“Recordad la situación de la que hubimos de partir y que puso en marcha las ansias renovadoras del Movimiento: España se moría desintegrada por sus luchas intestinas. La anarquía, estimulada desde el poder, se señoreaba del país progresivamente. El comunismo acechaba su presa (…) El camino para la subversión comunista se ofrecía franco. La organización de las Milicias populares se encontraba al orden del día; la provocación por los partidos en el Poder de alteraciones del orden público buscaba la intervención de las fuerzas de seguridad para explotar la reacción creando el clima favorable para su disolución (…) La supresión de las principales y posibles cabezas de la contrarrevolución estaba decretada. Muy pronto, Calvo Sotelo, jefe de la oposición parlamentaria, había de encabezar el número de las víctimas. Su asesinato, premeditado por las fuerzas de orden público del Gobierno del Frente Popular, señaló el comienzo de la revolución”Així és com Francisco Franco de Bahamonde (1892-1975), el “Caudillo” d’Espanya, el mateix que encapçalà les forces faccioses que s’alçaren contra la Segona República Espanyola (1931-36/39) justificà sempre (amb aquestes o altres paraules) l’aixecament militar contra el règim republicà el 18 de juliol de 1936, amb la conseqüent guerra civil que es produí entre 1936-39. Aquestes paraules, a banda de justificar el poder que exerciria el dictador fins la seva mort, el 1975, també il·lustren a la perfecció la narrativa oficialista en la qual es recolzaren els colpistes i d’on sorgia la legitimitat del règim colpista: el descontrol de les forces revolucionàries per part del govern republicà, les filtracions comunistes, l’anarquia social, la repressió selectiva cap a les dretes, el paramilitarisme de determinades organitzacions d’esquerra, el desgavell econòmic, l’amenaça del separatisme… tot en conjunt justificava que els sectors més “sans” i purs de la societat espanyola (exèrcit i societat civil) es rebel·lessin contra la República i la tombessin per les armes.Tots aquests mals es concretaven en dues grans figures: Manuel Azaña (1880-1940), president de la República i el “Front Popular”, en un principi nomenat “bloc d’esquerres” o “Front d’Esquerres”, a Catalunya. El Front Popular (com se’l va popularitzar ja durant l’època) era una àmplia coalició de forces d’esquerra (des dels republicans de centreesquerra fins al Partit Comunista d’Espanya –PCE–) que guanyà les eleccions de febrer de 1936.En l’imaginari de l’època i l’actual, el Front Popular (a partir d’ara, FP) va ser el múscul poderós de l’esquerra obrera, popular i antifeixista que va aglutinar el sentit democràtic comú de diferents sensibilitats polítiques d’esquerra davant unes dretes espanyoles creixentment intolerants, ‘feixistitzades’ i procolpistes que anaven directament contra els interessos de la classe treballadora. Des de fa alguns anys, amb la perillosa nova onada d’apologia i revisionisme del franquisme duta a terme per autors que intenten donar veracitat científica als mites del Règim franquista, és important de revisar el FP, la seva història i la seva experiència, per allunyar-nos de la narrativa i apologia del franquisme i també perquè les vicissituds de la coalició aportin alguna lliçó i matisos en una època com la nostra, en què l’ús del terme “Front popular” torna a lluir en un context de considerable reivindicació social.La confluència de les forces que conformarien el FP va constituir-se el 15 de gener de 1936 en un pacte entre, com ja hem dit, actors de l’esquerra molt divergents : des del centreesquerra representat per Manuel Azaña i el seu partit Izquierda Republicana (IR) o Unión Republicana (UR) (ambdós més aviat partits de centre), al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), el PCE (estalinista) o l’antiestalinista Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Acció Catalana Republicana (ACR), el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra (PNRE), la Unió Socialista de Catalunya (USC)… inclòs el petit partit anarquista d’Ángel Pestaña (cosa que explica la futura col·laboració de la FAI ja iniciada la guerra civil).Com pot ser que unes esquerres tan diverses i tan mal avingudes com ho havien estat les espanyoles durant el bienni progressista (1931-33) decidissin posar-se sota un mateix sostre polític? És més, com accediren les forces netament revolucionàries a anar en coalició amb unes forces, en el millor dels casos, reformistes i prekeynesianes? I com acceptaren que les darreres portessin tot el pes en el programa i en la seva aplicació? La resposta es desgrana en dues línies: l’internacional i el nacional/intern.L’estiu de 1935, la III Internacional, celebrada a Moscou, va aportar un canvi radical en les maneres de plantejar la política dels partits comunistes. Les directrius donades als diferents partits comunistes prioritzaven ara la formació de fronts polítics amb altres formacions polítiques d’esquerra (incloent les burgeses de caire progressista i reformista) en un intent de fer front al feixisme. Les experiències alemanya i