Quan pensem en les vides dels que els relats anomenen pròcers, imaginem molts episodis agradables, en funció dels “èxits” que van deixar per la posteritat, així com una mort envoltada de la mateixa mística. Però gairebé mai és certa aquesta visió. El 17 d’agost de 1850, als 72 anys, va morir José de San Martín a Boulogne-sur-Mer (Pas de Calais, França): exiliat, vigilat per la policia francesa, pobre, quasi cec i acompanyat per la seva filla i les visites d’ amics i curiosos. Com va acabar així el que, anys enrere, era conegut com El Llibertador, El Protector als territoris que avui són l’Argentina, Xile, Bolívia o Perú? Com sempre, les causes no són úniques.
José de San Martín va marxar molt petit de Yapeyú (actual província de Corrientes), on havia nascut, cap a Espanya, d’on eren originaris els seus pares. Allí, tant ell com els seus germans van iniciar una carrera militar notable.[1]1789 (11 anys) – Cadet del Regiment de Murcia. 1791 (13 anys) – Pren part a les lluites a Melilla i Orà. 1793 (15 anys) – Guerra del Rosselló/Guerra dels … Continue reading També va ser allí on va entrar en contacte amb els cercles maçònics amb la lògia dels “Cavallers Racionals”, que tant van influir en les seves posteriors activitats polítiques.
Al 1811 va demanar la baixa a l’exèrcit espanyol, amb l’argument de viatjar al virregnat del Perú per atendre els interessos familiars, per unir-se al procés de la Revolució de Mayo a Buenos Aires. Va marxar cap a Anglaterra, on va entrar en contacte amb d’altres revolucionaris -molts diran, llavors i ara, que en veritat eren agents anglesos- en reunions fetes a la casa de Francisco de Miranda[2](1750-1816) [Comerciant i militar veneçolà, que va participar a la guerra d’independència de les 13 colònies angleses a nord-amèrica com a membre de l’exèrcit espanyol, va visitar … Continue reading. Al 1812 va sortir, junt amb d’altres companys, cap al Riu de la Plata. A la seva arribada, el triumvirat al poder -i en especial el secretari Bernardino Rivadavia- van desconfiar dels nouvinguts, per si eren espies. Tot i això, el govern porteny necessitava d’oficials amb experiència i van demanar a San Martín la creació de un nou cos, amb les tècniques modernes apreses durant la guerra napoleònica. D’aquesta manera van néixer els Granaders a cavall[3]Cos creat per José de San Martín al 1812, sota la idea d ela modernitat militar, la disciplina i la conducta exemplar dels seus membres. Van tenir el seu primer enfrontament -i victòria- a la es … Continue reading. Però la seva participació no va quedar aquí. Amb la resta dels seus companys van crear la Lògia Lautaro[4]Societat filial de les lògies creades per Francisco de Miranda a Europa -com La Gran Reunió Americana o la Lògia dels Cavallers Racionals-, que molts autors no creuen que sigui estrictament … Continue reading, que va iniciar la seva influència política en l’elecció d’un nou triumvir que forcés al govern a continuar el camí cap a la independència. Per evitar-ho, es van anul·lar les eleccions i es posar algú proper a Rivadavia.
Un altre cop, la seva experiència militar va fer que el destinessin cap als llocs de conflicte, en aquest cas l’Alt Perú, on havia de substituir a Manuel Belgrano, derrotat per les forces monàrquiques. Allí va reorganitzar l’Exercit del Nord i, tot i els seus problemes de salut[5]Segons el doctor Mario Dreyer al seu llibre «Las enfermedades del general José de San Martín» (Buenos Aires: Academia Nacional de Ciencias, 1982), les fonts ens deixen constància que va patir … Continue reading, va idear amb Tomàs Guido el Pla Continental, que preveia contenir als enemics amb les tropes irregulars de Martín de Güemes i creuar els Andes, com a ruta per arribar a Perú. Per preparar-ho tot, va donar-se de baixa de l’Exèrcit del Nord i es va fer anomenar governador de la província de Cuyo on va reorganitzar l’administració, va iniciar campanyes d’espionatge i contrainformació, i va acollir als revolucionaris xilens, amb Bernardo O’Higgins al capdavant, expulsats pels monàrquics.
Mentre ell creuava els Andes (gener-febrer de 1817), a la resta dels territoris de les Províncies Unides del Riu de la Plata, s’enfrontaven dos formes d’entendre el sistema polític: una d’unitària[6]Tendència política que considerava que existia una Nació per sobre de les províncies, i que aquestes devien comportar-se únicament com a divisions internes sense autonomia. Entenien que el … Continue reading i una de federal[7]Nascuda amb la Revolució de Maig, propugnava una unió de les províncies allunyada del centralisme que havia tingut el virregnat, i que reclamava Buenos Aires com a nou centre revolucionari. Aquest … Continue reading. Foren diverses les vegades que el govern de Buenos Aires demanà a San Martín que els recolzés amb les seves tropes, enfront les províncies enemigues, cosa que ell va rebutjar perquè mai lluitava contra els seus compatriotes, si no amb els enemics de la independència. A la capital, això no li van perdonar mai.
