Darrere l’assassinat de Thomas Sankara: una aproximació a la revolució de Burkina Faso

Avui fa trenta-tres anys de l’assassinat del president revolucionari burkinès, Thomas Sankara. El 15 d’octubre de 1987 “el Capità”  va ser víctima d’un cop d’estat encapçalat pel seu millor amic i camarada Blaise Compaoré. Tenia trenta-vuit anys. Es creu que darrere el complot criminal també hi estaven implicats diversos agents internacionals. L’assassinat del líder Tom Sank presenta una de les majors incògnites de la història recent de l’Àfrica. Són moltes les teories, hipòtesis i suposicions que s’han fet entorn qui va matar l’estimat President del Faso. Si bé sí que se sap quines persones van disparar per posar fi a la vida de Thomas Sankara – i 12 membres més del govern- encara no s’ha resolt el veritable l’enigma: Qui va donar l’ordre? Qui hi havia al darrere d’aquest complot? Quins van ser els motius per eliminar el dirigent burkinès?

Entre 1983 i 1987, Thomas Sankara (1949-1987), juntament amb el Consell Nacional de la Revolució (CNR), va impulsar un seguit de mesures per treure al seu país de la misèria en què es veia sotmès després de seixanta-quatre anys d’ocupació colonial. El carismàtic dirigent va ser -i encara avui en dia és- un exemple per tots els burkinesos que somiaven amb un món més just i, ràpidament, va esdevenir un referent de la lluita socialista i panafricanista^[1]El panafricanisme és un moviment polític, filosòfic i social, que promou l’agermanament africà, la defensa dels drets de les persones africanes i la unitat de l’Àfrica sota un … Continue reading a escala mundial.

D’origen humil i catòlic, Thomas va ingressar a l’escola militar de Kadiogo amb setze anys per tal de poder rebre una educació superior. Al llarg dels anys va adquirir una sòlida formació marxista i anticolonialista que van fer créixer dins seu el descontentament vers el govern imperialista de França. En la ràbia que sentia cap a la metròpoli, els empresaris, els terratinents i polítics locals col·laboracionistes, va trobar la complicitat d’altres oficials subalterns, entre ells Blaise Compaoré, amb qui va fundar l’organització secreta “Regroupement des Officiers Communistes” (ROC).

La seva trajectòria militar el va portar a assumir un càrrec governamental, però els seus discursos desafiants i les seves accions-protesta li van costar anar a presó dues vegades en poc més d’un any (1982-83). Tot i això, no van impedir que el 4 d’agost de 1983 liderés una revolta militar per acabar amb el règim corrupte d’Ouedraogo i posar en marxa la Revolució per tornar al país la verdadera independència. Thomas Sankara va esdevenir el president del nou CNR i va inaugurar un període revolucionari que portaria la millora de la vida dels treballadors, camperols, les dones i els joves del país. No obstant això, les seves fermes conviccions socialistes i el seu programa ambiciós van provocar una forta oposició dels líders petits-burgesos tradicionals, així com el recel de França.

L’assassinat de Sankara va ser un cop esfereïdor per tota la societat, tot i que la població ja sabia que Compaoré estava al darrere i ho tenia planejat des de feia temps. Segons sembla, Sankara era massa revolucionari. En arribar al poder, Blaise Compaoré va justificar l’assassinat del seu camarada dient que s’estava desviant dels principis de la revolució i ara tocava impulsar un període de “rectificació.” I així ho va fer: Compaoré va revertir totes les polítiques socials fetes, va reprimir qualsevol intent de resistència i es va posar al servei de la Françafrique^[2]Concepte que denomina la relació entre França i les seves antigues colònies africanes. El terme va ser creat el 1955 per Félix Houphouët-Boigny, president de Costa d’Ivori, per fer … Continue reading durant més de vint-i-set anys. El nou president es va instal·lar al tron fins al 2014, quan les idees de Sankara van recobrar força entre les noves generacions i van sortir al carrer per oposar-se a la seva reelecció. El mateix any, després de diverses mobilitzacions, Compaoré es va exiliar a Costa d’Ivori.

