Imatge de portada: Deute Públic de la Mancomunitat de Catalunya. Font: Wikimedia commons. CC. BY. 3.0.
Antecedents
Després de la pèrdua de Cuba i Filipines a 1898, el projecte d’Estat-nació espanyol uniforme quedava manifestament qüestionat per forces autonomistes a les dues regions més industrials d’Espanya, culturalment no castellanes: el País Basc i Catalunya. Fou en aquesta darrera on les demandes d’autogovern estigueren millor articulades, fins el punt que a començaments de segle XX el Govern i les Corts d’Espanya hagueren de considerar donar l’opció de gestionar llurs competències mancomunadament a les províncies; per tal d’agrupar-se previsiblement segons divisions territorials històriques.
La Mancomunitat. Què fou?
La Mancomunitat de Catalunya fou la primera forma contemporània d’autogovern català, al cap de dos segles d’haver estat liquidat pel Reial Decret de 9/X/1715 tocant a la Nova Planta del Principat, després d’haver patit derrota militar definitiva l’11 de setembre de 1714 davant les armes del primer Borbó regnant a Espanya; Felip V (1700-1746). Des de la segona meitat del segle XIX, algunes veus palesaven la necessitat de modernitzar l’administració centralista de l’Estat-nació liberal espanyol, per tal de fer-la més eficaç i d’adaptar-la a les necessitats locals i regionals. Les demandes en aquest sentit venien sobretot de l’antic Principat de Catalunya, partit en quatre per la divisió provincial de 1833. Veient l’auge del catalanisme, el cap de govern espanyol Antonio Maura (1853-1925), fent cas d’una esmena dels diputats de la Lliga Regionalista, proposà l’associació de províncies el 1903. Tanmateix, no fou fins el 18 de desembre de 1913 quan es promulgà la Llei de Mancomunitats.
Realment, més que per convicció, aquesta llei es féu perquè el govern d’Eduardo Dato (1856-1921) necessitava el recolzament dels diputats catalanistes per a aconseguir estabilitat política en un moment delicat. Les províncies podrien associar-se indefinidament arreu de l’Estat per a mancomunar els serveis que per llei gestionaven les diputacions provincials, i les mancomunitats haurien d’obtenir l’aprovació de les Corts Generals espanyoles per a la delegació de més competències; revocable ad nutum quan les raons en foren al·legades adequadament segons discreció del Govern general. No es tractava d’una devolució de certa sobirania política als regnes de l’antiga Corona d’Aragó, ni tampoc un reconeixement jurídic ni legal de la personalitat pròpia de les regions d’Espanya, com demostrà el rang de Reial Decret que tenia la norma; propi d’una llei ordinària. Malgrat els projectes que es quedaren al calaix a València, l’Aragó, Castella o Andalusia, l’únic lloc on hi reeixí aquesta tímida descentralització administrativa oferida fou a Catalunya; on comptava amb més base social. El 6 d’abril de 1914, es constituí la Mancomunitat de Catalunya sota la presidència d’Enric Prat de la Riba (1870-1917).
Prompte la Mancomunitat fou blanc del nacionalisme espanyol més recalcitrant, que la veié com una traïció a la unitat nacional i com un tracte privilegiat a Catalunya. Val a dir que la seua existència demostrava que el catalanisme s’havia polititzat i havia pogut penetrar en el sistema polític de la Restauració, superant els obstacles posats als partits de fora del «torn dinàstic». Açò pel que fa a La Lliga Regionalista de dreta, però Prat de la Riba també sumà personalitats d’esquerra al projecte mancomunat. A més, malgrat l’absència de poder polític pròpiament dit, la Mancomunitat podia crear llocs de treball de funcionaris, controlar-ne l’accés i l’idioma habitual, o també promoure activitats culturals i esportives a través de les quals conformar l’imaginari col·lectiu; coses no del tot exemptes de significació política.
La Mancomunitat. Què féu?
Amb les seues limitacions, puix que no es tractava sinó de la gestió mancomunada de les competències i recursos de quatre diputacions provincials –la més rica de les quals era la de Barcelona amb diferència–, la Mancomunitat desplegà la seua obra en matèria d’infraestructures, cultura, sanitat i formació; tractant de modernitzar tot el territori de forma relativament equilibrada per a no deixar enrere el camp en època d’èxode rural. A la política social i sanitat se li dedicà el 26, 3% del pressupost, a obres públiques el 24% i a cultura i educació el 7,2%. En realitat, en alguns aspectes la indefinició de competències en l’Estatut va fer que la Mancomunitat les desplegués tant com pogué, encara que amb els pressuposts sotmesos a control de legalitat per l’Estat; i no sense reticències. Destacablement, la Mancomunitat no rebé els recursos necessaris per al desenvolupament de competències de nova delegació, i el 1920 entrà en conflicte amb el Govern central a causa del traspàs global dels serveis i hisendes de les quatre diputacions catalanes al nou nivell administratiu; que Alfons XIII (1902-1923) va resoldre amb l’aprovació de la transferència per Real Orden el 4 d’agost de 1920 –per a no dilatar un contenciós que no semblava aportar-li res.
Prat de la Riba ha estat convertit en símbol de la Mancomunitat, essent-ne president de 1914 fins la seva defunció el 1917. Tanmateix, qui més temps estigué a la presidència –de 1917 a 1923– i qui fou més ambiciós també pel que feia a projectes urbanístics (per exemple a Montserrat, Montjuïc i Plaça Catalunya), desenvolupament econòmic, i connectar el món rural amb Barcelona; fou Josep Puig i Cadafalch (1867-1956). Aquest polític tenia un caràcter difícil, generà més dissidències en les seues files, i expulsà del projecte a personalitats com l’escriptor Eugeni d’Ors (1881-1954). És per això i per una altra raó de més pes que es tractarà més endavant, que ha estat menys recordat.
