La imatge generalitzada sobre la Revolució a Amèrica Llatina ha estat construïda sobre l’exaltació d’un ideal romàntic o heroic. La responsable d’aquesta concepció fou la gran influència de revolucions com la cubana, de la mateixa manera que el tracte dels mitjans de comunicació influí notòriament. Així, quan pensem en “Revolució”, “guerrilla” o “América Llatina”, ens venen al cap moviments com la guerrilla del Che a Cuba, els sandinistes a Nicaragua, l’exèrcit zapatista a Mèxic o les FARC-EP, a Colòmbia. Aquests moviments han condicionat tot l’imaginari revolucionari Llatinoamericà.
El tema que tractarem a continuació , el Partido Comunista del Perú, col·loquialment anomenat Sendero Luminoso (PCP-SL),[1]La denominació prové del lema “Por el Sendero Luminoso de Mariátegui”, que exhibia el diari del Comité Regional del PCP a Ayacucho durant els anys setanta. s’escapa de tots els esquemes preconcebuts sobre què és una guerrilla llatinoamericana. De fet, podem afirmar que va a contracorrent o, simplement, presenta un recorregut ideològic, polític i militar, molt allunyat de tot el moviment comunista d’Amèrica Llatina. Un clar element diferenciat fou la forta ideologització i organització, com veurem més endavant.
Aquesta diferència és conseqüència de la influència que exercí Mao Tsé Tung en els comunistes peruans, sobretot en els temes relatius a la conquesta del poder i a la importància de la Revolució Cultural. Per obtenir una major amplitud per a l’enteniment del PCP-SL, és necessari agrupar el dit partit amb les guerrilles d’inspiració maoista dels països asiàtics com Nepal, Índia o Filipines. Davant d’aquesta peculiaritat, les ciències socials sempre s’han preguntat: Com germinà un partit maoista al Perú?
El sorgiment del PCP-SL té com a punt de partida les lluites ideològiques al sí del moviment comunista internacional. Concretament parlem del conflicte que es va produir entre la Unió Soviètica i la Xina Popular, l’any 1964. Les discrepàncies es van produir per la crítica del Partit Comunista Xinès de la política exterior soviètica juntament amb l’acusació de que el nou govern de Khrusxov comportava l’ascens de la burgesia al PCUS. Per aquests motius, en general, es va produir la ruptura entre ambdues potències socialistes i, en conseqüència, la Unió Soviètica retirà l’ajuda al país asiàtic.
Aquest fet internacional transcendí de forma significativa a tot el món, i el Perú no en va ser una excepció. El Partit Comunista del Perú existent durant la ruptura internacional va patir un seguit d’escissions que desembocaren, juntament amb altres partits, en el PCP-SL. Dit sintèticament, l’inici de la lluita ideològica va estar marcat entre els pro-Moscou i els pro-Xina. Més tard, al 1968, i dins del PCP, sota la línia del dirigent Saturnino Paredes, es produí la divisió entre el Partido Comunista del Perú, Patria Roja i Bandera Roja. Posteriorment, el 1971, el PC Bandera Roja, que tenia una important presència regional a Ayacucho, va tenir dues escissions: el PCP (albanesos) i el PCP-Sendero Luminoso.
Aquest procés, seguint les tesis del mateix PCP-SL, va ser entès com un període de “Reconstitución” ideològica del comunisme peruà. Això significava que, per a portar a terme una revolució al Perú, era necessari assentar unes bases ideològiques sòlides i crear una unitat partidària o, el que pot ser el mateix, la depuració dels elements “revisionistes”, “oportunistes” i “esquerrans”, tots ells enemics de la revolució. Així, podem afirmar que el sorgiment d’un partit maoista al Perú va tenir com a motiu central un procés conscient i planificat de com començar i organitzar una revolució al país andí. Per tant, aquest model dista molt de l’espontaneïtat i de l’aventurisme de les guerrilles llatinoamericanes del segle XX.
En paral·lel a l’existència de la mateixa voluntat dels maoistes peruans, existiren altres causes que varen propiciar l’existència d’una base per al creixement de les files comunistes. En general, trobem quatre causes relacionades amb el context peruà del segle XX i, sobretot, de la dècada dels seixanta i setanta.
