«Primer calia recosir un reialme perifèric en crisi i portar-lo a l’hegemonia del complicat món Egeu. Filip II de Macedònia no és un simple pròleg d’Alexandre, té la seva pròpia Història; però la gesta la recollí el fill» – Entrevista a Ignasi Garcés

Hom acostuma a conèixer les aventures i batalles d’Alexandre el Gran, qui va recórrer milers de quilòmetres al llarg del vast Imperi Persa tot superant adversitats inimaginables i vivint situacions similars a les dels seus herois. Tanmateix, Filip II, el seu pare, ha quedat relegat a un segon pla tot i la seva transcendental obra política, religiosa, econòmica i militar. És per aquest motiu que hem volgut conversar amb l’Ignasi Garcés sobre el seu regnat, tot intentant recordar, i en certa manera fer justícia, la vida d’un home que, a dir veritat, va establir els fonaments del que anys després serà el gran Imperi Macedoni.

Dels quinze als divuit anys, Filip II va viure a la ciutat grega de Tebes com a ostatge, la qual cosa li va permetre conviure amb dos magnífics generals de l’època com Epaminondes (qui va alçar la polis de Tebes a categoria de potència com ho havien sigut Atenes i Esparta anys abans) i Pelòpides, la seva mà dreta. Quins creus que foren els aprenentatges que s’emportà Filip II d’aquesta estada a Tebes?

Els aprenentatges devien ser diversos. D’una banda, al s. IV aC Tebes estava experimentant novetats en el terreny militar: el Batalló Sagrat, la disposició dels hoplites en cunya, etc. No és casual que Filip II, quan assoleix el poder, introdueixi, al seu torn, novetats en el fins aleshores poc especialitzat exèrcit macedoni: desenvolupament de la falange, atorgament d’una nova funció a la cavalleria, potenciació de la maquinària de setge, etc. D’altre costat, un altre dels aprenentatges va ser adonar-se de com aconseguir condicions de pau no només favorables, sinó que tendeixen a afeblir en el futur els potencials rivals. L’hegemonia grega a mitjans del segle IV aC era una hàbil combinació de diplomàcia i accions militars, per això, i contràriament a l’acusació de Demòstenes, que insistia en els orígens bàrbars per l’ascendència materna de Filip II i per la influència d’alguns costums locals procedents de les tribus del nord, cal contemplar el rei macedoni com un producte totalment grec pels seus plantejaments.

Després de la mort del seu germà Pèrdiques III de Macedònia l’any 359 aC, Amintes IV, el seu fill, fou coronat rei. Tanmateix, com que només era un infant, Filip II es va convertir en el seu tutor i regent fins que, finalment, l’any 355 aC va adquirir el poder absolut desposseint el seu nebot. Quin paper va jugar Filip II durant aquests quatre anys al capdavant del govern? I un cop va prendre el poder, hi hagué oposició per part dels líders tribals de Macedònia o la decisió fou acceptada?

Cal tenir present que la monarquia macedònica no posseïa una tradició de primogenitura, així que l’infant Amintes IV ho tenia complicat ja d’entrada. Molts aristòcrates regionals havien mort lluitant amb Pèrdiques III a l’Alta Macedònia contra les dures tribus del nord. Això facilità el reforç de Filip II qui, a mesura que consolidava el seu poder, potenciava una nova aristocràcia deutora de favors a la corona; de fet, molts dels seus generals com Parmenió i Antípatre van seguir després al jove Alexandre. El problema principal l’any 359 aC era exterior, ja que Macedònia podia haver estat repartida entre els seus veïns si col·lapsava el poder central: els il·liris campaven lliurement pel nord, els tracis feien el mateix a l’est, Atenes controlava les costes, etc. Es necessitava un regent enèrgic i hàbil que guanyés temps, i Filip II va desenvolupar a la perfecció aquest paper. El matrimoni amb Olimpíada, la filla de Neoptòlem I, rei dels molossos i cap de la Confederació de l’Epir, aportà un primer aliat occidental.

