El Carnaval és una de les manifestacions més antigues dins de l’àmbit de la cultura popular. Durant segles, ha sobreviscut als intents de repressió per part de les autoritats civils i eclesiàstiques, que sovint es veien reflectides en les burles i ficcions creades per les societats del carnaval. A la ciutat de Reus, aquesta tradició ha experimentat nombroses transformacions durant els darrers dos segles; primer, al segle XIX, per l’adveniment de la industrialització i el declivi de la societat gremial. Després, un cop assentada ja la identitat del nou carnaval de Reus, amb la seva dicotomia entre carnavals i grans carnavals, l’esclat de la Guerra Civil i el franquisme van fer d’aturadors de la disbauxa i el carnaval va romandre sense celebrar-se durant gairebé quaranta anys.
A finals dels anys setanta, l’impuls de la societat civil va reviure la tradició, que, llevat de l’aturada per la COVID, porta celebrant-se des de llavors. Enmig de la voràgine d’actes i celebracions, oficials i alternatives, del Carnaval de Reus, hi ha una entitat, la Germandat dels Set Pecats Capitals, que des de l’any 2003 cerca imprimir una personalitat distintiva als actes que organitza. Jordi Cisa ha estat un dels principals responsables de què en els darrers anys hagin vist la llum noves manifestacions del carnestoltes. Amb ell parlem sobre la trajectòria de la Germandat i el seu futur.
És innegable que la fesomia del Carnaval de Reus ha variat molt després de la seva recuperació a finals dels anys setanta. Quin és el diagnòstic que feu del moment actual?
L’any 78, quan es recupera el carnaval i s’adapta als nous temps, s’inspira en els models de principis del segle XX; en les desfilades i les activitats que es feien llavors i que tenien un fort component humorístic i satíric. Això s’incrementa durant la dècada dels vuitanta, però als noranta es fa un gir cap a l’espectacle. Ara al segle XXI estem davant d’un carnaval massiu de festa i borratxera, però sense farsa ni sàtira. Les colles fins a cert punt han perdut aquesta dimensió satírica i el carnaval ha quedat reduït a la festa i la disfressa. Per tant estem en una situació complicada. El carnaval necessita ser repensat des de les pròpies entitats que el fem, cal revisar si aquestes entitats que es van incorporant dins del carnaval realment volen prolongar el llegat històric del mateix o simplement volen consolidar un model de negoci que ha demostrat ser rentable. Veiem com se centra tot en el cap de setmana, quan realment el carnestoltes va de Dijous Gras al Dimecres de Cendra.
En quin context neix la Germandat dels Set Pecats Capitals i quin paper pretén ocupar dins del carnaval de Reus i del seu imaginari?
Cap a inicis del segle XXI la cosa estava complicada. Diverses persones de diferents colles plantegem que s’ha de fer alguna cosa per tornar a dignificar la festa amb elements que donin continuïtat al carnaval. Sense tocar els actes grans, on s’entén que ja no hi ha res a fer, vam decidir enfocar-nos en els nínxols on no hi havia massa cosa feta. L’any 2003 vam decidir recollir les cendres del carnestoltes i vetllar-les per poder fer la invocació. S’incorpora posteriorment la desfilada cerimoniosa al voltant de les cendres i als volts de 2012/2013 veiem que cal reforçar la festa amb la incorporació de nous balls. A partir d’aquí apareixen conceptualment les virtuts i els pecats, que vam decidir dividir en dos balls. Com que era pràcticament impossible abordar els dos balls a la vegada, vam decidir iniciar la travessia amb el més fàcil de representar, el ball de les virtuts. En aquell moment va ser una gran aposta, pràcticament estem parlant d’un salt al buit, però també veiem que la gent acollia molt bé totes les nostres iniciatives i això ens va animar a seguir empenyent.
Quan parlem de cultura popular, sovint sembla que ens referim únicament a la recuperació i reivindicació de costums i pràctiques del passat. Tot i això, des de la vostra entitat heu impulsat precisament una sèrie de balls al·legòrics que, tot i revestir un cert caràcter arcaïtzant, no tenen un fonament històric definit. Quin encaix tenen aquestes dues realitats?
En primer lloc has de pensar que les persones que estàvem vinculades a la germandat proveníem de diferents àmbits de la cultura popular, com els esbarts. Quan es va plantejar el fet de crear un ball de carrer, vam decidir documentar-nos per explorar què s’havia fet al territori, per trobar unes arrels. El que va passar és que no vam trobar massa cosa que ens servís; sí que sabíem que durant algun pregó de carnaval s’havia fet alguna cosa especial en algun poble dels voltants, però res massa recurrent. Sí que durant el dimecres de cendra hi ha més elements festius, com a Valls, que tenen una geganta. Però res s’acabava d’assemblar al que nosaltres teníem en ment en aquell moment i és per això que vam decidir arriscar-nos i crear-ho tot de nou. Això, per una banda, és un luxe, perquè et permet crear de zero i et dona una llibertat pràcticament absoluta, però també et priva de referents d’on beure.
