← Les dones a la Guerra Civil: al front o a la rereguarda? (I). Blaves i blanques: les dones del bàndol nacional
Roges i negres: les dones del bàndol republicà
Durant els anys de la Segona República (1931-1936), els governs progressistes havien impulsat algunes mesures legislatives que milloraven la condició social i política de les dones i havien establert un règim de llibertats polítiques que havien afavorit la seva participació política. En els sectors esquerrans, la militància política femenina s’havia desenvolupat sobretot en les tendències anarquistes i comunistes, en un context de politització creixent que potenciava les postures més radicals. En un principi les dones militaren al costat dels seus companys en partits o sindicats, però durant els anys de la República van néixer també algunes organitzacions femenines.
Les comunistes s’agruparen sota l’Agrupación de Mujeres Antifascistas (AMA) –amb la Unió de Dones de Catalunya (UDC) com a homòloga catalana. L’AMA es va fundar el 1933, de la mà del PCE, i es vinculà a la Tercera Internacional i al Congrés Internacional de Dones contra la Guerra i el Feixisme. Tot i l’evident domini comunista d’aquesta associació, un cop esclatà la guerra intentà erigir-se com una organització femenina unitària de les forces antifeixistes –seguint la pràctica del Front Popular–, i algunes dones socialistes, republicanes i anarquistes hi participaren. La majoria de militants, però, ho eren també de la UGT o del PCE.
Ni l’AMA ni la UDC van establir un programa de gènere clar, i el seu objectiu principal ara la mobilització de les dones en favor del comunisme i l’antifeixisme, més que iniciar una lluita feminista. Com afirma Mary Nash, aquestes «organizaciones carcían de una reflexión crítica sobre la situación de las mujeres y apenas ponían en tela de juicio los valores patriarcales».
La dependència política de l’AMA al PCE era evident –així com la UDC del PSUC–, i així ho denunciaven algunes dones anarquistes, que rebutjaren participar d’aquesta organització i preferiren organitzar-se autònomament sota la nova organització anarquista Mujeres Libres. Aquesta s’havia fundat només uns mesos abans del cop d’estat, resultes d’una reflexió crítica sobre la pràctica dels companys del sindicat que, deien, no obeïa a la teoria igualitària que defensaven.
A diferència de l’AMA, Mujeres Libres sí que emprenia una lluita anarcofeminista amb la que pretenia aconseguir l’emancipació femenina, i defensava la doble militància –en el sindicat mixt i en l’organització femenina– com a camí de lluita. Rebutjaven que amb la revolució social s’arribés també a l’emancipació femenina, i optaven per la lluita binària feminista i revolucionària. Malgrat que Mujeres Libres ho sol·licités formalment, mai va ser reconeguda com una organització anarquista dins del Movimiento Libertario Español (MLE), que integrava la CNT, la FAI i la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias (FIJL), demostrant així la poca sensibilització respecte la lluita de gènere dins d’un moviment anarquista altament masculinitzat.
A la zona republicana, per tant, la mobilització femenina es va vehicular a partir de diferents organitzacions, i no es va poder construir una proposta transversal de gènere. Les diferents formacions plantejaven unes apostes polítiques diferenciades i, contràriament al que succeí a la zona nacional, l’heterogeneïtat marcà la política, també de gènere, de les esquerres.
Expulsades del front
El 19 de juliol de 1936 moltes van ser les dones, sobretot joves, que entusiasmades pel crit de la revolució i l’antifeixisme, sortiren als carrers i participaren de la victòria popular sobre el cop militar. Els primers dies de la guerra prengueren, de seguida, un caire festiu i reivindicatiu, i per moltes d’elles significà l’oportunitat de viure diferent. L’estiu s’acostava, i aquell no seria igual que els anteriors: moltes dones s’allunyaren de la llar o de les fàbriques –es convocà una vaga general com a resposta a l’aixecament de l’Exèrcit– i ocuparen els carrers, adquirint una nova actitud, activa, optimista i, potser, provocadora, que trencava amb els límits culturals de la domesticitat. Concha Liaño, de les Joventuts Llibertàries del Clot recorda que «estaba excitadísima. En la calle se habían empezado unas barricadas, con tenedores, cuchillos y todo lo que se pillaba. Me junté con los que hacían barricadas».
