Quan parlem de la primera etapa del segle XX a Catalunya, és impossible no parlar de sindicalisme, conflictes obrers, vagues generals i moviments proletaris. Tant com gairebé ho és parlar de tots aquests termes sense referir-nos a una de les figures a qui la Generalitat ha decidit retre homenatge aquest any 2023 amb motiu del centenari de la seva mort.
El 10 de març de 1923, en un context de violència sense igual als carrers de Barcelona, Salvador Seguí va ser assassinat a trets a mans de pistolers a sou de la patronal al carrer de Sant Rafael de Barcelona mentre passejava acompanyat del seu amic Francesc Comas. Aquest va ser un dels grans cops que va acabar escapçant la mobilització obrera que deixà el camí lliure a la dictadura de Primo de Rivera.
Nascut l’any 1886 a Lleida, però instal·lat a Barcelona des dels dos anys, Salvador Seguí va créixer entorn d’una família de classe treballadora en un moment en què el moviment obrer estava greument perjudicat arran de la repressió governamental contra l’anarquisme terrorista barceloní. El Procés de Montjuïc -que va culminar amb un consell de guerra que sentencià a llargues penes de presó i a mort a més de 87 líders de l’anarquisme de l’època, després de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous- havia tancat l’època clàssica del societarisme obrer i l’anarquisme d’acció. Ara, a poc a poc, l’obrerisme català es refeia de l’estocada al mateix temps que assimilava nous postulats organitzatius i doctrinals.
Durant aquesta època de canvi, en què es comença a sentir per primera vegada la paraula sindicalisme per a referir-se a les agrupacions d’obrers d’un mateix ofici, el jove Seguí, que treballava d’aprenent de pintor, ja mostrava grans inquietuds per les idees llibertàries -provinents majoritàriament de França- i de l’ideari revolucionari com de les noves eines de revolució social contra el capitalisme i les classes socials dominants, descobrint així la seva vocació sindicalista. Aquest procés de modernització del moviment obrer, en què Seguí s’endinsà profundament i activa, va culminar el 3 d’agost de 1907 amb la creació de l’agrupació sindical d’àmbit barceloní Solidaridad Obrera:organització constituïda per Badia Matamala i Salvador Seguí amb 57 societats adherides.
A partir del març del 1908, Solidaridad Obrera (L’organització de Seguí) actua ja com a organisme regional i no local, i estreny relacions amb la CGT francesa. Fou convocat aleshores el Congrés Obrer Català en què s’oficialitzà la seva ampliació d’actuació en l’àmbit regional i s’aprovà l’acció directa com a mitjà essencial de lluita. Va ser a partir d’aquest congrés que a Solidaridad Obrera es van començar a traçar tendències favorables a ampliar el camp d’acció per Espanya que acabarien madurant el 1910 en la celebració d’un congrés en què es va constituir una Confederació Nacional del Treball Espanyola, la CNT, que va integrar tots els sindicats no afiliats a l’altra gran organització sindicalista de treballadors: la Unió General de Treballadors (UGT).
A poc a poc, la CNT anava agafant força tant a Catalunya com arreu de l’Estat espanyol i començava a guanyar terreny a la UGT. Les primeres accions de l’organització no es van fer esperar gaire; va ser el març del 1916 quan la CNT liderada pels ideals de Seguí, es va posar a prova posant en pràctica les tesis sindicalistes revolucionàries mitjançant la convocatòria d’una vaga general de 24 hores, un fet històric, en què la UGT es va limitar a donar suport. L’èxit fou tal que ambdues organitzacions es preparaven per a l’any següent, el 1917, convocar conjuntament la seva primera vaga general. Seguí aconseguia que les dues organitzacions sindicals atansessin les seves postures causant a finals de 1916 la signatura d’un pacte d’aliança entre la CNT i la UGT. Aquesta nova reorganització cenetista liderada per Seguí, Piñón, Clara, Peiró, Piera, Viadiu i Pestaña, entre altres, amb aires més joves, radicals i altament polititzada -tot i que apolítica-, se sabia organitzadora i directora d’aquesta massa obrera.
Els èxits -tant nacionals com internacionals- del primer semestre de 1917, diverses vagues sectorials arreu d’Espanya, la revolució bolxevic a Rússia -que enderrocà una de les monarquies més antigues d’Europa-, l’aixecament en forma d’insurrecció dels irlandesos -amb la voluntat de proclamar la independència de l’illa-, van encoratjar ambdós sindicats a preparar una vaga general revolucionària que es convocà el 13 d’agost d’aquell mateix any i que va rebre suport polític dels partits republicans gràcies a la relació de Seguí amb Layret i Companys.