La primera causa la trobem en la situació de pauperització econòmica, discriminació social, cultural i racial que es vivia a la serra peruana (lloc on es va originar el PCP-SL). La segona causa resideix en l’augment de la pressió de l’Estat peruà a la serra durant el govern militar del general Velasco Alvarado, fet que generà un espai de rebel·lió que ocuparia Sendero Luminoso. La tercera consisteix en l’augment de la consciència social i de les organitzacions d’esquerra durant els anys finals de la dictadura (1975-78).[2]La dictadura militar durà de 1968 a 1978. En quart i últim lloc, fem referència a la lluita per l’educació que es va produir a Ayacucho, concretament a la Universidad Nacional de San Cristóbal de Huamanga (UNSCH). Aquesta universitat representava el nucli d’esquerra més important del país. I és summament rellevant, ja que es va produir una trobada i convergència entre la joventut andina (d’origen provincià i mestís) amb l’elit intel·lectual provinciana d’esquerres.
Entre les idees revolucionàries que van influir al PCP-SL, a part de les figures de Marx, Engels, Lenin, Stalin i Mao, destacà José Carlos Mariátegui, màxim exponent del comunisme peruà i llatinoamericà. L’influencia, a grans trets, pot resumir-se en la caracterització del Perú com un país semifeudal, semicolonial i que es troba sota domini de l’Imperialisme, principalment dels Estats Units. El seu pensament assentà les bases del mateix desenvolupament del PCP-SL. Així fou com l’autonomia ideològica de SL, en un intent d’adaptar el marxisme al Perú, el va portar a terme el “Presidente Gonzalo”, àlies de Abimael Guzmán Reynoso, líder del partit -i de la revolució- des de la dècada dels anys setanta.
La figura de Abimael Guzmán Reynoso és clau, ja que els seus postulats intel·lectuals, per al Sendero, suposaren l’ús de la ciència del marxisme per interpretar l’esdevenir del Perú. La magnitud i influència de la seva figura fou tal que, a partir de l’any 1980, el partit adoptà el “pensamiento guía del camarada Gonzalo”; de 1983 a 1988 el “pensamiento guía del Presidente Gonzalo”; i, finalment, en 1988, com a culminació varen adoptar el “Marxismo-Leninismo-Maoísmo Pensamiento Gonzalo”. Darrere d’aquest ball de sigles i nomenclatura s’amaga la consolidació de Abimael Guzmán com a líder del partit, així com de l’adopció del seu pensament com a prioritari. De forma general, el “Pensamiento Gonzalo” es pot caracteritzar per dos elements essencials: el militarisme i el maoisme.
El militarisme fa referencia a la concepció del partit. Aquest, juntament amb els diferents òrgans i associacions que el componien, havien de tenir una disposició total per a la lluita vers l’Estat peruà. Això significava la naturalització de la guerra i la militarització total del partit. En altres paraules, el Partit Comunista i els seus organismes havien de ser una eina de guerra total. Respecte al maoisme, el “Pensamiento Gonzalo”, i, en conseqüència, el PCP-SL, fou el primer partit del món que donà una importància intel·lectual primordial a Mao Tsé Tung. Això es traduí en l’elevació del pensament de Mao com a tercera fase del pensament comunista, per aquest motiu se l’anomenà “maoisme”. El maoisme fou definit com a universal per a tots el països semifeudals, semicolonials, que estaven sota el capitalisme burocràtic i on existia una forta influència de l’Imperialisme.
Si ideològicament el partit presentava certes especificitats, també fou així en la seva organització. En general, la presa de decisions partidàries estava basada en el centralisme democràtic, tal com funcionen els partits comunistes. Aquest mecanisme es caracteritza perquè la forma de decidir en el partit la prenen els òrgans escollits pels mateixos membres, exemples prou coneguts d’aquests organismes són el Comitè Central o el Buró Polític.
Tot i que Sendero Luminoso funcionava com un partit convencional comunista, les aportacions del ja anomenat “Presidente Gonzalo” també afectaren l’organització. Les seves contribucions foren el “Comité Histórico Permanente” i la “Jefatura”. El primer constava de tres membres de forma permanent, i la seva funció era controlar tots els òrgans partidaris. El segon era un òrgan partidari únic, dirigit solament per Abimael Guzmán. Aquesta configuració partidària fou decidida per unanimitat pel partit degut a que necessitaven un líder visible que guies la revolució.
