El passat octubre els membres d’Ab Origine ens vam reunir de forma telemàtica amb Laura de Castellet, que treballa des de fa anys en la investigació i la divulgació de la sonoritat i el món musical de la Catalunya medieval.
Quina ha estat la teva trajectòria vital i què t’ha portat a fer recerca sobre la sonoritat i el món medieval?
Sempre he estat una persona molt interessada en la música i la història medieval. De petita llegia poemes de trobadors i em dedicava a posar-los música. De fet, al llarg de la meva vida he participat en corals i diferents agrupacions musicals.
Jo vaig fer la carrera de Belles Arts fa molt de temps. El meu ofici de base és el d’il·lustradora, al qual encara em dedico relacionant-ho amb la història. Malauradament el de la il·lustració és un món difícil, així que sempre ho he compaginat amb altres aspectes. Des de fa anys també sóc guia de Patrimoni i he treballat en diferents espais patrimonials.
Amb el temps, vaig decidir encarar la meva investigació en funció d’una conferència de sensibilitats. En la música i la història medieval, que sempre m’havien fascinat, vaig trobar un bon tema per a dedicar la meva recerca. Vaig començar publicant en revistes de caràcter local, fins que vaig conèixer el Màster en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona, amb el qual, degut al seu caràcter transversal, vaig poder treballar en diversos aspectes. Marta Sancho ràpidament em va parlar de la possibilitat d’investigar en un futur sobre la sonoritat i el paisatge a la Catalunya medieval. I així vaig poder dedicar la meva tesi a aquesta temàtica.
Igualment, un dels aspectes que més em va influenciar per a estudiar aquest món va ser una escena de joglaria en un capitell del claustre en un monestir de l’Estany quan treballava de responsable. Apareixien un músic de viüla i una joglaressa ballant i tocant uns antecedents de les castanyoles. Tanmateix, també crec que cal destacar el paper dels fòrums d’artistes, lutiers i investigadors pel que fa als estudiosos del paisatge sonor. Jo vaig tenir la sort de topar amb un fòrum francòfon on vaig poder posar-me en contacte amb un món nou per a mi i que em va ensenyar moltíssim sobre la música medieval i el paisatge sonor.
Tanmateix, la periodització de la meva recerca va des del final de l’època romana fins al segle XIV. El que he volgut treballar són espais sonors no molt estudiats, aplicar l’arqueologia al camp sonor i estudiar la música popular, entre altres aspectes.
Quina era la magnitud del món de la sonoritat a Catalunya en l’època que estudies?
És un tema difícil de respondre. La seva resposta es pot sistematitzar en un esquema que distingeixi el que és sonoritat, és a dir, sons per a comunicar-nos amb l’espai, i el que és ordenació dels sons per a expressar sentiments: com normalment fa el que entenem avui dia per música.
També cal diferir entre l’enorme riquesa de sons que hi ha a Catalunya en època medieval. És ben diferent un corn, una campana o una esquella de bestiar que forma part d’un paisatge sonor del cant, les tècniques de cant, els espais on es canta…etc.
La historiografia catalana havia produït pocs estudis respecte al que formava part d’espais per la comunicació. N’hi ha alguns sobre campanes o trompes, i trobem alguns estudis sobre música gràcies al Llibre Vermell. No passa el mateix en altres mons historiogràfics com el francès, on sí que hi ha investigacions més específiques.
En resum, és un camp sobre el qual encara falta molt de treball. Sobre sonoritat de l’estament popular en època medieval, per exemple, encara no trobem estudis concrets. La majoria d’estudis que es disposen actualment se centren molt en el món del clergat i l’aristocràcia, i alguns cops s’han fet amb criteris poc acadèmics. Tot i que sembla que en els últims anys a Catalunya s’està treballant més des d’un vessant cada cop més científic.
Les dones tenien una funció important en el món de la sonoritat medieval?
Som històricament el 50% de la població. Jo no considero que en època medieval les dones estiguessin absolutament defenestrades. El que sí que és evident és que hi havia uns espais de dones i uns altres espais d’homes. Actualment, per la nostra manera d’entendre la història, mirem majoritàriament els espais dels homes. Si no veiem les dones, no és que no hi fossin, sinó perquè no les estem estudiant bé.