Posats en aquesta tessitura, ens vam reunir i vam decidir convertir-nos en una associació de ple dret, sobretot per gestionar el tema econòmic, que ja començava a adquirir unes dimensions significatives. Igualment, la gent que hi havia al voltant de la organització es van anar perfilant per cobrir els diferents aspectes del ball: el Jaume Cuartero i el Gerard Pouget es van fer càrrec de la música, en Lluis Cuartero del tema de la dansa i el Josep Maria Casas va abordar el tema del vestuari. La pròpia emoció d’aquests nous integrants, la majoria dels quals eren molt joves, va fer que el projecte anés adquirint forma molt ràpidament i el que abans eren buits o incògnites ràpidament es van anar esclarint. En aquest moment ens adonem que tenim davant nostre un projecte amb un gran potencial. Per una banda, es busca la vinculació amb elements de solemnitat, d’aquí els vestits d’inspiració barroca i la música, que té deixos del renaixement. Per altra la voluntat de conjugar aquesta solemnitat amb l’esperit de disbauxa que envolta el carnaval. Es busca quelcom innovador i atractiu, però que no trenqui amb l’esperit del carnaval de la ciutat; que no sigui una simple bretolada, sinó que tingui una continuïtat en el temps. En la meva opinió, els elements que vam crear van aconseguir entroncar perfectament amb aquest esperit.
La dualitat entre virtuts i pecats és un tòpic que remet a l’època de les primeres encícliques cristianes. Quin ha estat el procés de crear des de zero dos balls al·legòrics i dotar-los de prou entitat per a assolir el seu arrelament?
Per poder aconseguir aquest arrelament es van treballar de forma intensiva tots els elements que componien aquesta nova dansa, per tal que la suma de les parts acabés de convèncer la gent de Reus que la nostra era una proposta seriosa. La música per exemple és espectacular, d’una complexitat poc habitual en aquest tipus de balls. Igualment, era interessant entroncar amb altres elements reconeixibles. En el cas del ball de la Quaresma i les Virtuts, els membres de la comitiva es passegen fins a la Plaça de les Peixateries, on hi ha penjada la Vella Quaresma i la destapen, seguint la tradició de les cames. Naturalment, si la gent no hagués mostrat un interès i no hagués fet seva la representació, no s’hauria pogut arribar fins aquí. Per nosaltres és important posar un punt de picant a unes festes que sovint tendeixen, de forma preocupant, a l’homogeneïtzació
Nosaltres no partíem d’una imatge conceptual concreta, aquesta dimensió es va abordar directament des de l’àmbit del vestuari. En Josep Maria Casas va acceptar el repte de fer-se càrrec dels vestits i va ser en gran manera gràcies a la seva dilatada experiència professional que vam poder posar forma a una idea que en aquell moment encara era bastant abstracta. Ell va plantejar el fet que les virtuts irradiessin llum per poder repartir-la per la ciutat; en aquest sentit, els vestits s’assimilen en la seva forma a una espelma. A més, els balladors duen dues màscares, una a la part frontal i una altra a la part del darrere; d’aquesta manera un té la sensació que la virtut sempre l’està observant, estigui de cara o no. Tot i això, aquest era el vestuari més senzill de fer, perquè una vegada es va trobar el concepte definitiu es va replicar en totes les balladores.
En el cas dels pecats, inicialment s’havia plantejat fer-ne un de cada color, però vam creure que d’alguna forma això els restava impacte. Es va decidir llavors apostar pel color vermell, un color ja de per si agressiu i amb una gran presència i a partir d’aquí es va treballar en les diferents textures. El vestit de tots els personatges es va adaptar en funció dels pecats que representaven; així, la gola disposa d’un vestit més voluminós i la luxúria llueix atributs més aviat provocadors. Les màscares van ser un dels grans maldecaps en aquesta fase inicial, ja que definien en gran manera la personalitat i la identitat dels personatges i a més eren una de les senyes del ball. Per sort, a través d’una escultora de Tarragona, l’Àngels Cantos, vam definir els trets principals dels personatges i quina havia de ser la seva expressivitat. Per acabar de modelar-los, vam creure que havien de ser els mateixos balladors qui s’havien de fer seu els personatges, no només a través de la dansa, sinó també a través de la teatralització.
La màscara és un element clau en les vostres representacions, que potencia l’esperit al·legòric del ball alhora que entronca amb la imatgeria carnavalesca més clàssica. Creieu que la progressiva desaparició de la sàtira ha provocat que el carnaval perdi part de la seva càrrega política i revulsiva?
