La Companyia de Jesús: la seva expulsió dels territoris espanyols

La Companyia de Jesús va néixer entre 1538 i 1541 en un convuls context religiós. El progressiu avenç del protestantisme, l’inici del moviment de l’observança i moviments com l’erasmisme varen fer que les autoritats catòliques europees consideressin la necessitat de convocar un Concili general que arribaria en 1545 amb el Concili de Trento. Sorgida com un dels instruments de la Contrareforma dins de la lluita de l’Església catòlica contra la reforma protestant, la Companyia de Jesús va ser fundada per Ignacio López de Loyola (1491-1556), home amb una intensa activitat militar i cortesana que a principis del segle XVI comença a apropar-se a la mística més intel·lectual.

La Companyia de Jesús, doncs, es va posar al servei del Papa com un orde religiós dedicat a l’apostolat amb els vots d’obediència, pobresa i castedat. Encara que va ser fundada l’any 1534, va ser el 1538 quan el papa Pau III la va aprovar a través de la butlla Regimini militantes ecclesias. La Companyia va destacar entre la resta d’ordes religiosos en ser dotada d’un caràcter renaixentista, caracteritzada per l’obediència absoluta al Papa, una adaptabilitat del sentit monàstic a la necessitat d’un canvi constant i l’exigència entre els seus membres d’un mínim nivell cultural.

Des dels seus inicis, la Companyia va estar en constant oposició amb els països i monarques catòlics d’Europa a causa del seu suport i fidelitat al Papat i a les reformes eclesiàstiques que varen dur a terme. La consolidació dels jesuïtes al llarg del segle XVII i XVIII per Europa, Espanya i els territoris d’ultramar va comportar un creixement influència cultural i intel·lectual, així com econòmica, que va comportar un sentiment d’amenaça per a la monarquia a causa del poder econòmic que es derivà, especialment sobre algunes reduccions i poblats d’Amèrica. Aquesta situació va culminar, el 1767, amb l’expulsió dels jesuïtes d’Espanya i els seus territoris d’ultramar.

El Motí de Squillace, causa de l’expulsió dels jesuïtes?

La tarda del 23 de març del 1766 va esclatar a Madrid el que es coneixerà com el Motí de Squillace. La causa aparent de l’aixecament dels súbdits contra el rei fou l’aprovació d’un decret, per part del Marqués de Squillace, on es prohibia l’ús de barret d’ala ample i capa per evitar que es poguessin amagar armes i productes de contraban. Tot i així, la historiografia considera aquest un punt més del malestar que feia anys que sorgia entre el poble per les constants sequeres, inflació i pujada desmesurada d’aliments bàsics com el pa. El preu d’aquest aliment s’havia duplicat en qüestió de pocs anys, fet que suposava un problema si considerem que l’ingrés mitjà era menys de la meitat d’aquest preu.

Encara que el malestar social s’evidenciava a conseqüència de l’arribada d’un ministre estranger i les seves inquisitives normes, i una pujada del preu dels aliments que agreujava la situació econòmica del poble, el motí es va atribuir – a posteriori – a aquell grup que començava a suposar un problema per al monarca: els jesuïtes. Acusats com a instigadors del motí, Carles III (1716-1788) va veure l’oportunitat d’expulsar dels seus territoris a aquells que considerava els que trencaven la tranquil·litat i la subordinació del poble com a mena de conspiració contra la monarquia. Aquesta expulsió no era un fenomen aïllat, sinó que el rei Carles era conscient que aquest era un fenomen comú a l’Europa de la Il·lustració i comptava amb l’èxit dels moviments dels monarques portuguès i francès que havien expulsat dels seus regnes als jesuïtes el 1759 i 1764, respectivament.

