L’arribada i evolució dels gitanos a la Corona d’Aragó

Del seu origen a l’arribada a la Península Ibèrica Tot i els nombrosos estudis dedicats als gitanos des del punt de vista antropològic, moltes de les seves característiques o romanen parcialment en el més fosc dels misteris o bé són qüestió polèmica, tot i que gràcies a els estudis lingüístics el seu origen indi (de l’Índia) és quelcom generalment admès avui pels estudiosos. Alguns autors fixen la pàtria dels gitanos al nord-oest de l’Índia i si fos així es podrien relacionar amb la casta dels pàries, el que explicaria algun dels aspectes de la seva cultura, o encara millor, de la base de la seva cultura. Segons aquests, els gitanos passarien directament des de l’estrat inferior d’una societat de castes en el que serien quasi bé els captaires, a representar un paper semblant al també inferior mapa d’una societat estamental, per a quasi confondre’s després amb l’hampa. Segons alguns experts, el seu aspecte miserable no és degut als segles de persecució, ja que es troben descripcions similars anteriors al seu repartiment per Europa, sinó que es deu als seus treballs subalterns i dels oficis menyspreats que exerceixen a l’Índia contemporània grups similars. Els gitanos europeus van poder ser arrencats d’un tronc comú i entre ambdós s’ha trobat una enorme semblança.

Tot i això, d’altres entesos, d’acord amb investigacions a l’Índia, reivindiquen pels gitanos europeus la pertinença a una casta elevada. Seria una casta aristocràtica i militar existent actualment a l’estat de Delhi. Es basa en les similituds lingüístiques, en el tipus físic, i en el repartiment del grups sanguinis, així com en la música, en la dansa i en d’altres trets culturals i tradicions orals de Banjara. La seva arribada a la península ibèrica també és discutida. D’una banda es diu que un d’aquests grups de gitanos que van anar arribant en onades migratòries des de l’Índia fins a Europa hagués arribat la península a finals del segle XIV. En canvi altres teories defensen una arribada posterior dels gitanos, concretament a partir del 1425. Tal com comenten, l’Epir va ser una zona d’alta concentració de població romaní. Als segles XIV i XV eren ferrers i calderers a Corfú, on se’ls apreciava també el seu saber en la cria i manteniment dels cavalls. Durant l’últim terç del segle XV, quan els gitanos ja eren coneguts a Europa occidental, la conquesta per part dels turcs de l’Epir i Albània va originar encara una altra emigració de gitanos a la costa sud-oriental de l’Adriàtic al sud d’Itàlia i la península Ibèrica. Tal com apunten  aquestes teories, la resistència als turcs a Albània i l’Epir comptava amb grans valedors: l’heroi nacional albanès Escanderbeg, la república de Venècia i el rei Alfons V el Magnànim. Aquest últim va ser qui va estar relacionat amb la primera arribada de gitanos a la península, el 1425. El rei Alfons va intervenir en la gran política del Mediterrani oriental i va tractar d’evitar, sense èxit, la caiguda de Constantinoble en poder dels otomans el 1453. Després d’aquest desastre el Magnànim va reforçar els seus llaços amb Escanderbeg i, quan el monarca va morir el 1458, el seu fill Ferran, que el va succeir com a rei de Nàpols, va continuar sempre fidel a l’aliança amb els albanesos. Després de la mort d’Escanderbeg el 1468, els albanesos encara van aguantar 10 anys més arraconats a les muntanyes mentre anava creixent l’emigració al sud d’Itàlia -en possessió de la Corona d’Aragó- en proporcions considerables. En aquestes circumstàncies als albanesos els va sobrevenir una nova desgràcia: la pau que Venècia va firmar amb el Soldà el 1479 els va privar de tota ajuda de la república, que abandonà a la seva sort el poble albanès. Però el rei Ferran no el va abandonar i va acceptar que s’establissin en el seus estats tots els refugiats que volguessin, per l’aliança i relacions amistoses que Escanderbeg va tenir amb aquest sobirà i amb el seu pare, en qualitat de guerrers mercenaris al servei d’ambdós reis. I no solament els nobles i caps militars amb les seves clienteles van trobar hospitalitat en terres del