Per citar aquesta publicació

Morató-Aragonés Ibáñez, Marc (2022) "«El club Estambul»: refugi dels desemparats", Ab Origine Magazine, Deformant la història(02 Febrer) [en línia].
Tags

«El club Estambul»: refugi dels desemparats

Presentant la comunitat sefardita

La sèrie ens porta a l’Estambul de l’any 1955, concretament als  carrers del barri de Beyoglu (o Gàlata), on conviuen locals d’oci nocturn, consolats estrangers i una petita però genuïna comunitat de jueus sefardites. Matilda (Gokce Bahadir), una membre d’aquesta comunitat que ha sortit de la presó gràcies a una amnistia general del govern, torna al barri amb la idea d’emigrar aviat a Israel. Però, en saber que la seva filla Rashel (Asude Kalebek) va pel mateix camí que ella, es proposa d’intentar ajudar-la i recuperar el temps perdut; però ni la reconciliació serà fàcil ni el context en el qual es mouen els ho facilitarà. 

Produïda per O3 Medya, una companyia turca que ja va col·laborar amb Netflix en la sèrie “Hakan el protector” (sèrie que bé mereixeria una ressenya), una vegada més aposta per un tipus de sèrie pensat per a un públic occidental: amb menys episodis per temporada (aquesta en té sis), personatges femenins més independents i ambientada en la part europea i més turística d’Estambul. El principal encert de la producció és que per primera vegada converteix la minoria sefardita en protagonista d’una història ambientada a Turquia. 

Els jueus van viure durant segles a la península ibèrica, tant als territoris de la Corona d’Aragó com al regne musulmà de Granada, fins que amb la unió dels Reis Catòlics i el seu projecte d’homogeneïtzació religiosa, es decretà a l’Alhambra l’expulsió de tots els jueus dels seus regnes (1492), estenent-se després la norma a Navarra i Portugal  (1497).

Des d’aquest fatídic moment els jueus peninsulars serien coneguts com a sefardites, és a dir, originaris d’una mitificada Sefarad. Holanda, Itàlia o el Nord d’Àfrica foren algunes de les parades de l’èxode, però on foren millor acollits fou a l’imperi otomà, aleshores una potència emergent. Ben coneguda és l’estupefacció del soldà Baiazet II (1447-1512) davant l’expulsió d’una gent tan emprenedora, que portarien a Estambul la primera impremta i novetats en el món de la metal·lúrgia. Un fet que aclapara i que podem veure reflectit a la sèrie, és el fet que aquests sefardites hagin mantingut fins al dia d’avui un idioma tan semblant al nostre, conegut com a ladino, i que s’hauria format al món otomà de la barreja de les diferents comunitats emigrants (tant de Mallorca, com de Sòria o Granada), i que encara podem apreciar en les receptes culinàries, refranys i en el nom d’algunes sinagogues. A diferència de grecs i armenis, els sefardites mantingueren durant tota la seva història un perfil polític baix, guanyant-se així la protecció dels sobirans otomans.

Un grups de joves jueus a la plaça Taksim, ben a la vora del barri de Gàlat. Font: Wikimedia Commons

Un segle XX agredolç

Amb la proclamació de la república turca (1923), l’entrada de les dones al món laboral i les pretensions d’homogeneïtzació cultural de la població, la integritat cultural de la comunitat sefardita es començà a qüestionar: o s’assimilava als veïns o corria el risc de ser rebutjada. Una manifestació jueva de rebuig contra l’assassinat masclista de la jove Elza Niego per un pretendent musulmà (1927) fou ràpidament criminalitzada per les autoritats governamentals, titllant l’esdeveniment d’antiturc; així, membres de la comunitat com Munis Tekinalp farien campanya als anys trenta per a limitar l’ús del ladino en públic. 

Als anys cinquanta la llengua dels sefardites seguia dominant la vida social (juntament amb el francès a les classes altes), fet que a la sèrie es reflecteix amb els extres, però no en les converses entre els protagonistes, tots ells actors turcs. Destaquen intèrprets com Asude Kalabek, que ha aconseguit ser prou convincent per a fer creure a l’actual comunitat sefardita (que ara amb prou feines arriba a les 15.000 persones a Estambul), que és un d’ells. 

