Per citar aquesta publicació

Garcia Solé, Guillem (2022) "L’execució de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti", Ab Origine Magazine, Efemèrides(23 Agost) [en línia].
Tags

L’execució de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti

Imatge de portada: Bartolomeo Vanzetti (esquerra) i Nicola Sacco (dreta) posen emmanillats a la població de Dedham, Massachusetts, l’any 1923. Font: Boston Globe Library, CC BY-NC-ND

El 23 d’agost de 1927, els treballadors italians i militants anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti eren executats mitjançant electrocució a la presó de Charlestown, Massachusetts.

Des de 1920 fins més enllà de l’execució, el cas Sacco i Vanzetti tingué un gran impacte en la societat civil estatunidenca i un notable interès internacional. A continuació, exposarem succintament els personatges, precedents i fets del que, probablement, és un dels exemples més flagrants i icònics de prevaricació contra presos polítics del segle XX.

Nick & Bart

Nicola Sacco (1891) i Bartolomeo Vanzetti (1888) van néixer a Itàlia, de la qual van decidir emigrar als Estats Units l’any 1908. Sacco s’instal·là a Massachusetts i treballà de sabater. L’any 1912, es casà amb Rosina Zambelli (1895) amb la qual tingueren dos fills: Dante (1913) i Ines (1920). D’altra banda, Vanzetti visqué sol i tingué diverses feines de baixa categoria a Nova York, Connecticut i Massachusetts, sent l’última la de peixater.

Un cop al país, tant Nicola com Bartolomeo van ser atrets per idees anarquistes. Ambdós van subscriure’s al diari Cronaca Sovversiva i van convertir-se en seguidors de l’àcrata Luigi Galleani. L’any 1917, els Estats Units entren a la Primera Guerra Mundial al costat del bàndol aliat; també fou quan Sacco i Vanzetti es van conèixer i, com tants altres galleanistes, viatgen fins a Mèxic per tal evitar el reclutament militar.

Amb el final de la Gran Guerra, Nicola i Bartolomeo retornaren a Massachussetts. Ambdós continuaren amb la seva militància anarquista i mantenint relació amb diversos seguidors galleanistes.

Fotografia de Nicola Sacco, Rosina Zambelli i Dante Sacco, 1920≈. Font: Massachusetts Archives, CC BY-NC-ND

Precedents

L’èxit de la Revolució Russa genera una onada de pànic entre les classes dominants estatunidenques. Aquestes reaccionen contra el moviment obrer i s’oposen a l’obertura de la immigració europea, temoroses que aquesta importi els ideals revolucionaris del Vell Continent. S’inicia així la Primera Por Roja.

Aquesta por, però, no era infundada. Les accions armades dels anarquistes anaven en augment als Estats Units. L’any 1919, el fiscal general Alexander Palmer comença una política de persecució d’anarquistes i comunistes mitjançant les Palmers Raids: ràtzies per capturar militants immigrants subversius i deportar-los del país.

Davant d’això, els galleanistes intensifiquen les seves accions. El juny de 1919, coordinen l’explosió simultània de vuit bombes contra diverses autoritats, inclòs el fiscal general Palmer. A conseqüència d’una detonació prematura d’aquest últim artefacte, mor el llibertari Carlo Valdinoci, proper a Sacco i Vanzetti.

El juliol de 1919, Luigi Galleani i els seus col·laboradors més propers són deportats. El 1920, L’FBI captura il·legalment el tipògraf Alfredo Salsedo i a Roberto Elia, acusant-los de ser els responsables de la impressió de la nota trobada a l’explosió contra Palmer l’any anterior. Els retenen durant vuit setmanes i, en estranyes circumstàncies, Salsedo mor després de caure (o ser llançat) des de les dependències policials situades al catorzè pis de Park Row Building, Nova York. Faltaven només dos dies per la detenció de Sacco i Vanzetti.

Sacco (segon per l’esquerra) i Vanzetti (cinquè per l’esquerra) caminen cap a la casa de la cort, 2 d’octubre de 1923. Font: fons Aldino Felicani Sacco-Vanzetti Defense Committee, Boston Public Library, CC BY-NC-ND

Detenció i acusació

Nit del 5 de maig de 1920, Bridgewater, Massachusetts. Sacco i Vanzetti, juntament amb els galleanistes Mario Buda i Riccardo Oriani, anaren a buscar un cotxe al domicili d’un mecànic. Mentre esperaven per recollir-lo, intueixen que es trobaven en una emboscada policial i se separen: Sacco i Vanzetti marxen a peu i després en ferrocarril. Per desgràcia seva, aquest és interceptat per la policia i, en registrar-los, els troben dues pistoles carregades, munició i literatura anarquista.