L’etern procés judicial

La presidència de Blaise Compaoré ha estat, sense dubte, un impediment per avançar sobre el cas Sankara. En un inici, el cas va ser portat a jutges del Tribunal Superior de Burkina Faso, però aquest es va desmarcar de la investigació i simplement va proposar una indemnització a la família. No la van acceptar. Ni tan sols havien rectificat el certificat de defunció “per mort natural”. Davant la negativa de la justícia burkinesa, es va crear un òrgan internacional, el Comitè Internacional de Justícia per a Sankara que va presentar el cas al Comitè de Drets Humans de l’ONU l’any 2006, però el van tancar dos anys després sense haver començat cap investigació. Més endavant, el 2015, el nou govern de transició burkinès, pressionat per milers de joves que es reivindicaven Sankaristes, va autoritzar la justícia a fer-se càrrec del procés per començar a tancar files sobre l’assassinat del Capità.

Avui dia encara no s’ha fet justícia per l’assassinat del líder, però la seva gent no desisteix. El procés judicial engegat per la família el 1997 ha topat amb diferents impediments al llarg dels anys fins a l’actualitat, però sembla que s’acosta el dia de jutjar-ne els culpables.Després de quatre anys d’inactivitat, el gener d’aquest 2020 s’ha reobert la investigació del cas i les autoritats judicials de Burkina han rebut documents desclassificats per França.

Tanmateix, arran el destronament i exili de l’expresident, sembla que nous testimonis han anat perdent la por a parlar, però cal que parli l’home que ho sap tot: Blaise Comparoé. Sobre ell ja pesa una demanda d’extradició i detenció internacional emesa per un jutge de Burkina Faso.

El projecte revolucionari de Sankara

Per entendre la devoció que desperta Thomas Sankara, cal tenir present totes les polítiques i campanyes que va dur a terme: va combatre la gana, l’analfabetisme i algunes malalties, així com va plantar cara a la imposició imperialista, la corrupció i l’opressió de la dona. La petjada del colonialisme no era fàcil d’esborrar, però en només quatre anys, la revolució va fer miracles.

Quan Sankara va arribar al poder, el país de Burkina Faso -l’antiga colònia d’Alto Volta (1919-1983)- es trobava devastat. Denunciava que França es va veure obligada a atorgar la sobirania nacional i territorial per mantenir els seus interessos i, per això, el 1960 va declarar la independència de l’Alto Volta. Una reforma democràtica que pels revolucionaris no va ser més que un simple canvi en les seves formes de dominació i explotació. L’any 1983, després de vint-i-tres anys de suposada independència, Burkina Faso seguia sent un dels països més pobres del món amb una taxa d’analfabetisme del 92%, una pagesia que es moria de gana i 1 metge per a cada 48.000 habitants.

La primera reforma que va dur a terme el CNR va ser el canvi de nom del país, la creació d’una nova bandera i un nou himne, un avenç simbòlic respecte el colonialisme. Alto Volta passaria a dir-se Burkina Faso, que en les dues llengües més parlades del país vol dir “Terra d’homes íntegres”. En segon lloc, va acabar amb els luxes de la classe dirigent i va substituir les limusines oficials de l’Estat per Renault 5, el cotxe més barat del mercat. Va crear noves estructures de poder per trencar amb l’antiga administració colonial i va fer partícip a tot el poble amb la creació dels Comitès de Defensa de la Revolució (CDR), inspirat en l’exemple de Cuba.

Sankara va defensar els drets de les dones de manera persistent, entenent que sense l’emancipació real d’elles, la revolució mai triomfaria. Per això mateix, va incorporar dones en els alts càrrecs del govern, va denunciar la mutilació genital femenina i va aplicar un nou codi de família que les situava en un mateix pla d’igualtat de condicions vers els homes.

 “La revolució i l’alliberament de les dones van juntes. Parlar de l’emancipació de la dona no és un acte de caritat o un rampell d’humanisme. És un requisit fonamental per al triomf de la revolució. Les dones sostenen l’altra meitat del cel.”