austríaca comportaren un canvi copernicà metodològic del Komintern, que afavorí la creació de Fronts Populars. En la foto, detinguts durant la guerra civil austríacaEfectivament, les dures experiències d’Alemanya i Àustria van fer replanteja a la Komintern la seva estratègia a seguir. La tàctica ‘fratricida’ impulsada per Moscou a Europa, convertint en el principal enemic el “socialfeixisme” dels partits socialdemòcrates alemany i europeu, es va mostrar totalment ineficient i, fins i tot, suïcida. El resultat? Hitler va aconseguir trinxar amb una facilitat insultant el moviment obrer alemany i en menys d’un any aconseguí esborrar el Partit Comunista Alemany (KPD en les seves sigles en alemany), el més important d’Europa occidental. Al mateix temps, a Àustria, després d’una breu guerra civil, les forces d’esquerra foren esclafades i s’instaurà una dictadura conservadora-catòlica encapçalada per Engelbert Dollfuβ. Així doncs, els Fronts Populars no foren un fenomen exclusiu espanyol. Si bé amb característiques pròpies i relacions de força interiors diferents, el ‘frontpopulisme’ aconseguiria el poder a Espanya (febrer de 1936), França (juny de 1936) i Xile (Nadal de 1938). Léon Blum (1872-1950), president del consell de Ministres francès. Integrant del Front Popular Francès, que arribaria al poder poc després que l’espanyolEl FP espanyol es formà també, lògicament, a partir de les experiències i dinàmiques interiors que es desenvoluparen a Espanya durant el govern de les dretes (entre el 18 de novembre de 1933 i el 18 de febrer de 1936), la fortíssima repressió que exerciren al moviment obrer i la forta regressió que suposaren vers els modestos èxits del bienni reformista. Efectivament, la insuficiència de les reformes del primer bienni detectada per les capes treballadores de la societat espanyola i el ‘boicot’ revolucionari de determinats sectors de la classe obrera i l’abstencionisme promocionat per l’anarquisme van donar la victòria a les dretes espanyoles, les quals iniciaren una gestió totalment contrareformista (o, des del seu punt de vista, “contrarevolucionària”) acompanyada d’una forta repressió al moviment obrer. Una possible entrada de tres ministres pertanyents a la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), incloent a José-María Gil Robles (futur ministre de Guerra), propiciaria els Fets d’Octubre de 1934, un intent de vaga general que només tindria repercussions a Astúries i a Catalunya.L’octubre de 1934 és el moment clau de la confluència de les esquerres espanyoles (i emprem el plural amb consciència). És a partir de la dura repressió, sobretot a Astúries i a Catalunya, després dels aixecaments obrers i la ‘insurrecció’ de la Generalitat i la repressió posterior que les esquerres inicien un ampli procés de convergència i col·laboració.Per a entendre-ho, cal capir la magnitud de la repressió i l’ús de la força per part del govern de dretes, que mobilitzà la Legió Africana a Astúries per reprimir l’aixecament. Franco, que portà “de facto” les operacions militars després que Diego Hidalgo (ministre de la Guerra) el nomenés assessor tècnic personal, les planejà i executà com si s’enfrontés a les tribus del Marroc en una guerra d’extermini, convençut del paper del llarg braç de Moscou i del comunisme en aquesta sublevació; justificava, d’aquesta manera, l’ús de l’Exèrcit contra civils i el tracte d’aquests com si fossin un enemic estranger. Malgrat ser l’escenari espiritual i mític del naixement d’Espanya, això no impedí que les tropes mores, dirigides per personatges com el coronel Yagüe, cometessin una veritable carnisseria, emprant la tàctica del terror que usaven al Marroc per paralitzar l’enemic. Astúries, octubre de 1934. L’aixecament miner i la posterior repressió marcaren un dels moments clau de confluència de l’esquerraMentre la premsa de dretes retratava els miners asturians com titelles de la gran conspiració mundial bolxevic i judeomassònica, una de les primeres decisions de Franco va ser bombardejar els barris obrers de les ciutats mineres. Els testimonis de la repressió d’aquells dies gelen la sang. Testimonis com el del general López Ochoa (que seria amenaçat amb una pistola pel mateix Yagüe pel tracte massa “humanitari” que tenia vers els treballadors) donen una idea de la tragèdia i el beneplàcit del govern:“Una noche, los legionarios se llevaron en una camioneta a veintisiete trabajadores, sacados de la cárcel de Sama. Sólo fusilaron a tres o cuatro porque, como resonaban los tiros en la montaña, pensaron que iban a salir guerrilleros de todos aquellos parajes y ellos correrían gran peligro. Entonces procedieron más cruelmente, decapitaron o ahorcaron a los presos, y les cortaron los pies, manos, orejas, lenguas, ¡hasta los órganos genitales! A los pocos días, uno de mis oficiales, hombre de toda confianza, me comunicó que unos legionarios se paseaban luciendo orejas ensartadas en alambres, a manera de collar, que serían las víctimas de Carbayín. Inmediatamente, le mandé que detuviera y fusilase a aquellos legionarios, y él lo hizo así. Éste fue el motivo de mi altercado con Yagüe. (…) También me llegaron las hazañas de los Regulares del tabor de Ceuta: violaciones, asesinatos, saqueos. Mandé fusilar a seis moros. Tuve problemas, el Ministro de la Guerra [Gil Robles] me pidió explicaciones, muy exaltado: <<¿Cómo se atreve usted a mandar fusilar a nadie sin la formación de un Consejo de guerra?