Ara fa cinc-cents anys, el 23 d’octubre de 1520, Carles de Gant, de la casa d’Àustria, era coronat a Aquisgrà. Havia estat elegit Emperador, cinquè del seu nom, el juny de l’any anterior, durant la seva primera estada a Catalunya, un dels múltiples estats que formaven la seva monarquia composta, que ara s’engrandia encara més.
D’ençà de la restauració de l’Imperi amb els Otònides al segle X, l’accés a tal titulació sempre va ser per via electiva, tot i que entre el 1440 i el 1740 tots els emperadors van ser de la dinastia dels Habsburg. L’elecció era a les mans dels set prínceps electors, que davant de la mort de l’Emperador, en aquest cas Maximilià I, l’avi de Carles, estaven convocats a Frankfurt per deliberar durant un termini màxim de tres mesos. Contràriament al que pugui semblar, la decisió era del tot menys evident. Carles tenia a favor seu l’element dinàstic i les maniobres que havia fet Maximilià per aplanar-li el terreny entre els prínceps alemanys. Ara bé, la seva inexperiència (tan sols tenia dinou anys) i que no fos alemany li eren elements adversos, així com les seves extenses possessions (d’Amèrica a Àustria i dels Països Baixos a Nàpols), que el feien possiblement el monarca més poderós d’Occident ja abans de ser Emperador. Al davant tenia uns candidats que podien complicar-li seriosament l’elecció: Enric VIII d’Anglaterra (jove, però a diferència d’ell, amb anys d’experiència al tron), el veterà Frederic III de Saxònia (amb una notable influència entre els prínceps alemanys), i sobretot Francesc I de França (el seu gran enemic), que comptava amb l’aval del papa i havia mostrat una gran capacitat militar amb la victòria de Marignano.
L’explicació del fet que fos finalment Carles l’escollit per unanimitat rau en l’avantatge de comptar amb els préstecs dels més grans banquers de l’època, especialment els Fugger d’Augsburg, que li van possibilitar la compra dels vots amb sumes extraordinàriament generoses.
La cerimònia de la coronació constavade diferents parts. En destaquen les preguntes que li formulava l’arquebisbe oficiant (si estava disposat a ser l’espasa defensora de l’Església, a protegir la justícia, i a emparar els pobres, les víudes i els orfes), a les quals l’emperador electe responia afirmativament («Volo»); l’acceptació dels assistents de tenir-lo com a amo i emperador; i les dues parts essencials de tota coronació: la unció i l’entrega de les insígnies (el ceptre, l’esfera del món i la corona). Així s’arribava a la lloança final: «vivat, vivat Rex in aeternum».
Rex; no Imperator, perquè la d’Aquisgrà era la primera de les tres coronacions estipulades per al dignatari imperial, aquella que el convertia en Rei de Romans (o d’Alemanya, depèn del context), un títol que també podia rebre el successor de facto del Sacre Imperi Romanogermànic amb l’Emperador encara al càrrec. La segona coronació, que el feia Rei d’Itàlia (antigament, dels llombards), i la tercera i definitiva, que li conferia plenament el títol d’Emperador al rebre la corona de mans del papa, no es van complir fins al 1530, amb Bolonya com a ciutat escollida extraordinàriament en comptes de Roma.
L’escenari de la cerimònia no era una qüestió secundària: Aquisgrà havia estat la seu de la cort de l’Imperi Carolingi (antecessor ideal del Romanogermànic); la Capella Palatina era el lloc on jeien les restes del primer emperador medieval de la cristiandat occidental, Carlemany, i on es van coronar tots els que el van succeir. Així doncs, amb aquest ritual polític, Carles d’Habsburg seguia la tradició imperial, en una època en què la legitimitat jurídicopolítica estava fonamentada en el costum.
A principis d’època moderna aquest tipus de litúrgies polítiques havien caigut en desús o havien perdut el seu caràcter constitutiu a la majoria de monarquies. Ho veiem clarament amb la tercera i principal coronació, la que tradicionalment conferia el papa a Roma. Maximilià I ja no l’havia rebut, com cap dels emperadors posteriors a Carles V, qui va ser l’últim en rebre-la el 1530, quan ja portava anys exercint d’Emperador. Podem veure aquesta darrera coronació com una mostra de l’excepcionalitat del cas de Carles V. En ell convergiren, no sense tensió, la concepció universalista de l’Imperi medieval i la imperial del món castellà, que junt amb els seus extensíssims dominis i la seva vinculació amb l’emperador arquetípic, en tant que Nou Carlemany, van fer-lo somiar amb la realització de la Monarquia Universal. Un somni, però, que mai pogué assaborir.
