El veritable origen del terme «kamikaze»

Imatge de portada: l’escut familiar de Genji, o Minamoto, segons la lectura del kanji. Nominalment líders del Shogunat Kamakura. Font: Wikimedia Commons. Domini públic.

El primer govern samurai

El primer govern samurai de la història va ser l’anomenat Shogunat^[1]L’administració del Shogun era el bakufu, que significa literalment “govern des de la maku”. Depenia la seva legitimitat de la paraula de … Continue reading Kamakura. Fundat el 1185 després de les Guerres Genpei (1180-1185), va combinar mètodes directes i indirectes de control territorial.

Basat en un model governamental complex, des de la seva fundació aquest govern militar va haver de combatre alguns problemes interns com la rebel·lió encapçalada per l’emperador l’any 1221, que pretenia restaurar el lideratge nacional que havia tingut fins aleshores la cort imperial i el seu rol com a font única de legitimitat política, pretenent retornar al model de govern civil que havia precedit a l’adveniment dels Minamoto.

Va ser capaç, al contrari que el seu Shogunat successor (el Shogunat Ashikaga), de mantenir una integritat territorial lloable i un equilibri perifèria–capital molt eficient, que li permetria existir durant gairebé cent anys sense massa problemes polítics.

L’amenaça més gran, però, que va haver de combatre el Shogunat Kamakura, no vindria de dins de les seves fronteres (com havia succeït fins al moment), sinó del continent, ja que cap a finals del s. XIII s’estava organitzant l’operació amfíbia més ambiciosa mai vista.

La mort del Genghis Khan: descendents i noves fronteres

El descomunal, però breu, imperi de Genghis Khan (va durar aproximadament fins a la seva mort l’any 1227), i que va arribar a ocupar gran part d’Euràsia, va fragmentar-se en tot un seguit de khanats (imperis) després de la mort del Gran Khan. Segons els seus seguidors no trobaven un líder capaç d’unificar-los.

Després d’una convulsa etapa successòria, la part oriental de l’imperi, a prop de la rica Xina, va acabar en mans del seu net, Kublai Khan. Aquest poderós líder va ser capaç d’unificar un fragment important de l’imperi. No només això, sinó que després d’un breu període de re-estabilització, es va llançar cap a noves conquestes, estenent el territori cap al sud, sense massa problemes. Va ampliar la seva influència política mitjançant la conquesta, com el seu avi.

Va annexionar-se amb facilitat Corea (per aleshores coneguda com el regne de Goryeo), i mentre encara estava combatent amb els romanents de l’anterior dinastia xinesa, els Song, Kublai Khan va centrar la seva atenció en l’únic territori que encara li mancava per conquerir a l’est: l’arxipèlag nipó. Naixia així la dinastia Yuan.

Primer contacte

L’any 1268, la situació de la guerra contra la dinastia Song, reduïda aleshores a unes poques províncies del sud de la Xina, estava en una posició prou favorable pels Yuan per a fer una primera aproximació diplomàtica al Japó. Vindria en forma de carta, dirigida al “rei” del Japó^[2]Així era com els emperadors xinesos es referien als governants dels estats que ells consideraven emmarcats dins del sistema sinocèntric, tractant-los inferiors dins del seu sistema … Continue reading, tot exigint la submissió i l’annexió de l’arxipèlag al seu creixent imperi. El govern Kamakura no va respondre aquesta missiva, ni cap de les subsegüents.

La solució diplomàtica, amb això, desapareixia de l’equació, i ambdós bàndols es van començar a preparar per a la guerra.

El bàndol mongol, amb suport dels recentment sotmesos (i segons moltes cròniques, relativament reticents a col·laborar en el projecte) coreans i xinesos van començar a preparar una primera flota a Corea, d’uns 1.000 vaixells i uns 25.000 soldats (10.000 coreans i uns 15.000 experimentats mongols). Les xifres varien segons la font.

Els japonesos, d’altra banda, van mobilitzar un destacament de 10000 combatents i van dedicar-se a fortificar la costa de Kyushu (l’illa més septentrional de l’arxipèlag) i alguns illots de rellevància estratègica.