rei Ferran, sinó també albanesos del poble de tota classe: menestrals, camperols, etc. I amb ells gitanos compromesos amb la causa albanesa. Segons els estudis, però, cal anar uns anys més enrere per a trobar l’origen de les primeres arribades de gitanos a la Península Ibèrica. El país pel qual van arribar els primers gitanos va ser França. Alguns grups gitanos que ja havien recorregut tota França, passaren a Aragó i Castella declarant que anaven en peregrinació a Santiago de Compostel·la. El gener del 1425 Alfons V el Magnànim va concedir a Saragossa un salconduit valedor per a tres mesos a Don Johan de “Egipte Menor” que es dirigia en peregrinació a Santiago de Compostel·la. Un altre de semblant va ser concedit al comte Tomás del “Petit Egipte”, qui en tornar a França deu anys més tard va plantejar un conflicte en la duana de Canfranc, on aconseguí de fer-se respectar els privilegis concedits pel rei. A partir d’aquestes primeres arribades el moviment es va fent més gran: sostingut en el patronatge de Segimon –com s’ha vist en la introducció- i el Magnànim el seu camí s’obre a Castella amb motiu de la seva peregrinació a Santiago. Fins a la dècada dels vuitanta del segle XV van anar arribant per la ruta francesa del camí de Sant Jaume provinents d’Europa central. A partir d’aquest moment, però, tal com s’ha vist anteriorment, van anar arribant gitanos de Grècia que havien participat en la guerra contra els turcs, i acudiren a la mobilització per a la Croada que estava en alça en l’Andalusia cristiana. Des de la seva arribada a la frontera amb el regne de Granada, els gitanos van ser nombrosos a Andalusia. Des d’allà van escampar-se pel vell regne musulmà un cop conquerit pels cristians, i per Andalusia occidental. Entre els gitanos hi havia nombrosos ferrers i va ser precisament aquesta activitat laboral la que va permetre un assentament estable d’aquests grups a gran part d’Andalusia, uns de forma fixa i altres amb un veïnatge que els servia de punt de recolzament per al seminomadisme. Des de molt aviat, doncs, van quedar pocs gitanos nòmades a Andalusia. Els gitanos instal·lats al segle XVI al Camp de Gibraltar i la costa atlàntica gaditana van arribar allà a un alt grau d’integració, exercint oficis tradicionalment rebutjats pels cristians vells com la carnisseria i sent acollits per la població andalusa sense tants prejudicis com en d’altres parts d’Espanya. Els segles XV i XVI Després de la inicial benvinguda, els regnes europeus –i la monarquia hispànica entre ells- aviat van començar a legislar contra els gitanos. En l’àmbit mediterrani els Reis Catòlics van ser els primers.

A la corona hispànica, l’arribada dels gitanos a través dels Pirineus va produir la impressió que aquests eren els últims i pacífics invasors que venien a integrar-se al territori just als inicis de la seva formació com estat nacional.- De seguida, però, van adquirir una personalitat pròpia en la legislació diferenciada de la resta de rodamóns i rufians, i foren des de molt aviat objecte de disposicions específiques per part de Castella i Navarra. Els furs de Biscaia i Guipúscoa no els anomenen, però sens dubte estan compresos en la prohibició de veïnatge als descendents de moros i jueus, que fan extensiva a “altra qualsevol gent de mala raça”. La primera pragmàtica referida als gitanos la van emetre els reis catòlics a Medina del Campo l’any 1499. En aquesta es decreta l’expulsió de tots els egipcianos en el termini de 60 dies, excepte d’aquells que prenguessin “oficios conocidos o señores a quienes sirvan”. A aquells qui contravinguessin el mandat se’ls propinarien 100 assots, per després desterrar-los a perpetuïtat. Una segona reincidència es castigaria tallant-los les orelles, i a la tercera passarien a ser esclaus “de quienes les tomaren” per a tota la vida. A partir d’aquest moment els gitanos van adquirir personalitat jurídica pròpia. Entre el 1499 i el 1783 cada monarca va publicar o revisar les anteriors lleis contra els gitanos almenys una dotzena de vegades, sense que això tingués un gran efecte real a causa de la corrupció del sistema jurídic hispànic.