Quan Filip II va pujar al tron de Macedònia l’any 355 aC, els il·liris ocupaven gran part de l’Alta Macedònia, alguns dinastes locals encara no li havien jurat lleialtat, els peonis havien envaït el nord del país, els tracis també volien la seva part del botí, els calcidis anhelaven territoris de la Macedònia oriental i els atenesos intentaven recuperar Amfípolis. Com s’explica que en menys de dos anys Filip II aconseguís desfer-se dels seus enemics, estabilitzar el país i començar a girar la vista cap a la Grècia central?

Un aspecte a tenir present en l’obra de Filip II és que molt aviat es dedicà a refer l’economia de Macedònia. Grècia ja no vivia en els temps arcaics, des de la Guerra del Peloponès havia quedat ben clar que era impossible disposar d’un bon exèrcit només amb els conceptes tradicionals d’infanteria. En aquests nous temps calia disposar d’una flota, construir maquinària i disposar de mercenaris. Sense recursos econòmics suficients no es podia anar molt lluny. Després estava la multiplicitat de fronts a atendre, doncs era materialment impossible apagar tots els focs alhora. La cautela calculada de Filip II encara serà més evident en la forma en què més endavant portarà la Guerra per l’Amfictionia de Delfos ^[1]Era l’organisme que governava una antiga lliga formada pels pobles veïns de Delfos (originàriament hi trobem els tessalis, beocis, dolops, enians, doris, jonis i focidis), l’anomenada … Continue reading Però, tornant als anys inicials, Filip II primer va voler recuperar Amfípolis, colònia atenesa situada a la costa nord que controlava les mines d’or del mont Pangeu. Per què? Perquè allà estava la clau econòmica i, de pas, la ja afeblida aristocràcia local no es reforçaria.

Demòstenes (384 – 322 aC), polític atenès i considerat un dels millors oradors de l’Antiga Grècia, va dedicar els seus anys de plenitud física i intel·lectual a oposar-se a l’expansió del regne de Macedònia. Idealitzava la seva ciutat i lluitava per restaurar la supremacia atenesa, motivant als seus compatriotes a lluitar contra Filip II. Tanmateix, aquesta tan anhelada aliança mai es va materialitzar. Quins mecanismes utilitzà el monarca macedoni per rebatre Demòstenes? Només emprà la força de l’espasa? I ens podries explicar quines ciutats gregues i quins sectors socials es van posar al costat de Demòstenes?

Per la seva posició perifèrica, Filip II no devia ser considerat al principi un perill per a Atenes. És cert que havia pres Amfípolis, però les alternances de control en aquella regió no eren noves. Cal recordar també que, en un principi, la majoria de polítics atenesos optaren per reconèixer Filip II, fins i tot el mateix Demòstenes, tot i que posteriorment canvià de posició. Només a mesura que Filip II augmentava el seu control sobre la Grècia Central les neutralitats esdevingueren impossibles. I, per altra banda, dins de la societat atenesa s’havien produït canvis. En temps de l’Imperi marítim (s. V aC), els aristòcrates d’Atenes competien davant el demos (poble) per assolir reconeixement, i el propi demos feia del seu servei a la marina un element de subsistència econòmica i de pressió en el manteniment dels seus drets cívics; ja en l’època que ens ocupa, els rics desconfiaven d’uns impostos que esdevenien anònims, i la conversió de les despeses militars en una mena de protecció social (en els paràmetres de l’època), que impulsà el polític Eubul, no ajudaren massa. Tot junt va provocar que la ciutat es trobés sense una marina eficient. Que Filip II tenia molts partidaris a Atenes no és cap novetat, la llista de noms era llarga, però, en l’oratòria destacava Èsquines, tan brillant en l’ús dels arguments dialèctics com el mateix Demòstenes.