La primera flota, fases i desenvolupament

L’any 1274, cap a octubre, la flota estava llesta per salpar, i la primera fase va portar als invasors a l’estratègica illa de Tsushima, el principal pont entre Corea i Japó. La resistència del gairebé un centenar de samurai que s’estima que protegien l’illa, tot i ser ferotge, va ser esclafada per les nombroses tropes del continent. Les cròniques japoneses parlen d’abusos contra civils per part dels invasors.

Allà es van reagrupar i preparar les línies de subministrament per una nova fase, que els duria directament a l’illa d’Ikki, una petita illa al sud del Japó. Uns pocs soldats nipons van ser capaços de fugir, i van poder avisar de la imminència de l’atac a Kyushu. El govern Kamakura, amb aquestes notícies va mobilitzar tots els governants regionals per enfortir les seves posicions defensives. L’atac no es faria esperar.

El 19 d’octubre començava la veritable ofensiva a la badia de Hakata, on els 25.000 soldats del continent s’enfrontarien a uns 6.000 samurai. El que més va sobtar d’aquests primers combats va ser la diferència en les formes de combatre. Els samurai i els mongols és cert que tenien una estil de combat molt basat en el combat a cavall i el tir amb arc, però els mongols combatien mitjançant l’ús d’andanades de fletxes, mentre que els samurai tenien un estil més individual de disparar. A més, els japonesos van trobar-se per primer cop amb meravelles de l’enginyeria militar que no havien vist fins ara com catapultes que llançaven bombes amb pólvora. La superioritat tècnica i militar va fer enrere als samurai de mica en mica, però van combatre valentament fins a la nit. No va ser fins que van trencar files que va començar el saqueig de la ciutat d’Hakata. La victòria d’aquell dia era per l’aliança mongola, i molts es van retirar als vaixells per passar la nit.

Molts no sobreviurien la nit. Poques hores després començava una tempesta tropical de gran magnitud. La badia d’Hakata es va convertir en un infern pels navegants de la flota d’invasió. Segons la nit avançava més i més vaixells es van anar enfonsant, i cap a la matinada menys de la meitat de la flota original restava. La climatologia havia jugat a favor dels japonesos i la invasió es va cancel·lar.

Molts historiadors creuen que aquesta primera temptativa d’invasió no va ser més que una prova de les defenses que podia desplegar el Japó. Aquesta pràctica d’enviar un “petit” exèrcit per fer un primer contacte i saber com responien les tropes del territori a conquerir era molt comuna entre els mongols. Amb 25000 homes era lògic assumir que no podien conquerir tot un país. És més plausible pensar que simplement volien establir un cap de pont i afeblir les defenses per afavorir l’arribada de reforços.

Els fets així ho corroborarien, ja que el poderós Kublai tornaria pocs anys després a provar sort amb una flota com la història de la humanitat mai havia vist fins aleshores.

La segona flota i el kamikaze

Aquest cop, Kublai Khan podia centrar tots els esforços militars en Japó. Després d’esclafar els últims reductes de la dinastia Song al continent l’any 1279 i erigir-se indiscutiblement com una superpotència regional, l’imperi Yuan va reiniciar la seva aproximació diplomàtica amb el Shogunat Kamakura. Els emissaris enviats pels mongols van exigir la total submissió nipona novament. Aquest cop, el Shogunat respondria amb una vehement negativa (diferent de l’ambigüitat diplomàtica que s’havia vist abans de la primera invasió) a l’executar els diplomàtics.

La represàlia no tardaria a preparar-se. En només dos anys la dinastia Yuan ja disposava de la flota més gran vista fins aleshores. Més de 600 vaixells coreans, 900 vaixells xinesos i gairebé 3.000 vaixells sostrets als recentment derrotats Song van ser el nucli dur d’aquesta nova armada. Uns 4.500 vaixells en total, que embarcarien fins a 150.000 soldats mongols, coreans i xinesos. Una força tan massiva no es va poder desplegar des d’un sol port, per la qual cosa es van dividir els punts de partida. L’atac començaria l’any 1281.

La primera flota, amb un elevat component de coreans va iniciar el seu atac des de la península i va capturar fàcilment les illes de Tsushima i Ikki. Aprofitant la iniciativa i ràpids progressos de la seva ofensiva, es van dirigir ràpidament a Hakata, la badia on havien estat derrotats uns anys enrere. Aquest cop, els japonesos estaven molt millor preparats. Havent desplegat a Kyushu prop de 40000 samurais i reforçat les defenses costaneres amb les lliçons de guerra apreses durant la primera invasió, els japonesos van fer fora amb relativa facilitat aquesta primera fracció de la segona flota d’invasió, obligant-los a retornar a Ikki per recuperar forces. La campanya no acabaria aquí per l’encara nombrosa flota coreana. No van tardar massa a reembarcar-se i capturar l’illa de Hirado, on tenien ordres d’esperar els reforços de les altres dues flotes mobilitzades.