Les pragmàtiques van marcar la vida dels gitanos del moment, a més de ser el reflex dels seus costums. Les úniques prohibicions comunes a totes les pragmàtiques són la de no anar vagant, la de no fer servir la seva llengua i vestit propis i l’obligació de desenvolupar un ofici conegut. Es tractarà per sobre de tot de frenar el nomadisme dels gitanos. Tot i això, els gitanos van trobar en cada cas la forma de passar per sobre de la llei. Aquestes lleis, que es publiquen per a tots per igual sense atendre a les conquestes reals en matèria d’assentament o integració l’únic que aconsegueixen es tallar el procés d’assimilació. A la corona hispànica de l’època li agradava lluitar contra els seus dissidents. Però els gitanos no se’ls podia tractar com a infidels, jueus o musulmans, per la seva presumpta natura de refugiats cristians. Enfront aquesta situació Carles V va sancionar el 1539 el paper dels gitanos com a remers a galeres, arran de la necessitat de lluitar contra l’imperi otomà al Mediterrani. En seleccionar només als homes en plenitud física les famílies quedaven escapçades i indefenses, abocades a la mendicitat i a la petita delinqüència. La necessitat de xusma va fer que s’urgís als jutges a capturar els gitanos errants i accelerar els processos pendents. A més, molts dels presoners eren retinguts a la força un cop expirades les seves sentències. Així doncs, les galeres van convertir-se en el destí universal per als gitanos espanyols. El 1522 el càstig va estendre’s a la resta de rodamons, com els famosos “caldereros extranjeros”. Des d’aquest moment van succeir-se les incursions patrocinades per la corona per fer-se amb força de treball esclau, fins que els avançaments en la tecnologia naval van tornar obsoleta la navegació a rem. El 1575, Joan d’Àustria va escriure al seu germanastre el rei dient que molts gitanos formen part de la xusma sense haver comès cap delicte en particular, i demanant per a ells remuneració i un tracte diferent al de la resta de galiots, aquests sí, convictes. El 1565 es decreta l’arrest de tots els membres sans de la comunitat gitana, esgrimint “gran falta de galeotes y remeros, y en todos los lugares hace mucha sobra esta infame raza”. No només a la corona hispànica va trobar en l’enviament a galeres la vàlvula d’escapament per a la seva població gitana: França, el Milanesat, Venècia, Portugal i els Estats Pontificis condemnaren així mateix els seus gitanos a servir a galeres, mentre que Suïssa cedia els seus als estats marítims. Amb Felip II trobem per primera vegada una sèrie de lamentacions per la ineficàcia de les mesures adoptades fins el moment. La pragmàtica de 1586 estreta el setge al voltant del gitano especificant com s’havia d’articular la seva vida. S’intenta que les seves activitats vagants es redueixin al mínim, establint l’obligació de dur un testimoni firmat per un escriba públic per a sortir de les seves llars i fer qualsevol venda. A partir d’aquesta pragmàtica poden extrapolar-se de la legislació una sèrie d’aspectes sobre la seva forma de vida que els diferenciava de la resta de la societat i que la legislació tractava d’impedir: que anessin vagant o vivint en “gitanerías”, que comerciessin amb determinats béns, o que no participessin en danses servint-se del nom i del vestit gitano. El segle XVII i “l’Onada Antigitana” Durant el segle XVII s’assisteix al que ella anomena l’ ”onada antigitana”. Gairebé totes les pragmàtiques que van publicar-se durant aquest segle van promulgar-se a causa de les peticions i queixes que va enviar al Consejo la influent institució de la Mesta, una de les institucions fonamentals per al sosteniment econòmic de Castella. La Mesta representava des de l’Edat Mitjana els interessos de poderosos grups ramaders que comptaven amb el seu propi engranatge de justícia -alcaldes, agutzils, grups armats, etc. Els gitanos van xocar sovint amb aquesta institució a causa dels seus hàbits nòmades i les seves dificultats per ocupar-se en els treballs del camp o de caràcter manual, situació que els inclinava a participar en tractes i canvis al marge dels canals establerts. A mesura que avançava el segle la legislació va anar tornant-se més meticulosa. A la pragmàtica de 1611 Felip III especifica els “oficios conocidos” en els quals han de treballar, que serien “los de labranza y no otros”. En una altra pragmàtica de 1619 es torna a insistir en l’expulsió i se’ls prohibeix la compravenda de bestiar. El 1610, acabats d’expulsar els moriscos, el duc de Lerma va encarregar al Consejo de Estado que estudiés la possibilitat d’eliminar els gitanos pel mateix mètode, adduint que molts d’ells no eren sinó moriscos disfressats. El procés va prolongar-se encara dos anys més, cosa que segurament va contribuir que l’expulsió gitana fos postergada. Tot i això, les Corts no se n’obliden, ja que en 1615 i 1617 reclamen novament la seva expulsió.