La vaga general es va convertir en una revolució frustrada, en part degut a l’abandó de la revolta en el moment de més tensió de les forces polítiques. La voluntat última de la vaga era l’esperança que, seguint l’exemple del que havia passat mesos abans a Petrograd, l’exèrcit es posicionés al costat dels vaguistes, però la seva resposta va ser tot el contrari; una repressió que va provocar en els cinc dies que durà, 70 morts (37 a Catalunya), 64 ferits i 2.000 empresonats arreu del territori espanyol. A Catalunya es va detenir el comitè de vaga, entre els quals hi havia Salvador Seguí. Tot i el fracàs, l’organització, després de la persecució de l’agost, s’aconseguí a l’octubre.
Durant el congrés de Sants l’estiu del 1918, no cansats, la Federació Regional del Treball de la CNT reafirmava la seva força -sobretot a Barcelona ciutat i província- i confirmava la seva posició d’apoliticisme i refermava la necessitat de l’escalada de violència enfront dels empresaris. En aquesta reformulació s’apostava per una organització més centralitzada mitjançant els Sindicats Únics de branca o indústria agrupant els petits i tan nombrosos sindicats d’ofici, vertebrant així un sistema de delegats sindicals de fàbrica o de barriada multiplicant-ne la força. També van exigir l’afiliació a la CNT i l’obligació al burgès a la contractació només d’obrers sindicats. Aquest nou comitè regional, amb Seguí, Quemades i Piñon al capdavant, l’ingrés a la CNT dels grups anarquistes, la crisi social i econòmica, l’encariment del cost de vida no correlatiu amb els sous i la inflació, consolidava la presència anarco-sindicalista als carrers i fàbriques i afavoria una escalada en el conflicte obrer. Els anys 1919 i 1920 són els més conflictius des d’aquest punt de vista.
L’acomiadament d’uns obrers de les oficines de La Canadenca (Riegos y Fuerzas del Ebro) va donar lloc al conflicte social més llarg i rellevant de la història del país: una vaga general d’enormes proporcions. La vaga, que posava a prova definitivament a la CNT, va començar el 5 de febrer i el 21 ja era total a Barcelona. En qüestió de dies el 70 % de les fàbriques de Barcelona es van veure afectades, es van tallar els subministraments a la ciutat. El 27 de febrer s’adherien a la vaga els obrers de les fàbriques de gas i de la companyia d’aigües, el sindicat d’arts gràfiques prenia el control editorial dels diaris de Barcelona i el 7 de març s’hi adheria el personal de ferrocarrils de Catalunya i es paralitzava per complet els serveis públics de la capital que quedava col·lapsada.
El 13 març es va declarar l’estat de guerra a la província de Barcelona i el 15 van començar les primeres negociacions que aconseguien després de tres dies la jornada de vuit hores i un augment de sou, així com la llibertat dels més de 200 detinguts i la tornada a la feina. Una assemblea oberta va ser convocada per anunciar el retorn al treball, allà va ser on Seguí es va alçar entre la multitud obligant la tornada a la feina i donant 72 hores a l’autoritat per alliberar als presos. El 24 de març, però, es trencava la treva i tornava a esclatar la vaga general a Barcelona per la falta de compromís en l’acord de les autoritats. Després de quatre mesos de conflicte s’aixecava l’estat de guerra relaxant, però no aturant, la violència als carrers i les fàbriques. El terrorisme contra la patronal seguia tot i que aquesta també l’emprava, mitjançant homes a sou, contra els vaguistes.
Entre el 1919 i el 1922 es canvia fins a 3 vegades de governador civil amb la voluntat de trobar aquell qui pugui acabar amb l’ambient social tan degradat a Barcelona. Durant aquest temps comença a fragmentar-se el moviment sindicalista amb l’aparició dels Sindicats Lliures, de societats obreres moderades enemigues dels Sindicats Únics creats per Seguí i contra l’afiliació obligatòria. Aquest grup es configura com a resposta violenta contra els cenetistes i es posa a sou del millor postor, generalment, la patronal. Els patrons, mentrestant, augmenten el salari als treballadors no sindicats. Els anys vint són els anys de major repressió anticenetista. Tothom portava una pistola a la butxaca a la Barcelona del pistolerisme.
La guerra de classes dels anys vint va ser especialment dura i es va saldar amb gairebé mig miler d’assassinats, entre ells Seguí. Era la Barcelona de «quan mataven pels carrers» d’Oller i Rabassa. El clima creat pel conflicte i la Gran Guerra va convertir la capital en un espai on convivien espies, delators i confidents. La mà ferma, temperada i inflexible de la patronal -gens acostumada a negociar amb poderosos sindicats obrers-, acompanyada d’un cenetisme que creixia imparable i que albirava una imminent revolució social inspirada per la revolució bolxevic, convertia Barcelona en una olla a pressió.
En aquest context de violència, el 10 de març de 1923, mentre passejava acompanyat del seu amic Francesc Comas, fou assassinat a trets el Noi del Sucre a mans de pistolers del Sindicat Lliure a la cruïlla del carrer de Sant Rafael amb el carrer de la Cadena a Barcelona. Cent anys després, doncs, és aquesta la data en què se celebra l’acte institucional per retre homenatge a Salvador Seguí.