Així concloïa la primera fase d’aquesta segona invasió. Després de reagrupar-se amb les altres dues flotes, provinents del continent, a Hirado, es va iniciar un atac a Imari (actual prefectura de Saga), al sud de Kyushu. L’atac va ser ferotge, i en tot moment van comptar els agressors amb la superioritat numèrica. Després de dues setmanes de resistència, la guarnició samurai va acabar cedint.

La invasió semblava per fi ben encaminada, i la situació pels japonesos cada cop més difícil, sumant derrota rere derrota. La situació climàtica seria de nou el miracle que salvaria l’arxipèlag de les ambicions del Khan, ja que a finals d’estiu un brutal tifó va remoure els mars al sud de les illes durant dos dies, amb resultats encara més devastadors per la flota invasora que el temporal de 1274. Aquest tifó va ser anomenat Vent Diví  i considerat com un senyal que el Japó era l’elegit pels déus i, per tant, aquests s’encarregarien de la seva seguretat i supervivència. Prop d’un 30% de la flota coreana (uns 200 vaixells) i un 80% de la xinesa (uns 3.600 vaixells) van acabar enfonsant-se.

La tornada al continent després d’iniciar la retirada tampoc va ser fàcil, perdent algunes embarcacions més. En total, no més de 200-300 vaixells van tornar.

El kamikaze, també anomenat shinpu, té aquest origen, i va ser una interpretació que assumia que el poble japonès estava protegit pels déus, ja que no només un, sinó dos cops seguits havien destruït les forces invasores.

La por a la tercera invasió: les conseqüències de la guerra

L’any 1283 es va plantejar una nova agressió. La situació de la dinastia Yuan, però, ja no reunia les condicions per desplaçar les forces suficients per fer la guerra als japonesos. La frontera sud de l’imperi perillava, i els recursos militars es van centrar en aquella regió. La invasió no va quedar descartada en un primer moment, però sí que es va anar ajornant fins a la mort de Kublai Khan. La tercera flota d’invasió mai va arribar a salpar. Es convertia el Japó així en una de les poques derrotes de l’imperi mongol.

La ben fonamentada por del Shogunat Kamakura a aquesta nova invasió va, però, forçar al govern a mantenir desplegats i mobilitzats en tot moment destacaments de tropes que vigilessin l’illa de Kyushu en cas d’arribada de més enemics, i recursos també en mantenir en bon estat les defenses costaneres que havien construït. Aquest costós sistema de defensa, sumat a les pèrdues que s’havien patit durant la guerra, a l’augment dels preus de l’arròs i la creixent incidència del comerç en la relativament poc monetitzada economia japonesa va fer patir molt a la població de l’arxipèlag, en especial a la classe samurai, que al final vivia dels beneficis que li atorgava l’agricultura. Es van començar a viure cicles d’endeutament greus que van requerir la intervenció del govern (tot cancel·lant-ne els deutes, sent molt greu el cas de condonació dels deutes samurai de 1297). Aquesta mesura a llarg termini va resultar desastrosa per l’economia, ja que els prestadors van començar a pujar el tipus d’interès, en témer que en qualsevol moment se’ls pogués perdonar el deute als samurai als que deixaven els diners.

A aquestes problemàtiques se n’ha de sumar una més: al contrari de la creença que es té que els samurai eren ferventment lleials als seus senyors, el sistema de lleialtat samurai estava basat en la norma de recompensa per serveis prestats al senyor. És a dir, que si s’obtenia la victòria en una campanya militar, aquells que havien servit al senyor rebien una assignació de terres o un estipendi. Per primer cop en la seva curta història, el Shogunat Kamakura s’havia vist forçat a lluitar una costosa guerra defensiva, i no tenia ni terres ni nous recursos per repartir entre els seus súbdits que havien sagnat, fet esforços econòmics i perdut homes pels seus senyors.