Una mica el que comentàvem. El tema de la màscara i l’al·legoria satírica eren elements importantíssims del carnaval quan es va recuperar. Avui en dia, però, tot ha quedat engolit per les grans desfilades, que parteixen de conceptes molt simples i on sovint sembla que l’element més important sigui el barrilet de beguda. No dic que això estigui malament, però sí que és veritat que s’ha acabat menjant les petites tradicions i rituals que conformaven el carnaval. Un exemple és la premsa satírica, que als anys noranta tenia un gran ressò, però que al llarg del nou segle s’ha anat difuminant. Perquè te’n facis una idea, als anys 80-90 hi havia diverses publicacions que podien treure al voltant de set o vuit tirades diferents durant el transcurs del carnaval. Actualment, només hi ha un parell de publicacions que facin aquest tipus de producte i amb prou feines poden editar un exemplar al llarg de tot el carnaval. Naturalment, les publicacions de les quals et parlo no eren revistes com a tal, sinó que eren fulletons grapats, però feien sentir viu l’esperit del carnaval durant tota la setmana i és una llàstima que s’hagin perdut. Això respon, no ens enganyem, als canvis que s’han produït en la nostra societat: ara vivim en un món força més individualista, de mòbils i alienació, on s’ha perdut en gran manera l’esperit col·lectiu. La gent abans estava més pendent d’aquestes coses, es feien més reunions i quedades per organitzar les festes i es deixaven portar més per aquest esperit de disbauxa. Igualment, el nivell de la política ha degenerat tant, que la mateixa sàtira ja sembla que la facin els mateixos polítics.
Com ha estat el procés de cercar col·laboradors pels vostres balls i quines dificultats heu experimentat a l’hora de renovar-vos?
El fet d’incorporar persones és difícil, perquè costa atreure la gent jove quan tothom està més pendent de les grans rues. Com deia, s’ha magnificat aquesta dimensió de l’espectacle, tal com podem veure en carnavals propers, on la celebració despreocupada ha deixat lloc a la competició. Aquest concepte del concurs implica que hi ha d’haver tot un muntatge, uns engranatges, que deixen poc espai a la cultura popular i la disbauxa. En el nostre cas, en un principi vam buscar persones del nostre entorn, però pel camí també hem anat trobant gent que s’ha interessat pel projecte i n’ha volgut formar part. Vam buscar sobretot també gent de l’àmbit de la cultura popular, perquè entenguessin ràpidament els valors de la nostra proposta i la transcendència que li volíem donar. No els podíem prometre massa cosa en un principi, perquè tots érem conscients que no hi havia un duro i sabíem que era difícil poder aixecar una proposta així d’ambiciosa, però la gent va decidir apostar igualment pel projecte.
Per fer front als reptes artístics, sí que vam incorporar persones externes, que després s’han acabat quedant i sempre estan atents per col·laborar. Amb el tema dels músics per exemple, es va crear una agrupació exclusivament per al nostre ball, el grup Staccato. És una formació una mica peculiar, perquè són dues gralles, un trombó, un fiscorn, un tabal i una pandereta, per poder buscar la flexibilitat en la sonoritat. Fixa’t si van tenir èxit que ja fa un temps que els criden per anar a tocar en altres festes, vull dir que s’han obert més enllà del nostre ball. Fins i tot nosaltres, que en principi som un ball que es realitza exclusivament a Reus, hem fet dues sortides fora la ciutat, una amb les virtuts a Granollers i una altra amb els pecats a Valls durant les festes Decennals.
Quins plans teniu per al futur?
El més important sense dubte és que es mantingui viva l’entitat. L’any passat vam estar plantejant-nos si realment podríem continuar endavant. La participació de l’administració, malgrat que des del principi vam decidir que no fos definitiva, sí que és molt important per a poder tenir una mínima seguretat. L’any passat per sort vam trobar una font de finançament extra de l’exterior que ens va permetre continuar endavant. Ara el que volem és consolidar l’associació; malgrat que ja fa vint anys que existim, sembla que la continuïtat no estigui mai assegurada. Sense dubte la part econòmica sempre és un problema, has de recordar que tots els que estem aquí hi som per pura afició i amor al carnaval. De cara al futur, estem treballant per poder tirar endavant un projecte a dos anys vista. No estaria vinculat al carnaval, sinó amb Tots Sants, però estem encara en una fase molt embrionària De moment, més enllà de les converses, hem trobat un text històric que pot ser interessant, tot i que no és de Reus. Estem en aquest procés de: què fem.
Quant a ciutat, col·laborem activament en l’àmbit de la recerca. Tenim un arxiu important de documentació, on hem recopilat gran part de la documentació existent sobre el carnaval de la nostra ciutat. No només de documents escrits, sinó també de fotografies: sense anar més lluny, cada any organitzem una exposició de fotografies al Palau Bofarull, que pertany a la Diputació de Tarragona. A més, estem oberts per ajudar als investigadors i estudiants que ens venen a demanar ajudar. Per exemple, hem col·laborat en la redacció de sis treballs de final de grau, sobretot en temes força populars com poden ser la història dels cartells o les disfresses. A més, hem cedit el vestuari en més d’una ocasió; per exemple, fa relativament poc l’orfeó reusenc ens va demanar complements i nosaltres els hi vam cedir encantats. Aquestes col·laboracions són molt importants i ens enriqueixen moltíssim. Jo mateix estic al Consell de la Cultura perquè soc membre d’aquesta associació i em van demanar que hi fos present. Respecte al nostre futur, de moment vull ser optimista: nosaltres continuem amb moltes ganes de donar guerra i el projecte que estem encetant té molt bona pinta, però ja saps allò de què no es pot dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat.
