«BARBAREN»: una barbaritat històrica?

⇥ «BARBAREN II»: Roma no es va derrotar en un dia

Mai interrompis el teu enemic si està cometent un error 

(Napoleó Bonaparte)

Barbaren és una sèrie de televisió alemanya que s’estrenà a Netflix el 23 d’octubre del 2020. Formada per sis episodis, relata la lluita dels pobles germànics, en concret dels queruscs, contra la dominació romana a inicis del primer mil·lenni. Andreas Hechkmann, Arne Nolting i Jan Martin han aconseguit crear un producte que, malgrat alguns biaixos, es presenta com una de les millors recreacions històriques que s’han estrenat fins al dia d’avui. La sèrie pretén mostrar aquesta transcendental conjuntura històrica des de la perspectiva dels pobles germànics, quelcom complicat si es té en compte que tota la documentació existent procedeix de cronistes romans. 

Context històric

Els directors situen la trama en els moments previs a la batalla del bosc de Teutoburg l’any 9 dC, la qual enfrontà a Roma en plena expansió amb el poble dels queruscs i fixà el limes (frontera) al nord d’Europa. Els problemes comencen quan, després d’àrdues campanyes militars, Tiberi (42 aC – 37 dC), líder militar i futur successor d’August, afirma davant el Princeps Senatum que el territori denominat “Germania” havia quedat pacificat i, per tant, requeria d’un governador i d’un qüestor. L’emperador decidí confiar aquesta tasca a Publi Quintili Var, un buròcrata de cinquanta-quatre anys del més alt nivell i amb una gran experiència. Va marxar cap a la Germània l’any 7 dC, i durant els primers mesos es va dedicar a reclutar tropes, celebrar desfilades militars i rebre homenatges, juraments i promeses de lleialtat. Els germànics no comprenien les subtileses del dret romà, i veien als seus buròcrates com a individus arrogants que administraven, injustament, un territori que no era seu. Imbuït de poder, el nou governador es bolcà en el que era la seva passió: l’àmbit judicial. Va començar a resoldre arbitràriament les querelles per desobediència en contra de nobles locals, i en cas que aquests utilitzessin mecanismes judicials propis com les assemblees (thing o ding), on els sacerdots actuaven com a jutges i àrbitres, s’aplicava la llei amb més contundència. Diversos factors van marcar un punt de no retorn en les relacions entre ambdues parts: la pujada d’impostos, l’acantonament de diverses cohorts romanes i la prohibició d’usar les seves pròpies armes, així com crucifixions absolutament arbitràries per a castigar a aquells que gosessin alçar-se contra Roma. Els germànics que provenien de les famílies més nobles exigien comptar amb les seves tropes, rebre un tractament privilegiat i que se’ls restituís l’autoritat que tenien anteriorment sobre el seu poble. En canvi, el que Roma oferia era la ciutadania en qualitat d’equites (cavallers), la qual era concebuda com una deshonra, ja que ni de bon tros constituïa la dignitat més elevada. Totes aquestes causes van provocar un descontentament generalitzat entre els queruscs, els quals van començar a preparar, molt subtilment, un aixecament armat.

Armini i Segestes, l’antagonisme 

Parlar d’armes querusques ens obliga a introduir el segon gran protagonista de la sèrie: Armini (representat per l’actor Laurence Rupp), fill de Segimerus, qui els germànics anomenaven “Ari”. Tant ell com el seu germà van ser entregats a Roma de ben petits amb un doble objectiu: per iniciar-los en la cultura romana i per garantir la pau després d’un episodi conflictiu. De fet, aquest acte havia esdevingut una imposició de Roma: enviar els fills dels prínceps a la capital per assegurar-se tant la lleialtat dels seus pares com una descendència més romanitzada. Instruït precisament per Publi Quintili Var, i després de servir com a cap de la cavalleria romana a la província de la Panònia, és de nou enviat a la Germània. Allà es retroba amb el seu pare biològic i els seus amics Folkwin (interpretat per David Schütter) i Thusnelda (interpretada per Jeanna Goursand), això no obstant, la seva missió era ajudar a Var a pacificar i administrar la que havia de ser la nova província de l’imperi. Malgrat ser conscient que Roma li havia donat tot, la sèrie ens presenta un Armini que pateix  un autèntic conflicte d’identitat.

