Per citar aquesta publicació

Rovira Galceran, Joel (2023) "La República Pirata de Nassau: una mirada a l’edat d’or de la pirateria", Ab Origine Magazine, 89(novembre) [en línia].
Tags

La República Pirata de Nassau: una mirada a l’edat d’or de la pirateria

Imatge de portada: Mapa de l’illa de Nova Providència, amb Nassau a la part inferior esquerra. Font: Wikimedia commons. Domini públic.

La pirateria a l’època colonial

Els inicis de la pirateria a l’Amèrica Colonial se situen al segle XVI, quan les potències colonials que conquistaran el Nou Món, Espanya i Portugal, construiran grans imperis més enllà de l’Atlàntic. El monopoli de les rutes comercials d’aquests dos imperis es traduirà en l’exclusió d’altres països de la lògica colonial. Davant d’aquesta casuística apareixerà la figura dels corsaris i la patent de corso, és a dir, un document atorgat per una autoritat governamental, com podia ser l’Imperi Britànic, que autoritzava una persona o vaixell específic a atacar i saquejar d’altres embarcacions amb una voluntat d’aconseguir els preuats tresors i metalls preciosos provinents d’Amèrica. 

Els orígens de Nassau es remunten a l’any 1656, quan un grup de colons britànics va fundar la ciutat de Charles Town, a l’illa de Nova Providència, en honor al rei Carles II d’Anglaterra (1660-1685). No obstant això, aquesta primera versió de la ciutat va ser arrasada per una flota francoespanyola el 1695. Va ser en aquest mateix any que un grup de colons neerlandesos la va reconstruir i batejar amb el nom de Nassau, en honor al rei Guillem III d’Anglaterra (1689-1702) que pertanyia a la casa d’Orange-Nassau. 

Mapa de l’illa de Nova Providència, amb Nassau a la part inferior esquerra. Font: Wikimedia commons. Domini públic.

La primera meitat del segle XVIII a ultramar va estar caracteritzada per la rivalitat entre l’imperi espanyol i britànic, fet que va provocar que Nassau fos conquerida, destruïda, reconstruïda i reconquerida en nombroses ocasions. Aquesta situació va provocar que Nassau es convertís en un territori hostil a causa de la impossibilitat de solidificar una estructura estable de govern, i aquesta inestabilitat va propiciar l’arribada de corsaris que veien en Nassau una oportunitat per enriquir-se. Els corsaris eren en la gran majoria mariners sense feina i gent de condició humil que veien en la pirateria una oportunitat per a enriquir-se.

Nassau, un indret cobdiciat

La casuística esmentada va captivar l’espai de nombrosos corsaris que sota el mandat d’Edward Mansfield (1630-1667) van proposar l’establiment d’una base en aquest lloc, ja que van veure en ella l’oportunitat i la importància que suposava dominar una illa que pogués servir com a centre d’operacions corsàries un cop passada la península de Florida. D’aquesta manera, Nassau podia actuar per als corsaris com a punt neuràlgic d’intercanvi de mercaderies i dipòsit de reposició d’aliments, així com un refugi per a les embarcacions i descans per a la tripulació. 

Així doncs, la bona posició estratègica en el control de les rutes comercials va fer que Nassau es convertís en un punt de referència durant la segona etapa de l’auge de la pirateria, atraient un gran nombre de corsaris. L’octubre de 1707, els pares fundadors de la República Pirata de Nassau, Thomas Barrow (x – 1726) i Benjamin Hornigold (1660 – 1719) van arribar a l’illa amb l’ambició d’establir un govern pirata basat en les lleis de la tripulació. 

Hornigold va començar la seva carrera com a pirata a inicis del segle XVIII, operant fonamentalment a les aigües del Carib. Inicialment, va ser un corsari, és a dir, era posseïdor d’una patent de corso, una autorització per part del govern britànic d’atacar vaixells enemics. Després que les autoritats britàniques posessin fi a les patents de corso l’any 1713, Hornigold es convertirà en pirata. És l’any 1713 quan Barrow i Hornigold proclamen oficialment Nassau com a República Pirata, esdevenint un refugi somiat per aquells que seguien l’estil de vida pirata.

La regulació interna de Nassau per part dels pirates

En aquest context, es produeix un augment significatiu de la població a Nassau: a banda de la població colona de l’illa, uns 500 agricultors, entre 1716 i 1718 el nombre de pirates passa de 1.800 a 2.400. L’arribada de referents pirates com Edward Teach (c. 1680-1718), més conegut com a Barbanegra, o Charles Vane (1680-1721) va ajudar a consolidar aquesta idea de Nassau com a zenit de la pirateria. Segons l’obra de Marcus Rediker titulada “Villains of All Nations”,  durant l’Edat d’Or de la pirateria es deia sovint que quan un pirata dormia no somiava anar al cel, sinó de tornar al seu port preferit: Nassau

D’altra banda, un dels aspectes essencials va ser, davant la inexistència d’una presència estatal, establir un codi de conducta informal per regular l’organització dels pirates i les seves lleis. Tot i que no era un document legal ni escrit de manera formal, aquest codi es basava en principis que els pirates acceptaven i seguien per mantenir la cohesió i l’ordre de la comunitat pirata. 