Després de la victòria sobre el cop d’estat, la vida canvià dràsticament. La improvisació dominà les accions dels mesos posteriors, i aquesta manca d’organització i regulació obrí nous espais per a les dones, en un moment on es reconfiguraven els discursos i es redefinien els rols –no només de gènere, també de classe– assignats. La mobilització femenina, en aquest context, despuntà. Aurora Molina recorda com volia participar de tot el que estava passant.
«Ah, y me acuerdo que iba a la casa CNT-FAI […]. Y yo iba por la calle y yo tenía un Winchester [un fusell], que no lo dejaba ni a tiros e iba con mi Winchester. Y suena un tiro, y entonces veo a mi madre que sale de un portal, y me agarra así y me mete pa’ dentro: ‘¿Pero qué haces mamá?, ¿con un fusil y me metes aquí dentro?’. Y salí fuera.»
Passats uns dies es va fer evident, entremig de notícies confuses i que arribaven tard, que no s’havia aconseguit vèncer les forces feixistes arreu de l’estat i que començava una guerra que, tot i que encara no se sabia, seria llarga i feixuga. Es van establir les línies del front i de seguida s’organitzaren les primeres milícies populars. Les diferents formacions d’esquerra –principalment comunistes i anarquistes– crearen columnes de milicians que es dirigiren a Mallorca, Aragó, Madrid, Guadalajara o algun dels altres fronts que s’ubicaven entre nacionals i republicans.
I enmig d’aquests milicians també s’hi allistaren milicianes: dones, sovint joves sense càrregues domèstiques ni familiars, que empeses per la necessitat instantània de combatre el feixisme es dirigiren, fusell en mà, al costat dels seus companys a primera línia de la guerra. Moltes d’aquestes dones es movien responent a una consciència política ja arrelada anteriorment, i anaven al front al costat dels seus companys de militància, entenent que en un moment així no podia haver-hi diferències entre sexes en la lluita contra l’enemic. Una miliciana del front d’Aragó advertia que «si alguien os dice que la lucha no es cosa de mujeres, decidle que el desempeño del deber revolucionario es obligación de todos los que no son cobardes».
Altres dones, però, es mobilitzaren per propòsits més banals: simplement acompanyar el xicot o el marit, o amb la voluntat de viure un estiu diferent, mogut per l’aventura i amb l’oportunitat de teixir noves relacions socials. Conxa Pérez explicava que «jo anava amb el grup que perteneixia i érem tots del grup [anarquista]. Hi havia el meu company també allà. […] Bueno, no m’hagués agradat tirar tiros, però la veritat és que quan anàvem a tirar tiros no ho pensava, semblava que tenies que fer allò i ho feies».
Un cop situades al front, aquestes dones, que pretenien empunyar el fusell com feien els seus companys, es van trobar amb una nova barrera: moltes es van veure obligades a realitzar les tasques domèstiques, auxiliars i de cura. Eren elles les que cuinaven, rentaven o atenien els ferits. Una miliciana, la Manuela, es queixava que ella no havia vingut al front «para morir por la revolución con un trapo de cocina en la mano». La divisió sexual del treball a les trinxeres de seguida creà diferències entre les tasques desenvolupades per homes i dones, un fet que suposà per elles un fort desencís. Al final, tot i la voluntat de les dones de trencar esquemes i límits, es van acabar imposant al front unes noves regles de gènere.
La realitat és que van ser poques les dones que practicaren el «manejo del fusil» –i aquí cal trencar tòpics–, tot i això, la imatge de la miliciana de seguida es materialitzà com a símbol de la lluita antifeixista. Es van fer cartells, es van compondre cançons i s’explicaven relats a la ràdio sobre la valentia i l’heroisme d’aquestes dones que havien deixat la seguretat de la rereguarda per combatre el fantasma del feixisme en primera persona. Com relata la historiadora Mary Nash, sovint gran part d’aquesta premsa no anava dirigida a les dones, amb la voluntat que seguissin l’exemple i es mobilitzessin també al front, sinó que intentava apel·lar als homes. Es realitzaven campanyes on la miliciana, a vegades al costat dels seus companys a primera línia, era la figura principal, capaç de fer reaccionar els homes i animar-los a allistar-se promovent els valors tradicionalment masculins de la virilitat, la valentia o l’honor.
El discurs que es desprenia de l’ús de la miliciana com a eina propagandística, per tant, estava molt lluny de ser trencador i assumia els rols culturals de gènere tradicionals. De fet, la propaganda dirigida a les dones les situava clarament a la rereguarda, i les interpel·lava com a mares, sobretot, i esposes. Des d’un primer moment existí el tàcit acord comú entre totes les forces polítiques, i també les associacions femenines, que la contribució femenina al conflicte havia de ser des de la rereguarda.
