Resulta curiós veure com certes capes de la intelligentsia espanyola tant properes al federalisme com al dilacionisme en la qüestió nacional recuperen l’experiència plurinacional austrohongaresa com a referent. Des del “Por qué soy austro-húngaro”, publicat a El País l’any 2000 per Ernest Lluch passant per Miguel Herrero de Miñón —un dels pares de la Constitució Espanyola— van defensar-ne el model des de llurs posicions. Si bé resulta arriscat assenyalar l’existència d’una gran branca de pensament austrohongaresa arrelada en la tradició jurídica espanyola (per a simplificar referències, d’ara endavant “L’escola”), sí que es pot dir que en l’imaginari que envolta la problemàtica nacional hi ha certa atracció per aquest exemple.
Cal plantejar-nos fins a quin punt la proposta austrohongaresa hauria d’alimentar les reflexions en matèria d’encaix plurinacional. Si bé és cert que poc després de la germinació nacional de 1848 la Constitució austríaca va incloure elements innovadors, cal ser prudents. Després de tot, ens hem d’imaginar l’Àustria-Hongria de finals del XIX com l’imperi de la convivència del que ens parla Stefan Zweig, en què el que el definia era la seguretat i l’encaix fraternal?
Atès que ens trobem en l’Europa filla del procés de frontogènesi iniciat a 1918, cal ser molt curosos en relació als referents que prenem. Aquí la Història hi juga un paper fonamental, ja sigui per a replantejar experiències passades com per a esquivar l’oblit selectiu del qual ja ens parlava Ernest Renan a “Qu’est-ce qu’une nation?”.
Els precedents en plurinacionalitat.
Des dels estudis al voltant de la nació i el nacionalisme algunes visions han suggerit que a 1848, amb els esclats tant nacionalistes com liberals, l’Europa central no va experimentar un gran canvi en l’àmbit territorial. Aquest nacionalisme primigeni, que encara havia de veure els resultats del repartiment vienès de 1815, va conquerir més espais en reivindicacions ideològiques, culturals i de legitimació del poder que en l’autodeterminació (Gellner, 1998). Es pot observar aquest procés en, per exemple, les manifestacions nacional-liberals del constitucionalisme de l’època, que deixarien marca en el projecte plurinacional de l’Imperi Austrohongarès —amb matisos que passarem a assenyalar més endavant.
A grans trets podem assenyalar cinc precedents constitucionals que resultarien d’una gran influència en el desenvolupament històric austríac i que, com hem dit, marcarien gran part del leitmotiv de l’època (Arzoz, 2007). La primera de totes seria la constitució belga de 1831, reconeixedora de la llibertat de llengua en tot el seu territori, seguida de prop per la Confederació Helvètica, que abraçaria el francès, l’italià i l’alemany, posant en marxa l’única de les constitucions del moment, en ple 1848, que funcionaria a llarg termini. Si bé les constitucions belga i suïssa van marcar un abans i un després, no serà fins les de Pillersdorf (1848), Francfort (1849) i Kromeriš (1848-1849) que s’acabarà de configurar el desenvolupament ulterior de la Corona dels Habsburg.
La constitució alemanya de Francfort i el projecte —que no arribaria a debatre’s a cap parlament— austríac de Kromeriš reconeixerien la defensa de la llengua i les nacions pròpies de tot ciutadà: vegi’s la de Francfort, que estipulava clarament que «un ciutadà alemany no ha de parlar necessàriament alemany» per a acabar introduint el reconeixement nacional en els àmbits eclesiàstic, administratiu i jurídic. La via austrohongaresa es resoldria amb la constitució de Pillersdorf, la primera constitució liberal de l’Imperi, que reconeixeria al paràgraf 4 la inviolabilitat de qualsevol nacionalitat o llengua, situant el punt d’equilibri per a la Carta Magna que acabaria essent aplicada, la neoabsolutista de 1849 (Arzoz, 2007), que tot i eliminar els principis liberals garantia la diversitat nacional en el seu paràgraf 5. La principal diferència amb Francfort i Kromeriš seria no aplicar aquesta garantia com a dret fonamental, sinó com a simple llei, obrint la porta a retirar aquests drets, com assenyalarem més endavant.
Com es pot observar, el principi de reconeixement nacional formava part important del Zeitgeist en la pràctica constitucional de l’època, valent com a exemple el que sembla cert compromís dels Habsburg amb aquest principi dins la constitució neoabsolutista de 1849 que, tot i eliminar gran part de l’herència liberal dels anteriors projectes, mantenia i fins i tot induïa Hongria —inclosa en aquesta ocasió— a respectar els principis de reconeixement nacional, estipulant al paràgraf 71 que només conservaria la pròpia constitució sota l’imperatiu del respecte als diversos subjectes nacionals existents en territori hongarès.