La Companyia de Jesús va ser expulsada d’Espanya entre la nit del 31 de març i el matí del 2 d’abril, en el que els historiadors consideren una pràctica dràstica i eficaç a causa del factor sorpresa que va suposar. L’expulsió, dictaminada pel ministre d’Hisenda Pedro Rodríguez de Campomanes (1723-1802) el 29 de gener de 1767 a través d’un decret d’expulsió, va quedar en secret per tal d’evitar qualsevol protesta entre els simpatitzants de la Companyia, especialment entre l’estament nobiliari. És per això que els comissaris van actuar de manera ordenada per reunir als jesuïtes a les diferents sales capitulars i comunicar el decret pel qual havien d’abandonar els territoris de la monarquia hispànica.

Encara que el decret d’expulsió era poc precís i no especificava amb claredat els motius pels quals els jesuïtes eren expulsats del territori pertanyent a la monarquia hispànica, aquest al·legava que els jesuïtes havien pertorbat l’ordre públic, per la qual cosa alguns d’ells varen ser condemnats i considerats enemics polítics. Una de les conseqüències directes de l’aplicació del decret va ser que els béns i temporalitats pertanyents als jesuïtes van passar a mans de l’Estat, molts d’aquests van ser donats a parròquies, fundacions de seminaris conciliars i la creació de cases de misericòrdia.

Els comissaris, previ avís del monarca al Papa informant que serien exiliats als Estats Pontificis, es van encarregar de traslladar a l’exili als jesuïtes a través de diferents comitives, restant a la península només els procuradors de les cases de la Companyia per tal de finalitzar els inventaris davant dels agents fiscals abans de partir, com la resta, a l’exili. Encara que els jesuïtes partien d’una obediència absoluta al Papat, i tenint en compte que el monarca va informar el Papa que els jesuïtes serien exiliats als Estats Pontificis, el Papa va deixar clar que no rebria a aquests en els seus territoris. Aquesta negativa va fer que canviés la planificació desembarcant, després de negociacions i disputes, als diferents presidis de Còrsega entre juliol i setembre de 1767.

Només un any després, foren expulsats pels francesos i el Papa es va veure obligat a acollir-los a Itàlia. Els posteriors anys de tranquil·litat que va viure la Companyia a diferents regions d’Itàlia es va trencar amb l’arribada del Papa Clement XIV (1705-1774), qui es considerà contrari als jesuïtes i signà l’extinció canònica de la Companyia de Jesús el 1773.

El regalisme: punt d’inflexió en l’expulsió dels jesuïtes

A través de la doctrina política del regalisme,^[1]Política religiosa exercida entre els segles XVII i XVIII a través de la qual els sobirans europeus podien exercir un control sobre les accions de l’Església, reclamant com a regalies de la … Continue reading Carles III va poder intervenir i organitzar les rendes de les esglésies nacionals. Amb la política del regalisme, el rei podia justificar i portar a terme regalies on el monarca podia exercir el seu poder sobre qüestions religioses, exercint un poder de l’Estat contra l’Església. D’aquesta manera, Carles III podia exercir els seus drets de monarca dins d’assumptes eclesiàstics a expenses del Papa, exercint una vigilància estricta sobre les activitats de l’Església dins dels seus territoris peninsulars o d’ultramar. Amb aquesta política, l’expulsió dels jesuïtes es transformava en un incentiu econòmic al tenir present la desamortització dels béns eclesiàstics pertanyents a la Companyia, uns béns que ara quedaven en mans de l’Estat per poder administrar-los segons les seves necessitats i beneficis.

El cas de l’expulsió a les Índies:

La Companyia de Jesús va arribar a les Índies al llarg dels anys setanta del segle XVI, situant-se a les principals ciutats. Els membres de la Companyia, preparats intel·lectualment, varen vincular-se amb les elits per crear una influència entre les capes més altes de les elits colonials i creant escoles i universitat per participar de l’educació superior.

L’evolució de la Companyia als territoris colonials està directament relacionat amb l’evolució de les relacions entre la Corona i el Papat, en ser els jesuïtes fidels en obediència als mandats de Roma. El seu objectiu principal era crear a Amèrica una societat amb els beneficis i qualitats de la societat cristiana europea, però sense els vicis i mals que la podien caracteritzar.

