Ens trobem amb la Marta Hidalgo a la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, on va cursar els seus estudis que es van tancar quan va defensar la seva tesi titulada “Una historia atlántica en el Panamá del siglo XVI: los «Negros de Portobelo» y la villa de Santiago del Príncipe”. La Marta ens parlarà del fenomen del cimarronatge al Panamà del segle XVI. Les primeres dècades de presència castellana al Panamà van suposar la desaparició fulminant d’una part molt important de la seva població nativa. Els pobladors que van començar a construir una colònia a l’anomenat regne de “Tierra Firme”, davant la impossibilitat d’utilitzar indígenes com a força de treball –ja que els havien fet desaparèixer–, van començar a importar milers de persones africanes, que arribaven a Amèrica com esclaves i que van ser els protagonistes d’una sèrie de revoltes i rebel·lions que van fer trontollar l’ordre colonial a la zona durant gran part del primer segle de domini hispànic de l’anomenat Nou Món.
Possiblement un dels orígens de la importància del cimarronatge al Panamà del segle XVI va ser el gran nombre d’africans esclavitzats que hi havia a la colònia, què va fer que aquest col·lectiu fos tan important? I de quines proporcions demogràfiques estem parlant?
El cimarronatge existeix perquè existeix l’esclavitud. Com a Amèrica en general al Panamà l’esclavitud es va convertir en el motor principal de l’economia del territori. Què va passar? Que aquest territori era molt estratègic. Hi havia el camí reial, per on creuava tota la plata, l’or, les perles de les Índies. Perquè passés tota aquesta plata i les mercaderies del Pacífic a l’Atlàntic, els colons necessitaven mà d’obra esclava. Les autoritats colonials constantment demanaven esclaus. Des del primer moment de conquesta del territori els conqueridors i els primers pobladors van portar persones esclavitzades. Va ser un procés lent, però va anar augmentant molt el nombre d’esclaus, sobretot perquè es requerien persones que treballessin. En el cas de Panamà no estem parlant d’una esclavitud de plantació com seria les illes del Carib, sinó que és una esclavitud més urbana, més dedicada al sector terciari, dels serveis, sobretot al sector del transport, per aquesta via tan important que hi havia al territori.
Els esclaus van augmentar molt en nombre, estem parlant que cap al 1575, que en tenim dades, parlem de més de 8600 negres a l’Istme, 1600 esclaus estarien a la ciutat de Panamà, 500 a Nombre de Dios, que eren les dues ciutats terminals que connectava el camí reial. I en total els negres suposaven un 70% de la població de l’Audiència. És moltíssim, superaven amb escreix el nombre d’espanyols, a la ciutat de Panamà, els esclaus triplicaven el nombre d’espanyols. Això significa un perill per als colonitzadors, l’economia depèn de mà d’obra negra esclava, però a la vegada això és molt perillós. I els esclaus es van rebel·lar. Era el més lògic i el que va acabar passant.
En quines condicions vivien i treballaven els esclaus i les esclaves, i de quines maneres podien fugir de l’esclavatge i esdevenir cimarrons?
Tot i no trobar-nos davant d’una esclavitud de plantació, com deia abans, les condicions eren duríssimes òbviament. Els càstigs estaven a l’ordre del dia, això no canvia. Què podien fer les persones esclavitzades? Tenien dues opcions. Una resignar-se i acceptar. L’altra rebel·lar-se i fugir. Hi havia mecanismes per aconseguir ser lliures. Mecanismes legals, la manumissió per voluntat de l’amo, o que el mateix esclau que aconseguís comprar la seva pròpia llibertat. També fins i tot trobem manumissions “per gràcia”, com un regal, per serveis prestats a la Corona. En el cas de Panamà per exemple tenim el cas de Pedro Yalonga, que li van concedir la llibertat per ser un heroi, perquè va defensar la ciutat de Nombre de Dios i el poble de Santiago de Príncipe quan va venir Francis Drake i els corsaris anglesos.