A poc a poc, el mite de la miliciana anà transformant-se. De fet, des del desembre del mateix 1936 ja no es van veure més cartells de milicianes: l’eufòria inicial de la guerra havia aportat a l’imaginari col·lectiu un nou model femení, amb unes actituds actives que res tenien a veure amb les que tradicionalment s’havia associat a les dones; però aquesta obertura va ser transitòria, i en els mesos posteriors es passà del mite de la miliciana al seu descrèdit.
Es començà a culpar a les dones del mal funcionament del front. Segons deien, la seva falta de coneixements i preparació militar obstaculitzava l’activitat bèl·lica, i en canvi de reclamar una formació per aquestes, s’exigia la seva retirada de les trinxeres. Amb un discurs força patriarcal es justificava que els coneixements femenins eren més útils a la rereguarda i, a més, la suposada inclinació natural de les dones per la pau les inhabilitava per a la lluita armada.
A tots aquests arguments de seguida se’n sumà un altre: la prostitució. Tot i que eren poques les prostitutes que es mobilitzaren al front, i que la majoria de prostitució es produïa a la rereguarda durant els dies de permís dels soldats, l’equiparació de les milicianes amb prostitutes acabà per desprestigiar-les per complet, en un relat fortament sexista que convencé a tothom. La realitat, però, era que moltes dones havien anat al front acompanyant a les seves parelles, amb projectes de casament. I són alguns els relats de joves que denunciaven assetjament sexual i violacions al front per part dels soldats, dels que deien que només eren «comunistas, socialistas o anarquistas de cintura para arriba».
Però en uns temps on les malalties venèries es contagiaven ràpidament i causaven moltes baixes, s’identificà la prostitució com a causa d’aquest problema. S’havia arribat a dir que la presència de les dones –acusades de prostitució– era «un plan preconcebido de los fascistas para iniciar el movimineto contrarrevolucionario» i que «la enfermedad venérea debe ser extirpada del frente, y para ello hay que eliminar previamente a las mujeres».
Finalment, Largo Caballero, el Ministre de Guerra, aprovà un seguit de decrets a finals de 1936 en el que s’expulsava les dones del front. Tot i que algunes s’hi quedaren, en un acte de desobediència individual, després del maig del 1937 amb la militarització de les milícies populars i la creació d’un exèrcit regular i disciplinari, la presència femenina als fronts passà a ser insignificant. Conxa Pérez recorda així aquell moment:
«I això ens va doldre molt, quan va arribar l’ordre de «las mujeres a la retaguardia» i donaven com excusa que tenien més baixes d’enfermetats venèries que de tiros i això era fals completament. Jo no en vaig conèixer cap [de prostituta] […]. I a mi em va doldre més que a les altres [la nova consigna], perquè precisament ho van projectar companys nostres, Ortiz, que era amic meu […]. En Durruti, que érem companys de tota la vida, reivindicant la igualtat i en canvi en aquest punt crec que no varen estar bé».
Així, la defensa de la presència de les dones a primera línia de guerra va respondre més a veus individuals de dones que rebutjaven tornar a la rereguarda que no a un front femení unitari. De fet, les diferents associacions femenines –AMA, Mujeres Libres… – ja des del principi de la guerra encaminaren els seus esforços en mobilitzar les dones a la rereguarda, i no reivindicaren el dret a establir-se al front.
Heroïnes de la rereguarda
Com hem vist, la figura de la miliciana s’instrumentalitzà, durant els primers mesos de la guerra, per cridar als homes al front. Per contra, la propaganda dirigida a les dones incentivava la seva contribució a la lluita antifeixista des de la rereguarda. Responia a l’estesa idea de «els homes al front, les dones a la rereguarda». Totes les formacions polítiques d’esquerra coincidien en aquest punt, i van ser les associacions femenines les que vehicularen la participació de les dones.
En les setmanes posteriors al cop d’estat, la propaganda destinada a les dones les apel·lava en tant que mares o esposes, i buscava crear actituds proactives per tal que forcessin a marits i fills a allistar-se al front. Amb lemes com «más vale ser viudas de héroes que esposas de cobardes» o «nosotras, las mujeres catalanas, nunca hemos criado cobardes; nuestros hijos no deben faltar a su deber» s’intentava assimilar el sofriment i sacrifici de les dones, que veien els seus familiars emprendre el camí del front, com una activitat necessària per la resistència antifeixista. També es constituïren comitès de vigilància, a partir dels quals s’indentificava aquells homes que seguien a la rereguarda i no complien el deure de defensar la República.