Altres elements pels quals es va caracteritzar SL van ser la seva extrema cautela i clandestinitat. De fet, és considerat, juntament amb els Tupamaros uruguaians, com un dels partits que menys s’exposà a les forces policials. La clau de la seva clandestinitat i secretisme –i de l’eficàcia- era la utilització de petites cèl·lules de militants, les quals no tenien contacte directe amb altres membres del partit, exceptuant el cap de cadascuna d’elles. Aquesta forma d’actuar assegurava un escàs contacte entre els propis senderistes, fet que reduïa l’impacte de les detencions per part de la policia. En l’organització hem pogut veure com un element essencial del PCP-SL fou la centralització de les decisions partidàries – ideològiques- i la descentralització -autonomia – respecte a l’actuació guerrillera.
Font: Comisión por la Verdad y la Reconciliación.
La composició dels membres de Sendero presenta una variabilitat al llarg dels anys del Conflicte Armat (1980-2000). A l’inici del conflicte (1980-1983), els seus principals membres foren estudiants, joves rurals i mestres d’escola. Però, a mesura que avançà el conflicte i, sobretot, després de l’extensió generalitzada de la guerrilla (1983-1992), s’incorporaren nous membres. En concret, parlem de sectors no integrats de l’economia, proletariat urbà, professionals liberals (sobretot advocats) i, especialment, camperols quitxuaparlants. En el període final del conflicte (1992-2000), les files del partit foren engrossides per joves i adolescents.
Per a poder comprendre la magnitud social del grup, segons dades de 1980, els senderistes tenien una mitjana d’edat que oscil·lava entre 21 a 30 anys. A més a més, l’any 1985, un 38% dels membres tenia educació superior; un 37% educació secundària; i per últim, un 6% eren analfabets. Un altre aspecte molt destacable fou la participació femenina. Gran part dels components del Partit, a diferència de la resta de guerrilles Llatinoamericanes, estava compost per dones, tant en llocs d’alta jerarquia com en comandaments militars. De fet, tal com ho demostren els estudis sobre les presons, les guerrilleres tingueren una participació activa més general, específicament en les execucions i en l’activitat armada; així, doncs, la seva responsabilitat fou major perquè tingueren les penes més altes.
Per poder entendre el perquè de la importància de Sendero Luminoso, i de per què fou una de les guerrilles més importants del segle XX, hem d’exposar breument el Conflicte Armat Intern o Guerra Civil.
L’inici de l’activitat revolucionaria va ser un període crucial per l’organització. Aquest va transcorre en el segon govern de Belaúnde Terry (1980-1985). En els seus inicis, les autoritats centrals van ignorar i, sobretot, desconeixien completament els motius ideològics, estratègics i el suport social del PCP-SL. Així, fins al 1983, la guerrilla, es va expandir per la serra peruana, gràcies al seu paper moralitzador i justicier que li va atorgar legitimitat en els diferents espais urbans i rurals, ja que castigà als especuladors (comerciants) i lladres (abigeus). L’entrada de les forces especials de la Policia Nacional Peruana, els “sinchis”, i les seves actuacions indiscriminades contra la població, reforçaren l’autoritat senderista en aquests espais. No obstant això, ja l’any 1983, Sendero va començar a perdre suport. El permanent contacte de SL amb la població va propiciar el sorgiment del conflicte intercamperol i la mateixa pagesia s’organitzà de forma autònoma contra el moviment guerriller. En aquell mateix any es va produir l’entrada de les Forces Armades a Ayacucho, succés que va ocasionar l’augment de la guerra bruta i la repressió indiscriminada, no només contra possibles “senderistes”, sinó també vers els sindicats o qualsevol organització d’esquerres.
Fou durant el govern de Alan García (1985-1990) quan la guerrilla va començar a expandir-se i consolidar-se per tot el Perú. Davant això, Alan García va tractar de sistematitzar el terrorisme d’Estat, augmentà els serveis d’intel·ligència i va potenciar el paper dels camperols per lluitar contra Sendero Luminoso, donant lloc a les “Rondas Campesinas” i “Comités de Autodefensa Campesina”. Respecte a Sendero, aquests anys van suposar la maduració de la guerra popular amb l’increment de les accions armades i l’expansió d’aquestes per tot el territori. Especialment, la violència es va dirigir vers la capital, on hi hagueren períodes continuats en els quals el nombre d’accions foren majors a Lima que a Ayacucho. Així, la violència bidireccional -Estat/Sendero- provocà la generalització del Conflicte Armat Intern, creant un escenari bèl·lic al Perú. La situació va eclosionar l’any 1988, quan el PCP-SL va passar al denominat “Equilibrio Estratégico”, fase que va definir la existència d’una incipient correlació de forces entre l’Estat i el PCP-SL, però aquest supòsit va sobredimensionar i portar a la sobreexposició als maoistes.
