Per citar aquesta publicació

Coll Amer, Margalida (2023) "La devoció a Maria en l’imaginari col·lectiu: el fenomen de les maresdedeu trobades", Ab Origine Magazine, 88 (octubre) [en línia].
Tags

La devoció a Maria en l’imaginari col·lectiu: el fenomen de les maresdedeu trobades

Fotografia de portada: Imatge feta per Pau Pascual de la Mare de Déu de Lluc, situada al monestir de Lluc.

L’Anunciació, la Mare de Déu d’Agost, la Puríssima, la Mare de Déu del Roser, dels Àngels, dels Dolors, de les maresdedeu trobades, la Candelera… són només algunes de les festivitats marianes[1]Dedicades a Maria, Mare de Déu. que avui dia continuen vertebrant el nostre calendari i marcant bona part de la vida al camp. La devoció cap a la verge Maria arribà a Occident entre els segles XII i XIII i  s’accentuà acabat el concili de Trento (1545-1563). La seva figura ha estat i segueix sent objecte d’una extensíssima obra literària. Parlam dels miracles, les aparicions i les llegendes marianes de l’anomenada espiritualitat del Barroc.

En el present article abordarem les llegendes de les maresdedeu trobades i la importància que adquireixen després de Trento i al llarg de l’edat moderna. Són talles romàniques o gòtiques que, dins l’imaginari popular, han estat trobades miraculosament. El fenomen d’aquestes maresdedeu és ampli i extens, el podem trobar a molts indrets de la península Ibèrica, sobretot al Principat i a Mallorca. Les aparicions de les dites imatges de la Verge, al llarg dels segles, van formant una llegenda amb uns elements comuns que l’estructuren però sense renunciar a les particularitats locals de cada territori. En el cas de Mallorca, com a marc territorial de referència, en són exemples: la Mare de Déu del Cocó -Lloseta-, de la Trobada -Sant Llorenç des Cardassar-, de la Victòria -Alcúdia-, de Costitx, de la Consolació -Sant Joan-… En aquest cas, però, prendrem com a referència a la Mare de Déu de Lluc, patrona del Regne de Mallorca d’ençà de l’any 1622.

La llegenda: la troballa d’en Lluc

La llegenda ens relata que un dissabte, pocs anys després de la conquesta de Mallorca pel rei En Jaume I (1229), un pastor anava passejant les seves ovelles per les terres de l’antiga alqueria musulmana d’Arlluch. El pastor era un jove musulmà que s’havia convertit al cristianisme i que durant el baptisme li havien posat Lluc de nom. Mentre passejava, el jove va veure i escoltar llums i renous que provenien d’una cova, s’hi acostà i allà descobrí  la imatge d’una Mare de Déu i el seu infant Jesús. Tot d’una li anà a explicar al monjo, de qui era servent. Ell fou qui decidí traslladar-la a la parròquia de Sant Pere d’Escorca. L’endemà, quan anaren a adorar la troballa, aquesta havia desaparegut. Tornava a estar al mateix lloc on l’havien trobada. El fenomen es repetí diverses vegades fins que entengueren que la Mare de Déu volia ser venerada allà -on havia estat tant de temps amagada- i no a Escorca. Així doncs, l’any 1254 es començà a construir la capella que avui dia encara guarda la imatge trobada, convertint-se així en el santuari marià més important de Mallorca, el Santuari de Lluc.

Les llegendes de les maresdedeu en l’imaginari col·lectiu

Les llegendes són narracions orals o escrites que estan lligades a certs elements de la realitat. Normalment es transmeten de generació en generació, com va passar en aquest cas des de finals del segle XV i al llarg del XVI. A vegades, però, també es poden posar per escrit dotant-les així de solidesa. Ara bé, aquestes continuen estant subjectes a canvis depenent dels interessos polítics i de l’Església en cada període, ja que utilitzen les preocupacions i els marcs mentals establerts de cada societat. En el cas concret de les maresdedeu trobades, són fruit de la religiositat popular de l’època. Existeix la necessitat de donar significat a diversos fenòmens i de crear pràctiques externes a la litúrgia oficial com les devocions. A més, aporten l’explicació i la justificació de l’enaltiment a la devoció mariana i la construcció o remodelació dels diferents santuaris dedicats a la Verge. Moltes vegades ens trobam amb l’edificació d’ermites o petits santuaris en els llocs on en principi, es varen trobar aquestes imatges.