Les dones, per tant, no eren considerades per ser, sinó en relació als homes. Eren mares, germanes, filles o esposes, relacions que s’emmarcaven en l’àmbit “natural” de les dones: la llar i la família. Tot i que aquest discurs no resultava gens trencador amb la concepció tradicional de les relacions de gènere, sí que les interpel·lava per crear actituds actives, i s’abandonava així el discurs de la domesticitat. Tothom havia de participar de la causa antifeixista, i també les dones havien de respondre a aquesta crida, però des d’un espai diferenciat.
La vida a la rereguarda no era gens fàcil. De seguida es van començar a notar els efectes adversos de la guerra, i la falta de subministraments i la inflació van dificultar enormement l’abastiment. A aquestes problemàtiques al cap de poc s’hi sumaren els bombardejos constants que desmoralitzaven a la població i dificultaven, encara més, el dia a dia. I ja des de l’inici del conflicte arribaven a les zones republicanes masses de refugiats –majoritàriament dones i nens– que escapaven de l’horror franquista, agreujant la manca de subministraments alhora que es generaven noves necessitats a la rereguarda.
En un moment on les institucions i els canals oficials eren incapaços de donar una resposta efectiva a les dificultats de la població, les dones s’organitzaren per desenvolupar de forma col·lectiva totes aquelles activitats d’assistència essencials per la supervivència. Elles, en definitiva, realitzaven allò que sempre havien fet per la seva família –subministrar aliments, roba, higiene, sanitat, etc.–, però ho feien en un nou marc col·lectiu i destinat a tota la població civil. Sobre elles va recaure el feixuc pes de la lluita per la supervivència, fet que els atorgava una nova condició social i un paper destacat, per primer cop, en la vida pública.
Es va establir una xarxa d’iniciatives assistencials, moltes d’elles hospitalàries i d’atenció als infants, arreu de la zona republicana. De fet, moltes dones de classes populars iniciaren durant la guerra la seva carrera com a infermeres, en un context on les que tradicionalment havien desenvolupat aquesta tasca, les monges, havien fugit a la zona nacional. Moltes d’elles mai haurien pogut accedir a aquests estudis si no fos pel context bèl·lic del moment. Gràcia Ventura, militant de la CNT de Borriana, explicava que quan va esclatar la guerra volia participar com fos, i va voler ser infermera. Com ella recorda, «entonces hi havia moltes infermeres voluntàries […]. totes nos apuntàvem per ser infermeres i coses d’estes».
El treball femení: un dret o una necessitat?
Tot i l’activitat assistencial que es va desenvolupar, la principal mobilització de les dones havia de ser en la productivitat fabril. Calia ocupar tots els llocs vacants pels homes mobilitzats al front, i les crides de «Mujeres al Trabajo» van omplir gran part de la propaganda de les diferents formacions polítiques. Es pretenia mobilitzar la mà d’obra femenina, i es feia amb un discurs i una retòrica militarista que permetia identificar el treball a les fàbriques amb la lluita antifeixista. Així, es parlava de les «heroïnes de la producció», dels «fronts de producció» o dels «soldats de la neteja».
Per les dones, assumir l’activitat industrial no només era una tasca transitòria derivada del conflicte, sinó que representava l’oportunitat històrica de legitimar el seu dret al treball remunerat. Les anarquistes, que havien protagonitzat ja des de feia dècades intensos debats respecte a aquest tema en les seves organitzacions, van veure aquest accés massiu a les fàbriques com un pas en l’emancipació femenina. La captació de les dones per les fàbriques, i la posterior capacitació per realitzar les tasques assignades, van ser els principals objectius de Mujeres Libres.
Però els treballadors, molts dels quals ocupats ara a les trinxeres, veien amb recel aquesta introducció massiva de les dones a les fàbriques, i sovint s’hi oposaren tement que, quan tornessin, no poguessin recuperar els seus llocs de treball. Les organitzacions femenines de seguida intentaren calmar-los, i vinculaven el seu treball a les necessitats de la guerra, assumint que se’n retirarien quan el conflicte acabés. La subordinació dels drets femenins als privilegis masculins es feia evident, i un cop més les limitacions culturals de l’època s’imposaven sobre la voluntat emancipadora de les dones. Així, la incorporació femenina a les fàbriques no va anar acompanyada d’un debat real ni d’un qüestionament sobre el dret de les dones al treball remunerat i a la independència econòmica.