Alexandre Magne, el seu fill, va néixer l’any 356 aC. A l’edat de tretze anys va ser posat sota la tutela del filòsof Aristòtil i, juntament amb els seus companys Filotes, Leonnat, Hefestió i Seleuc, van ser enviats a un retir a la ciutat macedònia de Mieza. Per què Filip II va triar Aristòtil com a principal educador del seu fill? La cort monàrquica, situada a Pel·la, podia ser un perill per a Alexandre?

És difícil respondre si hi havia altres intencions o si, simplement, se cercava un lloc de retir més adient per a la funció formativa. A favor d’altres intencions podríem considerar indicis i anècdotes no concloents. Entre aquests, podia ser que es volgués aprofitar per sostreure el noi de les particulars influències oraculars de la seva mare Olimpíada i d’alguns preceptors vinguts amb ella. També resta la possibilitat d’allunyar de la capital un adolescent tremendament orgullós, que provocava alguns problemes de protocol, com rebre en nom del seu pare una ambaixada, tot aprofitant la seva absència, o la mateixa doma del cavall Bucèfal, que no deixà molt ben parat Filip II i altres potentats. Aquests conflictes, però, tampoc posaven en qüestió les seves bases de poder. La relació d’Aristòtil amb Filip II venia de lluny, doncs el pare del d’Estagira havia estat metge de la cort Macedònia. Filip II i Aristòtil eren, en definitiva, de la mateixa generació (uns dos anys major el segon), i el primer volia donar una sòlida formació al seu fill, cosa que, per les circumstàncies, ell mateix no havia pogut gaudir, i Aristòtil era el més indicat del seu temps. La relació entre mestre i deixeble era, en termes generacionals, la d’un pare amb un fill, no la d’un avi i nen encara petit que certa cinematografia moderna ha popularitzat de forma incomprensible.

Després de sotmetre a tebans i atenesos a la batalla de Queronea (338 aC), on Alexandre amb només 18 anys va assumir responsabilitats militars i va tenir una acció destacable durant el decurs del combat, Filip II va aconseguir sotmetre tota Grècia. Per tal de fer efectiva la seva hegemonia va constituir la Lliga de Corint (337 aC). Podries detallar què fou aquesta mena de federació d’estats grecs creada i liderada pel rei de Macedònia?

Filip II ja havia anat sotmetent gradualment Grècia abans de Queronea: ocupava la Calcídica i les costes de Tràcia, tenia aliança amb l’Epir, representava la molt poblada Tessàlia, reunia més vots que qualsevol ciutat a l’Amfictionia de Delfos, dominava alguns fortins a Beòcia i havia instal·lat partidaris seus a l’illa d’Eubea. Queronea ve a ser el darrer intent per revertir la situació, però no funcionà. Restablir una controlada Lliga de Corint era una jugada mestra que tindria els grecs ocupats amb una nova consigna i desviaria l’atenció interna. És important recordar que al llarg del segle IV aC alguns pensadors grecs insistien en el fet que una Grècia unida podria recuperar les costes orientals de l’Egeu, de nou en mans perses. Un escriptor com Xenofont era molt llegit per indicar precisament les mancances militars perses; i després està el precedent de Jàson de Tessàlia ^[2]Tirà de la ciutat de Feres entre els anys 380 – 370 aC i tagos de Tessàlia que va establir la seva tirania substituint l’aristocràcia cap al final de la guerra del Peloponès. Jàson va … Continue reading, mort en estranyes circumstàncies quan es preparava per portar la guerra contra Pèrsia, en un clar precedent dels macedonis. A Corint, cent cinquanta anys abans, s’havien reunit els representants de les ciutats per coordinar la defensa dels grecs contra els perses, aleshores invasors, així doncs, el simbolisme era evident. Però la nova federació era, en realitat, un mecanisme més de control: les ciutats estaven obligades a enviar tropes a l’expedició, tropes que es restarien de potencials aixecaments a Grècia. I el lideratge de Filip II no seria qüestionat. 