Tot i haver exemplificat el cas de Lluc, cada una de les maresdedeu trobades tenen la seva pròpia història adaptada en els diferents territoris, especialment en l’àmbit local. De fet, l’adopció de la imatge per part de la comunitat simbolitza la relació entre ambdues. El missatge més important pel poble és que la talla sempre torna al lloc on es va trobar perquè interpreten que la Mare de Déu els vol pertànyer a ells i no a uns altres. La relació es pot arribar a consolidar encara més fent-la patrona de la vila, com seria la Mare de Déu del Cocó -lloc on es va trobar- en el cas de Lloseta. En el moment en què el pastor la descobrí, la portaren a la parròquia de Santa Maria de Robines -avui dia Binissalem-, on desaparegué cada nit durant tres dies. Aquest relat ha servit per justificar la construcció de l’ermita, la devoció cap a aquesta imatge fent-la patrona i la diferenciació entre ells/nosaltres.

Ermita del Cocó, Lloseta. Lloc on es guarda la imatge de la Mare de Déu de Lloseta. Fotografia de Pau Pascual

L’adaptació territorial és una característica a destacar d’aquest tipus de llegendes. A més, totes elles giren entorn uns elements centrals i comuns que, depenent d’uns interessos concrets, es van modificant al llarg dels segles. És fàcil arribar a pensar que les llegendes són simples contarelles que es van transmetent de generació en generació. No obstant això, tenen una funcionalitat clara i necessiten diferents elements -sovint reals i propers- per poder explicar o justificar l’objectiu.

Els elements configuradors de la llegenda

Per començar, totes les imatges són trobades dins coves, ullastres, roques, cocós o espais de difícil accés. Aquest detall correspon a què les maresdedeu no havien aparegut en aquell moment sinó que havien estat amagades. Si responem a la pregunta: ‘’per qui?’’, la resposta és pels antics cristians que havien poblat aquelles terres segles enrere. Aquí hi ha una intenció política de deixar constància que el període històric que configurà l’al-Àndalus simplement fou un parèntesi en la història -tant de Mallorca com de la península-. És una apologia a la ideologia de la mal anomenada Reconquesta. Seguint aquesta línia, la troballa es produeix pocs anys després de la conquesta del rei En Jaume i com a tal, es presenta el relat en forma de croada cristiana. A més, sempre són trobades en dissabte, ja que Maria és considerada com la superació de la sinagoga[2]Maria és la substitució d’Eva, primera dona de l’Antic Testament i autora del pecat original. El dia de culte dedicat a la Verge és el dissabte perquè és el dia sagrat pels jueus -el sàbat-..

La Mare de Déu de Lluc miraculosament trobada pel monjo i el pastor. Fragment d’una pintura situada a la basílica del Santuari de Lluc. Fotografia de Pau Pascual.

