Imatge de portada: Eixample de Barcelona vist des de l’aire. Font: Alhzeiia, Wikimedia Commons
En 1854 s’obria a Espanya un panorama polític breu però clau amb el començament del Bienni Progressista i la fi de la Segona Guerra Carlina, fent que Barcelona deixés de ser un emplaçament de guerra emmurallat dominat pel ministeri militar, molt reticent a obrir la ciutat al pla de Barcelona (en aquesta època estava prohibit construir fora del recinte emmurallat per poder obrir foc des de Montjuïc en el cas que s’assetgés la ciutat). Aquesta situació va donar pas a unes demandes que la societat barcelonina havia reclamat prèviament des de 1841, encapçalades pel metge Pere Felip Monlau, que amb el seu discurs Abajo las murallas! criticava i denunciava les condicions dels ciutadans. Aquests estaven molt delmats per les condicions higièniques, amb nombroses epidèmies de còlera enmig d’uncreixement demogràfic molt gran que feia insostenible mantenir les muralles de la ciutat.
Amb el Bienni, el govern central va encarregar un estudi topogràfic per estudiar de quina manera es podria urbanitzar el pla de Barcelona. Però la tornada al moderantisme en 1856, va acabar desvirtuant les aspiracions d’obrir la ciutat i enderrocar definitivament les muralles, ja que els militars van voler obrir la ciutat al pla però amb la condició que seguís emmurallada. Els dos projectes que van suggerir tant els militars com Miquel Garriga i Roca el 1857, la ciutat seguia estant emmurallada. No va ser fins al 1858 on el govern i la substitució de Ramón Narváez per Leopoldo O’Donnell (en una renovació del govern de caràcter més progressista) van fer que es tornés a replantejar el projecte i es va encarregar a Cerdà l’elaboració d’un projecte d’Eixample, un projecte de ciutat oberta i un projecte de futur. Mentrestant, l’Ajuntament de Barcelona no va tenir ni veu ni vot en les decisions que hem esmentat abans i no va ser fins a la renovació esmentada anteriorment i l’arribada del nou alcalde José Santa Maria Gelbert en 1858, on es va intentar una oposició al govern perquè els interessos l’Ajuntament tinguessin cabuda també, encara que va acabar fracassant.
Tot i l’aprovació per decret del pla d’Ildefons Cerdà el 7 de juny de 1859, l’Ajuntament, de manera unilateral, es va afanyar pel seu compte posar en marxa un concurs on el projecte guanyador seria el que serviria per construir el projecte d’Eixample per a Barcelona. Aquest concurs es va fer gairebé 2 mesos després (el 31 de juliol) i es van presentar Rovira i Trias, Soler i Glòria, Fontserè i Mestre (que més tard faria el parc de la Ciutadella), Garriga i Roca (que tornava a presentar un projecte), i altres projectes menors, incomplets o amb falta de documentació com els de Daniel Molina, Josep Massanes, Josep Maria Planas, Tomàs Bertran i Francesc Soler i Mestres.
El guanyador del concurs proposat l’octubre del mateix any va ser el projecte d’Antoni Rovira i Trias, amb una ciutat estesa radialment al voltant de la ciutat i separada a través d’un gran bulevard, però que no arribava a integrar les poblacions del voltant. Era un model semblant al de París, dedicat a una bona part de la burgesia ja que dividia la ciutat en sectors molt definits. L’ajuntament va apostar fins al final amb aquest model, però tenia mancances com la reforma del port que va quedar molt aparcada i va deixar de banda les poblacions dels voltants que d’altra banda sí que estaven integrades a Barcelona com Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sants , Les Corts i Hostafrancs, el Clot i Sant Martí de Provençals i el Poblenou.
El primer finalista o accèssit del concurs va ser el projecte de Francesc Soler i Glòria, un projecte urbanístic molt important si tenim en compte fins a on arribava ja que envoltava Montjuïc, amb un projecte de macro illes i jardins enmig d’una ciutat, això sí , encarada al sector econòmic. Proposava un esventrament del centre de la ciutat amb una sèrie de grans avingudes que anaven a parar al centre, ja que Soler i Glòria va fer un projecte basat en la reforma del port i de les drassanes. Unes drassanes que haurien d’haver arribat fins a Sant Antoni, i una línia de port que envoltés Montjuïc per mar.