Enmig d’aquest context, i sobrepassada la paciència dels queruscs pels abusius tributs que no estaven en condicions de pagar, Folkwin i Thusnelda, com a joves rebels que són, organitzen una agosarada incursió al principal campament romà per a robar l’estendard de l’àguila. Devots a les icones i als símbols, pretenien que aquest fet afeblís als romans en seguretat i confiança, però, contràriament, encenen els seus ànims i Var decideix encarregar a Armini la doble missió de trobar al culpable i recuperar l’àguila. Armini mostra serioses ambigüitats, perquè ell mateix se sent culpable tant quan col·labora amb els romans com quan els traeix; la doble herència acostuma a arrossegar aquests problemes. Tanmateix, conscient que aquesta situació era insostenible i que s’havia de posicionar,  decideix lluitar per la seva terra natal i liderar un descontentament que necessitava una estela: l’alliberació del jou romà. Aquesta nova determinació el porta a enfrontar-se amb Segestes (interpretat per Bernhard Schütz), el tercer gran protagonista de la sèrie: un ambiciós noble local adepte a Roma que liderava la facció “prorromana” i esperava que, per la seva cooperació, Var li cedís el poder suprem en els territoris queruscs.

El pla d’Armini era tan simple com brillant: aprofitar-se de la confiança de Var per convèncer-lo que, per seguretat, el més recomanable era marxar d’aquella zona proposant-li fer-ho a través d’un territori boscós, assegurant-se, així, que les legions fossin incapaces de desplegar-se i maniobrar correctament. Tractant-se d’una “tornada a casa”, durant la marxa els legionaris portarien una gran càrrega (equipament) i transportarien les armes sobre els carruatges, per consegüent era el moment ideal per a un eventual atac. Armini sabia que una única tribu era incapaç de derrotar a Roma i decideix iniciar una roda de contactes amb l’objectiu que els pobles veïns (caucs, brúcters i marsis) se sumin a la revolta. El pacte final s’escenifica a la perfecció mitjançant un gran ding, on els diferents líders tribals, després de posar sobre la taula els dubtes i les divergències que els hi generava el pla, acaben per escoltar el discurs d’un Armini que, seriós i metòdic, els anima a lluitar per la llibertat. Thusnelda, filla de Segestes, el noble aliat de Roma, s’erigeix com la líder popular de la rebel·lió perquè els germànics no acaben de confiar en un jove que s’ha criat a la capital de l’enemic. A continuació es defineixen les dimensions de l’exèrcit rebel i s’intercanvien juraments i ostatges entre les diferents tribus germàniques. Cadascuna d’elles comptava amb desenes de milers de guerrers, per la qual cosa la superioritat numèrica sobre les tropes de Var quedava àmpliament garantida. 

En aquesta conjuntura és quan té lloc una de les millors escenes de la sèrie: Armini es presenta a la tenda de Var, el seu “padrastre”, per avisar-lo de la inestable situació social de la zona provocada per diversos tumults i saquejos, i li recomana marxar a un territori més segur. Les interpretacions de Laurence Rupp (Armini) i Gaetono Aronica (Var) són excelses i mostren a la perfecció la tensió i els nervis del moment. Els creadors de la sèrie ens presenten a un Var absolutament entregat al seu “fill predilecte”, atès que desestima les advertències dels seus consellers relatives al perill que suposava moure una quantitat tan gran de soldats i civils per un camí estret. Fins i tot Segestes es presenta de forma sobtada a la tenda del governador i li jura que Armini està liderant una autèntica rebel·lió, però els esforços no tenen l’efecte esperat.

L’emboscada

Malgrat que el governador tenia clar que la retirada per un territori hostil requeria rapidesa per impedir qualsevol atac, a la sèrie es veu una amalgama de persones que formen una llarga columna d’uns 21 km que avança lentament. A banda de les tres legions (uns 20.000 homes aproximadament), la columna estava formada per més de 3.000 auxiliars d’infanteria i 1.500 de cavalleria, esposes i fills de soldats, galearius (esclaus armats), servus castrensis (esclaus de l’Estat) i un gran nombre de lixae (seguidors del campament), concepte que engloba des de comerciants fins a prostitutes, així com un elevat contingent de carros carregats amb els bagatges de l’exèrcit (impedimenta) i productes dels saquejos. A propòsit d’això, Dió Cassi  (LVI, 20.1), historiador i cronista romà del s. III dC, hi afegeix dos nous problemes: la cadència de la marxa a causa dels 35 kg de pes que carregava cada legionari i la dificultat per a transmetre les ordres d’un extrem a un altre. 