Llavors clar, podien aconseguir la llibertat de forma legal, mitjançant aquests mecanismes, però no era ni el més habitual ni el més fàcil. D’herois no n’hi havia tants, no era comú. Aleshores el més fàcil, potser més ràpid, era fugir. Els esclaus podien escapar-se aprofitant la foscor de la nit, mentre treballaven, els cimarrons ajudaven els esclaus a fugir, quan els cimarrons atacaven el camí, alliberaven els esclaus que treballaven en el trànsit per engrandir les seves files, també els interessava tenir més força. També quan les esclaves anaven a rentar la roba als rius els cimarrons també aprofitaven per emportar-se-les. Era una manera d’aconseguir més part femenina a les comunitats cimarrones. Bé… hi havia diverses formes de fugir de l’esclavitud, i si aconseguien fugir a la muntanya, podien viure en llibertat, una llibertat òbviament perseguida, amenaçada, sempre, perquè els seus amos els volien recuperar, perquè eren pèrdues econòmiques. Els esclaus eren força, eren treball, eren diners al cap i a la fi. Si els enxampaven, rebien càstigs, que podien dependre del temps que havien estat fora, del que havien fet… anaven des de fuetades, amputacions, ser desterrats de les Índies… fins i tot la forca. Eren càstigs forts. Però si no els enxampaven podien viure lliures, i perseguits, en comunitats cimarrones que en el cas del Panamà rebien el nom de palenques.
Si parlem de cimarronatge, ens trobem davant d’un fenomen individual? O d’una dinàmica col·lectiva entre les persones esclavitzades que visqueren el primer segle de dominació colonial a l’istme de Panamà?
Podia ser individual i podia ser col·lectiu. En els primers moments de colonització estem parlant sobretot de fugides més individuals, o de petits grupets, fugides més o menys espontànies… i a mesura que va passant el segle ja ens trobem amb fugides més importants, més grupals. Per exemple el 1530 trobem una fugida d’un grup de cimarrons a les mines d’Acla, del nord de Panamà, i el 1549 tenim potser la primera rebel·lió important, coneguda com la “Rebel·lió de Felipillo” a les illes de les perles, i a partir d’aquest moment podríem parlar de l’inici del moviment cimarró organitzat, més consolidat a l’Istme, que s’estendria fins al 1582 aproximadament, quan es funda el segon poble de negres lliures, Santa Cruz la Real, aquest seria el moment àlgid del cimarronatge, ja estem parlant de fugides grupals, de rebel·lions.
Gràcies a aquestes fugides i als agrupaments que es va fer a la muntanya es van crear parcialitats de negres lliures a les muntanyes, que oficialment eren esclaus. Van destacar-ne dues, la parcialitat de Portobelo, al nord i la de Bayano més cap a l’est, també n’hi havia una altra més petita, Cerro de Cabra, però no tenia tanta força com aquestes dues.
Les diferents parcialitats d’exesclaus rebels van causar molts problemes a la colònia durant dècades, què els va permetre enfrontar-se obertament i amb cert èxit al que era un dels imperis més poderosos del moment?
Van confluir diversos factors. Per una banda el que parlàvem abans, el nombre més elevat d’esclaus i cimarrons en comparació amb el de colons. Esclaus i cimarrons sobrepassaven el nombre de colons amb escreix. Després parlem de l’adaptabilitat al terreny dels cimarrons, ells coneixen la terra, la controlaven, els espanyols no. La força militar dels espanyols era molt dèbil, constantment es demanaven reforços al rei, i també diners perquè no es podia afrontar la guerra contra els cimarrons, eren massa, i la colònia no tenia soldats ni diners per combatre’ls. Les cartes que creuaven l’Atlàntic sempre anaven amb el mateix motiu, demanar diners i militars.
Això se sumava a la importància del camí reial, que alhora era una debilitat, era el punt més estratègic de la Corona perquè per allà passava tota la plata, tot el tresor de les Índies, la Corona havia de protegir aquesta ruta com fos, a qualsevol cost, i els cimarrons ho sabien i tenien en compte aquest fet, eren coneixedors del seu poder. Tenien capacitat de negociació i ho sabien, eren més, tenien més força, coneixen la terra i també la debilitat dels espanyols.
