Tal dia com avui, però de l’any 1911, el Porfiriat arribava a la seva fi, deixava enrere més de 30 anys de govern del General José de la Cruz Porfirio Díaz Mori (Oaxaca de Juárez, Oaxaca, 15 de setembre de 1830 – París, França, 2 de juliol de 1915), popularment conegut com a Porfirio Diaz.
En aquesta data, a les onze del matí, la Cambra de Diputats mexicana va aprovar la renúncia del president per unanimitat sota les pressions de més d’un centenar de milers de persones que es manifestaven al carrer. Porfirio, que durant els dies previs es trobava al llit degut a una malaltia crònica i també per l’esgotament anímic per les derrotes en el marc polític i militar en plena Revolució Mexicana (1910-1920), va decidir abandonar el país i anar a l’exili.
Aquest exili seria, per l’expresident, com unes “vacances eternes de jubilació” donat que va instaurar la seva residència a París però va recórrer gran part d’Europa i del nord d’Àfrica, convidat també per dirigents de les diferents potències. Mentre, Mèxic es trobava incert en la revolució. Una dada curiosa és que, a la seva arribada a la Península Ibèrica -concretament a La Coruña- quan venia de Veracruz, va ser increpat per comunistes amb crits d’assassí i genocida, una actitud bel·ligerant que no trobaria gaires vegades més en el seu “Mediterranean Tour”, i això que va estar a França coincidint amb combatents de les Guerres d’intervenció francesa a Mèxic.
Per entendre millor el que va significar el dictador i les seves polítiques, hem de veure el context en el que es trobava Mèxic, caracteritzat per una creixent inestabilitat política i social. Sota condicions adverses, el país llatinoamericà patí un endarreriment econòmic, que impossibilitava un creixement econòmic sostingut i capaç de superar l’estructura socioeconòmica tradicional. A més, les intervencions estrangeres eren cada cop més significants, creant una veritable dependència econòmica de Mèxic respecte les potències occidentals i els Estats Units.
El General Porfirio Díaz, com havien fet altres governants de Mèxic, arribà a la Presidència a través d’un moviment armat, l’any 1876 a la revolta de Tuxtepec. Un cop assentat al poder, es va basar en conservar sense afectació els latifundis semifeudals i impulsar la seva transformació capitalista amb el suport de l’Estat. Podem dir que el govern porfirista va aplicar una política econòmica definida, i impulsà un desenvolupament capitalista privilegiant per tots els mitjans les inversions estrangeres i defensant les grans hisendes perquè es convertissin en latifundis capitalistes.
Tal com defensa Michel Gutelman, “la política agrária del porfiriato apuntaba hacia un objetivo claramente definido: crear en México las condiciones sociales, y también “técnicas”, necesarias para el desarrollo capitalista, obligando a los latifundios a convertirse en explotaciones capitalistas y al campesinado a transformarse en semiproletariado o proletariado desarraigado, la brutalidad de este proceso y las contradicciones políticas y sociales que originó en el campo llegaron a provocar la explosión revolucionaria”.
Va ser principalment contra la política econòmica del porfiriat -i les enormes contradiccions socials que produïa- que s’organitzà l’oposició. Aquesta oposició englobava per una banda la burgesia, que sota Francisco Madero reivindicava mesures liberals. Per altra banda el camperolat, que li havia tocat viure les pitjors condicions, també s’organitzaren contra el règim, amb demandes molt més transformadores i revolucionàries i sota figures carismàtiques com Pancho Villa o Emiliano Zapata. La unitat d’aquestes dues forces va fer caure, finalment, Porfirio Díaz. La Revolució Mexicana no acabaria aquí però, ja que la divisió entre liberals i socialistes va fer prosseguir la lluita a Mèxic.