El 1633 va promulgar-se una determinant pragmàtica, la qual va establir un rumb d’assimilació forçosa que es prolongaria durant més de 150 anys. El rei i el Consejo, després de valorar els avantatges i els inconvenients d’expulsar a la minoria, van arribar a la conclusió que “No parece conveniente expedirlos porque la despoblación en que se hallan estos reinos después que salieron los moriscos y las que causan las necesidades presentes, no pueden sofrir ninguna evacuación por ligera que sea, principalment de esta gente que no son gitanos por naturaleza, sinó por artificio y bellaquería y enmendados se reducirían a la forma de vida de los demás”. Tot i la voluntat manifesta de desfer-se d’ells, les tribulacions ocasionades per la falta de població van ser potser el que els va salvar de l’expulsió. A partir d’aquest moment l’objectiu serà més l’assimilació que l’expulsió, viratge fonamental que es va veure reflectit en la legislació. La pragmàtica de 1633, però, era extremadament coercitiva, la més brutal fins al moment. A partir d’aquesta els gitanos havien de renunciar a tres dels seus trets definitoris: canviar de residència quan volguessin, fer servir la seva “jerigonza” i vestir segons els seus costums. Els legisladors incorren en aparent contradicció, dictant normes dirigides a un tipus racial alhora que nega la seva existència, i s’instaura un concepte contradictori sobre la naturalesa dels gitanos que des d’aquest moment es torna freqüent. Felip III mostra, a més, el seu desig d’extingir l’apel·latiu gitano, prohibint que fossin anomenats així i castigant als contraventors amb 500 maravedís i el desterrament. S’autoritzava les justícies, de reialenc, abacials o senyorials a poder perseguir els gitanos més enllà de les fronteres del seu districte. Tot i això, les peculiars circumstàncies presents a la corona hispànica del moment van oferir als gitanos quantitat de buits legals dins dels quals podien introduir-se i sobreviure: recolzament de la noblesa, recurs al suborn, refugi en sagrat. La crisi de 1640, començada pel Corpus de Sang i continuada per les insurreccions catalana i portuguesa va contribuir a reforçar aquesta tendència. A partir de 1692 comença la identificació amb l’hampa. A la pragmàtica d’aquest any Carles II torna a negar la seva personalitat ètnica, exigint acabar amb el nombre de gitanos, que aquests prenen “para continuar los excesos que comenten y enseñándose para hablar la jerigonza siendo cierto que jamás se ha entendido que en estos nuestros reinos hubiese verdaderos gitanos”. Es repeteixen les antigues limitacions: se’ls ordena que es facin veïns en localitats de més de 1000 habitants, se’ls veta la possessió de cavalleries i armes de foc i es dictamina que tot aquell que els trobés vagant pels camins podia prendre’ls com a esclaus. Carles II és el més ambigu i contradictori dels legisladors. En ocasions parla d’assimilació i en ocasions d’exclusió. Però afegeix una innovació: l’interès en determinar el nombre i l’estatus dels gitanos; va ordenar que es fes un cens.

Les possibilitats d’acció de les justícies van anar augmentant en les successives pragmàtiques, com si la corona s’impacientés i pensés que només així podria aconseguir la seva extinció. S’atorga jurisdicció a les diferents justícies perquè puguin retenir-los i remetre’ls presos a la justícia més propera. S’insisteix en que la “gitanitat” és conseqüència d’unes quantes característiques, en cap cas de tipus racial, i es recapitulen les mesures anteriors sobre l’ús del vestit, de la jerigonza, i de l’opinió pública, estrenyent una mica més el setge i deixant al gitano indefens enfront les arbitrarietats de la justícia. La possibilitat d’una expulsió massiva es descarta definitivament, “porque la despoblación en que se allan estos reynos después que se expelieron los moriscos, y la gente que causa las necesidades presentes, no puede sofrir ninguna evacuación por ligera que sea, principalment desta gente que no son gitanos por naturaleça ni origen sino por artificio y bellaquería y mendados se reducirán a las costumbres y forma de vida que los demás”. La resta dels territoris de la península van seguir el seu propi camí, encara que en alguns casos van adoptar legislacions directament inspirades per la castellana. Les disposicions del regne de Navarra, l’únic dels antics regnes que va conservar tots els privilegis i institucions territorials, van mantenir sempre el mateix objectiu: mantenir els gitanos allunyats del regne enfront la voluntat d’assimilar-los o contenir-los manifestada a Castella. La seva legislació respecte al fet gitano va recollir-se sencera en la denominada “ley perpetua sobre los gitanos”, publicada el 1678, i quan Carles III va posar en marxa les consultes aparellades a l’aplicació de la seva pragmàtica de 1783 les autoritats navarreses van respondre “no haberlos en este reino”.