A tot això se li sumava que per l’Istme circulaven corsaris que es podien aliar amb ells, i així poder fer trontollar encara més l’ordre colonial del territori. El poder de negociar estava en mans dels cimarrons, això quedaria clar quan serien ells els que decidirien com, quan, i on es reduirien i acceptarien la pau. Pau que els hi havien d’oferir els espanyols perquè no els quedava cap altra solució. La guerra, les armes, no havien funcionat, el camí del pacte era el que havien de seguir.
Com s’organitzaven les comunitats cimarrones en temps de pau i en temps de guerra? Existiren jerarquies internes, diferències importants en clau de gènere?
La informació que tenim de les comunitats cimarrones a l’istme de Panamà al segle XVI és de temps de guerra, no tenim informació sobre cimarrons en temps de pau. També cal dir que és informació que rebem només per part dels espanyols, aleshores hem de tenir en compte la parcialitat de les fonts, les fonts no són mai neutres. Si en tenim notícia és perquè els cimarrons molestaven als espanyols. Per això apareixen a la documentació, sinó no hi serien. Per això només podem parlar de com s’organitzaven en temps de guerra. Pel que fa a les comunitats, eren societats militaritzades, jeràrquiques, hi havia capitans, capitans majors, hi havia reis, i estaven preparades per la guerra. Si els espanyols descobrien el seu palenque, el seu poble, ells marxaven, practicaven la terra cremada, i ho abandonaven tot.
Pel que fa a les dones, en aquest context sembla que no tenien un rol destacat pel que fa a la guerra ni en la presa de decisions. Aquest fet el veiem en les negociacions dels cimarrons amb les autoritats colonials, sempre eren homes els enviats a parlar i negociar les condicions de reducció, tampoc en les signatures de les capitulacions no hi trobem les dones, els homes van a signar per aconseguir la seva llibertat en nom seu, i de les seves dones i fills, que quedaven al marge, no tenien aquest poder en aquest cas, no trobem capitanes, ni trobem reines. A banda d’això a les comunitats cimarrones hi havia una diferència numèrica important entre home i dones, hi havia molts més homes, i això feia que els cimarrons s’apropessin a rius i ciutats a raptar esclaves i fer-les cimarrones, perquè anessin amb ells a les comunitats.
L’únic cas en què una dona va estar present a les negociacions i en la signatura dels pactes és en la parcialitat més petita, la del Cerro de la Cabra, però perquè es podien comptar els seus integrants amb els dits d’una mà, si haguessin estat més tampoc hi hauria hagut cap dona a l’hora de signar la pau. Les dones no tenien aparentment un paper destacat en aquest context de guerra.
Pirates com Francis Drake van tenir contacte amb els cimarrons, quin paper van tenir els navegants provinents d’altres regnes europeus en el conflicte entre els cimarrons i la colònia?
Corsaris anglesos i francesos, però sobretot els primers, van rondar per la zona durant tot el segle, com dèiem abans el camí reial per on passava la plata, les perles, l’or, etc. de les Índies, creuava l’istme de Panamà, i això era molt llaminer per les altres potències. Aquest fet va provocar molts mals de cap a les autoritats colonials, als espanyols, que vivien amb una por constant de trobar els vaixells enemics a la costa. Quan van arribar els corsaris i van trobar que al territori hi havia un grup de negres molt nombrós que a més havia fugit dels espanyols, van pensar que podien ser els seus aliats. Van establir aliances, els corsaris buscaven dels cimarrons el seu guiatge, el seu coneixement de la terra. Amb l’ajuda dels cimarrons podien travessar l’Istme, sense ells era molt difícil, era molt complicat creuar la selva. Amb els cimarrons podien aconseguir arribar a les illes de les perles i a la ciutat de Panamà. A canvi d’ajudar els corsaris, els cimarrons podien aconseguir minvar el poder dels espanyols, i ells els prometien llibertat. Era una aliança en principi beneficiosa per a les dues parts.
