El 18 de gener de 1932, els obrers de diverses localitats situades en les conques de l’Alt Llobregat i del Cardener (al Berguedà i Bages) van iniciar una vaga general revolucionària que derivà en la proclamació de la revolució social i la implantació del comunisme llibertari. Aquesta insurrecció anarquista, una de les tantes que es produirien durant la Segona República, és també la més anònima i la menys tractada per la historiografia, tot i que en el seu moment causés gran ressò i omplís pàgines i pàgines de premsa. Val la pena recordar i comprendre uns fets que, tot i haver quedat gairebé en l’oblit, van generar notables conseqüències socials i polítiques.
El 14 d’abril de 1931 s’instaurà la Segona República enmig d’un clima d’eufòria col·lectiva. Els governs del bienni reformista van abordar la necessària modernització del país mitjançant reformes en diversos àmbits: religiós, laboral, agrari, social, educatiu, territorial i militar. Tot i que la República fou rebuda amb especial entusiasme per les classes mitjanes i treballadores, ja que apareixia realment com la millor oportunitat per impulsar la democratització i modernització de l’Estat, la lentitud i moderació amb la qual es dugueren a terme les reformes, juntament amb altres problemes com l’oposició dels grups conservadors envers aquests canvis i l’augment de la conflictivitat social, van fer que gran part d’aquestes classes es desencisessin amb el nou règim en veure frustrades les esperances de canvi que havien dipositat en la Segona República. Aquesta frustració provocaria que certs sectors de les classes treballadores adoptessin posicions més revolucionàries, i també causaria un augment de les divisions en el si de la CNT.
Així doncs, els diferents governs del bienni reformista van dur a terme una notable labor legisladora, tot i que aquesta resultés massa tímida per a les classes treballadores i massa radical per als sectors més conservadors. En l’àmbit laboral es van dur a terme una sèrie de millores envers els drets dels treballadors, entre les quals hi trobem una llei d’accidents de treball, la fixació d’un salari mínim, el reconeixement del dret de vaga, etc. Tant aquesta llei reguladora de les bases del treball com moltes de les altres reformes impulsades dels governs del bienni van patir l’oposició de les classes que fins aleshores havien estat dominants. En el cas de l’Alt Llobregat, les organitzacions patronals incomplien constantment la normativa laboral, en detriment de les condicions dels treballadors.
Per aquesta raó, la major part dels treballadors de la zona de l’Alt Llobregat vivien i treballaven en unes condicions deplorables. El treball infantil, uns salaris per sota del mínim establert, les llargues jornades laborals, la manca d’assistència en accidents laborals i la falta d’higiene, entre d’altres penúries, provocaven que la tensió i el malestar obrer en la conca de l’Alt Llobregat fos cada vegada més visible. Foren precisament les males condicions en les quals treballaven i vivien les causes principals de la insurrecció, tot i que també van influir, com hem vist, la radicalització de certs sectors davant la lentitud i moderació amb la qual el govern duia a terme les anhelades reformes.
La insostenible situació provocà que durant les primeres hores del 18 de gener de 1932 els obrers del tèxtil de Berga es declaressin en vaga per protestar contra les lamentables condicions laborals. Immediatament, els miners de les colònies situades al voltant de Fígols es van solidaritzar amb els seus companys i es van sumar a la vaga general. Aquests miners, aïllats a les seves colònies i exaltats per la retòrica anarquista dels treballadors més compromesos amb les idees revolucionàries, van decidir anar més enllà d’una simple vaga.
D’aquesta manera, els miners de Fígols van fer-se amb el control de la situació de forma ràpida, imprevisible i fàcil. Sense provocar cap vessament de sang, els insurrectes van prendre el mateix dia 18 les armes del sometent, i també van fabricar artefactes explosius casolans per si era necessari qualsevol acte de sabotatge. L’ajuntament va ser ocupat i es va hissar la bandera negra i vermella de la CNT, a la vegada que es proclamava la revolució social i es declarava la implantació del comunisme llibertari. Tot i que des del primer moment van circular informacions confuses i contradictòries, els diferents testimonis, així com els propis investigadors, matisen que la revolta va tenir un caràcter local i espontani. El que havia començat com una vaga de protesta, en poques hores derivà en una autèntica sublevació, però en cap cas es tractà d’un acte premeditat i organitzat.
