Maies: una societat desconeguda

Aquí podeu trobar el treball complet [Treball de Final de Grau de la Universitat de Barcelona, 2017].

La concepció del món Maia

Fins ben avançat el segle XIX la concepció que el món occidental tenia sobre la societat maia estava força —per no dir absolutament— allunyada de la realitat. Els maies eren considerats una civilització sense precedents, pacifistes i veneradors de la naturalesa i el temps en si mateix. Es van atribuir els seus orígens —i el de totes les cultures mesoamericanes— a una de les tribus perdudes de Canaán, així com també a la mitològica civilització perduda de l’Atlàntida de Plató. Simplement, era impensable creure que les impressionants estructures monumentals que s’aixecaven per sobre de l’espessor selvàtica fossin obra d’aquells pobles indígenes als quals els descobridors del “Nou Món” donaven la condició salvatges.

D’aquesta concepció sorgia també la idea que les grans ruïnes eren temples habitats per una minoria d’homes encomanats a la pràctica de la seva religió i que estaven allunyats de la resta de la població, la qual estaria, suposadament, dispersa arreu la selva. De la mateixa manera, els conqueridors europeus observaven els jeroglífics i les pintures murals com simples ornamentacions i representacions rituals, mai varen pensar que aquella civilització fos posseïdora d’un sistema desenvolupat d’escriptura. De fet, tanta fou la ignorància sobre aquestes cultures que gairebé tot el seu registre escrit fou cremat, i per tant, perdut per a sempre. Així ens ho relata una font del segle XVI, contemporània a la conquesta de la península del Yucatan, el cronista Fray Diego de Landa:

“Usaban también esta gente de ciertos caracteres o letras con las cuales escribían en sus libros sus cosas antiguas y sus ciencias, y con estas figuras y algunas señales de las mismas, entendían sus cosas y las daban a entender y enseñaban. Llallámosles gran númro de libros de estas sus letras, y porque no tenían cosa en que no hubiese superstición y falsedades del demonio, se los quemamos todos, lo cual sintieron a maravilla y les dio mucha pena” (1992:92) [1566].

Si ens fixem en les últimes paraules del fragment de Fray Diego de Landa, podem observar com fa referència a les supersticions i les seves creences no cristianes: els acusaven d’idolatria i de practicar el culte al dimoni. Però, malgrat la crema de llibres, avui en dia els maianistes tenen al seu abast una de les grans vies d’accés al coneixement del món maia: el corpus jeroglífic. Podem trobar l’escriptura jeroglífica als llindes, esteles, murals, columnes llaurades o també en els objectes portàtils d’ús personal com instruments —eines de cuina, instruments musicals o religiosos utilitzats durant els rituals, etc.— o joies treballades en jade, obsidiana, cloïsses o ossos. En quant a l’escriptura registrada en llibres —paper fet de l’escorça de l’arbre amate presentat en documents plegats— tan sols disposem de l’existència de quatre manuscrits originals, són els anomenats còdex maies, resguardats a Madrid, Dresden, París i Mèxic.

En aquests còdex es reuneix informació molt valuosa, registres minuciosos sobre astronomia, com per exemple el del cicle sinòdic del planeta Venus —Chak Ek—, que trobem al còdex de Dresden, conegut com “les taules de Venus”. No tan sols apareix el seu cicle sinó també una anàlisi detallada i exacta dels dies de duració dels quatre fenòmens que produeix aquest planeta mentre transita per la seva òrbita: després de produir-se la seva conjunció inferior —quan el planeta es posiciona davant del Sol, vist des de la Terra— Venus es situa en el cel oriental i tan sols és visible durant les primeres hores del matí. Durant aquests dies, que són 236, els maies el coneixien com l’estrella matutina. Els dies que desapareix de la nostra vista són 90 abans de la seva conjunció superior, i un cop es produeix aquesta, Venus torna a aparèixer, però aquest cop en el cel de ponent durant 250 dies. El coneixeran com l’estel vespertí. I per últim, abans de tornar a començar el seu cicle novament amb la conjunció inferior, el planeta torna a desaparèixer a la nostra vista durant 8 dies. Un total de 584, que es el comput total de dies del seu cicle sinòdic, uns càlculs exactes que queden enregistrats en els únics còdex sobrevivents de la civilització maia.