Un dels punts més destacats d’aquesta normativa va ser l’elecció del capità, la qual s’exercia de manera democràtica, ja que cada membre de la comunitat tenia un vot. El capità tenia un mandat limitat i podia ser destituït si la tripulació considerava que no estava complir adequadament les seves responsabilitats. A aquest punt cal sumar-hi també una distribució equitativa dels botins en parts iguals, on únicament el capità i altres oficials rebien una part lleugerament major. D’aquesta manera, el codi dels pirates de Nassau reflecteix els valors i l’organització social de la comunitat pirata que va ajudar a mantenir l’estabilitat i la cohesió en un entorn on les lleis civils i l’autoritat colonial eren pràcticament inexistents.

Divisió del botí d’una tripulació pirata. Font: Wikimedia commons. Domini públic.

Els corsaris que operaven des de Nassau van utilitzar una varietat d’estratègies i mecanismes per a dur a terme les seves incursions. Entre ells destacava l’ús de vaixells ràpids i àgils que permetien sorprendre a les seves víctimes i la creació de bases secretes a illes remotes des d’on poder operar. Un dels episodis més coneguts va ser la persecució del vaixell espanyol Urca de Lima, que transportava una gran quantitat de metalls des del Virregnat del Perú fins a les costes espanyoles des de l’inici de la dècada de 1710, així com béns com pell de vaca, cacau, encens i vainilla. 

Cal destacar que els fenòmens naturals van jugar una mala passada a aquesta flota espanyola. Durant la primavera de 1715, l’Urca de Lima, juntament amb sis vaixells també espanyols, va sofrir un naufragi conseqüència d’un huracà que va provocar que el vaixell quedés ancorat a les costes de Florida. Tot i que bona part dels seus béns havien quedat intactes, era necessària la reparació més ràpida possible per a no alertar sobre la presència d’un vaixell que fos objecte de convertir-se en presa per part de pirates i corsaris. No obstant això, les nombroses incursions de corsaris com Edward Teach per aconseguir el botí van fracassar. 

Al desembre del mateix any, però, els pirates Henry Jennings i Charles Vane van aconseguir interceptar un vaixell espanyol que els hi va permetre obtenir la ubicació exacta del campament de salvament espanyol que s’havia establert per a les tasques de reparació de l’Urca de Lima. L’atac va sorprendre les forces espanyoles que quedaven a l’illa, força emmalaltides i amb cada cop menys provisions, que no van tenir més remei que cedir 87.500 lliures d’or i plata als corsaris. 

Com es pot deduir, l’economia de Nassau en aquest període va ser extremadament volàtil, ja que depenia en bona part dels èxits de les seves incursions a ultramar, activitats de saqueig i robatoris que eren complementades amb el contacte amb altres grups al marge de la societat colonial com els cimarrons. Els cimarrons eren esclaus d’origen africà o afroamericà que havien fugit del domini dels seus propietaris espanyols per formar models de vida alternatius en indrets selvàtics. Va ser una relació, doncs, basada en la reciprocitat, ja que els cimarrons, en viure en àrees remotes tenien un profund coneixement del terreny, i proporcionaven subministraments i aliments als pirates. En contrapartida, els pirates donaven armes, eines i altres objectes de valor per a l’autodefensa dels cimarrons.

L’inici de la fi de la pirateria a Nassau

El tractat d’Utrecht (1713-1715) esdevindrà el final oficial de la pirateria al Carib en deixar de tolerar els atacs a embarcacions. Aquest tractat, un dels punts essencials del qual tenia com a objectiu la fi de la Guerra de Successió Espanyola (1714), va suposar un profund impacte al Nou Món, posant fi al monopoli d’Espanya al continent americà i el seu control de les rutes comercials. Les potències colonials com França i Gran Bretanya van començar a exercir un major control sobre les seves colònies i  reforçar les zones afectades pel Tractat, com el cas de Nassau. Això va incloure la lluita contra la pirateria i el corsarisme, ja que es consideraven amenaces per a l’estabilitat i el comerç a les colònies. D’aquesta manera, els corsaris que inicialment havien comptat amb el beneplàcit de la Corona van passar a ser perseguits. 