Francis Drake, per exemple, va arribar a Panamà el 1572-73, va fer atacs al camí reial, amb l’ajuda dels cimarrons, també va atacar Nombre de Dios, l’aliança va funcionar. Anys més tard, el 1577 van arribar també corsaris anglesos, aquest cop no estaven liderats per Drake, sinó per John Oxenham, que també es va aliar amb els cimarrons, van creuar l’Istme. Els corsaris volien aconseguir el que ells anomenaven “la clau a la Mar del Sud”, és a dir creuar l’Istme, i aquesta estava en mans dels cimarrons. Ho van tornar a aconseguir, van saquejar l’illa de les perles, amb l’ajuda dels cimarrons. En principi va funcionar, tot i que en aquest cas van patir més, els espanyols van poder capturar uns quants membres de l’expedició, bastants, però l’aliança continuava funcionant.
Però més tard, quan els corsaris van tornar, i els cimarrons ja no eren cimarrons, sinó que eren negres lliures, aquest pacte ja no podia existir més. Els antics esclaus havien promès lleialtat als espanyols, i els corsaris van passar a ser els seus enemics.
La conflictivitat al segle XVI es tancà en gran part a través de pactes entre els cimarrons i la colònia, en què es basaven aquests pactes, i quines conseqüències varen tenir per a les persones que continuaven sotmeses a l’esclavitud? I per a la resta de cimarrons?
El procés de negociació es va desenvolupar a la nostra primavera de 1579, dic nostra perquè allà no existeix la primavera, sinó que hi ha l’estació seca i l’estació humida. Durant uns mesos, en paral·lel amb les diverses parcialitats, es va segur un mateix patró. Diverses reunions, primer trobades prèvies amb interlocutors. Les autoritats colonials feien servir esclaus de les ciutats perquè portessin els seus missatges als cimarrons per pactar la pau. La guerra no havia funcionat, no els quedava cap opció més que pactar la pau. Aquestes diverses reunions es van allargar durant la primavera fins a la signatura de les capitulacions.
Els cimarrons es comprometien a no atacar més els espanyols, a fundar un poble de negres lliures, i a perseguir cimarrons. A canvi de la seva llibertat reconeguda per part dels espanyols. Els antics esclaus es comprometien a ser súbdits de la Corona i a jurar lleialtat al rei i a déu.
I sobre què suposava per esclaus i cimarrons, ho podem veure amb la signatura de les capitulacions amb els negres de Portobelo el 30 de juny de 1579 que van ser els primers. Els de Cerro de Cabra havien fet un pacte abans, però de les dues parcialitats principals de les quals parlava, els de Portobelo i els de Bayano, el pacte comença amb els de Portobelo. Les autoritats colonials esperaven que amb la signatura de les capitulacions amb els de Portobelo podrien aconseguir reduir els cimarrons de Bayano, que eren més nombrosos, però també perillosos tot i no estar tan a prop del camí reial. Els espanyols tenien l’esperança que signant la llibertat amb ells, els altres cimarrons seguirien el mateix camí. Seria com un efecte còpia.
Pel que fa als esclaus, els espanyols esperaven que amb la signatura d’aquestes capitulacions i la fundació de Santiago del Príncipe, les fugides d’esclaus estarien previngudes, controlades, però això no era possible. Al final, l’existència de Santiago del Príncipe podia ser també un mirall on els esclaus es volguessin reflectir, una persona esclavitzada podia pensar “si ells han fugit, s’han convertit en cimarrons i ara estan pactant la seva llibertat, jo també ho podria fer” i això no va evitar òbviament que els esclaus seguissin fugint. Les autoritats colonials esperaven obtenir una sèrie de beneficis dels pactes, però la seva estratègia no va funcionar.
Un dels resultats d’aquests pactes fou el naixement Santiago del Príncipe, que és un dels temes centrals que has estudiat a la teva tesi doctoral. Què va fer que aquesta «villa» tingui un paper clau en la història de l’Amèrica Colonial i de l’esclavitud? Com s’organitzà i quina continuïtat tingué el poble que es fundà amb els antics cimarrons?