Tot aquest seguit de problemes encadenats van fer que l’autoritat del govern comencés a ser posada en dubte.

Un factor més que va afavorir al que molts professionals consideren com el principi de la decadència d’aquest encara relativament jove Shogunat va ser que es va decidir recompensar econòmicament als santuaris budistes, que havien resat per la derrota mongola i la intervenció divina, en un clar gest sensacionalista que no va tenir bona rebuda entre els samurai. Aquest fet, que va ser molt convenient pels monestirs, ja que la forma en la qual va acabar el segon intent d’invasió mongol va fer créixer la creença en una salvació divina que ja els havia ajudat l’any 1274. Alguns religiosos van arribar a atribuir-se el mèrit de la victòria japonesa. Cap a l’any 1333 el Shogunat Kamakura acabaria caient pel seu propi pes, en una rebel·lió encapçalada per l’emperador Go-Daigo.

Per acabar, i com s’ha mencionat, hi ha cert consens entre acadèmics, que relacionen la mobilització militar contra les invasions mongoles com el factor que va portar al gradual col·lapse del sistema polític.

El kamikaze en el període Showa (1926-1989) i lectures contemporànies

Al Japó no es fa servir amb aquest sentit la paraula kamikaze. Es prefereix el terme Shinpu tokubetsu kogeki tai o el seu abreujament, tokkotai. A la resta del món s’ha estès l’ús d’aquesta paraula i s’aplica sense gaire rigor a tota mena d’atacs suïcides, sense importar el mètode emprat.

Durant els períodes^[3]Al Japó la cronologia es divideix de forma diferent a l’occidental, usant períodes que abasten des dels mandats d’emperadors a etapes en què va funcionar el mateix sistema governamental. Taisho (1912-1926) i la primera meitat del Showa (1926-1945) la ultradreta militarista, amb influència creixent al govern japonès, va promoure la configuració d’un discurs nacionalista que ajudés a estructurar la nova societat imperialista en gestació. En un nou cas d’ús de la història com a element vertebrador de la sensació de pertinença d’una població al seu estat nació, es va buscar en el passat fets que definissin el poble japonès com un poble únic.

En un moment en què també es va promoure amb força el sintoisme estatal, el discurs del Kamikaze encaixava perfectament. Aquest sintoisme estatal, que emfatitzava profundament la reverència a l’emperador des que va ser establert com a religió oficial durant la restauració Meiji, usava elements propis de les religions d’estat i els cultes a la persona que havien aparegut en els feixismes europeus amb la visió tradicional de l’emperador com a Kami o figura divina i líder ritual d’aquest sintoisme.

Relacionat amb els atacs suïcides de finals de la Segona Guerra Mundial, mencionats en la introducció de l’article. Aquests atacs pretenien aturar l’avenç dels Aliats en els estadis finals de la Guerra al Pacífic. Amb aquesta finalitat, avions tripulats carregats amb bombes impactaven deliberadament contra els seus objectius amb l’afany d’enfonsar-los o avariar-los tan greument que no poguessin tornar a la batalla.

Com s’ha pogut veure, pel Japó va ser un concepte molt polititzat, i a causa de l’elevada capacitat de producció cultural americana posterior a la Segona Guerra Mundial, aquest mal traduït terme va arribar a tot el món, especialment a Occident, popularitzant-se, i usant-se de forma “errònia” en l’actualitat per descriure des d’aleshores i fins a l’actualitat els atacs suïcides en general.

Per saber-ne més:

Ishii Susumu. (1990). Capítol “The Decline of the Kamakura Bakufu”. A “The Cambridge History of Japan, vol. 3, Medieval Japan”. A: Cambridge University Press.

Ibarzabal, R. (2020). “Crónicas de los Samurái”. A: Satori Ediciones.

Pérez, A.; San Emeterio, G. (2020). “Japón en su historia. De los primeros pobladores a la era Reiwa”. A: Satori Ediciones, pàgs. 173-213.

Turnbull, S. (2010) “The Mongol Invasions of Japan, 1274 and 1281”. A: Oxford: Osprey Publishing Limited.

Ramesh, S. (2020). “The Kamakura Period (1185–1333): Emergence of Military Government: The Bakufu” A: Oxford University Press.

Farris, W. (2009). “Japan to 1600 : a social and economic history”. A: University of Hawai‘i Press, pàgs. 136-158.