Només un any després de crear la Lliga de Corint, Filip II fou assassinat. Cada autor presenta la seva tesi i les seves teories, tanmateix, la mort de Filip II continua sent un misteri. Podries exposar de forma breu quins són els relats que, encara avui dia, acompanyen aquest episodi?

Tot i el laboriós treball dels historiadors hi ha temes que no són fàcils de contestar, i aquest n’és un. Si no sabem qui estava darrere l’assassinat del president americà Kennedy, mort en una època ben documentada i tirotejat davant les càmeres de televisió, retrocedir a l’època de Filip II amb les fonts que resten és ben complicat. La idea de simple revenja personal de Pausànies, un antic cap de la guàrdia personal del rei violentat per Àtal, el nou sogre de Filip II, no sembla prou consistent si no forma part d’una conxorxa més àmplia o l’entenem en les coordenades de l’honor de la seva època. Pausànies i algun col·laborador material seu foren eliminats en el transcurs de la immediata persecució, cosa que va impedir una investigació a fons ja en el seu moment. Filip II ens recorda els personatges de la tragèdia grega: a mesura que va obtenint més poder el nombre d’enemics també creix, i qualsevol dels damnificats podria tenir raons per ser el causant. També estan els perses, que han vist sobradament els passos diplomàtics i els preparatius militars de Macedònia (no seria la primera vegada que l’or persa aconseguia objectius d’amagat a l’Egeu). I encara estan les possibilitats més escabroses: una Olimpíada exiliada que havia de consolidar el seu fill Alexandre si volia recuperar alguna influència en el poder, ara eclipsat per la competència d’Eurídice, la nova dona macedònia de Filip II (si hagués estat estrangera com ella no hauria estat tan perillosa). O els autors que apunten al mateix Alexandre, a la fi el beneficiat. En síntesi, no es pot afirmar cap possibilitat.

Per què Alexandre el Gran ha eclipsat de forma tan contundent la figura del seu pare? Creus que la historiografia ha sigut injust amb Filip II?

No crec que la historiografia professional hagi estat injusta amb Filip II, perquè s’ha dedicat a estudiar la figura i el seu temps i situar-lo en les coordenades que li pertoquen. Només una generació després de morir, Filip II va gaudir d’una detallada biografia redactada per l’historiador Teopomp de Quios, una obra no conservada, de caràcter moralista però segurament de major qualitat que, per exemple, la coneguda Vida d’Alexandre de Plutarc, escrita a segles de distància. Hem de tenir present, com hem vist abans, que Filip II troba una Macedònia molt desvertebrada per derrotes anteriors i l’eleva fins a un rang de potència de l’Egeu. El seu món és força més complex per la quantitat de recursos que té inicialment i la de fronts que ha d’atendre. Els fruits tardans del seu regnat els va recollir el seu fill Alexandre amb la campanya contra Pèrsia que Filip II no va poder materialitzar pel seu assassinat. Després hi ha un altre factor que cal tenir en compte: des de l’antiguitat hi ha una passió pels grans conqueridors i l’epopeia d’Alexandre cavalcant al llarg de l’Imperi persa és, òbviament, més atractiva d’entrada. És evident que, a escala popular, qui s’ha emportat la fama ha estat Alexandre: és el jove que conquereix un Imperi, que arriba fins als confins del món antic i que mor a una edat que el va privar de conèixer derrotes. Fins i tot el món contemporani trobarà facilitat per associar-lo amb les estrelles mediàtiques que assoleixen l’èxit i moren joves. I això ha anat generant tota una literatura, fins i tot no sempre científica (novel·les, poemes…), que ha anat magnificant la seva figura en detriment, potser, de la de Filip II. Si la comparativa la traslladem a termes històrics i a la seva època, és evident que Alexandre no hauria pogut ser Alexandre sense els precedents del seu pare: primer calia recosir un reialme perifèric en crisi i portar-lo a l’hegemonia del complicat món Egeu. Filip II de Macedònia no és un simple pròleg d’Alexandre, té la seva pròpia època; però la gesta la recollí el fill.