L’arribada d’Alberto Fujimori (1990-2000) va modificar l’estratègia vers Sendero. El govern de Fujimori, primer escollit de forma parlamentària en 1990, i, després, mitjançant un cop d’Estat al 1992, va establir forts lligams amb les Forces Armades per aplicar mà de ferro i assegurar l’estabilitat del país. L’activitat de Sendero fins a 1992, experimentà un increment notori al mateix temps que va patir un seguit de detencions de membres molt rellevants (el 90% de la cúpula i Abimael Guzmán). Aquesta lògica violenta es va mantenir de 1992 a 1993.
La caiguda de Guzmán va suposar un fort contratemps per al Sendero, perquè entrà en un episodi de falta de lideratge, on no hi hagué cap membre capaç de suplir ni de reprendre les files del partit. Així fou com l’avantguarda ideològica quedà orfe, i no es pogué restaurar l’activitat ideològica. Aquest fet va desembocar en què el PCP-SL decidís arribar a un acord de pau amb el govern de Fujimori. Les negociacions foren un mer miratge pels senderistes, ja que Fujimori utilitzà les converses per al seu propi benefici, i acabà abandonant-les.
A més, les negociacions fragmentaren el Sendero en dos: els partidaris de prosseguir la lluita armada i els que defensaven un acord de pau (membres afins a Guzmán). D’aquesta manera, a partir de l’any 1993 es va començar a bifurcar el partit en dos faccions i, l’any 1995, de forma definitiva, es creà un partit paral·lel, anomenat Partido Comunista del Perú Marxista-Leninista-Maoísta o ” Sendero Rojo”, que va procurar continuar la lluita armada, però que es va retirar al camp, específicament a les zones cocaleres. Aquesta decisió provocà una baixada molt considerable, a partir de 1995, de les activitats armades, entrant doncs en un procés d’estancament. De 1995 a 1999 la guerrilla va patir forts problemes ideològics i militars, exemplificats en l’any 1999, quan el seu líder, Feliciano, va ser detingut. A partir d’aquest punt, les restes de la guerrilla, que ja no tenien res a veure amb el PCP-SL, es van dividir en dos: els de la zona del Huallaga i els del Valle de los Ríos Apurímac Ene y Mantaro (VRAEM). Aquesta situació perdura fins a l’actualitat.
Per concloure, fent un breu recorregut sobre el PCP-SL hem pogut comprendre com aquest partit representa un cas paradigmàtic dins de les guerrilles llatinoamericanes i, fins i tot, del món. El seu estudi i comprensió escapa de la tradició guevarista i, més aviat, se situa més a prop de les experiències de caire maoista. Apart de la seva importància com a partit, el seu impacte en la societat peruana fou molt significatiu. Si deixem que les xifres ens indiquin la magnitud del Conflicte Armat o Guerra Civil, observarem com es registraren 69.280 víctimes totals. Segons la “Comisión por la Verdad y la Reconciliación” (CVR), el PCP-SL és responsable del 46% de les víctimes; els agents de l’Estat un 30%; i un 24% foren provocades per altres actors ( “Rondas Campesinas”, “Comites de Autodefensa”, paramilitars i “Movimiento Revolucionario Túpac Amaru”, entre altres). D’aquestes víctimes, un 75% corresponien a la població camperola que tenia el quítxua com a llengua materna. A aquestes xifres hi hem d’afegir l’esfereïdora problemàtica de les desaparicions. L’any 2018, la “Dirección General de Búsqueda de Personas Desaparecidas” (DGBPD), va xifrar en 20.329 el nombre persones desaparegudes. Observem com malgrat l’absència d’un conflicte armat al Perú, al país andí encara existeix un conflicte al voltant de les seqüeles de la guerra, ja sigui per la pervivència de les restes de Sendero; per la desatenció i oblit dels familiars i víctimes de la guerra; o per la pervivència de la ineficàcia de les polítiques dirigides vers les desigualtats estructurals que existeixen a l’Estat peruà.
