L’ambient de la Barcelona de fa un segle es caracteritza per ser un període d’una gran conflictivitat i efervescència social i política. Una mostra d’això és el fenomen del pistolerisme, que va produir-se durant el sexenni comprès entre els anys 1917-1923, tot i que també hi ha cronologies que situen el fet històric entre 1919-1923, just quan s’intensifica la violència i la mobilització entre els bàndols enfrontats. Sigui com sigui, aquest conflicte se l’ha d’englobar dins d’un context històric particular, així com també considerar-lo com la conseqüència d’una sèrie de factors conjunturals que van portar a comparar la ciutat barcelonina amb la Chicago dels gàngsters d’Al Capone. Així doncs, el pistolerisme es defineix com l’enfrontament armat que van protagonitzar els anomenats grups d’acció anarcosindicalistes de la CNT i la patronal, que va impulsar la creació del Sindicat Lliure i va finançar bandes de pistolers a sou per contrarestar l’auge de la reivindicació obrera, comptant amb la connivència i suport de la policia i l`Exèrcit. El conflicte finalitza amb el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera de setembre de 1923, deixant un rastre 424 morts pertanyents als dos bàndols, així com també d’obrers de filiació desconeguda i altres víctimes col·laterals.
Una conjuntura particular
Per entendre com s’arriba a una situació com la que s’ha descrit, cal fer un petit repàs de la conjuntura en la qual es desenvolupa aquest fet històric. Ens hem de situar a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, on la neutralitat mantinguda per Espanya li genera grans beneficis econòmics per la gran demanda de producció dels països bel·ligerants. És el moment, en el cas de Barcelona, de l’eclosió del Paral·lel i dels negocis derivats de la contesa europea. Proliferen els cafès-bar, els cabarets, els music-halls i els meublés.
Tot això genera que es desenvolupin un seguit de pràctiques associades a les d’una ciutat portuària en vies d’industrialització; el joc esdevé una de les activitats principals entre les grans fortunes de la guerra, així com també s’estén el proxenetisme. Tot plegat, amenitzat per la confluència de diversos interessos polítics internacionals, que es tradueixen en la presència de nombrosos espies i contra-espies, que conformen una mena de Sodoma i Gomorra a la catalana, on es desenvolupen els baixos fons i les pràctiques criminals.
Paral·lelament, una gran massa d’obrers vinguda d’arreu de l’Estat emigra a Barcelona fruit de la gran demanda de feina que havia generat el context històric. Tot i això, com que no va ser un creixement econòmic sostingut, al finalitzar la guerra es produeix una situació d’inflació que provoca un encariment dels productes bàsics i les matèries primeres, incrementant així el cost de la vida. Els obrers veuen com els patrons i la burgesia no transigeixen en les demandes i reivindicacions de millores en les condicions laborals davant la carestia de vida latent que patien i, cada cop més, es veuen sotmesos a una situació de marginalitat social que, sumada al seu desarrelament, els confinarà en guetos on la precarietat, el dèficit d’infraestructures i de serveis, estaran a l’ordre del dia. En aquest sentit, cal buscar aquí un dels motius de l’enorme creixement que experimenta el sindicat anarconsindicalista al vehicular aquest descontentament obrer i aconseguir integrar els treballadors a les seves files.
Per altra banda, ens trobem en un moment de crisi de l’Estat de la Restauració que no aconsegueix sobreposar-se als esdeveniments. L’any 1917 es produeix la coneguda com a triple crisi espanyola; social, política i militar. Per un cantó, trobem una aliança entre els dos principals sindicats, la CNT i la UGT, per organitzar una vaga general revolucionària com a mitjà per aconseguir un canvi polític, esperonats pels esdeveniments de la Revolució Russa. És un moment que arreu d’Europa l’exemple rus provocarà que s’acceleri la mobilització i la radicalització obrera, així doncs, trobem exemples amb els espartaquistes a Alemanya, a Hongria amb els comunistes liderats per Béla Kun o l’impuls del sindicalisme a França i a Itàlia.