Ja reunits amb les seves tropes, Armini i Thusnelda sabien perfectament que el seu enemic – fins i tot amb els problemes de comandament que arrossegava – era encara massa fort per a intentar un atac general i directe, conseqüentment, decideixen assetjar la columna amb cops puntuals en tota la seva longitud, afeblint-la progressivament i impedint que els contingents romans es recolzessin entre si. En altres paraules, van defugir el combat a camp obert atesa la superioritat de l’entrenament i l’esperit de combat de les tropes romanes. En aquest punt és important parlar de l’ethos bàrbar. Tal com situa Alexander K. Nefedkin, historiador i editor de la revista d’història militar Parabellum novum, el guerrer germànic no es corresponia amb la imatge d’un combatent fermament subjecte a la seva formació, com podria ser el cas d’un hoplita macedoni, sinó que sempre conservava un esperit de guerrer individual. La mentalitat del “bàrbar heroic” exigia que aquest s’exposés a l’enemic com a única manera de demostrar la seva força i coratge. Aquest tipus de guerrers individuals s’agregaven a una unitat de caràcter tribal que es mantenia unida no per disciplina sinó per solidaritat entre els membres que la conformaven. Així doncs, la retirada es considerava la major de les vergonyes i es menyspreava qui incorregués en ella, mentre que la mort en el camp de batalla esdevenia honrosa i brindava memòria imperible. Armini, havent servit a la cavalleria romana a la província de la Panònia, era conscient de la conducta, el caràcter i la personalitat d’ambdós bàndols, en conseqüència elaborà una estratègia militar adaptada a les circumstàncies: accions de sabotatge, escaramusses i petits combats. 

Després de desorganitzar la llarga columna mitjançant petits atacs, el que quedava del ferit exèrcit romà es va aproximar, segons indica la recerca arqueològica, a Kalkriese-Niederweder-Senke, una petita elevació des de la qual es controlava, pel flanc dret, un estret pas de 6 km de longitud. Les baixes i la desesperació van augmentar abans de l’embat final dels queruscs i els seus aliats, els quals van massacrar a les tropes romanes. Var, ferit en combat, no va voler afrontar el destí que li esperava en cas de ser capturat i, segons la interpretació més estesa, va suïcidar-se. Encara que els membres del seu seguici van intentar cremar el seu cadàver, no va ser suficient per a impedir que fos identificat després del combat. En l’última escena apareix un genet galopant amb força mentre sosté el cap de Var amb la mà dreta. Les fonts històriques estableixen que el cap va ser lliurat com a present al cabdill dels marcomans Marobod com a símbol de la victòria de les tribus germàniques. Veurem a una nova tribu com a protagonista de la trama en una segona temporada que ja s’ha confirmat?

Les àguiles 

Al drama de la derrota se li sumava la humiliació de la pèrdua dels emblemes principals del poder militar romà, i el seu rescat es convertiria, en els anys que segueixen, en una prioritat estatal; una veritable qüestió d’orgull nacional. Però, per què eren tan importants? El general Germànic comenta que les àguiles no són una altra cosa que l’expressió, manifestació o hierofania del poder diví lliurat pels déus a la legió romana. Un poder diví (o “gràcia”, si emprem la terminologia cristiana) que els déus (principalment Júpiter) han lliurat a la legió amb la finalitat que aquesta pugui complir amb el seu objectiu: vèncer (Tác., Ann. II. 17.2.) De tot això hem de deduir que l’estendard de l’àguila encarnava (o simbolitzava) el numen de la legió, només així s’explica l’exagerada i desbordada devoció que rebia, l’immens honor que suposava ser el seu portador (l’anomenat aquilífer) i els altars i capelles (aedes) que s’erigien en el seu honor. També, per les sigles, simbolitzava la comunió del poder de Roma entre patricis i plebeus, entre el Senat i el populus. En definitiva, no es tractava únicament del símbol de la legió, sinó de l’encarnació física del patrocini diví. Per tant, s’entén que la pèrdua d’aquest estendard era la pitjor de les calamitats concebibles, atès que la legió quedava reduïda a un grapat d’homes despullats de poder diví. Perdre l’àguila era, doncs, perdre el poder de Roma i per Roma. 

En què falla «Barbaren» des del punt de vista històric?