En el terreny de la pràctica.
Vistos els precedents, quina va ser la via austrohongaresa cap a un model plurinacional? Quin va ser el camí que va emprendre la Corona per, a mitjans segle XIX, construir un dels imperis considerats amb major diversitat nacional? Amb l’important afebliment tant militar com territorial de 1866, Àustria es veu obligada a claudicar davant les reivindicacions estatalistes hongareses, que aprofitaran la doble derrota austríaca —contra Prússia i la jove Itàlia— per a reformular les seves relacions amb el fins ara nucli central. Apareix aquí la Monarquia Dual o dualisme, amb el Compromís de 1867 (Kinder, Hilgemann i Hergt, 2007), pel qual s’assenyalarà una divisió governamental mitjançant una separació a nivell constitucional, administrativa i parlamentària total sota, això sí, el mateix sobirà.
Aquesta bifurcació es farà manifesta per la pràctica asimetria d’actituds envers les minories nacionals: mentre Àustria caminarà en la direcció d’un estat plurinacional amb una progressiva —tot i que descafeïnada— reforma liberal encarada en la “conciliació” entre Corona i Nacions, Hongria emprarà la seva sobirania per a erigir-se com un Estat-Nació clàssic, això és, la creació d’una alta cultura (Gellner, 1998) hongaresa que passarà a homogeneïtzar i aculturar les minories nacionals que, protegides des de 1849 pel paràgraf 71 de la Constitució, es veurien fortament magiaritzades i perdrien els seus drets nacionals.
A partir d’aquest fet s’entreveuen, tal i com s’assenyalava abans, les conseqüències de la Constitució de 1849: no reconèixer els drets nacionals com a principi fonamental hauria permès la posterior derogació dels mateixos, com es veu en territori hongarès. En canvi, en territori austríac s’acabaria versant pel reconeixement nacional com a dret fonamental. Aquesta tendència apareixeria en el terreny intel·lectual, com els Drets de l’Home, durant els esclats de 1848 (Taylor, 1983), cosa que faria que la constitució de 1867 incorporés l’esquema nacional en herència de la lectura liberal. En aquesta data s’aplicaria l’article 19, llei fonamental de l’Estat austríac, on els drets nacionals i els fonamentals es veurien conjugats blindant sobretot l’àmbit escolar com a gresol de la diversitat nacional i lingüística.
A tot això, resulta revelador el fet que l’Estat austríac defugís parcialment la representació d’una nació majoritària dins el seu marc estatal. Bon exemple resulta el precedent, anterior a 1867 però vàlid per a entendre el caràcter austríac, de la publicació del Butlletí Oficial de l’Estat en un total de 10 llengües diferents com són l’alemany, l’italià, l’hongarès, el txec, el polonès, el rutè, l’eslovè, el serbi en alfabet ciríl·lic, serbi en alfabet llatí i romanès (Arzoz, 2007).
Si aquest compromís amb la diversitat nacional arribava fins al Butlletí Oficial de l’Estat, per què hem remarcat que l’Estat defugia “parcialment” representar una nació majoritària? Hem de pensar que el reconeixement nacional estava ben estructurat? Cal tenir en compte que, si bé l’Estat austríac llegava una certa autonomia als territoris de la Corona sota la forma d’un estat descentralitzat, això no impedia que la llengua i cultura pròpies del territori estrictament austríac fossin el centre de gravetat dins l’Imperi. Tot i això, tal com s’ha comentat, les competències regionals permetien l’ús de les diverses llengües del territori en matèria educativa, administrativa i judicial. Arrel d’això —la descentralització amb la llengua i cultura austríaca com a centre de gravetat— sorgirà un dels elements principals en el conflicte de reconeixement, visible en territoris com Bohèmia i Moràvia, que ens serveixen com a paradigma crític.
Ambdós territoris eren habitats per diverses ètnies, com txecs i alemanys, i resultaria completament impossible fer convergir sengles demandes nacionals. Les condicions de possibilitat d’aquest xoc es donarien per la configuració fronterera, un dels principals problemes del model austríac, que també ens resulta revelador: les fronteres internes entre regions s’haurien fet basant-se en principis històricopolítics i no ètnicoculturals, de manera que les divisions regionals no resseguirien les àrees d’influència de cada nació. Aquesta mescla ètnica hauria activat dos espais problemàtics bàsics, el legal i l’escolar.
La primera de les demandes dels txecs seria l’aplicació en l’espectre públic del seu dret tradicional, prescrivint la seva aplicació també sobre la població alemanya. Com resulta fàcil imaginar, aquests van aixecar protestes, ja que el seu interès queia en acostar-se a la germanitat austríaca, pròpia del centre imperial. La segona de les protestes, l’escolar, es faria també per part de la població alemanya, que s’oposava a la introducció del Txec a les escoles de Bohèmia. En aquest cas, la població alemanya era partidària del monolingüisme per a tota la població per tal d’acostar-se a la llengua i cultura imperials (Arzoz, 2007), a diferència de la població txeca, que majoritàriament ja coneixia l’alemany i el valorava pel que fa als negocis i al prestigi social.