Així i tot, la vaga programada per a l’agost d’aquell any acaba fracassant i suposa un cop dur per les forces obreristes. Des d’alguns sectors de la CNT, es constata que la via de la reivindicació i acció política col·lectiva no és efectiva i aquest fet precipitarà la propagació de grups partidaris de l’acció individual contra els patrons, com a estratègia per provocar un canvi social.
Pel que fa als militars, dins de la tendència mobilitzadora general, membres d’Infanteria de les casernes de Barcelona, s’organitzen al voltant de les Juntes Militars de Defensa, una mena de sindicat d’oficials creat amb l’objectiu de reclamar millores laborals i canvis en la política d’ascensos. Això s’ha de contemplar dins de l’auge del pretorianisme, és a dir, de l’extensió de la presència i influència dels militars en els afers polítics, un fet que tindrà implicacions en el pistolerisme, ja que amb el nomenament del general Severiano Martínez Anido com a governador civil de Barcelona al novembre de 1920, l’Estat apostarà per la via militar per resoldre un conflicte politicosocial. També cal mencionar la simpatia que va generar aquest moviment entre la burgesia i la classe patronal, ja que veien l’Exèrcit com l’únic garant de l’ordre social.
En aquest sentit, és una època a la qual pren importància el civilisme, és a dir, la defensa del poder civil i l’ordre per grups aliens al Govern, a través de les guàrdies cíviques, el Sometent i les bandes para-policials. Això cal emmarcar-ho dins d’una manca de confiança en el paper de l’Estat i la democràcia liberal parlamentària. Els patrons surten al carrer armats per defensar-se davant la mobilització obrera. Val a dir, que compartiran amb els anarcosindicalistes aquest rebuig per l’acció democràtica i política, fet que ajudarà a l’augment d’una conflictivitat i violència social de per si elevades.
En el terreny polític, l’Assemblea de Parlamentaris impulsada per Francesc Cambó al juliol per protestar pel tancament del Parlament (des de febrer d’aquell any 1917 resta clausurat) mostrarà el nivell d’inoperància del govern d’Eduardo Dato davant les diverses crisis que patia el país.
Eren temps de sindicats
Del repàs del context històric i polític en el qual esclata el pistolerisme, així com dels diferents aspectes conjunturals, es desprèn que ens trobem en un moment caracteritzat per l’auge de la sindicalització i del corporativisme . Ambdós fets són clau per entendre el nivell d’exacerbació de la lluita de classes entre els obrers i la patronal. Cada bàndol assumeix la via de la violència com a necessària per imposar-se, tot i que en el cas de la patronal, aquesta troba el suport d’un terrorisme d’Estat encarnat en el finançament de les bandes de pistolers, mitjançant la Federació Patronal de Barcelona, encarregada de sufragar els grups de pistolers mercenaris com el liderat pel comissari policial Manuel Bravo Portillo o, posteriorment, el fals baró Köenig.
Fent un breu repàs als dos principals actors enfrontats, l’origen de la Confederació Nacional del Treball cal buscar-la en l’herència directa de les associacions obreres de l’últim terç del segle XIX i, posteriorment, en l’organització Solidaritat Obrera (1907), que després de la dura repressió de la Setmana Tràgica, aconsegueix reorganitzar el moviment obrer a partir de 1911 amb l’articulació de la CNT. A partir d’aquí, els anys de la guerra mundial ajuden a enfortir el sindicat i a reforçar el seu creixement. Posteriorment, mitjançant el Congrés de Sants de juliol de 1918, la CNT adopta un canvi organitzatiu al passar dels petits sindicats gremials i d’oficis, a articular-se a través de Sindicats Únics d’Indústria, permetent agrupar sectors productius i respondre amb més força als diferents embats, així com l’assumpció de l’anarcosindicalisme com a mètode de lluita sindical. Així doncs, trobem els sectors de l’Alimentació, Transports, Fusta, Metal·lúrgia, Construcció o Serveis Humans, per citar-ne alguns a tall d’exemple. El desembre de 1919 es celebra un nou congrés estatal al Teatro de la Comedia de Madrid i sota el lideratge de Salvador Seguí, acrediten una força de gairebé 800.000 afiliats arreu de l’Estat.
