Imatge de portada: Pancarta exigint la llibertat d’Yvann Colonna. Font: Baldeadly, Wikimedia Commons.
Aquests últims dies estem sentint a parlar de Còrsega més de l’habitual; per un cop, l’illa no és protagonista a casa nostra com a destinació turística, sinó per la gran crisi social i política que sacseja el territori des de principis de març. La tensió política és resultat de l’assassinat del pres polític cors Yvann Colonna, per part del gihadista Franck Elong Abé al mòdul de màxima seguretat de la presó d’Arles. Com a resposta a l’agressió i posterior mort del militant independentista, ha sorgit un moviment de protesta a l’illa que ha fet revifar el conflicte nacional cors. En aquest text intentaré donar algunes claus del conflicte actual i repassar breument quin ha sigut el desenvolupament històric que ha seguit el conflicte entre l’estat francès i el poble cors.
Des dels sectors nacionalistes corsos es considera que l’agressió és fruit de la política penitenciària del govern francès, la qual ha fet servir l’aïllament i dispersió dels presos nacionalistes corsos com a arma repressiva. A més, el fet que teòricament els dos presos involucrats en l’agressió havien d’estar altament vigilats perquè tenien el règim penitenciari “detingut particularment marcat”, fa que no s’entengui com ha pogut haver-hi una negligència tan gran i que es culpi a l’estat francès com a responsable de la mort.
Aquest sentiment de ràbia per l’agressió a Colonna s’ha plasmat en grans mobilitzacions arreu de l’illa, les quals han tingut el suport dels partits polítics sobiranistes i extenses parts de la societat civil. Les mobilitzacions han derivat en forts enfrontaments entre els manifestants i la policia francesa. El moviment de protesta ha agafat el lema de “statu fanceses assassinu” (estat francès assassí, en llengua corsa) i ha aconseguit reunir una força sense precedents en els últims anys. Anteriorment, hi havia hagut mobilitzacions de caràcter similar, contra la repressió francesa i la dispersió dels presos, però mai havia tingut una força i un seguiment d’aquestes característiques. Aquest fet es deu a diversos motius: la mala situació social i econòmica de l’illa, el ressorgiment nacionalista que està revivint des de fa uns anys i la importància de la figura de Colonna. Yvann Colonna fou un dels dirigents històrics de l’independentisme cors, estava a la presó complint cadena perpètua com a responsable material de l’assassinat del prefecte francès Claude Érignac l’any 1997, juntament amb Pierre Alessandri i Alain Ferrandi. La seva situació penitenciària ha fet que fos una figura molt coneguda en l’independentisme cors, motiu pel qual la seva mort ha tingut aquesta resposta tan important.
L’episodi que estem vivint aquests dies no és, en cap cas, quelcom nou en la història de Còrsega, ni quelcom que hagi sorgit en els darrers temps, sinó una part més del llarg conflicte entre el poble cors i l’estat francès. La història d’aquesta petita illa al mig del mediterrani la conformen una llarga sèrie de conflictes entre els seus habitants i les diferents potències que han intentat controlar-la per raó de la seva importància estratègica, com ara genovesos, catalans, otomans o anglesos, entre d’altres. Finalment, va ser França qui va acabar aconseguint el control de la regió l’any 1769, després de derrotar a la República de Còrsega, començant així l’ocupació del territori.
Abans de l’ocupació francesa, l’illa estava governada per la república Corsa, la qual va ser proclamada el 1755 per Pasquale Paoli després d’alliberar-se del poder genovès i fou una república de caràcter liberal que va governar l’illa des de 1755 a 1769. Va ser un dels primers experiments de govern liberal europeus i durant els catorze anys que va funcionar es van assolir grans desenvolupaments a l’illa: fundaren universitats, crearen exèrcits, s’establí un govern democràtic i s’elaborà una constitució liberal amb mesures com la separació de poders o el dret de vot de les dones caps de família. Aquesta experiència d’autogovern finalitzà amb la invasió militar francesa de l’any 1768, després que Gènova cedís els drets del govern de l’illa als francesos en el Tractat de Versalles. Tot i l’intent de resistència corsa, la república va ser derrotada a la batalla de Ponte Novu (1769), començant així una gran onada repressiva contra el poble cors, la qual va fer que els líders republicans haguessin de marxar exiliats i que les constitucions del territori fossin prohibides. Posteriorment, van sorgir intents de tornar a cercar la independència per part de Paoli durant el període de la França revolucionària, i fins i tot s’aconseguí restablir la independència a partir d’un acord amb la corona anglesa per tal de fer un protectorat anglès a Còrsega. Aquests intents finalment fracassaren i l’any 1796 Còrsega tornà a convertir-se en un domini francès. L’època de la república Corsa va esdevenir important pel nacionalisme cors, ja que serveix com a mite fundacional de la nació. A més, fou el moment en el qual es crearen els seus símbols nacionals, inclosa la bandera (el cap de moro) i s’agafà la figura de Paoli com a pare nacional cors.