Un altre dels fets que ha estat molt apreciat pel món sefardita, i que serveix com a gènesi de la trama, és l’infaust impost virilik. Instaurat pel govern turc l’any 1942, en ple auge del nazisme a Europa, pretenia extreure un 5% dels ingressos anuals de cada ciutadà musulmà, mentre que cada jueu havia d’aportar un 179% d’aquests. Tenint present que no era una comunitat especialment opulenta, el daltabaix fou considerable; aquells que no pogueren pagar (uns 1.500 a Estambul), foren destinats a treballs forçosos a Ashkale (est de Turquia), i allà  en moriren quaranta per esgotament i maltractament. 

La por al govern turc (quelcom relativament nou per a aquesta comunitat) els portà a imaginar que els forns de pa del barri jueu de Balat estaven utilitzant-se com a crematoris. Per això, tant els que s’havien arruïnat per l’impost virilik com aquells que temien noves onades repressives, començaren a veure el nou estat israelià (fundat el 1948) com una solució, emigrant pràcticament un 50% de la comunitat en menys de deu anys. 

La multitudinària manifestació jueva arran de l’assassinat d’Elza Niego (1927). Font: Wikimedia Commons

Lluita de classes i xenofòbia 

Tot i que amb alguna imprecisió cronològica (comesa expressament perquè la filla de Matilda tingui temps de créixer), la sèrie s’ambienta en algun moment de la primera meitat de 1955, en ple govern d’Adnan Menderes (el primer dirigent triat en eleccions lliures de la història turca) i amb una enorme recessió econòmica a la vista, que serveix per a explicar l’augment de les tensions socials i de classe. Mentre la comunitat occidental vivia la modernitat d’esquena al drama (ho podem veure en les festes del consolat), milers de camperols d’Anatòlia arribaven cada dia al barri de Gàlata i queien a les mans d’empresaris i polítics sense escrúpols.

El propietari del club, Orhan Shahin (Metin Akdulger), que guarda més d’un secret, troba en el cantant turc Selim Songur (Salih Bademci) l’eina perfecta per a omplir el seu local i complaure la classe política turca. Indiferent a la sort del seu personal, aquests són tiranitzats pel manager Chelebi (Firat Tanis) i estafats per Ali Seker (Istar Gokseven). 

Els sefardites, als quals podem veure practicant les seves tradicions (com la fashadura, cerimònia de fer la roba del nen que ha de néixer), el Purim (amb la particular versió sefardita de Zaragoza) i les kantikas típiques (cançons), també es veuran embolicats en les tensions del moment i hauran de triar si romandre a Turquia,  la seva pàtria o emigrar a Israel. 

Com a bona sèrie turca, les relacions sentimentals juguen un paper fonamental en l’evolució dels personatges: per una banda, la de Matilda amb la seva filla Rashel, i per l’altra la d’amor impossible entre aquesta i el musulmà Ismet Denizer (Baris Arduc). Personatges del món sefardita i del club de festa intervindran en aquestes relacions, portant a conclusions prou sorprenents. 

La trama de la sèrie anuncia les agres disputes polítiques entre grecs i turcs de Xipre (29 agost-7 setembre de 1955) que portaren al govern Menderes, acorralat per la fallida econòmica, a justificar la persecució de les minories ètniques. Probablement en temporades vinents de la sèrie sabrem de la bomba a la casa d’Ataturk (el glorificat fundador de la república turca) i de la virulenta reacció dels ciutadans d’Estambul contra els seus veïns grecs, armenis i jueus. 

En conclusió, El club d’Estambul és una producció turca original i de bona factura, que mostra amb encert el que era el barri de Beyoglu als anys cinquanta, especialment recomanable per a tot aquell que tingui pensat visitar Estambul.

  • (1990). Graduat en Historia per la Universitat de Barcelona (2013) i màster en Història del món per la Universitat Pompeu Fabra (2015). Investigador especialitzat en la història moderna d’Orient Mitjà i Àsia Central, em vaig formar a la Universitat de Teheran i recentment he completat un màster en diplomàcia pel CEI i una tesi doctoral d’història per la UPF (2021).

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Per citar aquesta pubicació

Morató-Aragonés Ibáñez, Marc (2022) "«El club Estambul»: refugi dels desemparats", Ab Origine Magazine, Deformant la història(02 Febrer) [en línia].
Popular

Relacionat