Els camps de concentració del franquisme: origen i funcionament
El sistema de camps de concentració va resultar ser una eina útil per a les autoritats franquistes, ja que s’adaptaria fàcilment a les necessitats penitenciàries del nou estat dictatorial sorgit de la guerra civil espanyola (1936-39). El camp de concentració com a element penitenciari és un exemple perfecte per a reflectir el grau de control social dels règims totalitaris -no només feixistes- sobre altres grups contraris a l’estat. Aquest sistema penitenciari facilitava l’ús de la violència com a mitjà plausible per a la imposició de l’ordenament polític del règim: reeducació, reevangelització i treballs forçats. Una de les principals característiques que diferencien un camp de concentració d’una presó convencional és una sèrie de procediments que a les presons militars no existien. L’historiador Javier Rodrigo, per exemple, apunta que van marcar la diferència fets com la retenció preventiva o el marc d’il·legalitat i l’arbitrarietat.
Un altre element a tenir en compte és que els oficials i comandaments capturats de l’exèrcit republicà es traslladarien a les presons militars, mentre que als camps van anar a parar la majoria de presoners de guerra. Rodrigo defensa que a banda del motiu preventiu que va caracteritzar originàriament el fenomen dels camps de concentració i que el va diferenciar de la presó, van ser el context bèl·lic i la dependència institucional de l’exèrcit. Per tant, a Espanya la creació del sistema concentracionari responia a una estratègia de guerra sorgida del bàndol revoltat i que va ser modelat pels seus comandaments militars a mesura que es desenvolupava el conflicte. A diferència dels camps de concentració alemanys, a Espanya el camp de concentració tenia una altra finalitat: depurar i reconstruir la nació espanyola a través de la delimitació de responsabilitats, netejar, curar la pàtria i imposar una determinada veritat -doctrina- política. Per això es van aplicar mesures d’exclusió, repressió, reeducació i reconstrucció nacional. Un cop creada la Comissió sobre els camps de concentració, les autoritats del govern militar de Burgos van posar a treballar la seva maquinària administrativa per a organitzar tot aquest complex entramat penitenciari.
Per començar, la Comissió va redistribuir els milers de presoners republicans en batallons de treballadors. Aquests Batallons de Treballadors, coneguts com a “BB.TT” i reclosos en els ICCP (Inspección de Campos de Concentración de Prisioneros), serien utilitzats com a mà d’obra barata per a la construcció i manteniment d’obres públiques -inclosa la construcció del Valle de los Caídos a Cuelgamuros-. Seguidament, es va encarregar la direcció i organització de cada un d’aquests camps a oficials que majoritàriament es trobaven a la reserva el 18 de juliol de 1936. A partir d’aquest moment, aquests oficials van rebre el títol de “oficials d’Ordre públic” perquè estaven considerats com si estiguessin al front de guerra. Finalment, el govern militar de Burgos va planificar tota aquesta xarxa de camps basant-se en el model alemany. És per aquest motiu que el III Reich alemany va enviar a un membre de la Gestapo i de les SS anomenat Paul Winzer. Aquest individu es va encarregar de supervisar l’establiment dels camps de concentració en tot el territori controlat pel bàndol nacional. A l’interior dels camps de concentració, els presoners, civils o militars, es van classificar segons els seus antecedents de la següent manera:
1- Presoners forçats a ingressar a l’exèrcit republicà que poguessin justificar les seves accions, fossin o no hostils al Moviment Nacional 2- Presoners incorporats de l’exèrcit republicà de forma voluntària sense cap tipus de responsabilitat: política, social o comú 3- Caps i Oficials de l’exèrcit republicà o dirigents destacats de partits polítics o testes visibles en moviments polítics o socials 4- Individus capturats o presentats com a responsables de delictes comuns o contra el dret de les gents (delinqüents comuns).