Aquesta petita introducció als coneixements astronòmics ens permet aproximar-nos a la cosmovisió maia i sobretot ens permet entendre millor aquesta civilització tan apassionant. L’afany per projectar concepcions bíbliques i de l’antiguitat clàssica sobre aquests vestigis, a més d’esborrar qualsevol document escrit al·legant que era portador de màgia negra i maleficis, simplement reflexa la incapacitat de l’Europa del segle XVIII per comprendre aquesta gran civilització mesoamericana. A més a més, no podien permetre’s pensar que aquells súbdits als quals sobreexplotaven poguessin haver dissenyat aquelles meravelles arquitectòniques, elaborades per una consistent estructura social i alçades d’una manera sublim per damunt del bosc selvàtic.

El canvi de concepció sobre la civilització maia no es va produir fins al segle XIX, i va tenir lloc gràcies a l’escriptor americà John Lloyd Stephens i el dibuixant Frederick Catherwood, els quals van realitzar un viatge d’exploració per tota Mesoamèrica l’any 1840. Dels seus viatges naixerà posteriorment “Incidentes de viaje en América Central, Chiapas y Yucatán”, on Stephens plasmà les seves cavil·lacions entorn a la controvèrsia sobre l’origen dels primers pobladors d’Amèrica. Tracta la poc encertada atribució, que varen fer alguns autors, a un origen antediluvià. L’autor rebutja aquesta teoria predominant al segle XIX, al·legant que no va haver-hi cap raça molt més antiga que la que habitava el territori durant l’època de la conquesta espanyola. Stephens reivindica als maies com autors de la construcció de les ruïnes:

“No parecido a nada que hubiésemos visto antes jamás […] la vista de este inesperado monumento hizo descansar nuestra mente de una vez y para siempre, de toda incertidumbre con respecto a las antigüedades americanas y nos dio la seguridad que los objetos que estábamos buscando eran interesantes, no solo como restos de un pueblo desconocido, sino como obras de arte, probando, como recurdos históricos nuevamente descubiertos, que los pueblos que antiguamente ocuparon el Continente Americano no eran salvajes” (2008: 57) [1841]

Les evidències arqueològiques ens indiquen que Mesoamèrica va estar poblada originàriament per pobles nòmades procedents d’Àsia Central, els quals van creuar l’estret de Bering fins Alaska, a finals del Pleistocè, de 11.500 a 48.000 anys enrere. El progrés en el desxiframent de l’escriptura jeroglífica maia també va ajudar a donar una volta de 180º a la seva comprensió: per primer cop s’afirmava amb rotunditat que fou una civilització amb una amplia visió del cosmos i una pragmàtica estructura de govern. Aquestes societats van començar la seva expansió cultural durant el període preclàssic, entre 2000 aC- 250 dC. En aquest transcurs cronològic es va esdevenir l’apogeu de la cultura olmeca a la costa del Golf de Mèxic, capaç d’aglutinar els aspectes culturals més desenvolupats de la regió, i que va cimentar les bases de la societat maia. De la cultura olmeca ens arriben els primers indicis d’escriptura i de sistema de registre del temps.

A finals del període preclàssic apareixen les primeres particularitats que conformen el període següent: el període clàssic. En aquest trobem una societat maia en plena expansió, serà la seva època daurada de la cultura i les ciències, tindrà les característiques pròpies d’una ideologia política basada en els regnes dinàstics, així com també l’ús del calendari del Compte Llarg i les inscripcions jeroglífiques que contenen relats històrics. Aquestes primeres dinasties s’estableixen a Tikal cap al 100 d.C. A diferència d’altres civilitzacions, mai va haver-hi unitat política entre les diferents ciutats maies; de fet, hi havia més de 60 regnes amb els seus respectius “senyors divins”, tots ells, com veurem a continuació, en constants conflictes interns per assolir el domini sobre els seus veïns. Això no obstant, mai va haver-hi cap regne que aconseguís un poder absolut sobre la resta. No va ser un període pacifista i va continuar així fins el segle X, quan les dinasties reals fugiren i començà una crisi social a tots els nivells, la qual coneixem com “el col·lapse maia”.