Tot i que les organitzacions juvenils i l’anarquista Mujeres Libres defensava en els seus programes el treball remunerat com un principi fonamental, també assumiren aquest discurs tranquil·litzador durant la guerra. Així, la Unión de Muchachas assegurà que «no queremos desplazaros de vuestros lugares de trabajo, no queremos suplantaros; sólo queremos aprender, queremos saber».
I és que, tot i aquest discurs, les dones trobaren l’escenari perfecte per formar-se, i superar «l’esclavitud de la ignorància» a la que estaven condemnades. Es formaren arreu escoles i cursos de formació que anaven molt més enllà de la tasca a realitzar a les fàbriques, i que normalment s’acompanyava d’una formació política. L’accés a la cultura i a l’educació suposà una oportunitat històrica per moltes dones, sobretot per aquelles de classe treballadora.
Aprofitaren també aquesta conjuntura per reclamar la fi d’algunes desigualtats en el món laboral entre homes i dones. Reivindicaven el mateix salari pel mateix treball, la possibilitat d’especialitzar-se professionalment o el dret a la capacitació. Tot i els avenços que s’emprengueren en el context de la guerra –la Generalitat de Catalunya va decretar diverses mesures en pro de la igualtat entre sexes als llocs de treball–, la realitat va ser que es va mantenir la discriminació i segregació laboral per sexes. Les dones no aconseguiren representació paritària a les empreses col·lectivitzades ni una equiparació real dels salaris.
Tot i les crides per la mobilització femenina, moltes dones no van poder accedir a un lloc de treball remunerat, i la major part del gran esforç femení a la resistència va ser a partir del treball voluntari no remunerat i menys valorat socialment, però que alhora va resultar indispensable per la supervivència de la població a la rereguarda i pel manteniment del front. Pura López, de València, recorda que «después jo també vaig cosir per les milícies com si diguerem però eren treballs voluntaris, això no era res retribuït, tot era cosa voluntària»
Canvis i continuïtats
Els anys de la Guerra Civil van significar per les dones una època de ràpids canvis que els oferí noves oportunitats. S’obriren nous horitzons per moltes d’elles, i durant el conflicte van poder gaudir d’un treball remunerat, rebre formació política o participar de projectes a la vida pública. També van poder gaudir de nous espais, on les dones podien reunir-se i treballar col·lectivament. Tot i això, i com Geraldine Scanlon ja sentenciava el 1986, «la Guerra Civil no produjo una verdadera liberación de la mujer».
Constantment les demandes i aspiracions femenines van quedar subordinades a les necessitats de la guerra o a les exigències de la revolució. Els comunistes propagaven l’alliberament femení com un premi que vindria després de la victòria a la guerra, mentre que els anarquistes lligaven l’emancipació femenina al triomf de la revolució, i rebutjaven, per tant, una lluita feminista paral·lela a l’anticapitalista.
Expulsades ràpidament del front, la participació femenina en la lluita antifeixista es desenvolupà a la rereguarda, a partir sobretot de projectes assistencials i d’auxili. L’assistència social va projectar els rols femenins a l’esfera pública, trencant les barreres que fins llavors les havien reclòs a les llars. Això suposava un cert reajustament de les relacions de gènere, tot i que les activitats que les dones van desenvolupar no suposaven una ruptura respecte als manaments que tradicionalment havien recaigut sobre elles. Va ser des dels seus rols tradicionals de mares i esposes que van participar de l’espai públic.
Així i tot, aquestes tasques femenines, ara visibles, es valoraren socialment, i les dones gaudiren d’una millora en la seva condició social. També durant els anys de conflicte es generà una nova identitat cultural femenina, i moltes dones començaren a qüestionar un sistema de relacions de gènere que els perjudicava.
Malgrat tot, és paradigmàtic veure com les activitats femenines i la participació de les dones a la guerra no va diferir molt en ambdós bàndols. La mobilització dels homes al front va permetre a les dones fer-se un espai a la vida pública, i les activitats assistencials, ara destinades a la col·lectivitat i no només a la seva família, adquiriren un nou valor social i polític que alhora prestigià totes aquelles tasques desenvolupades per dones.