En tercer lloc, diferenciam els dos personatges principals tot i que, en alguns casos, s’hi afegeixen altres com canonges o membres de la societat civil representant els alts poders de la societat estamental. Per una banda, hi ha el jove pastor, esclau o servent del monjo, que s’ha convertit al cristianisme. Se simbolitza així la innocència i la puresa del sagrament baptismal i es ressalta la dicotomia entre el bé -el cristianisme- i el mal -l’islam-. El pastor descobreix la talla gràcies als llums i renous provinents de la roca que, posteriorment i a conseqüència del Barroc, es convertiran en raigs i música celestial. Per altra banda, hi ha el monjo, funció del qual anirà variant. La seva figura és molt important atès que és la validació i el control de l’autoritat eclesiàstica sobre la religiositat popular, el pastor sempre va a cercar el reconeixement d’aquesta autoritat. Finalment, les imatges en si de la Mare de Déu, talles generalment romàniques o gòtiques, sovint negres. A partir dels corrents contrareformistes, la figura de Maria s’equipara a un tresor. Es converteix en una espècie d’alliberadora de pecats per obra i gràcia de miracles com es demostra al procés canònic sobre els miracles de la Mare de Déu de l’any 1642. Així mateix, el concili de Trento és l’impulsor del gran fervor devocional cap a la Verge, de la mateixa manera que als sants, als màrtirs o a les relíquies[3]Són objectes religiosos antics -com parts del cos d’un sant- que es guarden amb la finalitat de veneració. Habitualment els creients els hi atorguen poders miraculosos.. Són mostres d’això el fort augment de la pelegrinació cap a Lluc o el fet de considerar el mantell d’aquesta marededeu com una relíquia.

El concili de Trento com a punt d’inflexió

En el cas de Lluc, la llegenda relata un esdeveniment que té lloc al segle XIII però, no fou fins a finals del XIV i principis del XV, que començà a aparèixer a les fonts iconogràfiques i literàries. Si anam a les fonts primàries inicials, veurem que molts dels elements anteriorment esmentats encara no hi apareixien, només ens parlen que fou miraculosament trobada. El relat es va anar construint i consolidant en diferents períodes i, pel que fa a les llegendes marianes en general, el seu gran esplendor esclatà a partir del concili de Trento (1545-1563).

El cardenal Ercole Gonzaga precideix la sessió del concili de Trento a Santa Maria la Major. Pintura d’Elia Naurizio, 1633. Font: Wikimedia Commons, Domini Públic

Trento fou un concili ecumènic[4]Reunió on hi assisteixen tots els bisbes de l’Església per resoldre i legislar assumptes relacionats amb la doctrina i les pràctiques eclesiàstiques. o universal que, grosso modo, se celebrà pels següents motius: la crisi política, econòmica i social baixmedieval que tengué fortes repercussions en l’Església; la incapacitat d’aquesta per satisfer les necessitats reformadores d’importants sectors del món cristià; la crisi de corrupció i moralitat de l’Església catòlica per la venda d’indulgències[5]Una indulgència és el perdó dels pecats. La seva venda -a canvi de diners o terres- reduia o eliminava directament l’estada al purgatori. Fou el mecanisme pel qual es finançà Sant Pere del … Continue reading i, el que molts autors consideren clau, la voluntat de fer front a la Reforma protestant protagonitzada per Martí Luter.

Cap al fervor marià catòlic

Aleshores, la pregunta seria: “què hi té a veure tot això?. Els protestants consideraven que tots els nostres actes són obra única de Déu, per tant, venerar als sants, als màrtirs o a la Verge, en tant que els seus actes no foren obra seva, mancava de sentit. Aleshores, el món catòlic necessitava accentuar la importància d’aquestes figures i ho aconseguí a partir de processons, romeries, llegendes, miracles o pelegrinatges. La lògica era crear una religió col·lectiva, fins i tot visceral  -apel·lant als cinc sentits-, en oposició a un protestantisme que es volia auster i individual. Va ser posterior al concili quan creixeren exponencialment les peregrinacions als diversos santuaris, provocant així l’ampliació d’aquests per donar hostatge als pelegrins. Ho ressalta Juan Santander, bisbe de Mallorca (1631-1644), als seus informes enviats a Roma l’any 1636. Així mateix, un altre fenomen que es donà fou la creació de miracles al llarg dels recorreguts. La llegenda més coneguda de la pujada a Lluc és el Salt de la Bella Dona[6]És una de llegendes més famoses dins l’imaginari col·lectiu mallorquí tot i narrar un cas de violència de gènere. Relata com el marit llança a la seva esposa a l’abisme perquè el dimoni … Continue reading,datada també al segle XVI.

