Joc d’Històries (II)

A Ab Origine recomanem lectures saludables. Per aquest motiu, si no has vist l’últim capítol de la darrera temporada de Joc de Trons, instem al lector a abandonar aquesta lectura a causa de l’ús indiscriminat d’espòilers… Ja! Segueixes aquí? Doncs comencem.   Havíem enunciat que, a més de portar-vos les influències històriques i militars que inspiraren la Batalla dels Bastards, també faríem un breu anàlisi d’alguns fets dels quals també va beure l’últim episodi de la sisena temporada de Joc de Trons: Els vents de l’hivern. No és feina d’aquest autor de dir que li va semblar el millor episodi de tota la sèrie, però ja està dit i sabeu que tinc raó. El capítol s’inicia amb els reials focs d’artifici que la reina mare, Cersei Lannister, prepara amb foc valiri i que acaba fent volar pels aires el gran Septe de Baelor amb tots els seus enemics polítics més acarnissats (incloent la seva nora, la reina Margaery Tyrell) acompanyat d’aquell magnífic ‘crescendo’ titulat . Cersei, però, no es desfà únicament dels seus adversaris, sinó que rectifica per la via ràpida un dels seus errors més sonats de l’anterior temporada: atorgar massa poder a l’estament clerical.   Sobre càtars i pardals: la religió a Joc de Trons Tot comença com un joc. Com una maniobra més o menys astuta de la reina mare, la qual ha estat progressivament apartada del poder des de la mort del seu pare. En un moviment arriscat (malgrat no veure-ho així, ella), Cersei Lannister col·loca en un lloc de poder una secta purista religiosa (els “pardals”) per perjudicar políticament la família Tyrell, i restableix l’antiga Fe Militant, un orde religiós prohibit pels Targaryen. La festa s’acaba quan, després de detenir Margaery i Loras Tyrell (l’esposa del rei Tommen i l’hereu d’Altjardí, respectivament), la pròpia Cersei és detinguda pels pardals i sotmesa a una caminada de penitència per tota la capital; durant aquest camí, és menyspreada i humiliada per tota la població.

Els pardals vesteixen de manera humil i es caracteritzen per un alt grau de compromís, ratllant el fanatisme; estan ansiosos per tornar a la , quan els homes expressaven la seva fe d’una manera més autèntica, allunyats de la riquesa, la superficialitat, els ornaments. Al llarg de tota l’edat mitjana, són nombrosos els casos en què diversos individus van formar moviments religiosos que s’apartaven de les doctrines oficials de l’Església. Tant a Occident com a Orient (on, fins a les invasions musulmanes dels segles VII-VIII, els ‘heretges’ eren molt més nombrosos), aquests moviments reflectien un malestar social i/o polític, com demostren les controvèrsies iconoclastes en l’Imperi Bizantí; motiu pel qual els senyors laics també veien malament aquestes dissensions. De fet, els diferents ordes que van apareixent durant tota la història del cristianisme responen en molt bona part als desitjos d’un grup determinat que busca reformar l’Església des de dintre, emmirallant-se també en uns temps daurats de senzillesa i puresa. Aquests moviments tingueren més o menys èxit depenent del lloc i del moment, però quasi tots acabaren reprimits per l’ortodòxia. Durant l’edat mitjana, un dels moviments que més preocupà a l’Església catòlica fou el dels càtars. Aquests, com molts altres abans que ells (i com els pardals de Joc de Trons) reclamaven una major senzillesa, pobresa i humilitat que la jerarquia de l’Església havia oblidat. La sumptuositat d’aquesta institució era excessiva als seus ulls i, a més, havia deixat de banda la disciplina i formació necessària dels sacerdots. Una major proximitat amb la gent, senzillesa i convicció són alguns dels punts que pardals i els “Bons Homes” compartien i que va posar l’Església en creixent tensió. La permissivitat dels grans senyors del Llenguadoc va permetre l’expansió de l’heretgia des d’abans de mitjan segle XII fins el 1208, quan el nou i enèrgic papa Innocenci III (1198-1213) va aprofitar l’assassinat del llegat papal Arnau de Castellnou en 1208 per a declarar les terres del comte de Tolosa, Raimon VI (suposadament, autor dels fets) “entregades com a presa”. Es declarava la primera croada en sòl cristià; i tant greu era el fet que el Papa va prometre les mateixes indulgències als combatents que aquelles dels guerrers que lluitaven a Terra Santa…

El conflicte va complicar-se amb la participació dels reis de França i dels catalanoaragonesos que ara no tenim temps d’analitzar, però l’heretgia va ser brutalment perseguida i va donar lloc a la creació de la Inquisició (si bé concebuda inicialment com a una eina d’orientació i correcció espiritual). La solució va ser un tall contundent i final a les arrels del problema. Tal com ho entengué Innoceni III, ho entén també Cersei Lannister.   Foc grec (valiri): secret d’estat Els quinze primers minuts de Els vents de l’hivern mostren el macabre pla de revenja de la reina Lannister i com s’acaba executant. Aprofitant els túnels i barrils que Aerys II Targaryen, el Rei Boig, va disposar per tot el subsòl de la ciutat, la Cersei ordena l’explosió d’aquests barrils que contenen foc valiri per a fer volar pels aires el Septe de Baelor, el qual equivaldria a la Santa Seu de Ponent. El foc valiri és un perillós invent consistent en un líquid que, una vegada inflamat, produeix una perillosa flama i explosió de color verd que no es pot apagar ni tan sols amb aigua. Tyrion Lannister ja va demostrar els efectes devastadors que podia tenir defensant Port Reial contra els vaixells de Stannis Baratheon… i la seva germana ho ha tornat a demostrar fa poc.