Sankara, en el seu Discurs d’Orientació Política. 2 d’octubre de 1983

El nou president va impulsar una campanya de vacunació que va culminar amb dos milions i mig de nens vacunats en quinze dies contra la pòlio i el xarampió; va combatre la desertificació que patia el seu territori a causa de l’avenç del Sàhara engegant la campanya “Un poblat, un bosquet” i plantant milions d’arbres; va suprimir els preus dels lloguers dels habitatges durant un any, implicant a tothom en tasques de rehabilitació i construcció d’habitatges; va fomentar l’escolarització dels nens i nenes, augmentant la taxa del 6% al 22%: va nacionalitzar els camps del país i els va repartir entre els camperols afirmant que “la terra és de qui la cultiva”; i un llarg etcètera de propostes que van fer de Burkina Faso un país més digne de viure-hi.  

El “Capità” era una persona carismàtica, humil i atenta: tenia l’obsessió d’estar en contacte amb el poble, de passejar-se pels carrers i preguntar a la gent. Volia assegurar-se que la feina que feia des del govern revolucionari realment millorava la vida del seu poble. Era una figura admirada per molts sectors de la població burkinesa, però sobretot pels joves. Sankara, també anomenat “el Che africà”, encarnava la il·lusió, la saviesa i la força necessària per tirar el país endavant. El seu projecte revolucionari ràpidament va calar entre les masses, la gent més desfavorida i cansada de viure, o més ben dit sobreviure, en unes condicions nefastes. Va despertar les esperances de tota una generació juvenil que es va alçar i es va posar al costat del CNR al crit de “Patria o mort. Vencerem!”.

La seva fama va traspassar les fronteres de Burkina Faso i la seva creixent popularitat va esdevenir una amenaça per les forces imperialistes. Sankara era un personatge perillós perquè tenia un gran talent per l’oratòria i els seus adversaris ho sabien. Amb els seus discursos desafiava als poders fàctics i feia trontollar l’statu quo, no només al territori de Burkina Faso, sinó arreu de l’Àfrica i del món.  A cada lloc on anava, començava amb una frase de l’estil:

“Vinc per a portar-los la salutació fraterna d’un país de 274.000 quilòmetres quadrats, que els seus 7 milions de nens, dones i homes refusen continuar morint d’ignorància, de fam i de set, i que encara no arriben a viure de veritat fins i tot després d’un quart de segle d’existència com a estat sobirà amb un escó en l’ONU”.

Sankara, en la 39a sessió de l’Assemblea General de l’ONU a Nova York. 4 d’octubre de 1984.

Com tot comunista, Thomas, apostava fermament per l’internacionalisme perquè considerava que totes les lluites revolucionàries del món s’emmarcaven sota el mateix pretext d’alliberament. S’emmirallava en la Revolució Cubana, la figura del Che Guevara i en els consells de Fidel Castro, amb qui va coincidir més d’una vegada i va teixir bon vincle.

En un context mundial com el seu, enmig d’una Guerra Freda que durava des de feia quasi quaranta anys, tota mostra pública d’afinitat amb el Bloc Soviètic era una amenaça per les potències occidentals. Les seves denúncies contra l’imperialisme i el seu exemple de poder construir una societat africana més lliure i justa, deslligant-se de tots els vincles amb l’antiga metròpoli, molestaven a les elits neocolonials.

Darrere l’assassinat: un complot internacional

L’assassinat de Thomas Sankara, doncs, no responia a un rampell desaferrat del seu millor amic envejós i amb set de poder. Darrere d’aquest cop d’estat s’amagaven uns interessos particulars, principalment de França, Costa d’Ivori, Líbia i la Françafrique.

François Mitterrand governava amb la dreta de Jacques Chirac, que va tornar a anomenar a Jacques Foccart conseller principal sobre afers africans. La seva voluntat era acabar amb Sankara i la seva revolució socialista. Així doncs, havien de captivar a Blaise Compaoré, la mà dreta del Capità, l’únic que coneixia tots els seus costums, per planejar l’atemptat. Es creu que van comptar amb els mercenaris del liberià Charles Taylor i les tècniques secretes de la CIA.

La figura de Félix Houphouët, president de Costa d’Ivori (1960-1993) és clau per entendre el complot contra Thomas. El “Vell Cocodril”, tal com l’anomenava Sankara, tenia una relació molt pròxima amb el general Charles de Gaulle i els seus ministres de relacions exteriors encarregats de governar a l’Àfrica. Aquesta estava basada en un interès politicoeconòmic mutu: França, enmig de les pressions dels EUA i l’URSS, s’assegurava de mantenir el control de les seves colònies africanes, i a canvi, Félix -“l’home de França a l’Àfrica” i anticomunista convençut- es guanyava un lloc de prestigi i poder en l’escena africana. 

