manaven treballar tres capellans per a nodrir-ne les cases.
Els comptes es passaven ben justos. Trobem més juís on s’hi parla. El batle ordinari Domènec Sancho denunciava el 6 de febrer de 1756 que una bona munió de persones no pagaven, de feia temps, les bestretes anuals pels censals concedits –una espècie d’hipoteca–. Hi figuraven com a censalers –perceptors dels diners– Sebastià i Joan Reverter, Felip Sancho i Jacint Fibla. I com a censataris –pagadors–, un garbuix de cinquanta subjectes i escaig que devien a la universitat canareva, en total, unes 17.333 lliures de plata barceloneses.
Examinant aquella llista que el jurista Francesc Prima Sancho va fer-hi, trobem un bon grapat de clergues. I algun ens fort, com el cabildo catedralici, les monges de Santa Clara i els religiosos de Sant Domènech de Tortosa o les agustines d’Ulldecona, que hi devien quasi 3.000 lliures en total. A més, el clergat canareu eixugava bona part d’este deute: els mossens Tomàs Bòria, Andreu Fibla, Dídac Reverter, Joan Ulldemolins, Josep Anglés, Josep Reverter d’en Joan i Antoni Gisbert devien 4.838 lliures, 11 sous i 4 diners a les arques públiques. I tots ells ho havien carregat als beneficis de l’església de què eren obtentors. Això només podia significar una cosa: si no podien assumir ells la despesa pecuniària, la parròquia en conjunt se n’hi hauria de fer càrrec.
Esta capellanada era aquella mateixa que tenia prohibit pel sínode jugar-se’ls a les cartes. I que havia d’abillar-se amb robes decents. No envà, la universitat canareva es deixava, a mitjans del segle XVIII, 20 lliures per fer front a les despeses causades “por las Festividades que anualmente se haze en la villa á sus Patronos San Ysidro, San Miguel, San Benito y la Ntrâ Sra. del Remedio”, i 20 més “por la limosna dela Quaresma que anualmente se predica.”
La construcció d’un Estat modern amb la solidesa eclesiàstica post-tridentina passava també pels pobles més modestos, inclús en aquell racó de món que era la diòcesi tortosina.
Explicitacions d’allò més amorals
Els problemes d’índole sexual estaven a l’ordre del dia a la diòcesi en època moderna. L’explicitació, l’abús i la relació il·legítima es mesclaven en la intimitat i donaven peu a rumors i especulacions pels pobles que, en alguns casos, desembocaven en processos inquisitorials mig encoberts.
La diòcesi de Tortosa va dependre del tribunal del Sant Ofici valencià, donada la seua situació i que dues terceres parts de la mateixa estaven al territori d’aquell Regne. Un dels seus ministres al territori fou el doctor en Teologia Joan Alabart Roca, rector d’Alcanar i Ulldecona del juliol de 1752 fins a la seua mort, a l’octubre de 1768.
D’Alcanar estant, va començar a redactar un menudet manual sobre com havien de ser les relacions dels clergues i les dames de les cases nobles; la relació que s’establia entre els confessors –ell mateix ho era– i el gènere femení era, per naturalesa, molt estreta, i calia delimitar-la bé per a evitar-ne casos d’explicitacions, relacions sexuals i abusos. Aquell manualet va enviar-lo juntament a una carta al secretari de cambra de l’inquisidor general de València, Manuel Jaramillo Pérez de Prado, el 13 de gener de 1762. No li’n coneixem, de moment, edicions impreses.
Devia ser important que se sabés d’actuacions donada la situació d’explicitacions que s’hi vivia al baix Sénia. Destaca el cas ocorregut a sor Elisabet-Maria Antolí Borràs, agustina del convent d’Ulldecona, que des de 1760 encadenà condemnes inquisitorials per casos diversos, relacionats molts d’ells amb relacions afectives.
Ens hi informa Albert Toldrà a la seua tesi sobre processos relacionats amb el sexe conduïts pel Sant Ofici valencià. Sor Elisabet, en qui ho entroncaven nobles d’Ulldecona i Benicarló –els Antolí de Ferran i els Borràs Sans–, va ser primerament condemnada per mantindre relacions il·lícites i deshonestes amb un home dins del convent i per xafar l’hòstia consagrada en un ofici. Al setembre de 1761, tornaria a ser encausada per continuar mantenint-hi relacions, esta vegada sabent-ho Mn. Alabart, confessor d’aquella comunitat.
I encara en un tom setcentista conservat a l’Arxiu Diocesà referent a Xerta, trobat per Joan-Hilari Muñoz, s’explicita amb cert mode imperatiu que “no debe casar viejo con moça, porqué él la escalienta y otro la goça.” La qüestió sexual era un tòpic recurrent, com es pot veure, i un tema d’interés, mig amagat, mig sabut, entre la població no només civil.
Per saber-ne més
ARASA BARBERÀ, Mn. Josep. “Notas históricas sobre los rectores de la parroquia de Ulldecona” a Raïls, 2002, nº18, pàgs. 199-213.
GARCÍA MONFORTE, Mn. Francisco. El Sínodo de Antolínez de Burgos en el contexto de los Sínodos Diocesanos Tortosinos. Universitat Pontifícia de Comillas, 2000.
PUIGVERT SOLÀ, Joaquim-Maria. “La cultura popular en la Europa rural del Antiguo Régimen” a Noticiario de historia agraria: Boletín informativo del seminario de historia agraria, 1996, any 12, nº6, pàgs. 175-188.
ROIG VIDAL, Joan. Nobles i benestants al Montsià. Benicarló: Onada Edicions, 2017.
ROS DE MEDRANO, Illm. Manuel. Constitutiones Synodales Dertusenses, Excerptae ex Syondis Illustris et Reverendis D. Johannis Izquierdo, Ildephonsi Márquez de Prado, Justini Antolínez de Burgos, Josephi Fageda, Severi Thoma de Auter & ex Concilio Provinciali anno 1727. Olim Collectae R. Márquez&Auter. Tortosa: tipogràfica de Josep Cid, 1819.
TOLDRÀ VILARDELL, Albert. Per la reixeta sol·licitació sexual en confessió davant la Inquisició de València (1651-1819). València: PUV, Publicacions de la Universitat de València, 2019.
_-_Mönch,_Pfarrer_und_Jäger_beim_Kartenspiel_-_0645_-_Führermuseum.jpg){kind=link}
