[Imatge: D’esquerra a dreta: Enrique Tierno Galván (PSP), Santiago Carrillo (PCE), José María Triginer (FSC), Joan Reventós (PSC), Felipe González (PSOE), Juan Ajuriaguerra (PNV), Adolfo Suárez (UCD), Manuel Fraga (AP), Leopoldo Calvo-Sotelo (UCD) i Miquel Roca (minoria catalana). Font: Europa Press]
El 25 d’octubre de 1977 es van signar els Pactes de la Moncloa, els quals van representar un acord fonamental per donar estabilitat política i econòmica al procés de Transició. Aquests darrers dies s’ha parlat molt d’uns nous Pactes de la Moncloa després de la proposta de Pedro Sánchez a la resta de partits polítics per buscar una sortida a la crisi actual a través d’una repetició d’aquests acords. En aquest article es fa un repàs dels fets claus de la Transició que van dur a l’aprovació d’aquests pactes i es reflexiona al voltant de la necessitat d’un replantejament del model econòmic que s’allunya del marc mental dels Pactes de la Moncloa.
1977: el context històric europeu i espanyol
La política de consens inaugurada el 1977 a Espanya arribava en un context internacional en què la crisi del petroli de 1973 trencava el pacte social aparegut després de la Segona Guerra Mundial, nascut de la derrota del feixisme i de la reconstrucció socioeconòmica de la postguerra, que va permetre l’articulació de l’Estat del Benestar. Davant d’aquesta situació, l’esquerra europea va intentar mantenir aquest pacte a través d’una automoderació, com en el cas del Partit Comunista Italià (PCI) a Itàlia. El juliol de 1977, el govern democristià d’Andreotti i el PCI de Berlinguer van signar un “compromís històric“, en què els comunistes donaven suport al govern des de l’exterior i acceptaven una rebaixa del seu poder adquisitiu a canvi d’estabilitat política i d’inversions públiques. Uns mesos després, el març de 1978, va ser segrestat i assassinat Aldo Moro, líder democristià i màxim partidari de l’acord amb els comunistes. La seva mort va precipitar unes noves eleccions electorals a les quals el PCI va perdre 1,5 milions de vots.
A Espanya, la política de pactes s’iniciava en un context molt diferent del de l’Europa de 1945. Des del punt de vista polític, el país estava immers en un procés de democratització després de prop de quatre dècades de dictadura. La lluita antifranquista, liderada pel moviment obrer, va ser clau en el desgast del règim de Franco des de meitat dels anys seixanta, i molt especialment des de 1970. La mobilització constant i massiva dels moviments socials antifranquistes va fer inviable el govern continuista d’Arias Navarro, que el juliol de 1976 era substituït per Adolfo Suárez. Amb l’aprovació en referèndum de la Llei de Reforma Política el desembre de 1976, començava el procés de canvi legislatiu cap a la democratització del país. La realitat social d’aquell moment, però, estava fortament polaritzada entre els partidaris del procés democràtic i els continuistes del règim franquista, que es va traduir en un clima de violència amb més de 600 assassinats per motius polítics. El 24 de gener de 1977 van ser assassinats a Atocha cinc advocats laboralistes de Comissions Obreres (CCOO) en mans de la ultradreta. Una setmana després, l’1 de febrer de 1977, els treballadors de Roca Radiadores van guanyar el judici a Magistratura contra la patronal, després de prop de tres mesos en vaga per la readmissió dels companys acomiadats i pel reconeixement de l’Assemblea de Treballadors com a òrgan de representació dels treballadors a l’empresa. Aquella mateixa matinada, tres pistolers vinculats a la ultradreta Triple A van segrestar tres treballadors que vigilaven les cases dels delegats de l’Assemblea de Roca. Després d’apallissar-los i cridar-los “Son todos unos comunistas y aquí va haber más sangre que en Madrid” van abandonar-los i donar-los per morts als afores de Castelldefels.
A la inestabilitat política fruit d’aquest procés de canvi cap a una democràcia enmig d’un clima de violència se li ha de sumar un context de crisi econòmica. La crisi del petroli de 1973 havia coincidit amb la crisi d’un règim polític que va demostrar la seva incapacitat per imposar mesures per fer front a aquesta conjuntura econòmica. El 1977, la situació era alarmant. La inflació anual d’aquell any se situava al 30%, amb risc d’acabar l’any al 40%. La balança de pagaments tenia un dèficit de més de 5.000 milions de dòlars i el deute extern arribava als 12.000 milions de dòlars. D’altra banda, a més de la rigidesa de l’estructura de la indústria espanyola, aquesta tenia una gran dependència energètica de l’exterior, estava endarrerida tecnològicament i amb poca voluntat de modernitzar-se per part d’una patronal fortament protegida durant la dictadura.
El govern sorgit de les eleccions del 15 de juny de 1977 tenia com a objectius l’inici d’un procés constituent que consolidés la democràcia i fer front a la situació econòmica espanyola, de la qual depenia l’inici d’un procés d’integració a la Comunitat Econòmica Europea (CEE).
En què van consistir els Pactes de la Moncloa?