Gravat anònim del Salt de la Bella Dona. Font: Històries, llegendes, miracles i tradicions de les terres de Selva, Caimari, Moscari, Biniamar i el llogaret de Binibona.

La Contrareforma o Reforma catòlica, període entre el concili i la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), fou el punt àlgid d’uniformització eclesiàstica en la història del catolicisme. S’aconseguí mitjançant la prohibició d’algunes litúrgies locals, l’accentuació de la devoció cap a Maria i als sants, la instrucció obligatòria del clergat i la seva diferenciació de la societat civil, les visites pastorals anuals a les diferents parròquies de l’illa, entre d’altres. Era essencial assolir una doctrina sòlida -o dogmàtica- per poder fer front al protestantisme.

Per una banda, imposar els decrets tridentins, tant al clergat com a la societat, no fou tasca senzilla. Cada territori tenia unes pràctiques litúrgiques arrelades a la comunitat, unes maneres de creure i viure definides per la religiositat baixmedieval i la vida al camp. Per tant, les dues modalitats de religiositat s’anaren relacionant dialècticament fins que certes creences i pràctiques arrelades a la societat, anaren substituint-se per cerimònies catòliques acords amb les resolucions del concili de Trento. Per altra banda i, a conseqüència de Trento, els creients varen haver de reinventar la religiositat, atès que la religió oficial quedava llunyana. L’escriptura era un món tancat i les misses es feien en llatí. Només el clergat tenia la potestat per interpretar les Escriptures i fer d’intermediari amb els feligresos, a diferència dels protestants. Per tant, la religiositat popular va haver de trobar mecanismes i pràctiques fora de l’oficialitat de l’Església per seguir mantenint proper aquest vincle entre Déu i la comunitat. Malgrat això, la voluntat uniformitzadora i dogmàtica contrareformista fou present en tot moment per evitar-hi desviacions doctrinals. Ho demostra el bisbe de Mallorca, Joan Vich i Manrique, a l’edicte general del 1598, en el qual va promulgar que sots pena d’excomunicació, manam que ningú sia gosat de non erigir alguna hermita, ni obrar capellas, ni posar altar en iglesias, ni escriure nous miracles sens nostra licència.

Ja ben entrat el segle XVII, la llegenda ja contenia quasi tots els elements actuals. En el cas de la Mare de Déu de Lluc, convertida en patrona del regne de Mallorca l’any 1622, la seva llegenda eclosionà a partir del procés canònic dels miracles de la Mare de Déu de l’any 1642. Un recull de més de cinquanta testimonis sobre els seus miracles, finalitat del qual era verificar aquests fenòmens en el context postridentí. A partir d’aquí, ja trobam la llegenda a molta documentació. Durant el segle XVIII es va seguir ampliant conjuntament amb un procés de barroquització, el qual podem observar sobretot a la iconografia. Finalment, ja al segle XIX, se li donà un caire romàntic. Els elements del dramatisme barroc perderen importància i l’espai es va convertir en una espècie de locus amoenus, harmònic enmig de la natura. En aquest punt, la llegenda es deixà de modificar i pràcticament és com ens ha arribat als nostres dies.

Gravat de mitjans del segle XVIII. Hi apareix la Mare de Déu de Lluc, el monjo, el pastor i tot el paisatge del santuari.

Conclusió

El fenomen de les maresdedeu trobades forma part del nostre imaginari col·lectiu des de segles enrere. És el fruit de la religiositat popular d’una època molt concreta. Les persones necessiten mantenir el vincle amb Déu, per tant, hi ha la necessitat de reformular les pràctiques litúrgiques d’una institució que es vol mantenir inapel·lable com l’Església. A més, les llegendes són eines d’explicació i justificació que varien d’objectius al llarg dels segles. Ho podem observar a partir dels elements estructurals: el factor clau és Maria, entesa com alliberadora de pecats i objectiu final de devoció i peregrinació.