Nicola i Bart no tenien permís d’armes i són detinguts;  les seves declaracions davant de la policia i la fiscalia presenten falsedats i incoherències evidents. Aquestes es deurien  a la por de ser deportats per la seva condició d’anarquistes. El que no sabien és que a qui buscava detenir la policia era a Buda, per la seva presumpta relació amb dos delictes d’atracament a mà armada.

A la mateixa Bridgewater, el 24 de desembre de 1919 es va cometre un intent d’atracament d’una fàbrica de calçat. Els testimonis afirmaren que els homes que el cometeren eren estrangers, així que la policia no tardà a pensar que podien tractar-se d’anarquistes que pretenien finançar les seves activitats subversives mitjançant el robatori.

El 15 d’abril de 1920 es realitzà amb èxit un atracament a la fàbrica de calçat Slater and Morrill, a la població veïna de South Braintee. Es van robar gairebé 16.000 dòlars i, en el decurs del robatori, foren assassinats el comptable Frederick Parmenter i el guàrdia de seguretat Alessandro Berardelli.

Les evidències recollides mitjançant la investigació, conduïren a la policia fins a diversos anarquistes locals, entre ells Mike Buda. Malauradament, l’arma que duia Vanzetti en el moment de la detenció era una Harrington .38, igual que l’arma desapareguda del guàrdia Berardelli. Alhora, Vanzetti també quadrava amb les descripcions d’un dels homes vistos a l’atracament de Bridgewater.

En conseqüència, i amb les evidències de què disposà la policia i la fiscalia, Vanzetti fou acusat d’intent d’atracament i homicidi de Bridgewater; i tan ell com Sacco, foren acusats de l’atracament i el doble homicidi de South Braintee.

Tot i això, cal fer palès que duran la detenció i encausament, les autoritats van cometre irregularitats que vulneraren els drets fonamentals dels acusats i condicionaren de manera determinant els posteriors judicis. Entre les més importants cal destacar la no informació a Sacco i Vanzetti de les causes de la seva detenció i que les armes i municions confiscades no seguiren la cadena de custòdia jurídicament requerida, podent haver estat posteriorment manipulades de manera accidental o voluntària.

Protesta per la llibertat de Sacco i Vanzetti a Londres, primer de gener de 1921.  Font: anònim, domini públic

Els judicis

El primer judici, dedicat a Bridgewater no fou favorable als interessos de Vanzetti. Primerament, tant el jutge Webster Thayer, pertanyent a la Cort Suprema, com el fiscal de districte Frederick G. Katzmann eren profundament conservadors. El judici orbità entorn les proves circumstancials i la identificació de Vanzetti per part dels testimonis aportats per la fiscalia i la defensa. La valoració d’aquests fou clarament desigual, ja que els testimonis de la defensa majoritàriament eren italians i, com que no parlaven bé l’anglès, s’havien de comunicar mitjançant un intèrpret. Finalment, el jurat considerà Vanzetti culpable i el jutge Thayer el sentencià a la pena màxima: entre 12 i 15 anys de presó.

El mateix 1920, l’anarquista Aldino Felicani, juntament amb altres familiars i amistats dels acusats, fundaren el Sacco-Vanzetti Defense Committee. Aquest s’encarregà de la recollida de fons per costejar els advocats defensors i les despeses derivades, contractant a Fred H. Moore, advocat socialista cèlebre per la defensa d’obrers d’arreu del país.

El segon judici començà el 31 de maig de 1921. De nou, Katzmann i Thayer ocuparen les mateixes posicions. Sacco i Vanzetti declararen no haver estat als llocs dels fets: el primer afirmà anar al consolat italià per tal d’aconseguir un visat i, el segon, que es trobava treballant. Tal com passà al primer judici, els testimonis de la defensa foren tractats amb escepticisme pel jurat a causa dels seus orígens.

La fiscalia, per la seva banda, intentà relacionar les armes i municions de Sacco i Vanzetti amb l’atracament i homicidis, però els pèrits en balística tenien opinions contrariades. Els testimonis aportats presentaren incoherències entre les seves declaracions inicials i finals, però la fiscalia, lluny d’assenyalar-les, tractar de consolidar les versions que li eren favorables.

Allò que va permetre l’enlairament mediàtic del cas fou els constants intents de politització d’aquest per part de la fiscalia. Katzmann se centrà a destacar la condició anarquista dels acusats i la seva manca de patriotisme, exemplificada en la seva fugida a Mèxic per tal d’evitar participar en la Primera Guerra Mundial. Davant d’això, Moore reorientà l’estratègia de la defensa a un vessant més polític, interrogant els acusats sobre el seu pensament polític. Aquesta politització acabà internacionalitzant  el seguiment del cas.

Finalment, el 14 de juliol de 1921, el jurat determinà per unanimitat que Sacco i Vanzetti eren culpables del robatori i d’assassinat en primer grau. Un cop es firmés sentència, aquesta equivalia a la pena de mort a la cadira elèctrica.