El periodista i escriptor català Francesc Grau i Viader, ens dóna una mostra de la brutalitat quotidiana al camp de Miranda de Ebro, reproduint el discurs d’un sergent del camp en el qual, després d’haver realitzat un recompte de presoners el sergent replicava el següent:
Sou uns miserables presoners de guerra; simple malbaratament humà sense cap valor. Tots junts no aconseguiu el preu d’un llumí usat. Heu lluitat contra la vostra pàtria i heu perdut; heu combatut contra el nostre Gloriós Exèrcit i heu estat derrotats. Us prometo que aquí ens encarregarem que ho tingueu ben present. Vosaltres sou els responsables de la mort dels nostres màrtirs i de les ferides que han mutilat als millors i més valents espanyols. Que ningú confiï en el nostre perdó i molts menys en el nostre oblit. Hi ha coses que mai podrem oblidar…
Ja a la primavera de 1939, abans de la derrota definitiva de la República el 18 d’abril del mateix any, els revoltats militars van anar capturant i recloent a centenars de milers de soldats a les presons i als camps. Durant el període 1939-1940, les fonts oficials van donar una xifra de més de 270.000 reclusos, xifra que va decréixer de forma continuada en els dos anys següents a causa de les nombroses execucions i dels milers de morts per malaltia i desnutrició. Dins de la lògica de reeducació del règim, Francisco Franco, ja el 1937 va divulgar un decret en el qual es concedia el “dret al treball” als presoners de guerra. En aquest mateix decret es van crear els ja esmentats Batallons de Treball. Més endavant explicarem una de les iniciatives més importants del règim i que està molt lligada a aquest dret al treball, al qual es van acollir la gran majoria dels presos, el Patronato para la Redención de Penas.
Les presons a la dècada dels anys 40
La guerra i la postguerra van afectar greument les presons oficials controlades ara pel règim causa de la saturació de presos. Si recordem la dada oficial de reclusos fets pel règim franquista entre 1939 i 1940 –270.000 reclusos-, el nou Estat espanyol només disposava en aquell moment d’unes 20.000 places en els seus presons. És per aquest motiu que l’historiador Ricard Vinyes explica que per a l’Estat la saturació de presos va esdevenir un greu problema d’estat; no per raons humanitàries, sinó per les següents causes:
1) L’amenaça del col·lapse de l’administració de Justícia
2) La càrrega econòmica: Els presos i preses i els seus fills constituïen una despesa considerable per a l’Estat, amb el perill de consolidar-se en els pressupostos. El director de presons l’any 1945, Àngel B. Sanz, argumentava que un pres era un individu a l’atur voluntari alimentat i sostingut per l’Estat.
3) La insubordinació i la conflictivitat que va anar augmentant a mesura que augmentava la població reclusa a les presons i en els diversos edificis convertits en centres de reclusió, el que va provocar fins i tot motins amb violència armada.
Encara que en els camps de concentració també podem trobar-la, és a la presó on veurem la diferenciació més clara entre el que el règim va classificar com a presos “anteriors” i “posteriors”. Els “anteriors” eren aquells que constituïen una massa heterogènia i caòtica procedent de l’antic exèrcit republicà, mentre que els “posteriors” eren individus capturats per les autoritats policials durant els anys de postguerra per haver dut a terme accions de resistència contra la dictadura. Una característica que diferencia la presó franquista del camp de concentració, defensa Vinyes, és que als posteriors no només se’ls va aplicar la mateixa tortura i repressió que els presos qualificats com a anteriors, sinó que, a més, l’Estat va decidir practicar amb ells nous mètodes d’agressió més precisos i utilitaris per tal d’obtenir informació per a desmantellar les xarxes de resistència clandestines.
Algunes d’aquestes pràctiques van ser descàrregues elèctriques, immersió del cap en aigua o alguna que assegurés un dolor sostingut i acumulat, però que permetés mantenir viu al pres, com ara penjar-lo pels peus amb un garfi de carnisseria. Havent contextualitzat de manera sintètica el funcionament de camps i presons, queda clar que tot i que la dictadura tenia molt clar quin volia que fos el seu nou model de règim penal i judicial, la seva implantació es va trobar amb diversos problemes derivats de la finalització de la guerra. El nou estat franquista va posar molt interès en una depuració i una repressió ambicioses, però molt llastades per les condicions en què es trobava el país en acabar la guerra civil.
Tot i disposar d’una legislació penal clara, en els camps de concentració i les presons, no van acabar d’aplicar-la com ells esperaven en diverses ocasions a causa del caos, la indefinició i la incapacitat de les autoritats per identificar una població massiva de presos. Així doncs, les conseqüències del nou sistema penitenciari espanyol van ser especialment nefastes pels presos, però també van ser negatives per al règim. Aquest últim, fruit de la seva ambició i voluntat d’establir la seva nova manera de govern, també es va veure afectat negativament pel seu propi sistema ja que no sempre va poder donar la resposta que hauria desitjat i també a causa de la manca de recursos humans, econòmics i logístics que necessitava per establir un sistema penitenciari que fos realment eficaç.