A partir d’aquell moment començà el llarg procés d’assimilació de l’illa per part de l’estat francès, procés marcat pel tracte colonial que va rebre. Aquesta situació es tradueix en l’intent francès de fer desaparèixer tant la cultura com la llengua corses, la gran desinversió en infraestructures que rebé el territori, l’espoli de les seves matèries primeres i el retard econòmic respecte a la resta de l’estat francès. Les conseqüències d’aquestes polítiques encara afecten avui l’illa de moltes maneres diferents. Un exemple fou la imposició d’aranzels als productes corsos a França durant més d’un segle a la vegada que els productes francesos podien entrar a l’illa lliurement, fet que va destrossar l’economia de la regió. A mitjans del segle XX l’illa havia acumulat dèficits en molts camps a causa del domini francès. Tot i això, fins aquell moment la força del nacionalisme cors era minoritària i molts cops enquadrada en moviments polítics regionalistes. A més, la col·laboració per part del nacionalisme cors en l’ocupació feixista italiana de l’illa durant la Segona Guerra Mundial havia fet que es debilités la seva força. Aquest fet, sumat a l’existència de clans que creaven xarxes clientelistes profranceses, feia que hi hagués poca oposició a l’estat francès i que es vinculés la identitat corsa a una identitat francesa a certes peculiaritats regionals.
La situació començà a canviar durant la dècada dels seixanta, moment en el qual comencen a arribar idees nacionalistes a l’illa de la mà d’estudiants que havien anat a París a la universitat. L’arribada de pieds-noirs (els colons francesos expulsats d’Algèria) va fer que empitjorés la situació dels corsos i que les contradiccions nacionals entre Còrsega i l’estat francès comencessin a fer-se evidents. El govern francès va començar a regalar terres als antics colons com a part del programa de reubicació després de la Guerra d’Algèria, sobretot vinyes molt fèrtils acompanyades de tota mena d’ajuts per part del govern francès. Els nouvinguts van començar a explotar la seva posició de privilegi respecte als nadius, creant tensions entre les dues comunitats. Les dites tensions van fer que els moviments regionalistes agafessin força i anessin transitant cap a l’autonomisme. Al mateix temps, hi va haver un gran moviment de recuperació de la cultura i la llengua corses anomenat U riacquistu (La recuperació). En aquest ambient d’empoderament nacional va haver-hi un episodi que canviaria la història de l’illa, el conegut com a fet d’Aleria. L’estiu del 1975, uns quants militants nacionalistes vinculats a l’organització Acció Regionalista Corsa van ocupar una cava propietat d’un pieds-noirs al poble costaner Aleria, anaven armats amb escopetes de caça per tal de protestar contra els tractes de favor del govern francès als nouvinguts i destapar una estafa vinícola. Aquesta acció de protesta, que havia de ser pacífica i només buscava l’atenció dels mitjans, va acabar amb un bany de sang a causa de l’assalt de la policia francesa a la vinya. Aquest fet va despertar una resposta popular en forma de disturbis arreu del territori i va provocar un canvi d’estratègia d’una part del nacionalisme cors, ja que es va arribar a la conclusió que l’acció armada podia ser una nova forma de lluita. Aquestes idees anaven en concordança a l’acció política que havien començat en aquell moment molts pobles oprimits europeus (com els bascs, irlandesos, bretons, etcètera…) que també havien agafat el camí de la lluita armada. Així va ser com, el 1976, va néixer el Front d’Alliberament Nacional Cors (FLNC en les seves sigles en cors). S’entrava a una nova etapa del nacionalisme que suposaria el seu trencament en dues famílies: els independentistes favorables a la lluita armada i els autonomistes favorables a l’acció política institucional.