El fervor cap a la Verge, iniciat durant l’edat mitjana, aconsegueix la seva esplendor després del concili de Trento. La raó principal és l’ofensiva protestant. La negació de la importància de la verge Maria per part d’aquests, obté que el món catòlic posi l’accent en la seva figura. A partir d’aquí, es crea tota una espiritualitat miraculosa que envolta a Maria. Per tant, les llegendes de les maresdedeu trobades que ens arriben avui dia són el resultat d’una necessitat dogmàtica i una religiositat popular, sotmesa al control i al canvi segons els paràmetres oficials de l’Església catòlica.

Actualment, aquestes llegendes marianes han perdut gran part de la seva funcionalitat. En alguns casos, han arribat a sobrepassar la dimensió religiosa per convertir-se en elements identitaris -si més no, nacionals- dins el nostre imaginari col·lectiu. En són mostra la catalanitat de la Moreneta -Mare de Déu de Montserrat-, el poema Per pujar a Lluc a peu de Guillem d’Efak o el famós ‘’Des Güell a Lluc a peu’’, que en els seus inicis no fou res més que un camí de peregrinació per donar gràcies a la Mare de Déu de Lluc.

Per saber-ne més:

Amengual i Batle, J. (2002) Història de l’Església a Mallorca: Del Barroc a la Il·lustració (1563-1800). Palma: Lleonard Muntaner.

Camps i Moranta, G., Seguí i Trobat, G. (2010) La llegenda hagiogràfica de la invenció de la Mare de Déu de Lluc. Palma: Lleonard Muntaner.

Fernández Terricabras, I. (2008) ‘Llums i ombres de la Reforma catòlica a la Catalunya del segle XVI’, Afers: fulls de recerca i pensament, 60, p. 431-452.

Gelabertó Vilagran, M. (2005) La Palabra del predicador. Contrarreforma y superstición en Cataluña (siglos XVII-XVIII). Lleida: Milenio.

Rodríguez Becerra, S. (2014) ‘Las leyendas marianas y el imaginario colectivo’, Etnicex, 6, p. 101-121. Disponible a https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=5226111

  • (Lloseta, 2000). Graduada en Història (UB). Actualment cursant el màster en Història i Identitats en el Mediterrani Occidental (segles XV-XIX), (UB). El seu gran interès és pel món religiós i la cultura popular.

Notes a peu de pàgina
Notes a peu de pàgina
1 Dedicades a Maria, Mare de Déu.
2 Maria és la substitució d’Eva, primera dona de l’Antic Testament i autora del pecat original. El dia de culte dedicat a la Verge és el dissabte perquè és el dia sagrat pels jueus -el sàbat-.
3 Són objectes religiosos antics -com parts del cos d’un sant- que es guarden amb la finalitat de veneració. Habitualment els creients els hi atorguen poders miraculosos.
4 Reunió on hi assisteixen tots els bisbes de l’Església per resoldre i legislar assumptes relacionats amb la doctrina i les pràctiques eclesiàstiques.
5 Una indulgència és el perdó dels pecats. La seva venda -a canvi de diners o terres- reduia o eliminava directament l’estada al purgatori. Fou el mecanisme pel qual es finançà Sant Pere del Vaticà.
6 És una de llegendes més famoses dins l’imaginari col·lectiu mallorquí tot i narrar un cas de violència de gènere. Relata com el marit llança a la seva esposa a l’abisme perquè el dimoni l’ha convençut que li ha estat infidel. Ella és salvada per la Mare de Déu de Lluc i, quan el carboner arriba al santuari penedit, es troba la seva esposa viva resant a la Verge.
Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Per citar aquesta pubicació

Coll Amer, Margalida (2023) "La devoció a Maria en l’imaginari col·lectiu: el fenomen de les maresdedeu trobades", Ab Origine Magazine, 88 (octubre) [en línia].
Popular

Subscriu-te a la nostra newsletter

Relacionat