El sistema de redempció de penes
No podem parlar del sistema penitenciari del franquisme, sense tenir en compte una de les seves mesures més conegudes durant el període de la postguerra: el Patronat per a la Redempció de Penes pel Treball. Aquest nou sistema de redempció de penes, que fou ideat pel jesuïta José Antonio Pérez del Pulgar, ho atribuïa a una nova concepció “cristianísima” del sistema penitenciari afavorit pel Caudillo. Va acabar sent un excel·lent mitjà de proporcionar mà d’obra barata a moltes empreses i al propi Estat. Les investigacions del periodista Isaïes Lafuente sobre aquest model de redempció de penes ens acosten a tota l’activitat que va generar aquesta llei dins de l’univers penitenciari de la postguerra. Bàsicament, aquest decret permetia als presos/es, la possibilitat de reduir una part de la seva condemna mitjançant la realització de treballs forçats. Com hem esmentat en l’apartat anterior, en el decret de 1937 el Caudillo reconeixia el “dret al treball” dels presos, però només els permetia guanyar-se un exigu subsidi familiar. En el butlletí del Patronat de Redempció de Penes de l’any 1941, s’estipulava per exemple que un pres- o presa- percebia un salari de la següent manera:
1) Les despeses per alimentació suposaven un 1,40 pessetes (1,70 pessetes al 1941)
2) Per la sobrealimentació per als reclusos que treballaven: 0,35 pessetes
3) Despeses personals: 0,50 pessetes
4) Auxili per als obrers amb família: abonat a la dona→ 2 pessetes
5) Per cada fill menor de 15 anys: 1 pesseta més
La diferència entre treballs realitzats i penes retallades podia variar al llarg dels anys en funció de cada cas. També cal destacar que aquest sistema de redempció no va néixer fruit de la generositat o l’obra caritativa del règim. Lafuente considera que l’Estat va crear aquest sistema com a conseqüència de la imperiosa necessitat de reduir la disparada- i disparatada- població reclusa. Aquest argument té sentit si ho enllacem amb allò que hem dit abans, quan explicàvem que per al règim la saturació dels presos es va convertir en un greu problema d’Estat. Per a poder controlar el seu treball, el Patronat va designar a cada municipi una Junta Local que revisava els casos d’aquests presos. Estaven compostos per: l‘alcalde del municipi (o en el seu lloc, un representant), un membre de Falange, el rector de la localitat i una dona que reunís “condicions d’esperit profundament caritatives”
A més de supervisar el treball realitzat pels presos, les juntes locals s’havien d’encarregar de la reconversió ideològica dels presos i les seves famílies i “alleujar les famílies en les seves necessitats amb esperit de veritable assistència i solidaritat social”. Lafuente apunta que en alguns casos, això últim es podia complir en funció del tarannà dels que integraven la Junta Local. Però hi va haver altres casos on les Juntes van actuar com a autèntics comissaris polítics. No només això, sinó que en la mateixa llei que se suposava que havia de beneficiar d’alguna manera als presos, es va convertir en un sistema que va acabar per explotar-los. En l’article 8 del Boletín Oficial del Estado (BOE) es pot interpretar que el pres només cobraria íntegrament les hores extraordinàries que hagués realitzat. Amb els diners que percebien oficialment les famílies per la feina del pres, no en tenien prou i per aquesta raó els presos es van veure obligats a estendre i allargar la seva jornada per a poder obtenir ingressos addicionals.
En resum, la creació del Patronat de Redempció de Penes va respondre sobretot a unes necessitats de tipus econòmic del règim i de poder alleugerir la massa de població reclusa. Això no vol dir que el règim estigués disposat a perdonar els presos polítics. D’haver estat així, la dictadura podria haver optat per l’amnistia i no per la redempció.
La situació de la dona en el sistema penitenciari: el cas de la presó de Les Corts
És ben conegut que la victòria dels militars revoltats a Espanya va eradicar les conquestes socials que durant tants anys els va costar aconseguir a les dones, com ara el sufragi femení, el divorci o l’autosuficiència econòmica per comprar i arrendar patrimoni sense necessitat de demanar permís a un home. El nou règim tenia molt clar que el paper de la dona estava en un pla secundari i de subordinació. Per això, l’administració franquista també va castigar severament a aquelles dones que durant el conflicte haguessin col·laborat amb la República o que estiguessin casades, promeses o relacionades amb algun home que tingués afiliacions polítiques contràries al Moviment Nacional.