El Vell Cocodril va ser l’encarregat de presentar i emparellar a Elodie de la Fressange, filla mestissa del governador francès a l’Àfrica, amb Blaise Compaoré. Elodie pertanyia a l’alta societat, era una dona ambiciosa i amb alt poder de convenciment. De fet, es considera que va influenciar directament al seu marit perquè acabés amb el mandat de Sankara.  

Les primeres pistes sobre qui més estava implicat en el complot no van tardar gaire a arribar. L’endemà de l’atemptat, va aterrar a Burkina un avió que venia de Líbia amb un Alfa Romeo de luxe blindat. Era un regal de Gaddafi al general Compaoré. Gaddafi va invertir molts diners en la revolució de Burkina Faso i en portar a Sankara al poder, però quan va començar a reclamar el preu del seu suport, el Capità va decidir no pagar part del deute desmesurat, deslegitimant així la figura del líder de Líbia. Aquesta imprudència, junt amb moltes altres que situaven a Gaddafi en un segon pla com a revolucionari referent a l’Àfrica, poden ser motiu de participació de Líbia en el complot contra el dirigent burkinès.

Un altre possible agent involucrat és ELF, una empresa petrolífera francesa i privada, encarregada d’explorar nous territoris a la recerca de petroli. La presència de les empreses occidentals era forta arreu del continent africà i Burkina Faso, tot i no brillar per l’abundància en recursos naturals, no es va deslliurar de les urpes del capital europeu. Així i tot, Sankara es va negar a deixar el poc petroli del seu país en mans imperialistes.ELF no podia assumir que Thomas Sankara li tanqués la porta, ja que en realitat no volia el petroli de Burkina (perquè sabia que no n’hi havia) sinó que necessitava un centre d’operacions per distribuir armes.

El deute extern, la condemna a mort

La gota que va fer vessar el got però, va ser el seu discurs sobre el deute extern en una cimera de l’Organització per la Unitat Africana a Etiòpia el juliol de 1987. Va demanar a tots els països africans presents que es neguessin rotundament a pagar-lo.

“No podem reemborsar el deute perquè no tenim que pagar. […] perquè no som responsables del deute […] perquè són els altres els que ens deuen el que les potències més riques no podrien pagar mai: el deute de sang. És la nostra sang la que ha vessat”.

Sankara era conscient del que estava demanant, però era un home provocador i convençut i sabia que si tots els països africans es negaven a pagar, la resta del món no restaria indiferent. Seguidament va pronunciar: “si ho fa només Burkina Faso, us puc assegurar que a la pròxima cimera de l’OUA jo no hi seré”. I així va ser. Quatre mesos després Sankara era esborrat del mapa.

L’assassinat de Thomas Sankara va ser un cop dur pels burkinesos i per tots els africans. Milers de persones arreu del continent -a Ghana, el Congo, a Níger, a Costa de Marfil, a Dakar, etc.- van sortir al carrer per mostrar el rebuig i el dol cap a la mort del Capità. Tanmateix, una setmana abans de la seva mort, Sankara, fent homenatge a Che Guevara, va proclamar que “les idees no moren encara que matin el revolucionari”.

Així doncs, avui en dia, la hipòtesi més estesa sobre l’assassinat de Thomas Sankara és que va ser una víctima d’un complot internacional organitzat per Blaise Compaoré, França, Líbia, Costa d’Ivori, la Françafrique, Charles Taylor i la CIA. Aquests són els agents dels quals es tenen més proves actualment, però no podem descartar la implicació de més dirigents anticomunistes.

És evident que hi ha uns interessos particulars per no desvelar la veritat sobre el cas Sankara, però la justícia avança amb fermesa. Malgrat que sigui tard per poder rendir comptes a qui pertoqui, aquesta vegada, amb la desclassificació d’arxius, ens trobem davant la possibilitat de poder posar punt final a l’enigma de l’assassinat. Fer justícia sobre l’assassinat de Thomas Sankara és fer justícia sobre Àfrica i la seva lluita antiimperialista.