La situació a les Índies feu que la dinàmica d’actuació, duta a terme a través de missions, fou molt eficaç des d’un primer moment, posseint els jesuïtes béns immobles, estances, esclaus i universitats, fent de les missions una gestió eficient de grans poblats i reduccions que eren, al seu torn, econòmicament productius. Els jesuïtes varen evangelitzar als indígenes, aprenent la llengua nativa i respectant alguns dels costums – matisant que només ho eren aquelles que podia acceptar la moral cristiana. Aquesta gran influència va fer que la Corona els considerés especuladors teixint, amb el temps, temors i tensions entre el funcionariat reial.

Al llarg del segle XVI, la consolidació dels drets patronals porta a la proclamació del pase regio, que el 1538 establia que qualsevol comunicat o edicte papal que fes referència als territoris eclesiàstics de les Índies havien de passar, prèviament, la censura de la Corona espanyola. A partir d’això, l’església indiana comença a consolidar-se com una església independent de Roma, propiciant que la Corona ampliï els marges de control sobre l’església per evitar, així, que Roma s’immisceixi el més mínim en com havia d’actuar la corona en aquests territoris. En aquest sentit, els jesuïtes actuaren com agents evangelitzadors dels indígenes, utilitzant la corona com un instrument de la política d’estat. L’arribada del segle XVII comportà l’arribada del pensament vicarial on els monarques començaran a veure’s com a vicaris de Déu a la Terra amb el consegüent posicionament de la Corona a l’altura del Papa de Roma, fet que farà que – encara que des de Roma aquesta doctrina no s’acceptà formalment – el Papat, de facto, acceptés aquesta nova situació.

El punt d’inflexió arribà el 1622 amb la institució de la Propaganda Fide, la qual volia que Roma tingués el control de totes les missions de l’Església catòlica a l’exterior. La reacció de la Corona espanyola fou la prohibició de qualsevol comunicació directa entre les ordres religioses indianes i Roma, és a dir, una incomunicació entre els jesuïtes i el Papat. Les tensions entre monarquia i Església van dinamitar en aquest punt i, conseqüentment, també ho van fer les relacions amb l’ordre religiós dels jesuïtes

L’arribada de l’absolutisme monàrquic va implicar l’adopció de regalies per ordre diví. L’objectiu dels Borbons, doncs, fou trencar qualsevol dependència de Roma, tenint el poder absolut de la política eclesiàstica. En aquest moment és on la contradicció dels jesuïtes es fa insuportable: o els jesuïtes acceptaven el patronato regio o no podien seguir actuant a América. És així com el decret dels jesuïtes de 1767 es fa extensiu a tots els territoris colonials de la monarquia hispànica, a causa del fet que la situació viscuda a la península es veu agreujada per l’obediència a la Corona i la fidelitat al Papat i a la particular situació viscuda a les índies, on l’enfrontament entre els indígenes guaranís de les missions jesuítiques i les forces espanyoles i portugueses s’enfrontaren en una guerra durant dos anys (1754-1756) i, del qual, es varen considerar instigadors els jesuïtes.

L’expulsió i exili de més de 5.000 jesuïtes d’Espanya, Amèrica i Filipines respon a una sèrie d’esdeveniments que varen propiciar el decret final d’expulsió. La prosperitat econòmica i l’organització administrativa i financera dels jesuïtes, molts d’ells reconvertits en comerciants, era causa d’enveja tant en els territoris europeus com en els territoris d’ultramar un fet que, sumat al motí de Squillace suposà un clar antecedent d’aquesta expulsió definitiva dins dels territoris i regnes de la Monarquia Hispànica.

Per saber-ne més:

Mörner, Magnus (1966). Los motivos de la expulsión de los jesuitas del imperio español. Historia mexicana, 16 (1), p. 1-14.

Muñoz, Miguel Luis López-Guadalupe. La expulsión de los jesuitas de España: 250 años de trayectoria historiográfica. e-Legal History Review, 2019, nº 30.