Croàcia i el seu passat nacionalista

Com és ben sabut, durant el darrers anys s’ha produït un considerable augment de l’extrema dreta a Europa i Croàcia no n’és una excepció, de fet és un dels països capdavanters amb nombre de vots a l’extrema dreta, encarnada pel Partit Croata dels Dretes o HSP.^[1]Partit polític de caire conservador i nacionalista croata fundat al 1861 i reactivat al 1990. La seva ideologia i simbologia ha estat sovint relacionada amb l’antic règim dels Ustasha … Continue reading Aquest fet és sorprenent per a molt forans ja que xoca amb la imatge bucòlica de costes precioses i permanent ambient vacacional que predomina en les nostres ments, però resulta que la realitat de Croàcia és ben diferent a la que ens mostren els creuers turístics, i un dels àmbits que millor ho reflexa és la política. El nacionalisme d’extrema dreta croat té un llarg recorregut històric. És per aquesta raó que per tal de comprendre la situació actual de Croàcia és necessari retrocedir als anys 20 i 30 del segle XX i repassar la situació que va fer esclatar el sentiment nacionalista croat que perdura fins els nostres dies. D’oprimit a opressor La situació de Iugoslàvia, dins la qual hi havia Croàcia, als anys 20 estava marcada per una forta crisi i inestabilitat política que feien pràcticament impossible la pau i coexistència entre els diversos grups ètnics i culturals que habitaven la zona sota un estat comú. Paral·lelament, la superioritat numèrica del poble serbi i la seva presència dominant en els organismes de pode, feia que la resta de grups, entre els quals hi havia els croats, es sentissin oprimits. Aquests dos elements van portar a l’aparició de certs grups que anaven en contra de les estructures d’estat, entre els quals destacaven els Ustasha. Inicialment l’objectiu d’aquests era acabar amb l’estat existent i crear un estat independent pel poble croat que permetés la fi de la seva subordinació. Des de la visió croata hi havia la sensació nascut el 1918 no contemplava la seva idiosincràsia. Aquest sentiment, amb el pas del temps, va convertir-se cada vegada més en un odi cap a les forces hegemòniques sèrbies i va esdevenir un problema per l’estabilitat de Iugoslàvia.

La ideologia que propugnaven els Ustasha sovint ha estat alineada i fins hi tot classificada dins el feixisme o nazisme, malgrat això especialistes balcànics com Irina Ognyanova (Ognyanova, 2000) defensen la teoria que l’extrem nacionalisme balcànic encarnat pels Ustasha compartia elements amb els moviments feixistes o nazis de l’època, però en cap moment pretenia unir-se a la seva causa sinó que se sentien atrets pel poder que aquests tenien, i veien l’adopció de les seves tendències ideològiques com un mitjà per aconseguir un major suport i ser més respectats. Els Ustasha eren una grup format per nacionalistes croats que feien servir la violència per aconseguir allò que no es podia aconseguir a través del sistema constitucional del moment, la Independència de Croàcia. El seu ideòleg era Ante Pavelic i aquest, amb l’ajuda de nombrosos nacionalistes croats que es trobaven a l’exili, majoritàriament a Itàlia, van conformar el que posteriorment seria la base ideològica del nou estat independent de Croàcia. La ideologia que destil·lava aquesta organització es basava principalment amb dos grups d’idees: les que eren pròpies dels feixisme de l’època  com el racisme, la xenofòbia, l’antisemitisme, l’exaltació de la violència, l’ús del terror o l’ús dels camps de concentració, i un seguit de trets ideològics específics com la glorificació del passat, l’odi cap els iugoslaus i els serbis, la tolerància religiosa únicament cap el catolicisme i la mitificació del passat històric croat. Malgrat el suport que van rebre els Utashes, aquest mai va ser equiparable al que va rebre Hitler o Mussolini. En el moment en que la Wehrmacht ^[2] Forces de defensa, és el nom que van rebre les forces armades creades pels nacionalsocialistes alemanys i que van estar en funcionament de 1935 a 1945 amb el suport d’altres països aliats amb l’Eix, va envair Iugoslàvia (6 d’abril 1941) i al cap de pocs dies quan es va proclamar el nou Estat Independent de Croàcia, tot va canviar. Ante Pavelic va ser posat al capdavant del país, i es formà d’aquesta manera un govern titella controlat per Alemanya i Itàlia, i llavors els valors i promeses polítiques nacionalistes es van materialitzar. A partir d’aquell moment Pavelic va establir un règim totalitari basat en la voluntat de purificar la nació i crear un estat nacional homogeni. A partir de 1941 i fins 1945 l’Estat Croat va dur a terme la deportació i liquidació de serbis, jueus, musulmans, gitanos, comunistes i tots aquells que poguessin suposar un impediment pel projecte croat. Per tal d’aconseguir l’eliminació de tots aquests col·lectius es van obrir diversos camps de concentració i extermini, entre els quals destaca Jasenovac ^[3] Camp de concentració creat a Croàcia pel govern ustasha el 1941 i clausurat el 1945. És considerat per la historiografia un dels camps més grans d’extermini no liderat pels nacionalsocialistes on van treballar gran quantitat de religiosos franciscans que estaven vinculats amb el moviment.