En aquest context, a partir de 1718, la pressió dels britànics per recuperar les Bahames i posar fi a la República Pirata de Nassau es va intensificar. L’antic corsari Woodes Rogers va ser enviat com a governador reial de les Illes Bahames amb la missió de restablir el control i ordre a Nassau. Rogers va voler implementar nombroses reformes, reorganitzant l’administració civil, restaurant el comerç marítim i desfent-se de la imatge pirata de l’illa, marcant l’inici del declivi de la República Pirata. 

Estàtua de Woodes Rogers a les Bahames, governador de Nassau. Font: Wikimedia commons. Domini públic.

Un altre factor imprescindible que va ajudar al declivi de la pirateria va ser la transició de molts pirates a corsaris. Rogers va arribar amb l’autoritat per atorgar el perdó reial, oferint patents de corsaris als pirates que van acceptar jurar lleialtat a la corona i sotmetre’s al nou govern. Benjamin Hornigold, un dels pares fundadors de la república pirata, es va unir als que van acceptar el perdó, i a causa del seu bon coneixement de l’illa, Rogers va ordenar perseguir els pirates que es neguessin a rendir-se. Tot i que inicialment pirates com Barbanegra o Charles Vane van evitar la captura, finalment van ser executats. El desembre de 1718 ja s’havia aconseguit restablir el control britànic, posant fi al domini dels pirates a Nassau. 

D’aquesta manera, la fallida (o exitosa, però breu) experiència de Nassau va suposar l’inici dels intents definitius per erradicar la pirateria. L’aparell ideològic que s’utilitzarà des dels estats serà deshumanitzar la figura del pirata, comparant-lo amb un dels grans perills del món. Així ho ratifica l’Edicte de Perdó de Jordi I (1717), qui compara la figura del pirata amb un ésser “semi-demoníac”. Així doncs, se situava el pirata com a enemic comú de tots els Estats i governants, on cada un d’ells havia de jutjar els seus propis súbdits acusats de pirateria. 

El rastre de la figura del pirata

A les Bahames, però, s’ha volgut mantenir el llegat cultural i històric que va deixar aquesta època d’auge de la pirateria. Un bon exemple n’és el Museu de Pirates de Nassau edificat l’any 1992, que permet la immersió en aquesta època històrica a través de la visualització de rèpliques de vaixells de l’època, teatralitzacions sobre la vida quotidiana de Nassau i armes i artefactes amb els quals els pirates feien front a les amenaces i oportunitats que propiciava la vida marítima. Així mateix, altres espais com el fort de Nassau han estat restaurats i es poden visitar per aprendre sobre la història de la pirateria a la regió, fent valdre el patrimoni històric i cultural d’aquest lloc.

Recreació de Benjamin Hornigold al Museu de Pirates de Nassau. Font: Wikimedia commons. © BrokenSphere / Wikimedia Commons.

El present article, doncs, pretén visibilitzar a una figura, la del pirata, que sovint ha estat invisibilitzada o estereotipada dins l’imaginari col·lectiu, per tal d’entendre els interessos i motivacions que el portaven a convertir-s’hi. La lluita per la llibertat i l’autonomia de la República de Nassau exemplifica les dinàmiques de poder pròpies de la societat colonial, on el paper dels Estats intentarà erradicar qualsevol moviment dissident amb la lògica colonial. El fet que el pirata esdevingui un enemic comú de tots els Estats farà que passin a ser considerats d’herois a éssers malvats, una transició que no serà acceptada per tots i els obligarà a redefinir el seu rol, sigui com a súbdits o enemics de la Corona.

Per saber-ne més

Butler, L.S. (2018) “North Carolina 1718: the year of the pirates”, The North Carolina Historical Review, núm. 95, vol. 2,  p.125-146.

Hallwood, C. P., Miceli, T. J. (2015) “Piracy in the Golden Age, 1690–1730: Lessons for Today”, Maritime Piracy and Its Control: An Economic Analysis. Nova York: Palgrave Pivot, p. 97-114.

Leeson, P. (2010) “Pirates”, The Review of Austrian Economics, núm. 23, vol. 3, p. 315-319. 

Redkier, M. (1989) Between the Devil and the Deep Blue Sea: merchant, seamen, pirates and the Anglo-American maritime world, 1700-1750. Cambridge: Cambridge University Press. 

Redkier, M. (2004) Villains of all nations: Atlantic pirates in the golden age. Boston: Beacon Press.

  • (Olesa de Montserrat, 1997). Graduat en Història per la UB i Màster en Formació per al Professorat d'ESO i Batxillerat en l'especialitat de les ciències socials. Especial interès en l'estudi del continent americà en el període colonial. Amb experiència laboral en l'àmbit dels museus.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Per citar aquesta pubicació

Rovira Galceran, Joel (2023) "La República Pirata de Nassau: una mirada a l’edat d’or de la pirateria", Ab Origine Magazine, 89(novembre) [en línia].
Popular

Subscriu-te a la nostra newsletter

Relacionat