Durant la seva marxa cap al Perú -després d’alliberar Xile-, es va iniciar una campanya de descrèdit en contra seu, principalment a Buenos Aires: rumors sobre la seva intenció de fer-se rei o d’enriquir-se amb la seva campanya. Fins i tot van enviar-li missatges a ell i a la seva dona, Remedios de Escalada, parlant de les infidelitats de cadascun. Les informacions eren en la seva majoria falses, tot i que a San Martín se li reconeixen un parell d’amants. A causa de la seva salut, Remedios i la seva filla Mercedes, només van poder acompanyar a San Martín una temporada a Cuyo, per la qual cosa va tornar a Buenos Aires on l’ambient li era hostil.
Però aquesta oposició no només va afectar-li en l’aspecte personal, si no també en els “politico-militar”. Mentre les autoritats a la capital eren properes a San Martín, aquest va rebre recolzament per continuar la campanya del Perú, però quan van canviar, es va trobar amb una forta oposició -entre elles, les de Rivadavia i els seus-. Això va significar que, quan ja havia alliberat Lima i necessitava reforços per a conquerir la resta del virregnat, es va trobar sol. És en aquest context quan es va produir la trobada a Guayaquil amb Simón Bolívar, el 26 i 27 de juliol de 1822, per decidir com finalitzarien la guerra contra els darrers reductes monàrquics, i què farien amb el Perú “alliberat”. L’únic que sabem de la reunió és que San Martín va marxar d’allí ràpidament, iniciant el seu retorn, primer a Lima, Xile i a Cuyo, deixant els seus càrrecs al govern escollit.
Va arribar a Cuyo al 1823, on va poder descansar i esperar noves noticies del Perú. Però va ser allí on va rebre dos forts cops que marcaren la seva vida, un de polític i un de personal: Bernardo O’Higgins es va veure obligat a deixar els seus càrrecs, mostrant quina seria l’actitud dels governs alliberats vers els qui havien lluitat per ells, i, sobretot, la noticia de l’empitjorament de la salut de la seva dona. Va demanar reiteradament el permís de les autoritats per abandonar Cuyo i poder tornar a la capital, però no li van deixar.
Els seus enemics polítics, tenien por que la seva presència a la capital pogués donar un tomb a les fràgils relacions amb les forces federalistes o que volgués instal·lar-se al poder. Però de cara a ell, li argumentaven que sabien d’un grup que volia atemptar contra la seva persona a la capital, i que ho havien d’investigar. Quan finalment va poder tornar a Buenos Aires, la seva dona ja havia mort. Fart de les lluites entre faccions, al 1824 va decidir marxar amb la seva filla Mercedes cap a Europa, d’on no va tornar en vida.
Es va establir a diferents llocs d’Europa. Primer a França i a Londres, on va fer tot el possible per a que reconeguessin la independència de les Províncies Unides, com a única forma d’evitar que les potències europees recolzessin les demandes de Ferran VII per recuperar els seus antics territoris americans. Va marxar cap a Escòcia, Bèlgica i a París, on contínuament va ser vigilat per la policia, com a revolucionari en potència.
Finalment, es va establir a la localitat de Boulogne-Sur-Mer, d’on només va sortir una vegada quan el govern de Buenos Aires va canviar, però a la seva arribada, les forces contràries havien tornat al poder i va marxar. Va viure el que li quedava amb una economia modesta, entre préstecs i donacions dels amics, ja que mai li pagaren tots els sous i pensions que li devien el Perú, Xile i Buenos Aires. Va rebre moltes visites, interessades per la seva figura i pensament, tant europees com americanes.
Tot i que va morir al 1850, les despulles del Libertador no van tornar a l’Argentina fins a 1880, en una capella especial de la catedral de Buenos Aires -alguns diuen que va ser per que era maçó-. Al seu mausoleu es pot llegir: «Va triomfar a San Lorenzo, va afirmar la Independència Argentina, va creuar els Andes, va portar la bandera emancipadora a Xile, al Perú i a l’Equador».