Manifestació en favor de Sacco i Vanzetti, Boston, primer de març de 1925. Font: fons Aldino Felicani Sacco-Vanzetti Defense Committee, Boston Public Library, CC BY-NC-ND

Apel·lació i execució

Entre 1921 i 1926, s’inicià un període de gairebé 6 anys d’apel·lacions de la defensa per tal d’evitar l’execució. La defensa recollí multitud d’evidències que justificaven la realització d’un nou judici: des d’una declaració jurada del cap de policia estatal on afirmava que les bales mortals no van ser disparades per les armes dels acusats, fins a la confessió de Celestino F. Madeiros, que afirmà que Sacco i Vanzetti no eren presents a l’atracament de South Braintree i que participà en el mateix (amb la Morelli gang, posteriorment identificada).

Tot i les apel·lacions, el Tribunal Judicial Suprem va denegar-les totes i cadascuna i, el 9 d’abril de 1927, el jutge Thayer sentencià definitivament a mort a Sacco i Vanzetti. L’últim recurs que els quedava fou una petició de clemència al governador de l’estat Fuller. Davant de la pressió popular i d’intel·lectuals, Fuller creà una comissió independent que tres personalitats il·lustres que, el 6 d’agost de 1927, considerà just el procediment judicial i culpables als acusats.

Esgotada qualsevol esperança, arribà la fatídica matinada del 23 d’agost de 1927. Finalment, Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti són executats a la cadira elèctrica de la presó de Charlestown, Massachusetts.

Rosina Zambelli (esquerra) i Luigia Vanzetti (dreta), germana de Bart, arriben de Charlestown després de visitar per últim cop a Sacco i Vanzetti, agost de 1927. Font: fons Aldino Felicani Sacco-Vanzetti Defense Committee, Boston Public Library, CC BY-NC-ND

En conèixer-se l’execució es produïren greus avalots arreu del món. Moltes de les grans capitals europees, tals com Londres, París o Berlin cremaren per la tragèdia; però també es registraren avalots a la Ciutat de Mèxic, Buenos Aires, Ciutat del Cap i Tokio, entre d’altres. L’execució d’un sabater i d’un peixater que es creien insignificants van unir de cop la ràbia i el plor del proletariat.

El 28 d’agost, a Boston, se celebrà una processó fúnebre que aplegà milers de persones, així com centenars de milers d’espectadors. Tot i diversos enfrontaments amb la policia, la processió arribà al cementiri de Forest Hills on els cossos dels llibertaris van ser incinerats. Les seves cendres van retornar a Itàlia, als pobles on van néixer.

Processó fúnebre de Sacco i Vanzetti a Scollay Square, Boston, 28 d’agost de 1927. Font: fons Aldino Felicani Sacco-Vanzetti Defense Committee, Boston Public Library, CC BY-NC-ND

Llegat

Durant les dècades següents, es continuà investigant el cas arran d’una percepció social majoritàriament negativa. Durant la dècada dels trenta, aquesta motivà de gran manera la promulgació d’una nova llei que revisava el procés jurídic i les apel·lacions en casos d’homicidi en primer grau.

Alhora, el cas Sacco i Vanzetti ha influït a multitud d’artistes al llarg dels anys. Escriptors, músics, pintors, dramaturgs i cineastes han plasmat la seva visió del cas, destacant entre aquests el memorable film Sacco e Vanzetti (1971), dirigida per Giuliano Montaldo i amb la música d’Ennio Morricone.

El 23 d’agost de l’any 1977, durant el cinquantè aniversari de l’execució, el llavors governador de Massachusetts Michael Dukakis va emetre una declaració on afirmà que Sacco i Vanzetti no van rebre un judici just i instava a eliminar qualsevol injúria dels seus noms.

Tot i això, Dukakis tampoc n’afirmà la seva innocència. El que és segur, és que l’execució de Sacco i Vanzetti manté un lloc privilegiat en la memòria estatunidenca, del moviment llibertari internacional i d’aquells conjurats contra la injustícia.

Quadre sobre fusta del pintor belga Wilchar (Willem Pauwels) titulat «Ils ont luttés ! Sacco et Vanzetti. Ils les ont tués !» (Van lluitar! Sacco i Vanzetti. Els van matar!), 1997. Font: © Koninklijk Instituut voor het Kunstpatrimonium, CC BY-NC-SA 3.0

 

  • (St. Esteve de Palautordera, 1993). Graduat en Arqueologia (UAB) amb menció en Hª medieval, Màster en Formació del Professorat (UdG), Màster en Arxivística i Gestió de Documents (ESAGED-UAB) i Postgrau en Implantació de Projectes de Gestió de Documents Electrònics (EDRMS) (UOC). Actualment és tècnic auxiliar d'arxiu al Gran Teatre del Liceu.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Per citar aquesta pubicació

Garcia Solé, Guillem (2022) "L’execució de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti", Ab Origine Magazine, Efemèrides(23 Agost) [en línia].
Popular

Relacionat