>>. Yo le contesté: <<Los he sometido al mismo Consejo al que ellos sometieron a sus víctimas>>.”Malgrat que els Fets d’Octubre a Catalunya no acabaren de manera tan sagnant, la supressió de la Generalitat i l’empresonament del president Lluís Companys (1882-1940) i del seu govern provocaren també la mateixa voluntat d’entesa entre les diferents esquerres catalanes en front del govern radical-cedista. No és estrany, doncs, que davant d’un panorama tal, les diverses esquerres, que ja havien començat a entendre’s poc abans dels Fets d’Octubre (com demostra la formació de l’“Alianza Obrera” entre el PSOE i dirigit per Largo Caballero i el Bloc Obrer i Camperol -BOC- de Joaquim Maurín), reforcessin els seus vincles i voluntat d’entesa per fer front al govern de dretes. En tot aquest procés va ser clau l’aliança que es forjà entre la classe mitjana liberal i la treballadora. La repressió propiciada pel govern, però, tindria conseqüències inesperades. La primera va ser la creació d’una potent xarxa de contactes entre els diferents presos polítics, i, la segona, l’alçament de Manuel Azaña com un símbol de les esquerres i de tots els mals atribuïts a l’“Antiespaña” roja; imatge que sorgí arran dels judicis polítics de principis de 1935 i que féu d’ell un símbol no buscat. Per la seva banda, el govern radical-cedista començava a esquerdar-se. Diferents escàndols financers esquitxaven el govern d’Alejandro Lerroux (1864-1949). Les dificultats econòmiques, el deteriorament de la situació laboral, etc., afectaren de retruc a la CEDA, que també participava en aquests governs. Va ser llavors també quan la nova icona de la dreta espanyola va començar a virar de Gil Robles a José Calvo Sotelo (1893-1936), líder del partit Unión Monárquica, que advocava obertament per un cop d’estat per a proclamar una monarquia autoritària i corporativista; motiu pel qual va començar a pactar (juntament amb altres importants personalitats de la dreta espanyola) amb els feixistes italians perquè els subministressin armament.Després de provocar la crisi del govern Chapaprieta, la CEDA va intentar fer de Gil Robles el president del govern, llavors ministre de la Guerra (motiu pel qual el president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, havia rodejat des de feia mesos de vigilància constant el Ministeri de Guerra amb forces d’ordre públic). La negativa d’Alcalá-Zamora i el seu fracàs a l’hora de construir un projecte polític de ‘centre’ prou fort que pogués mitjançar entre l’esquerra i la dreta i dels dos governs (el segon, sense suport parlamentari) de Manuel Portela Valladares (el qual pensava que podria crear una xarxa clientelista favorable al seu projecte centrista i d’Alcalá-Zamora) portaren a la dissolució de les Corts el gener de 1936 i la convocació d’eleccions per al 16 de febrer del mateix any. José María Gil Robles, la gran icona de la dreta espanyola L’esquerra guanyà i quan se saberen els resultats de les eleccions, Gil Robles acudí a Portela per demanar-li protecció personal i que convoqués l’estat de guerra per impedir el retorn de les esquerres al poder; una idea a la qual el propi president de la República no era contrari. Portela, fent cas omís, va reconèixer el triomf del FP i Manuel Azaña va ser cridat a formar govern. És més, els comicis havien sigut menys violents que els de novembre de 1933 i hi hagué una participació rècord (el 67% del cens); les dretes augmentaren el nombre de vots del 27% al 29% i les esquerres havien passat del 20% dels sufragis anteriors al 35%, aconseguint 270 seients dels 470. La col·laboració de la classe mitjana liberal i els anarquistes, que aquesta vegada sí que cridaren a la participació, va ser també molt important. Els majors triomfs es registraren a les zones perifèriques: Catalunya, Andalusia i Galícia.El nou govern s’havia d’enfrontar a una Espanya amb altes taxes de desocupació (al febrer de 1936 es comptabilitzaven 843.872 aturats, incloent els temporals), amb una crisi econòmica (global), i una alta conflictivitat laboral (al camp i a la ciutat).[Aquest article està format per dues parts; la segona i última es publicarà en el següent número d'”Ab Origine”. Article acabat el mateix dia que el Partit Popular difon un informe de “males pràctiques” dels diversos ajuntaments governats per “radicals” (); i després de la mort de la confluència d’Izquierda Unida i Podemos a les eleccions generals de 20 de desembre de 2015.]
(Barcelona, 1991). Graduat en Història (UB), Màster en Història del Món (UPF) i Màster en Formació del Professorat (UB). Actualment està realitzant la tesi doctoral sobre els canvis ocorreguts al Paral·lel entre 1914 i 1919, coincidint amb la Primera Guerra Mundial.