Un dels experts més importants en la temàtica tractada és Andrés Ciudad, en el següent vídeo podeu sentir-lo en una conferència parlant de la concepció del món maia:

Estructura social, estructura política

Un dels gran errors teòrics que ha arrossegat la història maia és la seva idealització, la d’una cultura pacifista amb tendència a la inoperància militar. Aquest enfocament arrenca a principis del segle XX amb E.S. Thompson. A causa de la forta influència d’aquest investigador, aquesta teoria va prevaldre fins ben entrada la dècada dels 70 del segle XX, quan la feina interdisciplinària d’arqueòlegs, epigrafistes, lingüistes i historiadors —entre els quals destaquen autors com Knorosov, David H. Kelley, Ian Graham, Michael Coe i Tatiana Proskouriakoff— va permetre el progrés en el desxiframent de l’escriptura maia. Gràcies a aquestes investigacions va quedar enrere la vessant “thompsoniana” i es va conformar una nova concepció més aproximada entorn a la civilització maia del període clàssic.

Tant l’arqueologia com l’epigrafia han demostrat que els maies van ser una civilització amb una forta organització militar, com es pot observar en les inscripcions, iconografia, fortificacions, armes, incidents de destruccions violentes i en la interrupció sobtada dels patrons culturals. A més, les fonts escrites de l’època colonial també ho corroboren; així, per exemple, fray Diego de Landa descriu la cultura de guerres dels maies.

El registre arqueològic ressalta a més que la major part de les armes es troben en les estructures públiques i en les residències de les elits. Això és degut al fet que la producció lítica —a temps parcial— estava reservada a l’esfera de la noblesa, així com la seva pràctica i utilització. Quan l’exercici de les armes està reservat a una elit governant es reforça la teoria d’un estat militarista, però en cas de la cultura maia, s’observa la inexistència d’una dicotomia entre els conceptes d’un estat militarista i un estat basat en la reialesa divina, tots dos van conviure com un sistema de govern. Als governants, a més de la seva naturalesa humana, se’ls reconeixia essència divina i una de les seves funcions va ser interrelacionar el món dels deus amb el dels humans, aconseguint monopolitzar el poder en una nissaga concreta. Un exemple de l’acumulació de poder en determinats llinatges s’observa en l’ascens al poder en Copan de K’inich Yax K’uk’ Mo— ca. 427 d.C— fundador i primer rei de la dinastia que va regnar a la regió durant de quatre segles.

La Figura 1 ressalta dos punts de gran interès per la comprensió del sistema institucional durant el període clàssic maia: la instauració d’un estat basat en la reialesa divina a través d’una nissaga familiar i un sistema militarista on la reialesa i els nobles tindrien també el poder militar, ja que els monarques que hi apareixen representats van vestits de guerrer.

Per altra banda, el mapa geopolític es dibuixa sobre un sistema de ciutats-estats; encara que, com hem vist amb anterioritat, l’hegemonia mai va recaure sobre un sol estat, sí que hi va haver fusions entre diferents ciutats a escala regional. Una prova d’aquest fet la trobem en els anomenats glifs emblemes de les ciutats maies, on apareix l’agrupament de tres o quatre emblemes ^[1]Un bon exemple és l’Estela A de Copan, on estan agrupats els emblemes de les ciutats de Tikal, Calakmul, Palenque i Copan. Pel que fa al paper de la guerra entre les ciutats-estats maies, el seu objectiu no va ser mai l’expansió territorial; de fet el registre documental no representa cap tipus de benefici material associat a les incursions bèl·liques. Amb aquestes incursions es buscava la captura de presoners enemics pertanyents a la noblesa per humiliar-los i sacrificar-los com a mostra de superioritat militar. A més la guerra fou associada íntimament als sacrificis rituals i les cerimònies dinàstiques. La intencionalitat de les guerres maies durant el període clàssic tenia com objectiu annexionar tributaris en les ciutats veïnes i fer-se amb el botí de guerra. Per tant, tenia una justificació religiosa i una motivació econòmica.

