Són dos quarts de quatre de la tarda d’un 28 d’abril de 1936. Els germans Miquel i Josep Badia surten per la porta del seu immoble situat al carrer Muntaner número 52 de Barcelona i es dirigeixen cap al centre de la ciutat. Al cap de pocs metres, a l’alçada del número 38, prop de la cantonada amb el carrer Diputació, cauen a terra abatuts sota una pluja de trets de pistola. Miquel Badia va ser el primer a rebre un tret per l’esquena i, en girar-se, dos més al cap i al pit, provocant-li la mort a l’instant. El seu germà Josep, en fer el gest de socórrer-lo, rep un tret a la cara que li provocarà la mort al cap de pocs minuts. L’autoria dels fets es va atribuir a pistolers de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) que van fugir després de cometre els crims en un Ford vermell que els esperava a la vorera.
D’aquests fets avui en fa vuitanta-quatre anys i han passat a la història com «l’assassinat dels germans Badia». A continuació, repassarem aquesta efemèride que es va produir pocs mesos abans del cop d’estat de juliol de 1936 i l’inici de la guerra civil espanyola.
L’assassinat, l’autoria i el context al qual s’envolta, han generat força controvèrsia entre historiadors, sobretot per les implicacions polítiques dels seus protagonistes i pel clima de violència social previ a la guerra civil. Per tal d’intentar comprendre el context sociopolític del crim, cal fer un breu repàs biogràfic dels protagonistes.
Dels germans Badia i Capell, qui fou més conegut i obtingué més notorietat política va ser Miquel, nascut a Torregrossa (Pla d’Urgell) l’any 1906. Ja de ben jove, es traslladà a Barcelona per ser pilot de la marina mercant i de seguida va adscriure’s al moviment nacionalista radical català. Una prova d’això és la seva afiliació a Estat Català (el partit fundat per Francesc Macià) i, posteriorment, a Bandera Negra, el braç armat de la formació. En conseqüència amb la militància assumida, és un dels conjurats en el conegut complot del Garraf el maig de 1925: un intent d’assassinar el rei Alfons XIII aprofitant que visitava Catalunya. Detingut i empresonat, fou condemnat a dotze anys de presó, però només en va complir tres al ser alliberat per l’amnistia decretada a la fi de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
Amb la proclamació de la República l’any 1931, comença a treballar per a la Generalitat i li encomanen que organitzi i lideri les Joventuts d’Esquerra Republicana – Estat Català (JEREC). L’organització nacionalista, en consonància a l’agitació que vivien els carrers en aquella època, esdevé en un primer moment el servei d’ordre del partit als mítings polítics, i posteriorment, es reorganitza com un escamot que adopta estètica paramilitar i que realitza actes d’agitació i violència política, especialment contra els anarcosindicalistes de la FAI. En aquells moments, a finals de 1933, Miquel Badia és designat secretari d’Ordre Públic de la Generalitat de la mà del seu amic Josep Dencàs, conseller de Governació i figura controvertida històricament perquè se li ha associat una simpatia pels moviments feixistes de l’època. Un altre esdeveniment polèmic va ser la desfilada de militants i simpatitzants de les JEREC el 22 d’octubre de 1933 fins a Montjuïc, lluint estètica paramilitar amb camises verdes i pantalons de vellut. Per molts autors, aquest fet, sumat a la fascinació per la disciplina militar, el culte a l’exercici físic, a l’exaltació patriòtica o l’ús de la violència contra l’oposició, són elements suficients per considerar-los protofeixistes. Per altres historiadors, és un error caure en el presentisme i consideren que s’ha d’emmarcar en les actituds i formes pròpies dels convulsos anys 20 i 30 del segle XX, i addueixen que, a la pràctica, la majoria de formacions de l’espectre polític compartien aquelles formes d’expressió.
A partir del març de 1934, Badia és nomenat cap de serveis de la Comissaria General d’Ordre Públic de la Generalitat i esdevé de facto sotscap de la policia a Catalunya. Iniciarà una campanya de persecució i violència contra els elements anarquistes, als quals reprimirà a les vagues i els sotmetrà a una repressió ferotge al considerar-los fora de llei. Arran d’això, es guanyarà el malnom de «Capità Collons» i l’odi visceral dels anarcosindicalistes. La seva progressió meteòrica es veurà truncada el setembre de 1934 quan es veu obligat a dimitir dels seus càrrecs per haver fet arrestar el fiscal Manuel Sancho, que jutjava el seu amic Josep Maria Xammar per desobediència. Al mes següent, és un dels organitzadors dels fets del 6 d’octubre però es veu obligat a exiliar-se en fracassar l’acció. S’exilia a França, Amèrica, Alemanya, Bèlgica i Andorra, i no torna a Catalunya fins al febrer de 1936 amb la victòria del Front Popular.
En el moment de ser assassinat, juntament amb el seu germà Josep Badia, dirigent de la Federació Catalana de Lluita, es trobava reorganitzant les Joventuts d’Estat Català. L’atemptat s’ha d’emmarcar en un context d’una violència sociopolítica exacerbada previ a la guerra civil i sovint s’ha emmirallat amb els anys del pistolerisme dels anys 20. L’autoria de l’assassinat es va atribuir a una banda de pistolers de la FAI, on hi destacava el conegut Justo Bueno Pérez, com a represàlia dels anys en què van patir la dura repressió de Badia. Tot i això, en un primer moment, es va creure que l’assassinat l’havien comès elements de la Falange Española de las JONS; de la mateixa manera, es va plantejar la hipòtesi que els autors fossin membres de les Juventudes Antimarxistas. El cas es va clausurar amb l’alliberament decretat pel jutge instructor dels suposats assassins al no poder trobar proves suficients per incriminar-los, ni tampoc haver pogut desfer les seves coartades.
Avui en dia, tots els elements que rodegen l’assassinat dels Badia estan envoltats de certa controvèrsia i misteri, tant pels homenatges que representants polítics i ciutadans els hi reten el dia del seu assassinat, com pel rebuig que generen aquestes figures en el si del moviment anarquista.