Notes a peu de pàgina
| 1↑ | 1789 (11 anys) – Cadet del Regiment de Murcia. 1791 (13 anys) – Pren part a les lluites a Melilla i Orà. 1793 (15 anys) – Guerra del Rosselló/Guerra dels Pirineus. El Regiment de Murcia és incorporat a l’Exèrcit de Catalunya comandat el general Ricardos. 1794 (16 anys) – Primer subtinent del Regiment de Murcia i a segon tinent l’any següent. 1801 (23 anys) – Lluita a Portugal a la “Guerra de les Taronges”. 1802 (24 anys) – 2n ajudant del nou Batalló d’Infantera Lleugera de Voluntaris de Camp Major. Va a Ceuta. 1804 (26 anys) – Capità. Lluita a Cadis i Gibraltar contra els anglesos. 1808 (29 anys) – Ascendit a capità del Regiment de Borbó i lluita a la batalla de Bailèn amb la cavalleria, on té una reconeguda actuació. De nou és ascendit, ara a tinent coronel. |
|---|---|
| 2↑ | (1750-1816) [Comerciant i militar veneçolà, que va participar a la guerra d’independència de les 13 colònies angleses a nord-amèrica com a membre de l’exèrcit espanyol, va visitar les corts de Frederic II de Prússia i Catalina II de Rússia, va participar a la Revolució Francesa i va esdevenir l’ ideòleg de les independències dels territoris americans sota possessió de la corona espanyola. Amb l’ajut dels nord-americans i els anglesos, va elaborar diversos plans i accions, que si be no van reeixir del tot, van servir de base per als posteriors líders independentistes. |
| 3↑ | Cos creat per José de San Martín al 1812, sota la idea d ela modernitat militar, la disciplina i la conducta exemplar dels seus membres. Van tenir el seu primer enfrontament -i victòria- a la es va enfrontar per primera vegada, i van guanyar, a les tropes reialistes a la Batalla de San Llorenç (1813), a la província de Santa Fe. Van acompanyar a San Martín a totes les seves campanyes i, actualment, són la guàrdia presidencial argentina. |
| 4↑ | Societat filial de les lògies creades per Francisco de Miranda a Europa -com La Gran Reunió Americana o la Lògia dels Cavallers Racionals-, que molts autors no creuen que sigui estrictament maçònica i que va ser creada per José de San Martín, Carlos Maria de Alvear a la seva arribada a Buenos Aires, sobre la base de la Societat Patriòtica que ja existia a la ciutat. El seu nom ve del líder maputxe, capturat i batejat per Pedro de Valdivia a meitats del segle XVI i que va aconseguir escapar i organitzar una rebel·lió. Van aconseguir capturar a Valdivia i ajusticiar-lo, però finalment va morir en combat i va ser decapitat. La missió de la Lògia de San Martín era politico-militar i volia “Treballar amb sistema i pla per a la independència d’Amèrica i la seva felicitat, actuant amb honor i procedint amb justícia”. Va créixer ràpidament i va tenir membres a molts alts càrrecs del territori -sempre amb l’obligació de consultar al Consell Suprem abans d’actuar-, així com gent sense que també participava activament de la missió de la lògia. |
| 5↑ | Segons el doctor Mario Dreyer al seu llibre «Las enfermedades del general José de San Martín» (Buenos Aires: Academia Nacional de Ciencias, 1982), les fonts ens deixen constància que va patir durant tota la seva vida: Asma, reuma, gota, insomni, problemes nerviosos, úlceres estomacals, gastritis, hemorroides, estrenyiment. I a tot això sense comptar les ferides derivades de la guerra. |
| 6↑ | Tendència política que considerava que existia una Nació per sobre de les províncies, i que aquestes devien comportar-se únicament com a divisions internes sense autonomia. Entenien que el centre de poder era Buenos Aires -amb la caiguda del sistema al 1810, ja va sorgir aquesta idea, com a hereus legals de la capital virregnal -, i que el govern havia de tenir amplis poders sobre la resta del territori, defensaven el lliure comerç i les inversions estrangeres. Era una proposta defensada per les elits portenyes i les de les ciutats capital de província. En aquests moments, el seu líder més visible era Bernardino Rivadavia. Aquest conflicte, en diferents formes, va significar dècades de guerres al país. |
| 7↑ | Nascuda amb la Revolució de Maig, propugnava una unió de les províncies allunyada del centralisme que havia tingut el virregnat, i que reclamava Buenos Aires com a nou centre revolucionari. Aquest moviment va ser liderat per José Gervasio Artigas, nascut a Montevideo, que va fundar la Unió dels Pobles Lliures -o Lliga Federal-. La seva proposta era que cada província fos autònomes, amb un poder local fort -fins i tot amb exèrcit propi-, i que estiguessin lligades per diferents pactes. Es va estendre per la Banda Oriental (actual Uruguai), i les províncies d’ Entre Ríos, Corrientes, Santa Fe i Córdoba. Va ser recolzada al medi rural, sobre tot per les mesures socials que propugnava Artigas, tot i això, els seus territoris tenien diferents economies que els oscil·laven entre els que cercaven el lliurecanvisme -a les províncies del litoral- o el proteccionisme -les d’interior-. Tot i, en teoria, formar part de les Províncies Unides que surten a la declaració d’independència feta al 1816 a Tucumán, no van participar del congrés per la tendència unitària del mateix, així com per considerar la idea de fer una nova monarquia -moderna- i per no recolzar-los en els intents de invasió dels luso-brasilers. Finalment, amb l’annexió de la Banda Oriental -des del 1821, Província Cisplatina- al Brasil-, la Lliga es va desfer i les províncies federals van continuar la seva lluita per d’altres camins. |