Legitimació del poder

Els maies del període clàssic van utilitzar l’arquitectura per reproduir la topografia de l’univers, i com no podia ser d’una altra forma, les representacions corresponents al governant eren col·locades al centre de l’univers. Se’ls atorgava una posició principal dins de les vides de la població, ja que en la construcció de la seva mentalitat l’univers i els seus fenòmens astronòmics exercien una influència directa sobre ells. En posicionar el monarca al centre, se li estava atorgant el paper de regidor dels fenòmens que s’esdevenien en el cel i la terra.

La importància dels rituals públics realitzats pel governador i la classe noble va radicar, entre altres aspectes, en legitimar el seu estatus i autoritat, a més de reafirmar-los com a líders socials que actuaven com a personificacions de les divinitats davant la comunitat, per assegurar les collites, les pluges i la fertilitat de les terres. De fet, en algunes manifestacions artístiques es representa al rei amb l’aspecte del déu del blat de moro, íntimament relacionat amb l’abundància agrícola.

A partir del 250 a.C s’observa un auge en la construcció dels complexos religiosos megalítics, decorats amb pintura vermella (color propi de la noblesa maiense) i revestits d’una iconografia que relata informació sobre els rituals, ascensions al poder, deïtats i genealogies de l’elit. En aquestes representacions els sobirans portaven símbols tant del món terrenal com de l’univers diví, per transmetre així la seva posició d’intermediaris entre els seus súbdits i els déus.

Durant el període clàssic es va establir un sistema jerarquitzat de govern, encapçalat per un K’uhul Ajaw (senyor diví) i recolzat per un grup de nobles i sacerdots, tots ells relacionats entre si per vincles de consanguinitat; eren les nissagues de les elits. La successió era, excepte alguns casos, patrilineal, mentre que el govern femení era l’última opció en cas de perillar la continuïtat dinàstica. L’hereu era el primogènit, anomenat b’aah ch’ok, literalment “primer jove”, la resta de la prole eren denominats simplement ch’ok, “noble”.

La infància d’aquests nobles estava marcada per diferents rituals d’iniciació, i encara que la successió estava establerta per la puresa de la sang, havien de provar-se com a guerrers en diferents incursions bèl·liques. Ho feien en les conteses per capturar presoners enemics que precedien l’ascenció de l’hereu, a més, els noms dels presoners capturats s’incorporaven al rei. Pel que fa a l’entronització, normalment durant el ritual, l’hereu seia sobre una pell de jaguar estesa i li lligaven al cap, en forma de diadema, una imatge del déu Huunal, el patró de l’autoritat reial, i se li afegia al nom d’infància la paraula k’uhuk k’aba, “nom diví”.

Cal ressaltar que l’elit de la societat maia era l’encarregada del funcionament dels sistemes calendàrics— els sacerdots-científics encarregats dels calendaris són coneguts com daykeepers o guardians del temps—, regint d’aquesta manera la vida quotidiana de la comunitat. Així mateix, eren els únics posseïdors dels coneixements astronòmics —com també de les altres ciències— i comptaven amb els recursos necessaris per avançar-se a qualsevol esdeveniment astronòmic, i per tant dels canvis climàtics íntimament relacionats a aquests. Una de les grans mostres d’autoritat i legitimació de poder dels governants varen ser les orientacions arquitectòniques, les quals exercien dues funcions: per una banda, amb l’alineació amb alguns dels fenòmens astronòmics més populars entre la societat maia, es remarcava el coneixement que en tenia l’elit governant, a més les construccions servien d’observatori. I, per altra banda, el megalitisme en les construccions ressaltava el poder magnànim dels seus sobirans.

En aquesta breu síntesi hem vist com la concepció maia ha anat evolucionant al llarg del temps. Poc a poc aquesta ha anat avançant, gràcies a la investigació interdisciplinària, i ens ha permès aproximar-nos a la seva realitat històrica. Malgrat tot, encara queda molt per descobrir: sorgiran nous materials arqueològics, noves corrents historiogràfiques, noves concepcions i noves interpretacions. Però el que queda ben clar és la fascinació que provoca aquesta gran civilització i l’interès cada cop més fort que desperta en els investigadors científics.