Els Pactes de la Moncloa van rebre el suport de totes les forces parlamentàries sorgides de les eleccions de juny de 1977, que havien donat la victòria a la Unió de Centre Democràtic (UCD) d’Adolfo Suárez, amb 165 diputats. En segon lloc es va situar el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Felipe González amb 118 escons, que s’erigia com a alternativa de govern. En tercer lloc se situava el Partit Comunista d’Espanya (PCE) de Santiago Carrillo, amb 20 diputats. Carrillo, que defensava l’estratègia del PCI de crear un govern de concentració nacional per fer front a la crisi econòmica, també va donar el seu suport als Pactes. En quart lloc, l’Aliança Popular (AP) de Manuel Fraga, amb 16 diputats. En cinquè lloc, el Partit Socialista Popular (PSP) d’Enrique Tierno Galván, amb 6 diputats. Els 25 escons restants es van repartir entre altres formacions, on destacaven els partits nacionalistes bascos i català. Les centrals sindicals de Comissions Obreres (CCOO) i Unió General dels Treballadors (UGT) (aquesta segona amb més reticència) també van donar suport als Pactes, encara que no van ser convidades a les negociacions.
Els Pactes de la Moncloa eren dos acords, un de caràcter econòmic i un altre de caràcter social. El primer es basava principalment en:
- 1- Contenció de la massa salarial: l’augment salarial, que fins aleshores s’havia anat incrementant segons la inflació històrica (és a dir, basant-se en la taxa d’augment anual de l’any anterior més dos o tres punts), a partir d’aquell moment es va vincular a la inflació prevista (és a dir, en la previsió de la inflació de l’any següent). Així, per a 1978 es va limitar l’augment salarial al 20%, fins a un màxim del 22% tenint en compte ascensos, antiguitat i d’altres.
- 2- Desacceleració de l’expansió monetària, també amb l’objectiu d’acabar amb la inflació.
- 3- Devaluació de la pesseta: mesura que ja s’havia pres al juliol, després de la presa de possessió del nou govern i que havia devaluat un 20% la pesseta respecte al dòlar.
L’acord econòmic també va incloure una reforma fiscal, amb la creació d’un impost sobre les persones físiques (IRPF), entre altres.
Als Pactes de la Moncloa també es van acordar una sèrie de mesures socials, entre les quals destacaven:
- 1- Educació: s’acordava la gratuïtat progressiva de l’ensenyament i més inversions.
- 2- Política d’urbanisme i habitatge: Construcció d’habitatges socials i més inversions per acabar amb el ‘xabolisme’.
- 3- Reforma de la seguretat social: destacava l’ampliació de la cobertura del subsidi d’atur.
- 4- Política energètica: S’acordava la creació d’un Nou Pla Energètic per pal·liar la dependència energètica de l’exterior.
- 5- Estatut de l’Empresa Pública: Segons l’acord, les empreses públiques estarien sota control parlamentari, a més de reconèixer els treballadors als òrgans de govern de les empreses públiques a través dels sindicats.
- 6- Llibertat d’expressió: ampliació de la llibertat de premsa, del dret d’associació política i llibertat de reunió.
- 7- Reforma del Codi Penal.
- 8- Reorganització dels cossos i forces d’ordre públic.
- 9- Acords relacionats amb la dona: destaquen la despenalització de l’adulteri i la regulació d’expedició d’anticonceptius.
Per garantir el compliment dels acords de la part social, s’havia de crear una comissió de seguiment que no es va materialitzar mai. Així, un any després d’haver signat els Pactes de la Moncloa bona part d’aquests acords socials no s’havien realitzat, com l’Estatut de l’Empresa Pública, el pla energètic o inversions efectives en matèria d’habitatge social o educació.
Els pactes van ser rebutjats per la CEOE, l’esquerra extraparlamentària i la CNT. La patronal va considerar els Pactes com un programa socialdemòcrata i de cedir massa poder als sindicats, posant de manifest que la democratització de les empreses encara tenia un llarg camí per recórrer amb una patronal fortament bunkeritzada que va reaccionar durament contra la classe treballadora. Manuel Fraga, líder d’AP, va signar l’acord en matèria econòmica, però no va subscriure el pacte en matèria social.
D’altra banda, un any després de la signatura dels Pactes, els seus efectes en l’economia es podien resumir en tres punts bàsics:
- 1- Caiguda de la inflació: l’any 1977 acabava amb una inflació del 24%, mentre que el 1978 ja havia baixat al 16%.
- 2- Caiguda dels salaris reals entre 1978 i 1986.
- 3- Augment de l’atur: L’any 1977, l’atur era del 5.32%, mentre que al 1979 ja era del 8.79% i del 21.12% al 1986. Els Pactes de la Moncloa permetien a l’empresari l’acomiadament del 5% de la plantilla en el cas que se superessin els límits salarials imposats. Això, sumat a l’augment de flexibilització laboral, la pèrdua de poder adquisitiu i consegüent disminució del consum, la crisi del sector industrial i l’inici de la reconversió del sector a partir de 1981, va disparar la xifra d’aturats.
