Imatge de portada: plafó de l’exposició “Un segle de Republicanisme a Catalunya” del Memorial Democràtic que mostra la portada del diari La Campana de Gràcia el dia de la proclamació de la Primera República Espanyola. Font: Xavier Pizarro
El naixement d’una ideologia
Els orígens del republicanisme federal (i del republicanisme en general) els hem de buscar en el liberalisme que anomenem “exaltat”, és a dir, en aquells sectors més radicals i progressistes que van lluitar contra l’absolutisme borbònic. Més influenciats per les idees de la Revolució Francesa que els seus correligionaris, aquests liberals exaltats no eren encara republicans, però van sembrar la llavor de la lluita contra un Estat excloent, primer identificat amb la família Borbó i posteriorment ja amb la monarquia en general. Serà a partir del fracàs de la regència del General Espartero quan molts d’aquests antics liberals facin el pas definitiu.
La figura que representa millor aquesta evolució del liberalisme exaltat al republicanisme és el barceloní Ramón Xaudaró. L’any 1832 publicarà el primer projecte de constitució republicana per Espanya, que romandrà com l’únic existent fins a la proclamació de la I República l’any 1873. La idea de Xaudaró era assegurar una participació directa del conjunt de la població i limitar possibles vel·leïtats autoritàries del poder central. En paraules seves: “Si la libertad es la primera prerrogativa de los Hombres, también lo ha de ser de los pueblos, por tanto, hemos de preferir la división en pequeños estados libres a su acumulación en uno solo.”
Anys més tard, el dirigent figuerenc Abdó Terradas s’expressava en termes encara més contundents, ja que els diferents pobles peninsulars no tenien entre ells “ni las leyes, ni las costumbres, ni la lengua, ni los intereses, ni las afecciones, ni nada de cuanto se requiere para construir una sociedad bien ordenada […] y más que como partes integrantes de un cuerpo único han vivido como hermanos menores sujetos a la patria potestad […] Parece, pues, necesaria e inevitable la disolución de esta monarquía en sus antiguos elementos, formándose de ella otras tantas repúblicas independientes y federadas.”
La proposta federal va anar elaborant-se i fent-se més complexa amb el pas del temps i Francesc Pi i Margall, gran líder i referent del republicanisme català i espanyol, excel·lí com a teòric en aquest aspecte. Per Pi, la base de tota organització social radicava en l’autonomia individual, font de tota sobirania. Això no implica una contraposició entre individu i comunitat, ans al contrari, només es podia construir una societat justa i igualitària mitjançant pactes entre subjectes polítics sobirans, ja fossin individus, pobles, províncies, o nacions.
La qüestió social i el republicanisme federal
De la mateixa manera, ja des d’un inici el republicanisme federal es va situar al capdavant de les demandes democràtiques i socials de bona part de les classes treballadores i la pagesia. Tant és així, que tingué un paper cabdal en la construcció del primer sindicalisme obrer amb la creació de la Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó de Barcelona l’any 1840. Així doncs, s’ha d’entendre que la relació entre republicanisme i obrerisme anava molt més enllà d’una simple col·laboració entre dos subjectes polítics diferents, o d’una instrumentalització de la classe obrera per part d’una petita burgesia il·lustrada republicana. Formar part del moviment republicà i del moviment obrer de forma simultània era possible i, de fet, la doble militància en organitzacions polítiques republicanes i sindicats obrers serà habitual durant la segona meitat del s.XIX i les primeres dècades del XX.
Lluny d’estar subordinada a l’obtenció dels drets polítics (Lliure associació, sufragi universal, etc.) la qüestió social va ser cabdal pel moviment republicà federal. No només en el sentit de la defensa dels treballadors al lloc de treball, amb la defensa de les 8 hores de jornada laboral, l’augment de salaris o la defensa d’alguns sectors del cooperativisme com a alternativa emancipadora, sinó que el federalisme era una proposta revolucionària que atacava de soca-rel els fonaments del nou Estat liberal que s’estava construint.
Això no obstant, el federalisme tenia també les seves limitacions. Especialment, contrasta la posició tan avançada i progressista en els aspectes abans tractats amb el conservadorisme respecte el paper polític de la dona dins del moviment i a la societat. Amb un notable paternalisme, els federals Cristóbal Litran i Odón de Buen declaraven a finals del s.XIX i principis del XX que la dona estaria capacitada per ser protagonista del seu alliberament quan s’eduqués “no bajo la pesada losa de los convencionalismos tradicionales, sino con la amplia base que, inspirada en la Ciencia positiva, la pedagogía moderna pone en práctica”. D’altra banda, la creença que la participació política de les dones accentuaria la bel·ligerància dels sectors conservadors i l’Església així com el rebuig a la participació activa de la dona al món del treball estaven força esteses. El lloc de la dona era la casa i el seu paper el sosteniment de la unitat familiar.
