Tradicionalment, l’Imperi Austrohongarès de Francesc Josep I (1830-1916) es presenta com un micromón ple de contradiccions creixents i cada vegada més intenses que acabarien portant a la seva pròpia implosió; la causa principal d’aquesta seria, essencialment, la convivència cada vegada més incòmode de les diferents nacionalitats que vivien en l’imperi (alemanys, hongaresos, serbocroates, txecs, serbis, italians, polonesos, eslovens, eslovacs, polonesos i rutens… sense mencionar les minories nacionals i religioses!). L’únic aglutinant que unia a tots aquests era la figura de l’emperador Francesc Josep I, el llarg regnat del qual començà amb el despertar del nacionalisme i acabà amb la Primera Guerra Mundial, la qual havia començat amb la mort de l’arxiduc Francesc Ferran a causa d’un atemptat perpetrat per un ultranacionalista bosni, Gavrilo Princip. Aquella Àustria-Hongria tingué molt de dramàtic i fràgil, però també de curiosos fets que també il·lustren perfectament el sentir de la gent en una Àustria a mig camí de la tradició més carrinclona i els escandalosos descobriments de Freud o el modernisme de Gustav Klimt. Aquí us en portem tres
1- La ficció d’un imperi cohesionat només s’aguantava, com ja hem dit, per la importància de la figura de l’emperador, el títol sencer del qual incloïa uns quants honors, alguns dels quals eren purament ja honorífics… Agafeu aire. Francesc Josep I era:
“Sa Apostòlica Majestat Imperial i reial Feancesc Josep I, per la Gràcia de Déu, emperador d’Àustria, rei d’Hongria i Bohèmia, rei de Llombardia i Venècia, de Dalmàcia, Croàcia, Eslavònia, Galítsia, Lodomeria i Il·líria; rei de Jerusalem, etc.; arxiduc d’Àustria; gran duc de la Toscana i Cracòvia; duc de Lorena, de Salzburg, Estíria, Caríntia, Carniola i la Bucovina; gran duc de Transilvània, marcgravi de Moràvia; duc de l’Alta i Baixa Silèsia, de Mòdena, Parma, Piacenza i Guastalla, d’Auschwitz i Zator, de Teschen, Friuli, Ragusa i Zara; comte mitrat d’Habsburg i Tirol, de Kyburg, Gorizia i Gradisca; príncep de Trento i Brixen; marcgravi de l’Alta i la Baixa Lusatia i l’Istria; comte de Hohenems, Feldkirch, Bregenz, Sonnenberg, etc.; senyor de Trieste, de Cattaro i de la Marca Vèndica; gran voivoda de la Voivodina de Sèrbia, etc., etc.”
2- L’elegant Viena va ser l’escenari físic on s’enfrontaven les velles i noves mentalitats en l’Imperi. L’estil historicista en què intentaven fer-se tots els edificis importants de la ciutat (el neobarroc dels museus d’història natural, la universitat neorenaixentista, el neogòtic de l’ajuntament o el Parlament hel·lenitzant) responia a un cert de sentiment de voler proclamar l’antiguitat de l’imperi i la seguretat que transmetia la continuïtat de la història davant les noves inquietuds dels nous temps. Quan el 1910 es van retirar els andamis del nou edifici Goldman & Salatsch de l’arquitecte Adolf Loos (1870-1933) a Michaelerplatz, just davant del palau imperial, l’ajuntament va decidir paralitzar les obres del primer edifici d’estil funcionalista. L’ofensa als sentiments de la família imperial semblava total i l’emperador va jurar-se que mai més tornaria a entrar a palau per Michaelerplatz. No content amb això, manà també que totes les cortines es correguessin si havia d’anar a alguna de les habitacions que donaven al nou edifici.
3- A mesura que els clams d’autodeterminació se sentien amb més força entre les diferents nacionalitats de l’imperi, eren cada vegada més comunes en les sessions del Parlament imperial les petites baralles entre els seus membres. També ho era que quan les minories nacionals presents al Parlament volien introduir canvis legislatius sensibles vers la cultura o la llengua d’una determinada regió, els altres diputats comencessin a fer soroll amb tapes de cassoles, sonalls o trompetes de joguina per a boicotejar els seus parlaments.