A la situació interna que vivia Croàcia cal sumar-hi la situació de caos que existia en la resta de Iugoslàvia. Tal com diu Keith Lowe ( Lowe, 2014), en el període de la Segona Guerra Mundial les tensions entre les diverses comunitats van assolir tal nivell que “ els iugoslaus estaven tant disposats a matar-se entre ells com a matar els ocupants estrangers. Els croats mataven els serbis en nom del catolicisme; els serbis incendiaven els pobles musulmans de Bòsnia i els pobles hungars de Voivodina i els chetniks monàrquics establien batalles sense treva contra els partisans comunistes.” Tot això va portar a una situació de  màxima violència entre dos rivals principals: els Ustasha, que rebien el suport de les potències de l’Eix, i els partisans comunistes, que com a oposició rebien el suport dels Aliats. Això va fer que sorgís un conflicte sagnant entre tots dos bàndols. En acabar la guerra el 1945, davant de la victòria dels partisans, els actors que havien protagonitzat el govern de Pavelic van emprendre una llarga marxa, acompanyats per molta població que estava immersa en el pànic, fins a Àustria, amb la intenció de rendir-se davant els britànics. Un cop en territori austríac, a Bleiburg, els britànics no van acceptar la seva rendició ja que la política dels Aliats estipulava que totes les forces de l’Eix havien de rendir-se als exèrcits contra els quals havien lluitat. Això  va obligar els Ustsha i companyia a entregar-se als partisans, fet que va desencadenar immediatament una massacre violenta que actualment és recordada com la “matança de Bleiburg”.

La violència  emprada pels partisans contra aquells soldats, oficials i població col·laboracionista que encarnava els horrors del període Ustasha va ser brutal. L’assassinat i violència vers aquests va ser disfressat pels partisans com un acte polític, malgrat això en la memòria col·lectiva perdura la idea que els croats que van ser víctimes de la violència dels partisans a causa de la seva condició de croats. Malgrat tot, els principal líders del govern Ustasha van aconseguir sortir indemnes de la situació i fer-se fonedissos. El cas més destacable és el del propi Ante Pavelic, que un cop va arribar a Àustria  va viatjar fins a Roma, on va estar sota la protecció del Vaticà fins 1948, any en què va marxar a Argentina sota l’asil de Perón. Finalment, arran de la dificultat per garantir la seva seguretat, va marxar a Espanya on va viure fins la seva mort protegit pel règim de Franco. Mentre es produïa un èxode massiu de població pro-ustasha  es va crear, el 1945, la Republicà Federal Socialista de Iugoslàvia formada per Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, Macedònia, Montenegro i Sèrbia. Aquesta va ser governada per Josep Broz Tito, antic líder de les milícies partisanes,  fins la seva mort el 1980. Durant el govern de Tito no es va dur a terme cap intent de reconciliació amb el passat, ni es va jutjar aquells individus que havien fet possible la violència i la política ustasha, cosa que va fer que s’implantés el silenci i no cicatritzessin els errors del passat.