Els negres de Portobelo, que van pactar el 1579 amb els espanyols, es van comprometre a fundar aquest poble de negres lliures, que va rebre el nom de Santiago del Príncipe, que va ser el primer poble de negres lliures d’Amèrica, i aquí resideix la seva importància, en ser el primer i en ser-ho com a resultat d’aquesta lluita dels cimarrons per la seva llibertat, per no acceptar les condicions del règim esclavista, per rebel·lar-se. Era un poble molt petit, la seva importància no és material, sinó més aviat simbòlica.
Pel que fa a l’organització, en principi podia semblar una història idíl·lica amb un final feliç, els cimarrons havien aconseguit la seva llibertat amb la seva lluita. Però la realitat era que els cimarrons que ara eren negres lliures vivien en un estat de llibertat limitada, controlada, no era una llibertat total, havien promès ser súbdits de déu i del rei, havien de treballar al camp per suplir la ciutat de Nombre de Dios, que era al costat d’on era el poble, havien de protegir la ciutat, i havien de perseguir cimarrons. Els habitants de Santiago del Príncipe tenien la tasca de perseguir allò que ells havien estat. No eren condicions de llibertat total. També estaven obligats a anar a missa i rebre doctrina. Al poble hi havia més control directe dels espanyols, no vivien lliures i sols, hi havia un justícia mayor, que era un espanyol, el sacerdot… i també hi havia una milícia de 30 soldats. Ni estaven sols ni vivien lliurement, com potser sí que havien viscut com a cimarrons. La diferència era que com a cimarrons eren perseguits, com a negres lliures a Santiago del Príncipe no eren perseguits, però eren controlats d’alguna manera.
I pel que fa a la continuïtat, Santiago del Príncipe va durar poc i el seu final està lligat a un vell conegut, Francis Drake, el corsari. Abans parlàvem de les aliances de corsaris i cimarrons, Drake va tornar a l’Istme el 1596, el corsari va buscar l’amistat dels cimarrons, però clar, es va trobar amb una diferència important, que no esperava, que els antics cimarrons fossin negres lliures, que no acceptaven la unió amb els corsaris, havien esdevingut enemics. A més a més, sense la seva ajuda els corsaris estaven perduts, no podien fer res, els faltava la clau al Mar del Sud. Els corsaris anglesos van ser derrotats, i a la seva retirada Drake va ordenar cremar Nombre de Dios i també, com a venjança, Santiago del Príncipe. Quan va arribar al poble, es va trobar que havia estat parcialment cremat pels mateixos habitants, com a defensa, i aquests havien fugit.
Però Santiago del Príncipe va continuar sobrevivint d’alguna manera sobre les seves cendres un any més, fins al 1597, que va ser el moment quan es van traslladar al voltant de Portobelo, la nova ciutat que s’havia fundat també al nord en substitució de Nombre de Dios que havia estat destruïda. I allà van fundar un altre poble, de negres lliures, amb característiques pràcticament idèntiques, que va ser Santiago del Príncipe de los Mogollones, que bàsicament va desaparèixer al segle XVII, quan va quedar despoblat. Molts dels seus habitants van morir en les incursions que feien buscant cimarrons i també a mans dels indígenes. Molts altres directament van anar a viure als ravals de Portobelo, on havien de treballar, on venien els seus productes… era més còmode per ells establir-se a la ciutat. I així va ser com va desaparèixer Santiago del Príncipe.
Així va començar i va acabar Santiago del Príncipe, els dos pobles que van rebre el mateix nom, i que vam poder estudiar gràcies al projecte que es va dur a terme a la Universitat de Barcelona, que també vaig estudiar a la meva tesi, i que gràcies a aquesta investigació vam poder situar per primer cop en el mapa Santiago del Príncipe, utilitzant fonts històriques, la poesia de Lope de Vega, que ens va donar pistes, la cartografia colonial, i també es va fer campanya arqueològica, va ser com un trencaclosques històric on final totes les peces encaixaven.