L’espontaneïtat dels esdeveniments, juntament amb l’escassa presència de forces de l’ordre en la zona i la radicalització de molts dels treballadors, va facilitar que la vaga que s’havia transformat en una clara insurrecció a Fígols, retornés en forma de revolta al seu punt d’origen, Berga, i s’estengués també, de forma fàcil i ràpida, per diferents localitats del Berguedà i el Bages – tals com Manresa, Súria, Cardona, Sallent, Navarcles, Gironella i Balsareny. Tot i que la intensitat de la revolta en aquestes poblacions va ser diferent – amb una menor intensitat en els nuclis grans, com Manresa, que comptaven amb més forces governamentals – els insurrectes van seguir les mateixes pautes que els miners de Fígols: desarmament del sometent, ocupació dels ajuntaments i implantació del comunisme llibertari. D’aquesta manera, una petita zona de la conca de l’Alt Llobregat i del Cardener va viure durant uns dies paral·lelament a la realitat política, social i econòmica de l’Estat.
Durant aquells dies, en les poblacions on els treballadors s’havien fet completament amb el control, s’abolí la moneda i el treball fou voluntari i en benefici de la comunitat. La vida s’organitzà en tres aspectes: militar, amb la formació de milícies voluntàries, econòmic, amb la formació d’un Comitè revolucionari, encarregat de gestionar la producció i el consum, i administratiu i polític, amb les eleccions d’una comuna que es reuniria en els diferents ajuntaments. Els aliments –obtinguts mitjançant la requisa dels productes dels economats pertanyents a les patronals o empreses– eren repartits entre la població de forma gratuïta, mitjançant vals que distribuïa el Comitè revolucionari.
El dia 21 de gener, tres dies després d’iniciar-se l’aixecament, es celebrà un intens debat a les Corts per tractar l’assumpte. El govern de coalició liderat per Azaña va falsificar la realitat per tal de convèncer el Congrés i l’opinió pública que calia actuar amb mà dura contra els insurrectes, a la vegada que desprestigiava la revolta i justificava i legalitzava la repressió. En el seu enèrgic discurs, Azaña negà que les causes de l’aixecament es trobessin en l’incompliment dels convenis laborals per part de les patronals. També afirmà que el que realment s’estava produint era un cop d’estat premeditat i organitzat que tenia com a objectiu acabar amb la República. El govern, doncs, va utilitzar la mentida com un mitjà per reforçar la seva capacitat d’acció, fet que resultà efectiu quan la immensa majoria del Congrés votà a favor d’una moció de confiança, donant així suport al govern en la repressió del moviment.
La resposta no es va fer esperar. El mateix dia 21 el govern començà a concentrar un gran nombre de forces a Manresa, punt des d’on es van dirigir als altres nuclis revoltats. En veure l’exagerat nombre de forces de l’odre, el sentit comú va fer que els revoltats deposessin les armes sense oposar resistència ni disparar cap tret. El dia 22 la situació ja s’havia restablert a tot l’Alt Llobregat menys a Fígols, on els miners no serien arrestats fins el dia 24, moment en què acabaria definitivament el somni llibertari dels insurrectes. Tot i que l’acció de sufocar la revolta no va ser sagnant, la repressió posterior seria extremadament dura i arbitrària.
La revolta no havia estat planejada inicialment per la CNT, però, un cop iniciada, l’organització anarcosindicalista animà els revoltats a resistir mentre feia una crida al proletariat de l’Estat perquè secundessin la vaga revolucionaria. Tot i així, la divisió interna de la CNT va provocar que aquest òrgan no actués amb total convicció i unanimitat, i els intents d’estendre la revolució arreu d’Espanya van fracassar. La falta de suport i el caràcter aïllat de la revolta van provocar que aquesta estigués destinada al fracàs.
Dels nombrosos detinguts, molts ni tan sols havien estat implicats en els esdeveniments. La represàlia que van rebre va ser diversa, però contundent: desnonaments, acomiadaments, rebaixes de salaris, empresonaments i fins i tot deportacions cap a les Canàries i el Sàhara espanyol. Una altra mesura que va prendre el govern va ser el tancament de tots els centres de sindicats de la comarca, així com el tancament temporal de nombrosa premsa anarquista per tal d’eliminar les dures crítiques que es feien envers l’actuació del govern.
La contundent actuació del govern –que fins i tot negà els veritables orígens de l’aixecament per justificar la seva ràpida repressió– va accentuar encara més el desencís de gran part de la classe treballadora envers la República. També va incrementar la radicalització de les posicions dins de l’anarcosindicalisme, fet que es plasmaria en les insurreccions anarquistes que se seguirien produint. Tots aquests esdeveniments provocarien un progressiu desgast del govern d’Azaña, i portarien finalment les forces de centredreta a guanyar les eleccions de 1933. S’obria així un nou bienni –conegut com a Bienni Negre per les forces d’esquerra– en el qual es paralitzarien moltes de les reformes iniciades durant el bienni reformista.