Una de les solucions, o almenys temptatives, seria potenciar escoles monolingües per cada nacionalitat, acompanyant la legislació que respectava la diversitat cultural i lingüística. Ara bé, aquest fet no ajudaria a trobar noves perspectives d’encaix: el centre imperial seguiria essent el pol gravitacional bàsic i les ètnies germàniques seguirien gaudint de l’hegemonia territorial tant a nivell cultural com a nivell econòmic.
Rere el teló.
Però vol dir això que, si be Àustria no caminava en la direcció d’un estat federal, tenia almenys la intenció d’acostar-s’hi? Que el principi de reconeixement nacional no era simplement instrumental? Que el seu objectiu no era l’estabilitat política i que el compromís de la Corona amb les diverses nacionalitats, al qual fèiem referència abans, era genuí?
Des de les primeres reivindicacions nacionals de 1848 l’objectiu de la Corona no va ser cap altre que mantenir un to conciliador amb la gran varietat d’ètnies i cultures dins els seus marcs sense disminuir la seva posició de poder (Taylor, 1983). De fet, algunes visions historiogràfiques han arribat a mantenir que l’augment de les funcions i protagonisme del Parlament central ajudava a centralitzar i burocratitzar encara més el poder polític, atès que demanava tot darrere una gran infraestructura administrativa. Per altra banda, com ja hem assenyalat, el fet que les divisions regionals no resseguissin les àrees d’influència de cada nació i, en comptes d’agrupar-les, les dividissin, troba la seva lògica en la por a projectes d’autodeterminació.
D’altres estudiosos sobre el nacionalisme proclamaran que era un element recorrent en els estats del segle XIX aprofitar el reconeixement nacional, motivar-lo i fins i tot sadollar-lo per tal d’evitar crisis de legitimitat en el temps de forja de la democràcia liberal, temps on cada vegada més es tendia a veure el poder polític justificat a partir del seu nivell de democratització (Hobsbawm, 1992).
Aquest interès del poder absolut en mantenir la seva posició ajudaria fins i tot a entendre el per què de l’esforç en mantenir la diversitat nacional: gran part de les sessions del Parlament haurien discorregut plenes de picabaralles culturals i bregues en idiomes tant diversos que sovint entre parlamentaris no s’haurien arribat a entendre, fent les delícies de la Corona, que hauria abraçat falsament algunes premisses liberals en nom de l’estabilitat del seu poder central. De fet, segons A.J.P Taylor, les dinàmiques parlamentàries i l’Absolutisme no serien conceptes del tot antagònics, ja que sovint —com en aquest cas— serien processos de refermament del poder central encarats a garantir la durada del mateix donant petites concessions i garanties als sectors, en aquest cas, nacionals i liberals.
Tot amb tot, resulta bastant clar que el compromís de la Corona amb les nacionalitats no era, ni de bon tros, en defensa dels preceptes liberals hereus de la Revolució Francesa ni pretenien crear un nou paradigma d’Estat descentralitzat, pioner i respectuós amb la diferència. Tampoc podem pensar que en l’ADN dels Habsburg s’hi trobés la busca de l’autodeterminació nacional ni l’atribució perquè sí de competències regionals. Encara menys podem defensar que, coneixent l’existència de la ‘Dieta de les nacions oprimides’ (Carteny, 2010) just al final de la 1a Guerra Mundial, les relacions entre el centre de l’Imperi i la perifèria fossin altra cosa que una opressió encoberta, encara que legitimada contractualment, sota la Constitució.
I és que potser vist des de darrere el teló l’encaix plurinacional austrohongarès no ens hauria de semblar prou paradigmàtic, prou exemplificant, com per a atorgar-li el pes de fòssil guia en les problemàtiques nacionals de la nostra època. Ja sigui per l’anacronisme del cas com pel caràcter instrumental que es donava a la plurinacionalitat, tal i com s’espera haver argumentat en el present article, ens queda poc més que assaborir la perplexitat de no tenir clar per què “L’escola” en defensa el model.
Després de tot, i serveixi per a il·lustrar la complexitat del tema, cal recordar la frase de Karl Renner, estatista importantíssim per a la fundació d’Àustria després de la Gran Guerra: “És clar que, en aquest cas, les nacions es troben en la incòmoda situació de que el poder suprem de l’Estat, en principi únic i sense divisions, no pot ser sense restriccions l’instrument de poder de totes elles a la vegada”.
