El fenomen de la bruixeria és conegut per la seva incidència durant els segles moderns, quan va tenir lloc la cacera generalitzada de bruixes. Tot i això, va ser en època medieval quan se’n van començar a gestar les bases. Ja des del s. XIII trobem autoritats eclesiàstiques com Tomàs d’Aquino o el Papa Joan XXII, que tendeixen a radicalitzar els seus discursos, relacionant les pràctiques màgiques amb l’heretgia, la nigromància i el pacte amb el dimoni.
A la Catalunya medieval, diverses dones duien a terme pràctiques medicinals. A través del reconeixement de les malalties administraven remeis que, donada la mancança acadèmica d’aquestes dones, podien ser o no propicis per la curació del malalt. Amb el pas del temps, aquestes pràctiques es rodejaran de certs elements màgics (amulets, encanteris, sortilegis o endevinacions) que s’emmarcaran dins el concepte de màgia popular. La radicalització de les postures eclesiàstiques va ser una realitat a Catalunya, i amb l’aparició de dissertacions com les dels autors esmentats, la inquisició va rellevar la justícia episcopal, que havia perseguit amb poca severitat, les pràctiques de màgia popular. En aquest context, el cas de Na Gueraula de Codines, de Subirats, esdevé un exemple esclaridor, ja que és un dels primers casos de màgia popular que acaben amb intervenció inquisitorial.
Sabem, per la visita pastoral de 1303 a la parròquia de Lavern (Alt Penedès), que diverses persones acudien a Gueraula buscant consell. En conseqüència, l’any següent la subiratenca compareixerà per primer cop davant una autoritat eclesiàstica, el bisbe de Barcelona, acusada de crims com fer sortilegis i endevinacions. Ella acceptarà els càrrecs, afegint que emprava certes fórmules verbals que incloïen invocacions típicament cristianes – a Déu, als sants, a la Mare de Déu, a la Creu, etc.– per sanar als seus pacients, que tant podien ser persones com animals. Curiosament, el bisbe es referia a aquestes pràctiques com a medicinals.
El mètode de Gueraula, com el de tants altres, incloent-hi metges titulats, es basava en el reconeixement de malalties a través de l’orina i prenent el pols. Depenent del color de l’orina, per exemple, diagnosticava diferents tipus de febre, i aconsellava seguir les seves indicacions, que podien ser dejunis i abstinència. D’altra banda, en cas de malalties més greus, com un apostema, recomanava anar a metges experts. Els càstigs que va estipular el bisbe van ser: la promesa de no tornar a dur a terme aquestes pràctiques; restar dempeus a l’altar major durant les festes de Nadal, Any Nou i Epifania advertint a la gent que els seus mètodes no funcionaven i que si li demanaven consell serien excomunicats; i finalment, fer penitència a Montserrat quan hagués donat a llum l’infant que esperava.
L’any 1307, Gueraula va anar a Barcelona per reunir-se amb el bisbe de la ciutat. Va certificar el pelegrinatge a Montserrat, però va confessar que havia seguit utilitzant l’orina i el pols per detectar malalties amb la finalitat de donar consell als malalts. Amb tot, havia prescindit dels conjurs, les endevinacions i els sortilegis. El bisbe, veient que havia abandonat els crims de sortilegi i endevinació, es va interessar pels seus mètodes de detecció patològica, que la sortílega havia après, 30 anys enrere, d’un metge estranger. Finalment, se li va permetre de seguir diagnosticant malalties, però se li prohibia administrar medicaments i dur a terme accions màgiques.
És entre els anys que van de 1307 fins a la següent menció a Gueraula, el 1328, quan tenen lloc els tractats de la cort de Joan XXII, que donen lloc a l’enduriment de la justícia. Així, l’any 1328, la nostra protagonista és denunciada per haver practicat endevinacions i sortilegis. Aquest cop la pena és la presó amb una fiança de 15 sous. Dos anys més tard, un oficial del bisbat de Barcelona va informar l’inquisidor Felip Alfons que Gueraula i una altra dona de la comarca, realitzaven pràctiques molt properes a l’heretgia, crim que havia de ser jutjat per la Inquisició. Aquesta vegada la pensa va consistir en el pagament d’una multa per cada vegada que reincidís en l’ús de pràctiques màgiques o l’administració de medicaments. El seu fill, probablement el mateix a qui ens hem referit anteriorment i pel qual va haver d’endarrerir el seu pelegrinatge a Montserrat, apareix com a fiador.
El cas de Gueraula és doncs, un clar exemple del canvi de mentalitat que es va donar a la Catalunya dels segles XIV i XV, quan pràctiques medicinals basades en l’empirisme, al marge dels nuclis acadèmics que emergien, es van començar a relacionar amb l’heretgia, que era competència de la Inquisició.