Però ha existit mai un invent o utensili familiar igual de mortífer que el foc valiri? Sí, existeix. En què es va inspirar George R. R. Martin? Doncs no va ser en altra cosa que en un invent bizantí: el “foc marí”, més conegut com a “foc grec”. El primer ús documentat que tenim del foc grec és durant el gran setge que els àrabs (liderats per Muawiya I) intentaren sobre Constantinoble entre el 674 i el 678. Segons Teòfanes el Confessor, cronista del segle VII, un arquitecte anomenat Cal·línic, que havia fugit de la invasió àrab, es refugià a territori bizantí i inventà el foc grec. Però, realment, ja es té constància del coneixement que tenien grecs i romans sobre materials inflamables i la seva aplicació militar. Ja al segle III a.C. Ctesibi d’Alexandria va dur a terme una sèrie d’experiments que probablement ajudarien amb la invenció dels sifons que permetien escopir foc grec. Així doncs, el que realment era nou no era tant la pirotècnia com la seva aplicació.

Així doncs, alguns dromons (vaixells de guerra bizantins) foren equipats amb llançaflames o sifons orientables que tenien en una punta una boca de coure (sovint adornada) i en l’altra introduïen la mescla. D’alguna manera aconseguien fer-la entrar en combustió i dirigien la flamarada contra els seus enemics. Els efectes d’aquesta arma contra els àrabs en el setge foren devastadors i expliquen en molt bona part el seu fracàs. Aquests darrers no tornarien a intentar un altre setge a la ciutat fins el 718. Per increïble que sembli, no se sap encara avui dia amb certesa com es va compondre aquest invent; se sap que estava fet d’alguna barreja amb hidrocarburs de baixa intensitat, però poc més enllà. Això ho ha permès, en molt bona part, el secretisme amb el qual sempre s’elaborà el foc grec, que era considerat un secret d’estat. Si bé és cert que els àrabs dissenyaren substàncies similars, no hi ha res millor que l’original…     Llum, foc, destrucció! Primer el còmic i després la pel·lícula V for Vendetta van popularitzar el “remember, remember the 5th of November”: recordeu, recordeu el 5 de novembre. La Conspiració de la Pólvora. Passem de Port Reial a la Londres de principis del segle XVII. Fa un segle que Anglaterra viu conflictes de caire religiós. Durant el regnat d’Isabel I (1558-1603), els catòlics romans havien patit, d’acord amb alguns autors, un repressió molt dura. L’arribada d’una nova dinastia (els Estuard) i d’un nou monarca, Jacob I (1603-25), un calvinista tolerant, donava noves perspectives de millora a la minoria catòlica del país. Ara bé, en el moment en què Jacob ordenà obediència directa als seus súbdits catòlics, en lloc del Papa, molestà enormement a certs seguidors de la Santa Seu. Els complots començaren, i el més perillós fou el de la Pólvora (1605). Aquest moviment pretenia acabar amb el rei i a tots els membres dels Comuns fent volar pels aires la Càmera dels Lords. El més cèlebre dels conjurats fou Guy Fawkes, un soldat que havia après a minar en les guerres de Flandes i que planejà l’acumulació de grans quantitats de pólvora en un local situat just a sota de la Càmera. El regicidi hauria tingut èxit si no hagués estat perquè els conspiradors van enviar una carta a alguns prohoms per organitzar un govern després de l’atemptat; un d’ells alertà el govern i la conspiració es descobrí.

Ara torneu de Londres a Port Reial… Veieu les similituds? Les úniques diferències són: el material emprat (foc valiri vs. pólvora), el final (fracàs en la vida real vs. triomf en la ficció) i els actors implicats (els conjurats anglesos són personatges aliens a la família reial vs. la reina mare, que planeja l’atemptat).   Alliberada totalment dels seus fills, l’única cosa que la mantenia lligada al món i que li donava una certa humanitat, Cersei Lannister només té el poder, a hores d’ara; i no crec que dubti a fer-lo servir massa tard i amb tota la crueltat possible. Cersei arriba allà on el Rei Boig no va poder fer-ho: destruir part de la capital i causar nombroses víctimes innocents. És Cersei Lannister la nova “reina boja”? Una cosa és segura, ha resolt la separació entre Església i Estat en un sol capítol, mentre que Europa va tardar segles a fer-ho. De manual.