El FLNC va néixer amb uns objectius clars: el reconeixement dels drets del poble cors, la destrucció dels instruments del colonialisme francès, la instauració d’un poder nacional cors popular i democràtic, la voluntat de fer una reforma agrària per corregir les desigualtats de l’illa i la lluita pel dret a l’autodeterminació del poble de Còrsega. Va adoptar el marxisme-leninisme com a ideologia i la propaganda armada com a praxi. L’acció armada es va caracteritzar per atacs amb bomba als símbols de l’imperialisme francès a l’illa i l’assassinat de membres del govern francès com ara gendarmes o alts funcionaris del govern. Les campanyes d’atacs amb bomba es van batejar com a nits blaves i tenien com a propòsit atacar els interessos materials del govern francès o de ciutadans francesos establerts a l’illa. Les dècades dels setanta, vuitanta i noranta foren els anys en els quals el grup va tenir més activitat, a causa del gran nombre d’accions armades fetes al territori cors i francès. La lluita armada del grup va fer que s’entrés en una espiral de violència a l’illa, amb una dinàmica d’atemptat-repressió entre el grup armat i l’estat francès. En el conflicte hi van participar, també, altres actors com grups paramilitars profrancesos, els clans i el crim organitzat cors que van lluitar contra els nacionalistes. El conflicte es va agreujar especialment als anys noranta, quan, a causa de discrepàncies polítiques dins l’organització, va haver-hi múltiples escissions, que provocaren lluites fratricides entre les diferents faccions, resultant amb una vintena de morts. En aquest context es va assassinar a Claude Érignac, atemptat que va causar gran commoció perquè era la màxima autoritat francesa a l’illa. L’assassinat del prefecte fou el motiu pel qual es va condemnar a Yvan Colonna.
Durant del conflicte hi hagué diversos intents de solució política, amb treves i negociacions entre els diferents actors. També hi hagué avenços des del camp institucional de la mà de diversos partits de caràcter autonomista o independentista moderat. La barreja d’ambdós aspectes acabà donant petites quotes d’autogovern a l’illa, com la creació de l’Assemblea de Còrsega el 1982. La solució al conflicte armat va ser molt complexa, es va començar a gestar l’any 1999 quan les diferents faccions del FLNC es van tornar a unificar sota les seves sigles originals i van declarar una treva per tal de poder negociar amb l’estat francès. Finalment, s’acabà negociant en el conegut Procés de Matignon, que resultà en una treva prolongada del FLNC l’any 2003 a canvi de millores en l’autogovern i en els drets lingüístics corsos. Tot seguint l’exemple d’altres grups armats, com ETA o l’IRA, el FLNC va entregar les armes l’any 2014. El principi del segle XXI ha vingut marcat pel final de la lluita armada, però pel creixement dels partits polítics nacionalistes, els quals cada vegada han aconseguit més poder electoral, fins al punt que el 2014 van aconseguir el poder a l’Assemblea de Còrsega amb la coalició Pè a Corsica, poder revalidat i expandit l’any 2017.
Veient la força de les manifestacions d’aquests dies podem afirmar que, tot i la finalització del conflicte armat, el conflicte polític cors està més viu que mai. Arran de les grans mobilitzacions, el FLNC ha fet un comunicat donant suport a les protestes i amenaçant el govern francès, fet que encara ha tensat més la situació. La reacció del govern francès també ha resultat simptomàtica de la gravetat de la situació que ha obert la porta a la negociació, enviant el ministre d’interior Gérald Darmanin a l’illa a negociar i posant sobre la taula la possibilitat de permetre major autonomia si s’aturaven les protestes. Aquesta reacció estranya en un govern francès que sempre ha estat molt contrari a reconèixer les singularitats dels diferents pobles dins del seu estat ens il·lustra la severitat de la situació. La mort de Colonna el dia vint-i-u de març, previsiblement farà que el conflicte es prolongui encara més. Segurament estem davant d’una nova etapa del llarg conflicte entre el poble cors i l’estat francès.