El segon accèssit va ser per a Josep Fontserè i Mestre amb un projecte que seria molt semblant al projecte de Cerdà pel que fa a la grandària. Un projecte que sí que integrava els barris o poblacions de Barcelona, però era un projecte massa ideal, molt romàntic i una ciutat pensada per ser vistosa i atractiva des d’un pla, (es poden comprovar els escuts de Barcelona i Catalunya situats a banda i banda de Gràcia), amb altres formes geomètriques i diagonals sense una lògica urbanitzadora clara; i per ser també decorada des de dins amb nombrosos i grans jardins (equivalents a la mida de Gràcia) i boscos enjardinats al costat del Besòs.
L’últim dels projectes importants o rellevants de l’Eixample va ser el de Miquel Garriga i Roca,el tercer accèssit del concurs, un projecte aquest cop sí amb una ciutat il·limitada però igualment conservador i poc ambiciós, era un projecte centrat en un eixample que fes de nexe integrador entre el nucli de la ciutat i Gràcia, amb una sèrie d’avingudes que les connectessin amb les poblacions del voltant i una reforma de port diferent a la de la resta amb unes drassanes de grans dimensions situades al Poblenou. Era però conservador a la vegada, perquè encara mantenia la Ciutadella, el perímetre militar on no s’hi podia edificar i on tampoc proposava una reforma del nucli antic.
La dada curiosa que es va guardar el ministeri tot i que el projecte guanyador va ser el de Rovira i Trias, era que el govern ja el tenia aprovat i va buscar una excusa per invalidar el guanyador. El ministeri al·legar que el projecte no s’ajustava al programa i les bases del concurs, i en 1860 van ratificar el projecte de Cerdà, deixant el projecte de Rovira i Trias en un mer projecte d’una ciutat que mai va ser.
L’elecció del pla Cerdà no es va adoptar de bon gust per a l’ajuntament ni una part de la burgesia fent que Cerdà heretés una mala reputació tant personal com de la seva obra fins als últims anys del segle XX. En el noucentisme Puig i Cadafalch va comprar i va reunir gairebé tots els exemplars de la Teoria de la Urbanització de Cerdà per cremar-los o Domènech i Muntaner, que va projectar l’edificació de l’hospital de Sant Pau just al contrari de com estan edificades les illes de Cerdà, amb un traçat diagonal i que no obeeix la direcció de les illes així com les seves cantonades o xamfrans. El temps, encara que una mica tard, ha donat la raó a Cerdà en el seu projecte i avui l’Eixample és un actiu de Barcelona i paradigma d’urbanisme a nivell internacional, dubtant molt si els projectes que es van presentar per al concurs municipal de 1859 haguessin aconseguit el mateix reconeixement.
És cert que l’actuació del ministeri potser no va ser la més adequada i les discussions entorn de l’aprovació del pla Cerdà van ser molt tenses. També hem heretat fins a no fa molt temps aquest conflicte com una “imposició” de Madrid i amb un ajuntament que amb prou feines tenia poder en les decisions que havien de decidir la ciutat futura. També és cert però, que Cerdà va tractar el seu projecte com un projecte complet on ho va estudiar tot, sent un dels pioners de l’urbanisme modern; va tenir en compte els aspectes higiènics, la mobilitat, la indústria i les comunicacions amb la resta de poblacions per aprofitar els efectes que la Revolució Industrial estava provocant. La nova ciutat havia d’adaptar a una sèrie de canvis que Cerdà sí va tenir en compte, mentre que la resta i tal com hem vist anteriorment eren projectes que beneficiaven a uns pocs, a un sector determinat o que responien a projectes de ciutat per decorar enteses com a simples obres d’art. El plànol de Cerdà, que a més comptava amb un estudi topogràfic del Pla de Barcelona des de 1855, ja coneixia com havia de projectar la ciutat i quins aspectes havia de tenir en compte, convertit en un projecte que tenia tres anys d’estudi i planificació. Si tenim en compte el marge entre l’aprovació del Pla Cerdà i l’obertura del concurs només passen dos mesos, temps insuficient per elaborar un projecte competitiu.
Per saber-ne més
Manuel, DE SOLÀ-MORALES, Cerdà/Ensanche, Edicions UPC; Barcelona, 2010.
Manuel, DE SOLÀ-MORALES, Les formes de creixement urbà, Edicions UPC; Barcelona, 1993.
Gloria, SANTA-MARIA BATLLÓ, Decidir la ciutat futura, Ajuntament de Barcelona; Barcelona, 2009.