Tal com va dir Milovan Djilas, mà dreta de Tito, fent referència als temps que van venir immediatament després de la guerra i a les mesures que es van prendre contra el col·laboracionisme “Iugoslàvia estava en un estat de caos i destrucció. Amb prou feines hi havia una administració civil. No existien uns tribunals degudament constituïts. No hi havia forma de què els casos de 20.000-30.000 persones poguessin investigar-se de forma fiable. Així que la sortida més fàcil era fusilar-los a tot i acabar per sempre amb el problema”(Lowe. 2014). Així doncs, la violència i l’abús va ser resolta amb més violència i més abús. Totes aquelles persones que suposaven un problema per la Federació Iugoslava van ser executades o empresonades. És per aquest motiu que no és estrany que un cop Tito va morir, el 1980, ressorgissin els moviments nacionalistes de cada una de les repúbliques i finalment esclatés, el 1990, un altre fort conflicte ètnic i cultural que va durar fins el 2001, la Guerra del Balcans. La finalització de la guerra a Iugoslàvia no va suposar la fi de les tensions. El conflicte entre els grups ètnics i religiosos  van seguir  vigents encara que oficialment hi hagués un estat de pau. Els motius pels quals això succeí són complexos, malgrat tot, però, ens hi podem aproximar. És ben sabut que totes les guerres generen enemistats i amb l’arribada de la pau no sempre s’esvaeixen els odis i les tensions. En el cas de Iugoslàvia les tensions s’arrossegaven des de la Segona Guerra Mundial i la fi d’aquesta no va suposar l’acabament amb els conflictes relacionats amb l’ètnia, la religió o la política. Més aviat el contrari, amb l’arribada del comunisme la població simplement es va veure obligada a redirigir l’odi que hi havia cap a la persecució d’aquells que el comunisme ordenava. Els nacionalistes van veure les tensions de la Segona Guerra Mundial com una oportunitat per la neteja ètnica dins el seu país; aquestes iniciatives van ser retingudes per la comunitat internacional i els governs comunistes, però es van mantenir latents.

En acabar la Guerra Freda van ressorgir les tensions i es van desenterrar moltes actituds desfavorables a la reconciliació. El fet de contenir les tensions tant de temps va fer que en el moment en què van esclatar ho fessin amb una gran violència. Desenllaç agredolç En finalitzar, l’any 2001, la Guerra dels Balcans, es van celebrar diversos judicis d’eficàcia dubtosa  per part del Tribunal Penal Internacional per la ex-Iugoslàvia (TPIY) ^[4]Va ser un cos format el 1993 que emana de les Nacions Unides. El seu objectiu era jutjar els presumptes responsables dels crims comesos en el territori de l’Antiga Iugoslàvia des dels inicis de … Continue reading que pretenien acabar amb els responsables de la violència durant la guerra. A banda d’això, en cap moment va existir un procés que permetés la reconciliació de les parts implicades, de tal manera que es va tornar a recórrer al silenci. Es va donar prioritat a la necessitat d’aplicar un vernís democratitzador sobre un país devastat com Croàcia en comptes d’invertir en processos que garantissin la bona relació entre les diverses comunitats. Arribats a aquest punt, podríem dir que la reaparició de grups polítics que defensen la supremacia croata i simpatitzen amb el període ustasha no és estrany, tenint en compte la incapacitat de reconciliació amb el passat i el període de crisi que esta colpejant Europa. Avui es continua fent ús polític d’aquest passat històric gloriós croat de tal manera que s’ha instaurat en l’imaginari col·lectiu com un ideal i fa que la població destini el seu vot a aquells qui ho defensen, com si es tractés d’una oportunitat a l’esperança. El cas de Croàcia, com he dit anteriorment, no és una excepció, de fet és un exemple de mala praxis política i de la tendència generalitzada d’amagar allò que no ens agrada sota l’estora i fer ús del silenci.