Pel que fa a l’organització patronal, davant els esdeveniments arribats de Rússia i del perill roig que amenaçava l’ordre social, es reclama una reacció i la creació d’un front patriòtic per tal de contrarestar la força obrera. Des dels sectors conservadors al voltant del Foment Nacional del Treball, s’impulsa la creació de la Federació Patronal de Barcelona (creada l’any 1919), que sota el lideratge de Fèlix Graupera articularà un moviment i una resposta intransigent davant el conflicte. És mitjançant aquesta organització que es fundaran els Sindicats Lliures (al desembre de 1919) per Ramon Sales, engrossint les seves files militants carlistes i tradicionalistes. L’objectiu principal de la seva creació serà combatre el sindicat anarquista i, per aquest motiu, adoptaran com a estratègia l’agitació política i social. Igualment, també es caracteritzaran per la seva organització para-militar i per l’ús de la violència.
Un fenomen barceloní
Com s’ha pogut comprovar, el pistolerisme és un fenomen multiforme i multifactorial. No hi ha una única causa que el provoqui encara que les particularitats de la ciutat de Barcelona ajudéssin al seu desenvolupament. Des de l’octubre de 1917, amb l’assassinat del patró tèxtil del Clot Joan Tàpies -el primer atemptat pistoler anarquista- fins al cop d’Estat de setembre de 1923, la ciutat viu un sexenni especialment violent amb prop de 800 atemptats i un còmput global de 424 morts de diversa procedència (dels quals 168 són víctimes anarquistes). La polarització social és ben latent, així com l’alt nivell de mobilització obrera i patronal. Entre febrer i març de 1919 té lloc la vaga de la Canadenca, la qual suposa una demostració de força de l’anarquisme aconseguint paralitzar la ciutat durant 44 dies, amb totes les conseqüències que això va generar. Va suposar el toc d’alerta definitiu per la patronal, que a partir de llavors focalitzarà la seva acció en aniquilar el moviment anarquista.
Pel juliol de 1919 es produeix l’assassinat de Pau Sabater “Tero”, secretari del ram de tintorers de la CNT, per elements de la banda de pistolers patronals liderats pel comissari Bravo Portillo. L’assassinat esdevé un clar exemple de la voluntat de la patronal d’actuar per tots els mitjans possibles. Com a venjança, al setembre d’aquell any un grup d’acció anarquista assassina Manuel Bravo Portillo quan sortia de visitar una de les seves amants al carrer Còrsega amb Santa Tecla. Aquesta dinàmica d’acció-reacció caracteritzarà els anys del pistolerisme, tot i que la policia actuarà amb connivència amb els pistolers patronals i rarament mai els detindrà.
Seguint l’estratègia de la burgesia d’erosionar el moviment obrer, el novembre de 1919 decreten un lockout patronal que s’allarga fins al gener de 1920. 84 dies de tancament empresarial que va deixar al carrer uns 200.000 obrers. Un exemple del marasme social en el qual es trobava la ciutat.
No va ser fins al nomenament del general Martínez Anido (novembre de 1920) com a governador civil de Barcelona i del coronel Miguel Arlegui com a cap de la policia, que es va revertir la situació a favor dels interessos patronals. La seva estratègia repressiva d’inspiració militar va afeblir paulatinament el moviment anarcosindicalista fins a afeblir-lo i portar-lo a la seva pèrdua de força total amb la dictadura de Primo de Rivera. Van desenvolupar la coneguda com a Llei de Fugues (1921), la qual els va permetre assassinar a molts anarquistes sota el pretext d’una falsa fugida.
Tots aquest anys de conflicte van deixar víctimes de renom, com el cas de l’advocat cenetista Francesc Layret (1920), l’antic governador civil de Barcelona Franscisco Maestre Laborde -Comte de Salvatierra- (1920), el magnicidi del president del govern Eduardo Dato (1921) o l’assassinat de Salvador Seguí “El Noi del Sucre” i del Cardenal Soldevila (1923). Són exemples de la complexitat i rellevància del fenomen del pistolerisme, que sovint ha quedat encotillat entre la Primera Guerra Mundial i la dictadura de Primo de Rivera, però que cal fer valdre en la mesura que la major part de la conflictivitat i violència sociopolítica expressada es pot considerar l’avantsala de la que es va produir als mesos anteriors i posteriors a l’esclat de la Guerra Civil.