Pel que fa al desenvolupament d’infraestructures, quan la Mancomunitat entrà en funcionament, dels 1.087 municipis de la part espanyola de Catalunya, n’hi havia 518 sense camí veïnal. Deu anys després, s’havien traçat 418 quilòmetres de camins que comunicaven 218 pobles. L’aspiració era la «Catalunya Ciutat», la vertebració del país i la seua modernització emmirallant-se en els principals països europeus. Amb aquest horitzó, un dels objectius era la provisió d’almenys un telèfon per municipi. No s’arribà a tal meta, però el 1914 només els 38 nuclis urbans més grans disposaven de tal equipament, i 10 anys més tard una xarxa telefònica de gairebé 6.000 quilòmetres de cable arribava a 372 municipis. Un altre dels eixos d’actuació fou la formació i la cultura, amb la creació d’una escola rural modèlica per província per a la formació de professorat de primària –malgrat no tenir tal competència–, la fundació de 16 centres d’ensenyament professional especialitzat; o la projecció de 40 biblioteques públiques en poblacions de 2.000 a 14.000 habitants durant la presidència de Puig i Cadafalch. Si l’any 1914 a Catalunya només era pública la biblioteca Arús a la capital Barcelona, el 1919 ja se n’havien fet 8 més en tota la regió.
Pel que fa a sanitat, la labor de la Mancomunitat fou significativa, amb fites com la distribució de la vacuna del tifus a focus endèmics, la de la tuberculosi, la reducció de la mortalitat infantil a cases de maternitat, o el millorament i construcció de múltiples instal·lacions sanitàries. A més, la creació d’un servei meteorològic català propi, amb prèvia aprovació pel Govern espanyol, també fou impulsada per la Mancomunitat, en l’època de Puig i Cadafalch. I en matèria lingüística, tampoc s’hauria de subestimar la tasca duta a terme en la normativització del català i els primers passos en la seua normalització, amb la generalització del seu ús per la Mancomunitat en moltes àrees on no hi hagués legislació estipulant que el codi a emprar fos l’oficial del Regne d’Espanya. Malgrat els límits imposats per la llei i els recursos, açò tingué significació política, després de dos segles d’interdicció oficial i quatre almenys d’interferències amb la llengua castellana –des de l’abolició del règim constitucional català i la unió dinàstica d’Aragó amb Castella, respectivament.
El final
Nogensmenys, la conflictivitat social ja havia retardat el naixement d’una administració catalana pròpia, amb fets com els de la Revolució de juliol de 1909 a Catalunya, un intent frustrat de proclamar la República espanyola. Aquesta mateixa conflictivitat també hi tindria molt a veure amb supressió de la Mancomunitat. I és que en un context d’ascens de les reivindicacions obreres, rebuig a la política colonial i auge del pistolerisme entre la Patronal i els anarquistes, bona part de la burgesia catalana –començant pel President de la Mancomunitat–, seduïda per la promesa de pau social i respecte al regionalismo bien entendido, donà suport al cop d’Estat encapçalat el 1923 pel Capità General de Catalunya; Miguel Primo de Rivera (1870-1930). Donat que en política és més important l’estructura d’incentius i la balança de poder existent que la paraula donada, ja el mateix 1923 Puig i Cadafalch fou desposseït del càrrec i substituït per l’espanyolista monàrquic Alfons Sala i Argemí (1863-1945), que tampoc duraria molt com a president per la supressió de la Mancomunitat el 30 de juny de 1925.
Balanç
Amb tot, la Mancomunitat fou la primera administració comuna catalana i diferenciada de la central a Espanya després de dos segles, no havent-hi res semblant a la Catalunya francesa encara avui dia. Encara que no fos un reconeixement explícit a la personalitat col·lectiva del Principat, sí que ho fou de facto. El llegat que deixà en àrees diverses, com infraestructures, formació professional, sanitat, o cultura fou positiu per al desenvolupament i modernització del país. A més, el Dret espanyol és acumulatiu, i la Mancomunitat catalana deixà una base per a obrir la porta a la descentralització de l’Estat i l’establiment de la Generalitat de Catalunya contemporània el 1931 i el 1977. Per aquestes raons, malgrat la limitació de les seues atribucions, caldria posar en valor les iniciatives desplegades per la Mancomunitat de Catalunya amb una idea moderna de país.
Per saber-ne més
BRULLAS, L. “El servei meteorològic de Catalunya. Obra de la Mancomunitat de Catalunya” (1914-1925). Recull de treballs, 2019, núm. 1, vol. 19, 47-67.
CASASSAS, J. “El significat polític de la Mancomunitat de Catalunya”. Plecs d’història local, 2014, núm. 153, 2-4.
FORCADELL, X. “La Mancomunitat de Catalunya i el municipalisme”. Revista de Dret Històric català, 2018, núm. 17, 191-208.
GRAU, J. “El català, llengua de govern. La política lingüística de la Mancomunitat de Catalunya” (1914-1924). Revista de Llengua i Dret, 2015, núm. 67, 86-101.
GUIFREU, J (Diciembre 2015). Las mancomunidades provinciales en el marco de la reforma de la administración local de principios de siglo XX. El eslabón perdido en el proceso de descentralización del Estado. Revista catalana de Dret públic, núm. 51, 34-53.
UCELAY-DA CAL, E [Universitat Pompeu Fabra]. (21/I/2019). L’aparença d’un poder propi. La Mancomunitat de Catalunya i el catalanisme. [Vídeo]. Recuperat a 2022 de: https://www.youtube.com/watch?v=MORpuT_36iE