Molts cops quan ens imaginem la figura del músic, el monjo que canta o el trobador, pensem en un home. Realment, les dones estaven enormement presents en la sonoritat catalana medieval. Cal començar a pensar en les dones que canten bressolant un nen, en les cançons de sega dels pagesos i pageses, en la presència més que evident de dones joglaresses, trobadores i músiques.
De fet, des de l’antiguitat hi ha una evident presència de dones que canten i ballen sota ritmes percutius. Penso per exemple en les ballarines gaditanes, que tant renom tenien en època romana. Les joglaresses molts cops estaven presents en espectacles amb ritmes fets mitjançant instruments percutius.
En el cas hispànic, si vas a buscar pagaments de casa reial en matèria de música o en literatura quan s’esmenten la presència de joglaresses, surten noms ben interessants. Són coneguts els casos de Navarra o Aragó, on les dones músiques es dedicaven als diferents tipus d’instruments de corda fos pinçada o fregada.
Després també es pot trobar molta informació de joglaresses andalusines que venien d’una altra tradició, però que es va introduint als mons cristians. En un capitell del monestir del Canigó de principis del segle XII hi ha una dona que està fent una dansa amb espases. I les danses d’espases estan plenament estipulades als programes de jocs andalusins.
I fins i tot es poden trobar en la literatura. Per exemple, en el Decameró també es pot trobar la presència d’una dona que toca el llaüt o la viola entre conte i conte. En conclusió, en la iconografia de joglars i en les fonts procedents de classes dirigents, podem veure una evident presència de dones, però no es pot limitar la seva visió solament en aquest món. Les dones de tots els estaments participaven en el món sonor.
Sabem que també has explorat la faceta divulgativa en la història de la música. Com treballes en aquest aspecte?
Vaig començar en aquest món com a intèrpret en el cant i les cordes. Fa anys vaig començar una col·lecció d’instruments antics que va començar amb un llaüt, al qual li van seguir un gran nombre d’instruments. En aquests moments dec tenir una trentena de restitucions d’instruments medievals que van des d’unes petxines per fer música fins a unes quantes reproduccions de violes.
Faig xerrades sobre molts temes relacionats amb la sonoritat, els instruments i la música medieval. He fet algunes sobre, per exemple, el corn i la trompa, el fet de veure com sonen, com afecta a la comunicació. També la importància de les caramelles, les caramelles en sac, les flautes d’os i com es construeixen…etc.
Aquesta activitat de presentar un conjunt d’instruments ampli per entendre com funcionava la sonoritat de la Catalunya medieval fa vint anys que la faig amb escoles, i recentment he participat en Universitats.
Gran part dels instruments de què disposo actualment els he fet jo mateixa. Per a crear-los cal tenir molts aspectes en compte. Els materials són importants. He vist restitucions d’instruments medievals amb fusta de caoba o pernambuc, que no es corresponen evidentment amb el que s’utilitzava en aquesta època. Cal usar materials i fustes autòctones.
També les eines. És important fer servir eines originals. Jo visc a la vora de Solsona i tinc la sort de què a la vora hi ha una ganiveteria on he pogut encarregar aixes, buidadors i altres eines amb les quals treballar de forma semblant a com es feien els instruments en aquella època. Coses com analitzar fonts materials com Mares de Déu romàniques i com estan buides per darrere per tal de poder veure els gestos de buidatge de fusta i replicar-los en la mesura del que m’és possible.
Pel que fa a les fonts sobre els instruments concrets. Evidentment hi ha part d’arqueologia. Es poden trobar algunes peces d’os, algunes coses de fusta…etc. Per exemple, un cordal de viola que té uns foradets on el diàmetre et pot indicar el gruix que tindran les cordes. Aquestes cordes no s’han conservat, però ens podem fer una idea del seu diàmetre gràcies a les restes. També a iconografia podem trobar informació important. Potser no tots els pintors o escultors d’aquesta època són fotògrafs i a vegades es confonen i es poden centrar més en la gestualitat del músic al tocar que en la forma de l’instrument. S’ha de saber escollir les fonts per a treballar.
Creus que existeixen molts mites sobre la música i el món medieval?
