Imatge de portada: Fragment de Tirant Lo Blanc (Font: Wikimedia Commons)
L’any passat, en commemoració del seu aniversari, sortia a les llibreries l’actualització de Màrius Serra al català modern del Tirant lo Blanc. Més de cinc-cents anys més tard, la novel·la de Joanot Martorell segueix trobant el seu lloc entre les estanteries de casa nostra. Com pot ser que una obra publicada a la València de l’any 1490 segueixi ressonant en la societat del segle vint-i-u? L’obra, coneguda per marcar l’inici de la modernitat literària, fou, per damunt de tot, l’element que evidencià el trencament amb la manera de fer de la literatura medieval.
Hi ha aspectes del Tirant que sembla no cal tornar a recórrer: que l’obra parla de l’educació i les aventures del cavaller Tirant lo Blanc, de la seva arribada a la cort de Constantinoble, cridat per l’emperador a socórrer la crisi del territori, i dels amors que sorgeixen entre el cavaller i Carmesina, la filla de l’emperador. Les malifetes de la Vídua Reposada, les ajudes de Plaerdemavida i Estefania, els amors paral·lels entre les dames i els cavallers, els monòlegs sobre l’amor, la vida, la mort i la justícia, la personalitat de l’Emperadriu i els seus amors adúlters amb Hipòlit. L’obra presentà en el seu moment els escenaris indicats per captivar els oients i lectors de l’època.
Tanmateix, la gesta de Tirant no fou ni més ni menys que la gesta simbòlica de finals del segle xv, el principi del canvi de paradigma material i la llunyania dels ideals cavallerescos, així com de l’arribada de la fantasiosa creació de la nova cavalleria. Feia temps que l’amor cortès havia engolit els gustos de les corts europees, que els trobadors havien establert els motius, els tòpics i els recursos retòrics de les maneres de fer i d’estimar. Pocs segles enrere, l’escriptor Chrétien de Troyes (segle XII) havia brindat al món el seu Tristany, El cavaller del Lleó (1170) i El cavaller de la carreta (1190) i Maria de França (segles XII-XIII), escriptora i poetessa, ja havia adaptat els Lais (finals del segle XII). La matèria de Bretanya havia inundat el panorama literari i la tradició d’arrel celta començava a racionalitzar-se sota el prisma de la cristiandat. Martorell beu de la font de la tradició establerta a principis de la baixa edat mitjana. Hi beu, l’assimila i l’extreu en forma de superació d’unes formes que ja semblaven començar a defallir, però de les que mai no ens podrem desempallegar.
Tirant lo Blanc trencà amb els motlles perfectament estudiats dels autors i les autores de l’edat mitjana, filtrà aquells antics mons de fades, boscos i objectes misteriosos i girà les espatlles a la meravella que tant havia anhelat el públic cortesà. La novel·la s’erigí en l’entremig de grisos que es crea en el pas d’un context a un d’altre. Es conformà a partir de les engrunes del teixit de la literatura de cavalleries, de la meravella celta i de l’herència clàssica. El Tirant fou el resultat del treball dels segles anteriors, del coneixement de tots els racons de la literatura de cavalleries, de la seva assimilació i, en última instància, del trencament i el buidatge de tota aquesta tradició. És per això que avui en dia entenem l’obra com a una de les peces clau de la tradició literària del nostre país.
