Per citar aquesta publicació

Pozo Rodríguez, Maria (2020) "L’expatriació dels frescos de Santa Maria de Mur", Ab Origine Magazine, Curiositats(04 Novembre) [en línia].
Tags

L’expatriació dels frescos de Santa Maria de Mur

Probablement si us diguessin que hi ha unes pintures del romànic català als Estats Units, concretament a Boston, us sorprendria. Això és el que passa amb les pintures murals de l’església de Santa Maria de Mur, situada al Pallars Jussà. Però com uns frescos, procediment que insereix els pigments a un mur revestit amb morter, van poder ser enretirats i transportats tants quilòmetres? A aquesta qüestió cal apropar-se des d’un vessant pràctic, la tècnica per a fer-ho, i un legislatiu, la protecció de béns culturals.

La qüestió tècnica és la que en una primera instància pot sobtar més, el com és possible extreure pintures inserides a una capa del mur. Per comprendre-ho és necessari moure’ns a Itàlia a finals del s. XIX, on es va desenvolupar la tècnica per a poder fer-ho: el strappo. La tècnica va ser desenvolupada a Bergam per Antonio Contri, però va ser Giovanni Secco Suardo qui la va popularitzar amb la publicació del Manuale regionato per la parte meccanica dell’Arte del Restauro dei pinti. Suardo es traslladà a Florència i amb l’ajuda d’Antonio Zanchi van estendre la tècnica d’arrencament de frescos. Aquest últim va acabar tornant a Bergam i obrint un taller especialitzat en el qual necessità ajudants, establint-se com a mestre de Giuseppe Steffanoni, qui, havent dominat la tècnica, esdevingué mestre del seu fill Francesco Steffanoni, realitzador del strappo a Santa Maria de Mur.

Arrencament d’una pintura mural amb la tècnica del strappo. Font: Wikimedia Commons

 El strappo consisteix en l’arrencament d’un fresc de la superfície mural en la qual està. Per a realitzar-ho primer es neteja el fresc i s’envernissa fixant-lo, se li adhereixen unes teles de cotó preparades amb cola de conill, una cola orgànica soluble a l’aigua. Un cop assecades les teles es procedeix a l’arrencada o strappo, per la part posterior quedaran restes de morter i calç que es trauran i després es cobrirà amb una tela amb un caseïnat amònic [1]Emulsió feta a través de la mescla de caseïna, una proteïna provinent del mató de la llet, i carbonat amònic o amoníac. El resultat és una cola forta, que degudament diluïda, es pot usar com … Continue reading insoluble. Per últim, per la part on se situa la pintura es passaran unes esponges amb aigua tèbia per així enretirar les teles de cotó i que la pintura quedi al descobert. A partir d’aquí ja es podrà procedir a realitzar la restauració o únicament dur a terme la conservació.

En el vessant legislatiu és necessari ser conscients que les lleis sobre la protecció del patrimoni cultural no estaven gens desenvolupades en el moment de l’arrencament dels frescos de Santa Maria de Mur (1919). De fet no hi havia ni tan sols una convenció sobre que era un bé cultural. Amb la creació de la Junta de Museus de  Barcelona l’any 1907, es van iniciar campanyes per a conèixer el patrimoni artístic del territori català, amb la voluntat de vincular-ho a un art nacional, una qüestió més política que acadèmica. La descoberta de les pintures romàniques al Pirineu va propiciar que molts col·leccionistes s’interessessin per intentar inserir les obres al gran mercat internacional artístic que hi havia en el moment.

En el cas de Santa Maria de Mur les pintures van ser arrencades l’any 1919 sense que la Junta ho sabés. Les pintures van ser comprades per Luís Planidura, un col·leccionista, que al seu servei tenia a Ignacio Pollack, marxant d’art que dirigia els restauradors italians que arrancaren les pintures, d’entre aquests destacava l’abans mencionat Francesco Steffanoni. El taller de Giuseppe Steffanoni e figli treballava estretament amb Ignacio Pollack, aconseguint-li obres, i el cas d’aquests frescos, pel domini de F. Steffanoni del strappo, va ser un més. Les pintures van ser arrencades de forma discreta. Al voltant de Santa Maria de Mur no hi havia cap nucli urbà i era estiu, per tant, les institucions no hi estaven tan presents. Quan la Junta va assabentar-se’n ja era massa tard i no disposaven de cap llei per a impedir la seva venda i trasllat al Museum of fine arts of Boston.

Vistes de la localització aïllada del conjunt de Santa Maria del Mur. Font: Wikimedia Commons

L’anàlisi d’aquest cas posa en relleu la importància de la regulació del patrimoni cultural, la gestió i conservació d’aquest. L’encara incipient protecció de béns culturals i el coneixement tardà de les pintures de Santa Maria de Mur, van permetre l’expatriació d’una part important del patrimoni cultural local. Com a conseqüència derivada d’això la Junta va optar per comprar i passar a gestionar ella les restants pintures murals del Pirineu, i per fer-ho les va traslladar a Barcelona, concretament al Museu d’Art i Arqueologia de la Ciutadella. El més curiós és que la Junta per arrencar-los va contractar a Francesco Steffanoni, el mateix present a l’operació de Santa Maria de Mur, ja que era un dels que millor dominava el strappo.

  • Estudiant del grau d’Història (últim curs) i d’Història de l’art (tercer curs) ambdues a la Universitat de Barcelona, interessada  principalment en la història contemporània espanyola i la història de gènere.

Notes a peu de pàgina
Notes a peu de pàgina
1 Emulsió feta a través de la mescla de caseïna, una proteïna provinent del mató de la llet, i carbonat amònic o amoníac. El resultat és una cola forta, que degudament diluïda, es pot usar com a base per a la imprimació de teles o com a tremp per algun procediment pictòric
Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Per citar aquesta pubicació

Pozo Rodríguez, Maria (2020) "L’expatriació dels frescos de Santa Maria de Mur", Ab Origine Magazine, Curiositats(04 Novembre) [en línia].
Popular

Subscriu-te a la nostra newsletter

Relacionat