Un exemple d’això ens l’ofereix el militar Queipo de Llano, qui el 23 de Juliol de 1936 a Unión Radio Sevilla opinava el següent sobre les dones que col·laboraven amb la II República o les seves formacions polítiques afins:
“Els nostres valents Legionaris i Regulars han demostrat als rojos covards el que significa ser homes de veritat (…) Això és totalment justificat perquè aquestes comunistes i anarquistes prediquen l’amor lliure. Ara, almenys, sabran el que són homes de debò i no milicians maricons. No se’n lliuraran per molt que cridin i donin puntades de peu. (…) Estem decidits a aplicar la llei amb fermesa inexorable: Morón, Utrera, Pont Genil, Castro del Riu, aneu preparant sepultures! Jo us autoritzo a matar, que si ho féssiu així, quedareu exempts de tota responsabilitat “.
Tot i que la Presó Model de Barcelona no acceptaria dones fins a 1955, l’administració franquista va habilitar una altra presó per a empresonar les dones a la ciutat després de 1939: la presó de Les Corts. En aquesta presó, es va donar la particularitat que la Junta Disciplinària i els funcionaris del règim no tenien contacte directe amb les preses, sinó que eren les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül les que administraven i dirigien la presó sota el comandament de la monja sor Felipa García Sanchez.
La investigació que va fer l’historiador Ricard Vinyes sobre la presó de Les Corts mostra que realment, la persona que tenia el control total de la presó i que no va dubtar a utilitzar-la com un mitjà de promoció personal i de la seva congregació enfront de les autoritats del règim , era sor Felipa. Com a directora i juntament amb el capellà de la presó el pare Cots, tots dos van usar la presó de les Corts com el model ideal de centre penitenciari per a dones. La pròpia mare i les monges s’asseguraven que les mesures d’higiene que requeria la presó a tot l’establiment eren excel·lents. També el manteniment de la disciplina i el control sobre les preses. Però sens dubte, com assegura el propi Vinyes, el gran èxit de sor Felipa va ser l’escola de la presó, on s’impartien classes de religió, lectura, escriptura, higiene, història d’Espanya … i tot això malgrat l’escassetat de material. A l’escola sor Felipa consentia que fins i tot algunes preses poguessin donar elles mateixes les classes a l’aula, excepte les de ciències, història i religió que quedaven circumscrites exclusivament a les religioses.
Lluny d’aquesta imatge idíl·lica i més pròpia de la propaganda de redempció de presos del règim, Vinyes ens mostra una realitat ben diferent de la presó de dones de les Corts. Igual que passava a la Presó Model, l’amuntegament de recluses també va ser habitual. Les Corts era una presó que tenia només capacitat per albergar a 100 persones, però el 1940 hi havia registrades 1.436 recluses, a les quals s’hi havia d’afegir la xifra de 44 nens i nenes, que mai van ser inclosos en els llibres de registre de la presó. Així que algunes de les preses no només havien de mantenir-se a elles, sinó també als seus propis fills que estaven amb elles a la presó. Per sobreviure a les dures condicions de vida de la presó com la fam o les condicions higièniques, les recluses tenien dues maneres de fer-ho:
1) El suport exterior d’amics i familiars que els aportaven la manutenció per mitjà de paquets de queviures
2) La disponibilitat de diners per comprar aliments articles de tocador a l’economat de la presó.
Aquest últim mitjà era important, perquè hi havia moltes preses que feien alguns treballs remunerats per poder mantenir els seus fills o pares ancians que només percebien el que elles guanyaven a la presó. Les recluses de les Corts només tenien dues formes de guanyar diners: o bé es treballava a l’hort de la presó, o bé en tasques de costura. Sobre el treball a l’hort, les preses guanyaven 4,50 pessetes per nou dies treballats més bonificacions d’assignació familiar, unes 3,50 pessetes. Les tasques de costura van ser la segona opció de treball majoritàriament escollida per les recluses. La raó és que encara que les religioses es quedaven part dels guanys del treball de les cosidores, aquestes recluses amb el temps van crear una xarxa de distribució i fabricació que se les va enginyar per poder evadir els controls dels funcionaris i arribar fins als mercats de l’exterior.
A tot això hem de sumar-li que les recluses, malgrat la seva situació, van continuar ocupant-se dels seus familiars més vulnerables, sobretot els ancians i els nens. Per descomptat, la fam no només va afectar als reclusos i recluses de l’Espanya de postguerra, sinó també als civils. Tots dos sectors van patir les conseqüències de l’escassetat d’aliments, la manca d’higiene i de les deficiències sanitàries que patia el país. Conseqüències que haurien tingut efectes a més llarg termini, especialment en les persones nascudes durant la guerra i en la postguerra.