Això no vol dir que no hi hagués republicans federals que intentessin aportar una altra visió al respecte i, especialment, les mateixes dones de l’entorn republicà i lliurepensador s’organitzaren per reivindicar els seus drets i el seu paper. Noms com Àngels López de Ayala, Amalia Domingo, Belén de Sárraga foren destacades activistes i agitadores del moment i van deixar un pòsit reivindicatiu fonamental per les generacions posteriors.
El federalisme davant del colonialisme
Abans de l’esclat de les últimes guerres d’alliberament de les colònies espanyoles de Cuba i Filipines, els republicans en general no havien expressat massa sovint ni de forma massa elaborada les seves propostes per a l’organització de les colònies. En general i segons el nivell de descentralització que defensava cada corrent, les propostes anaven des de l’assimilació a l’autonomia, això sí, sempre per mantenir el control espanyol sobre els territoris. Els federals, per la seva banda, consideraven que les colònies eren territoris amb els mateixos drets que la resta de la península i conseqüentment apostaren per incloure’ls en dins del projecte de federació.
El moment en què van començar els primers conflictes, una onada de patrioterisme i nacionalisme exacerbat s’escampà per tots els corrents polítics, fossin monàrquics o republicans, unitaris o federals. Per si no fos prou, el racisme i menyspreu envers els cubans i filipins també va ser habitual. Tot i això, si algun corrent polític tingué veus crítiques envers la guerra i la política colonial, aquest fou sens dubte, el federalisme. Els republicans federals catalans defensaren una sortida que passés pel reconeixement de la sobirania dels territoris i la seva inclusió en una República Federal. Pi i Margall, una de les plomes més actives i partidàries de la fi de l’explotació colonial, escrigué una ingent quantitat d’articles a contracorrent dels vents imperialistes que bufaven en aquell moment, defensant la fi de la guerra i el reconeixement de la seva independència.
El catalanisme i la reorientació del federalisme
Si hi ha algun moviment polític que puguem considerar precursor del catalanisme polític, aquest és sens dubte el republicanisme federal. Aquests catalanistes primerencs, com Valentí Almirall foren antics federals desencantats amb l’experiència fallida de la Primera República de 1873-74, que els impulsarà a reconsiderar la seva ideologia. No obstant, ja des dels inicis del moviment republicà podem trobar proclames i actituds que mostren un sentiment de pertinença català, sempre sense deixar de considerar-se espanyols al mateix temps.
El sorgiment d’aquest moviment va obligar el republicanisme federal a reflexionar i a ressituar-se en el nou panorama polític. Inicialment, defensaren l’autonomia de la regió a condició que aquesta fos fruit de la lliure voluntat dels municipis. La visió de la nació com a realitat immutable i independent de la voluntat humana que defensava el catalanisme romàntic mai va seduir als federals.
Tanmateix, dins del republicanisme federal hi va haver dirigents pioners, com Josep Narcís Roca i Farreras que van veure de seguida la importància que revestiria la qüestió nacional i van intentar adaptar el federalisme municipalista i pactista a aquesta nova situació. L’hereu d’Almirall al capdavant del federalisme català, Josep Maria Vallès i Ribot, també fou partidari de teixir aliances amb el moviment catalanista. Les divisions dins del partit federal respecte d’aquesta qüestió van ser importants i van caracteritzar aquests primers enfrontaments.
Vallès i Ribot anirà aproximant amb els anys el partit federal a les organitzacions del catalanisme, i a principis del s.XX el Comitè Republicà Democràtic Federal de Barcelona ja assumia el catalanisme com un tret propi del partit que calia impulsar. La carta firmada per Vallès i Ribot i Carles Pi i Sunyer al setmanari Badalona Federal l’any 1900 mostra clarament aquesta nova visió. Els federals ara volien “que’s reconegui tant a Catalunya com a cad’una de les altres regions d’Espanya la seva autonomia, voler que á casa nostra la llengua catalana sigui oficial […] que tinguem Corts Catalanas no sols per a estatuhir nostre dret y lleis civils, sino tot quan se referixi a la organització interior de la nostra terra […] que siguem àrbitres de nostra administració fixant ab entera llibertat las contribucions é impostos”.