La classe treballadora, que havia liderat la lluita antifranquista durant la dictadura, va ser la gran damnificada de la crisi econòmica. L’acceptació dels Pactes de la Moncloa suposaven el consentiment de la pèrdua de poder adquisitiu a canvi de l’estabilitat necessària per consolidar el procés democràtic, que es va aconseguir un any després amb l’aprovació de la Constitució de 1978. Tot i això, la legislació dels drets individuals i col·lectius del treball i la regulació de les centrals sindicals a les empreses va ser molt més tardana. L’Estatut dels Treballadors es va aprovar el 1980, la Llei Orgànica de Llibertat Sindical el 1985 i la devolució del Patrimoni Sindical no es va publicar fins al 1986. L’intent de retardar la consolidació de les centrals sindicals per part del Govern va anar acompanyat d’una patronal negada a democratitzar l’empresa. Per això, deu anys després dels Pactes de la Moncloa, les centrals sindicals encara manifestaven problemes organitzatius bàsics com la manca de quadres intermedis o de locals on desenvolupar la seva activitat sindical.
Calen uns nous Pactes de la Moncloa?
Els Pactes de 1977 van significar, com s’ha vist, una pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors, va obrir la porta a l’acomiadament lliure, a la flexibilització laboral i a un augment exponencial de l’atur. En un nou context de crisi econòmica, la petició d’un retorn del pacte del 1977 desemmascara una mitificació del relat de la Transició, entenent els Pactes de la Moncloa com el gran acord de partits capaç de superar les diferències existents en pro de la unitat nacional, i que amaga, com s’ha vist al llarg d’aquest article, la violència política d’aquell període, el soroll de sabres, els conflictes entre els diferents partits polítics i la consolidació d’un canvi polític gràcies a les lluites obreres dels deu anys anteriors.
La crisi actual, causada per una pandèmia mundial, ha trasbalsat les economies de tot el món i ha palesat la crisi del sistema capitalista. A Espanya, el nou panorama d’incertesa i de davallada econòmica arriba a una economia que no s’ha recuperat de la crisi anterior. Amb un teixit laboral feble i precari, un problema endèmic d’atur elevat (que al febrer era del 13%), amb grans desigualtats socials –el 26% dels espanyols viuen en situació de pobresa-, i uns serveis públics ressentits per les retallades produïdes per la política d’austeritat europea i el govern del Partit Popular, la situació d’incertesa i inactivitat pot portar al col·lapse econòmic que, si no és respost des del govern per replantejar el model econòmic actual, pot ser aprofitat per l’auge d’una ultradreta que ara mateix és la tercera força al Congrés.
Els reptes més immediats als que ha de respondre el Govern són, d’una banda, atendre els milers de famílies que han perdut la feina i no tenen cap ingrés (al mes de març hi ha hagut una davallada de les persones afiliades a la Seguretat Social de 843.000 persones) i evitar la destrucció del teixit empresarial, compost majoritàriament per petites i mitjanes empreses, i d’altra banda, atendre l’emergència sanitària del país. És evident que cal un pacte de govern amb la resta de forces polítiques i agents socials per resoldre aquesta situació, però aquest ha de servir per repensar el model econòmic actual, per decidir de quina manera volem sortir d’aquesta crisi. Sobre aquesta taula de diàleg ha d’haver-hi un acord per blindar els serveis públics, que són la base del sistema de benestar, però també propostes més atrevides, com la de garantir una renda bàsica universal per a tota la ciutadania, polítiques que garanteixin l’accés a l’habitatge, una línia d’ajuda directa a autònoms i petites i mitjanes empreses, i una reforma fiscal que redistribueixi de forma més justa la riquesa. Aquest replantejament del model econòmic també hauria d’incloure un model turístic més sostenible i la lluita ferma contra el canvi climàtic a través d’un pla de transició energètica.
Espanya, com a membre de la Unió Europea, ha cedit la seva sobirania en política monetària al Banc Central Europeu (BCE), el qual s’ha marcat des del seu inici com a objectiu principal el control de la inflació. Actualment, la inflació ja no és un problema i el BCE ha de ser capaç de prendre mesures valentes amb les eines monetàries de les quals només disposa un banc central per fer front a la crisi i ajudar de forma directa als països que ho necessitin sense llastrar l’economia futura. La Unió Europea ha de ser capaç de trobar acords comuns entre tots els seus membres, oblidant les receptes d’austeritat i posant al capdavant els interessos de la ciutadania a través de l’emissió d’eurobons, reforçant els vincles de solidaritat, i fent front a la crisi migratòria.
Per superar aquesta crisi no valen les receptes del passat, que a més són inviables actualment davant una classe política més interessada de treure rèdit de la situació més que no pas de la recerca de grans acords de consens, sinó que cal valentia per crear un model social i econòmic més just que superi les fórmules neoliberals utilitzades amb anterioritat.
-
(Barcelona, 1989) Llicenciada en història, doctorada per la UB l’any 2019 amb la tesi que porta per títol “Models sindicals al món de la fàbrica (1976-1982)”. Actualment, sóc professora de secundària a un Institut públic.