Des dels temps més remots, fins a les obres més actuals, la historiografia sempre ha descrit a Tiberi Claudi Drus Neró, habitualment referit com a Claudi, com una figura desvalguda i feble, algú que havia de ser amagat de la visió del poble. La seva intel·ligència sempre va ser eclipsada per la seva tartamudesa, pel seu cos malaltís i de delicada salut, que feia avergonyir tant a la seva mare com a la seva àvia, les quals, massa orgulloses del seu valerós llinatge, el van odiar pràcticament des del seu naixement. Autors clàssics com Suetoni, Malalas, Dió Cassi i Flavi Josep, el descrivien com algú pàl·lid, esquàlid i molt baix, amb un comportament tranquil i serè poc propi dels grans líders, per la qual cosa, la seva presència era molt limitada dins la vida pública: fins i tot quan es va convertir en adult als ulls dels romans, és a dir, quan li va ser atorgada la toga virilis, l’acte es va dur a terme en recelós secret. El seu tiet-avi, l’emperador August, ràpidament l’imposà un càrrec sacerdotal, demostrant de forma clara que tant ell com la resta de la gens Julio-Clàudia consideraven a Claudi incapaç de dur a terme funcions polítiques.
Amb tot el rebuig que va rebre per part de la seva família, qualsevol podria pensar que una persona així mai no arribaria a assumir el lideratge de l’Imperi Romà. Així doncs, com ho va fer, l’Emperador Claudi, per passar de ser un personatge rebutjat per tothom, a ser considerat un ferm candidat pel títol d’August?
Per resoldre aquesta qüestió, ens hem de remuntar al gener de l’any 41 d. C., una època on l’Imperi estava en mans de Calígula, el nebot de Claudi, una persona de comportament excèntric i certament inestable, el qual autors com Suetoni i Dió Cassi classificaven de dement. El seu govern autocràtic el van convertir en un individu igual de temut que odiat. Mai no va aconseguir cap mèrit militar, i tant en els estrats socials baixos com en les classes aristòcrates, es va fer amb un munt d’enemics. Fins i tot la Guàrdia Pretoriana sentia repulsa cap a Calígula. Aquest conglomerat d’odi i descontent va fer sorgir un seguir de conspiracions i moviments homicides cap a l’emperador, que van reeixir de forma definitiva el 24 de gener d’aquell mateix any, durant l’últim dia dels Jocs Palatins en honor a August: en marxar del teatre durant el migdia , alguns membres de la seva Guàrdia Pretoriana el van enxampar en un passadís desert del palau, i el van matar allà mateix, convertint-se en el primer emperador romà obertament assassinat de la història.
A partir d’aquest moment, la historiografia difereix en els esdeveniments que van succeir just després de l’assassinat de Calígula. La versió més estesa, basada en les lectures de Suetoni, Dió Cassi i Flavi Josep, és que Claudi, veient com els guàrdies estaven executant tota persona que s’interposés en el seu camí, es va amagar pel palau, concretament darrere d’unes cortines, per tal que ningú el descobrís. Sembla que uns guardes el van veure i, en un principi, en van intentar matar, però que al reconèixer qui era, el van saludar com a imperator i el van portar al campament pretorià contra la seva voluntat. Dió Cassi és molt persistent en ressaltar que Claudi no estava disposat a assumir el lideratge de Roma, i que en múltiples ocasions es va mostrar reticent a què els pretorians el nomenessin com a candidat a ser emperador. Segons Flavi Josep, el Senat es va resistir tant com van poder a nomenar a Claudi, però al final no van suportar la pressió dels militars, i el van coronar com a emperador.
Tanmateix, la historiografia moderna ha plantejat la possibilitat que Claudi conegués la conjura, i, possiblement, que fins i tot l’organitzés ell. Això es deu al fet que el propi Claudi va marxar del recinte poc abans que es donés l’atac contra Calígula, com si estigués fugint. Altres fonts mencionen que segurament, Claudi va pagar a la Guàrdia Pretoriana perquè l’homicidi tirés endavant. Aquestes opcions són bastant improbables, però, perquè no hi ha cap evidència literària i perquè, principalment, Claudi havia descartat la possibilitat de ser emperador abans de l’ascens de Calígula, per la qual cosa, molt segurament, mai es va plantejar conspirar contra el seu nebot. Per les fonts consultades, sembla que la visió literària dels autors clàssics és la més adient per explicar l’ascens de Claudi i la seva coronació, encara que tampoc s’ha d’excloure completament la visió actual.
Fos casualitat o si realment estava involucrat en la conspiració contra el seu nebot, Claudi va demostrar que, tot i el menyspreu rebut al llarg de la seva vida, i sense tenir gaires nocions de política, va poder fer-se càrrec de l’Imperi, resultant en un mandat molt pròsper per Roma, tant en el camp militar com en l’administratiu, on van destacar fites tan importants com l’annexió de Mauritània i de Britània al territori imperial.