La gran majoria de les persones interessades en la música del món medieval acaba confonent-la amb la del barroc o amb una barreja del món cèltic i Joc de Trons. En l’imaginari popular, la música medieval també acaba esdevenint en música de pel·lícules. Igualment, un dels elements que el gran públic té més a l’abast per conèixer el món medieval de forma generalista a Catalunya són les fires medievals.
En aquestes, ens podem trobar les sintonies de Joc de Trons o el Senyor dels Anells sonant pels altaveus. Aquesta és una música simfònica feta amb gairebé una cinquantena d’instruments, amb la seva posterior digitalització, amb unes percussions molt fortes…etc. Després, les persones que ens dediquem a aquest món arribem amb una caramella i pot arribar a costar que el públic s’acabi d’adaptar a les sonoritats medievals reals.
Hi ha cops que la sonoritat medieval real és percebuda com un error, com una sèrie de notes desafinades. Però la realitat és ben diferent. És una música modal i no té el mateix tipus d’afinació. A més, és una època on difícilment s’ajunten més de 2 o 3 músics per fer art on normalment, a més, s’organitzen amb un instrumentista de corda, un de melòdic i un percussionista com a molt. No hi ha mai una orquestra medieval, ja que aquest és un concepte que no existeix.
També passa amb el mite de les tres cultures. S’ha reivindicat molt el fet que jueus, musulmans i cristians tocaven junts quan no era així. Igualment, molts cops s’interpreten peces amb instruments d’origen nord-africà propis del segle XIX que no es corresponen ni amb l’època ni amb l’estil que es pretén representar.
Cal continuar difonent la música medieval amb rigorositat científica, i cal seguir treballant perquè cada cop es faci amb més freqüència a Catalunya.
La música era un tema de classe en aquesta època?
La societat medieval està molt dividida en estaments. L’aristocràcia té un estil de vida propi diferenciat del de la resta. L’estament eclesiàstic és qui té el coneixement teòric musical i qui va creant sonoritats. El món religiós potser és més horitzontal, ja que hi ha una major transversalitat administrativa, on els capellans i monjos de molts pobles poden arribar a entrar en contacte amb el Bisbe sense tantes dificultats. Aquí la qüestió estamental a la música pot quedar més diluïda.
Tanmateix, el poble, en quant que acudeix a missa, acaba escoltant melodies i veient-se influenciat per aquesta música. Hi ha molts exemples de cançons d’origen religiós que han acabat derivant en tonades pròpies de la cultura popular, com ha passat en moltes situacions amb el “Dies Irae”, que ha acabat derivant en cançons com “Que ve el llop”.
La qüestió de si el món musical és classista sembla difícil de respondre. La música és trencadora, i el món de l’aristocràcia fàcilment agafa referències artístiques del món popular.
L’arquet es transmet per la ruta de la seda apareixent a centre-Àsia i acaba a Europa. Aquest és un instrument que segurament s’inventa una cultura de pastors a la zona del Kazakhstan. Va arribar a Europa a través dels mercaders que pertanyien a l’estament popular però en un entorn urbà. D’aquí arriba a Armènia, Bizanci, Itàlia i Catalunya. Això no té a veure amb aristocràcia, sinó amb moviment de mercaderies i productes. I aquests productes, alguns considerats de luxe, són comprats per la classe dirigent per a gaudir de la música.
No obstant això, també hi ha instruments molt complexos, que requereixen uns estudis musicals molt avançats, i que, per tant, és normal que no estiguin a l’abast del poble. Els primers orgues d’època antiga no tenen gaire diferència amb el que eren els últims orgues -o hidràulis- romans. Són instruments complexos i amb una mecànica que requereixen tècniques avançades i diverses persones involucrades en la seva interpretació.
Finalment, voldria comentar que molts cops la producció d’instruments depèn de la realitat material de les zones. A les illes britàniques i Irlanda abunden els instruments de metall perquè tenen les majors mines d’estany de tota Europa. I, per tant, tenien la fabricació de llautó o de coure bastant més a l’abast que a la resta del continent, fet que provoca una gran producció d’arpes -que usen cordes metàl·liques-, corns, trompes…etc.