Malgrat ser una sèrie endimoniadament entretinguda i molt encertada pel que fa a l’ambientació, els directors es prenen massa llicències elaborant un guió que hagués sigut igual d’atractiu si s’hagués cenyit al que realment va ocórrer. «Barbaren» relata els fets que van conduir a la batalla de Teutoburg, i se centra en tres personatges com a instigadors de la revolta: Armini, Thusnelda i Folkwin. Dos personatges reals amb nombroses aportacions fictícies i un d’ells, el tercer, totalment inventat, que componen un triangle amorós que no aporta massa a la trama. 

Per altra banda, a la sèrie els romans són presentats com a malfactors, corruptes i cruels, mentre que els germànics, malgrat la seva brutalitat, assumeixen el paper de “bons”. El guió, per tant, confereix una visió interessada i favorable a un dels bàndols. És encertat reflectir la imposició d’un sistema fiscal i jurídic a unes tribus acostumades a no rendir comptes a ningú, però s’ometen detalls definitoris com el fet que, en realitat, els germànics també practicaven l’esclavitud. 

La metxa que corprenguí el foc per a aquesta rebel·lió, el robatori de l’estendard de l’àguila imperial del campament romà, és completament fictícia (estaven molt més custodiades del que la sèrie presenta, on Folkwin i Thusnelda aconsegueixen burlar amb paraules a quatre soldats romans). En realitat, les tres àguiles (aquilae) es perderen després de la fatídica batalla del bosc de Teutoburg (9 dC), on tres de les vint-i-vuit legions que tenia Roma en aquells moments foren aniquilades. Durant les següents dècades els diferents emperadors dugueren a terme campanyes militars per a recuperar-les, i tot indica que la segona temporada anirà en aquesta línia. 

Finalment, atenint-nos a la batalla en si, en realitat aquesta va durar diversos dies, a diferència del que ens mostra la sèrie, on amb prou feines dura una jornada; no s’acaba amb tres legions romanes en qüestió d’hores. En definitiva, malgrat estar ben recreada, simplificar cinc o sis jornades de combat en una sola batalla li resta l’espectacularitat que realment va tenir, sobretot considerant que tota la temporada conduïa cap a ella com a desenllaç. 

A tall de conclusió

Es calcula que en el bosc de Teutoburg van morir entre 15.000 i 25.000 soldats i civils al servei de Roma, la derrota més gran soferta en una única acció des dels desastres de Carras (53 aC) i Cannas (215 aC). Explica Suetoni (70 – 126 dC), escriptor llatí d’època imperial i exponent fonamental del gènere biogràfic, que, dies després, un missatger es presentà davant August per a informar-lo de l’aniquilació de les legions XVII, XVIII i XIX, sis cohorts i tres alae d’auxiliars. Amb independència del nombre de morts, la percepció i preocupació a Roma era que la frontera restava oberta a la invasió dels germans, els quals podien dur a terme incursions per les Gàl·lies i sobre Itàlia (Dió Cassi, LVI. 23.1). Aflorava, d’aquesta manera, el temor ancestral als bàrbars saquejadors de la ciutat. La diferència era que, ara, els germànics estaven dirigits per un cap de tropes auxiliars, traïdor però brillant, que coneixia les febleses del seu sistema militar. Però malgrat que els germànics estiguessin furiosos per l’arrogància i avarícia de Roma, la seva desunió i el tènue control que Armini exercia sobre les tribus van fer que no es produís una explotació estratègica de l’èxit tàctic. 

Per la seva banda, August era ja un home septuagenari i exhaust per dècades de política; feia quaranta anys que sostenia sobre les seves espatlles un poder gairebé omnímode. En aquest context ha d’entendre’s la que, segons Suetoni, va ser la seva reacció després de rebre la notícia del missatger:

Expliquen  finalment que va quedar tan consternat que durant diversos mesos es va deixar créixer la barba i els cabells i, a voltes, es colpejava el cap contra les portes dels passadissos cridant: “Quintili Var, retorna’m les meves legions!” (Suet., Aug. II 23.1-2).

Bibliografia complementària:

• K. Nefedkin, Alexander. Los queruscos y la guerra, a Teutoburgo, Desperta Ferro (Antigua y Medieval), nº 39.
• Kavanagh, Eduardo. Las águilas de Varo, a Teutoburgo, Desperta Ferro (Antigua y Medieval), nº 39.
• Suetonio, “El divino Augusto”, a Vida de los doce Césares (trad. Alfonso Cuatrecasas).
• Tácito, Anales (trad. Moralejo, J.L. Gredos).