Durant primers anys del s.XX començaran a aparèixer noves formacions que reclamant-se republicanes i federals, seran també obertament catalanistes. És el cas, per exemple, de la Unió Federal Nacionalista Republicana, constituïda l’any 1910 a partir del vell Partit Republicà Democràtic Federal de Pi i Margall i Vallès i Ribot, la Unió Republicana, en aquests anys dirigida per personalitats obertament catalanistes com Francesc Layret o Lluís Companys, i el Centre Nacionalista Republicà, una escissió de la Lliga Regionalista.
Una efímera victòria: Esquerra Republicana i la Segona República
Durant els anys 30 del s.XX, després de la dictadura de Primo de Rivera, el republicanisme català viurà la que segurament és l’etapa daurada de la seva història. La creació d’Esquerra Republicana de Catalunya i l’hegemonia que va aconseguir entre la classe treballadora i la pagesia, feia pensar que per fi el republicanisme federal (i ara convençudament catalanista) aconseguiria per fi el seu objectiu de transformar Catalunya en un Estat sobirà dins d’una Espanya Federal, tal com va manifestar Francesc Macià en el seu discurs durant la proclamació de la República l’any 1931.
L’intent de cop d’estat i la Guerra Civil frenaren l’impuls republicà. Les organitzacions comunistes havien rebut un fort impuls arreu d’Europa a partir de la victòria de la Revolució Russa, que a Catalunya es complementà amb l’ascendent que aconseguí l’URSS sobre la població en ser l’únic país que obertament donà suport a la causa republicana durant la Guerra. El PSUC i, en menor mesura, el POUM van veure com les seves files augmentaven exponencialment a partir de grans transvasaments de militants d’ERC i organitzacions afins, com la Unió de Rabassaires.
La victòria franquista i els 40 anys de dictadura i repressió aniquilaren les organitzacions polítiques del republicanisme, que no van poder reorganitzar-se i van perdre el protagonisme de la lluita social i obrera contra la dictadura.
A tall de conclusió: el federalisme avui
La tradició republicana federal ha quedat durant molts anys soterrada, fins i tot un cop recuperades les llibertats polítiques i la democràcia després de la dictadura de Franco. Les organitzacions marxistes com el PSUC que capitalitzaren el descontentament social contra la dictadura consideraren el republicanisme federal com un moviment petitburgès, benintencionat en el millor dels casos, però insuficient, quan no directament una pota del sistema capitalista que controlava el descontentament social i el manipulava pels seus propis interessos.
Tot i que actualment hi ha forces polítiques que es reclamen republicanes, el patrimoni intel·lectual i els referents federals han estat relegats a un segon pla, preferint aquestes organitzacions aquells referents més explícits de les tradicions socialistes i comunistes. La crisi de la monarquia actual i el Procés català han reobert els fronts on el republicanisme federal ofereix una via encara transitable, i la persistència en l’actualitat de les qüestions que el republicanisme federal ja analitzava fa més de 150 anys, demostra la vitalitat d’una proposta que encara pot aportar solucions per sortir de l’atzucac polític dels nostres temps.
El centralisme castellà, la construcció nacional de Catalunya, l’antiimperialisme i el pacifisme o la precarietat del món del treball són qüestions que avui com ahir estan a l’ordre del dia. El republicanisme federal ha deixat d’existir com a força política organitzada, però l’alt nivell de permeabilitat de les seves posicions i plantejaments entre la classe treballadora i les capes mitjanes de la societat catalana fa que encara siguin una guia per comprendre millor la realitat en què vivim, i oferir una alternativa popular i transformadora per canviar-la.
Per saber-ne més:
ALBERTÍ, Santiago. (1972) El Republicanisme català i la Restauració Monàrquica (1875-1923). Albertí Editor.
DOMÈNECH, Xavier. (2020) Un haz de naciones: El Estado y la plurinacionalidad en España (1830-2017). Ediciones Península.
PEYROU, Florencia. (2023) La Primera República: Auge y destrucción de una experiencia democrática. Ediciones Akal.
DUARTE, Àngel. (2004) Història del republicanisme a Catalunya. Eumo Editorial / Pagès Editors.
-
(Piera, 1996). Graduat en Història a la Universitat de Barcelona (2017), actualment acabant el Màster d'Història Contemporània i Món Actual per a la mateixa universitat. El meu àmbit de recerca se centra en la història social i política contemporània de Catalunya i Espanya, especialment pel que fa a l'estudi del republicanisme i el socialisme.