El feudalisme és, segurament, un dels grans conceptes que forma la Història. Juntament amb altres elements historiogràfics com el feixisme, la Revolució Industrial, el capitalisme, etc. és sovint emprat i esmentat tot i que, amb freqüència, de forma incorrecta.
Si prenem com a referència la visió de la Història de Marx veiem com aquest va dividir-la tenint en compte els sistemes de producció. D’aquesta manera trobem el mode de producció esclavista -previ al feudalisme- i el capitalista -posterior. El mode esclavista es caracteritza per l’explotació i la possessió de l’home per l’home. En la societat capitalista, per la seva banda, l’home és lliure de iure, però el treball d’aquest és explotat pels qui posseeixen els mitjans de producció. Enmig d’aquestes dues etapes històriques va esdevenir-se arreu del món el que coneixem com a feudalisme.
Segons Charles Parain podem establir unes característiques bàsiques pel que fa a les relacions de producció feudals. Aquestes són, principalment, la importància de la terra en les relacions socials i una economia bàsicament agrícola; els treballadors tenen el dret d’ocupació i d’usdefruit d’aquesta terra, però qui en té la propietat són els seus senyors, els quals tenen dret a obtenir-ne prestacions; finalment cal parlar de l’existència de la servitud -que no esclavitud-, la qual vincula en camperol amb el seu amo i la terra i, alhora també, enllaça senyors segons un sistema jeràrquic basat en deures militars amb el superior.
Veiem, doncs, que el terme feudal no presenta la mateixa natura que esclavista o capitalista. En els dos últims casos la paraula fa referència al mitjà social fonamental -propietat sobre l’esclau o bé propietat del capital. Feudalisme, en canvi, és un concepte que no es relaciona més que amb la superestructura política de la societat que es troba entre la societat antiga -esclavista- i la moderna -capitalista- i que normalment encabim en els segles de l’Edat Mitjana. D’aquí radica el fet que la paraula no sempre sigui adequada del tot per caracteritzar aquest tipus de societats.
En tots aquests casos, el feudum, paraula de la qual deriva el terme feudal, no desenvolupa un paper fonamental. Pensem, doncs, ¿és aquesta una raó per negar-se, com fan la major part dels historiadors no-marxistes, a emprar el concepte feudal, sempre que no es tracti estrictament de formes juridicopolítiques nascudes de l’existència del feudum? Nosaltres, de la mateixa forma en què ho fa Pierre Vilar, no ho creiem així i veiem, en canvi, que aquesta negació condueix a oblidar l’estret lligam entre les relacions de producció, forjades entre camperols i senyors entorns a la terra, i la jerarquia feudal, que va garantir durant molt de temps el mateix mecanisme d’aquelles relacions.
A més, cal recordar que és a partir del segle XVIII -moment en què es produeix la lluita duta a terme per la burgesia ascendent contra un règim que havia entrat en decadència- que es va adoptar el costum d’anomenar feudal al conjunt del sistema, incloent-hi les relacions de base entre senyors i camperols i els vestigis juridicopolítics de l’Edat Mitjana, en el si de la ja monarquia absoluta moderna. En aquesta lluita, el terme feudal va prendre un matís pejoratiu i polèmic: el mateix que el terme capitalista al llarg de les lluites de classe del segle XIX. Justament per això, els historiadors no-marxistes prefereixen no emprar-lo, de la mateixa forma que, durant molt de temps, els economistes burgesos s’han negat a emprar el terme capitalista. Però tot això no treu ni un pessic de realitat al fet capitalista, ni al fet feudal.
Cal dir, també, que les relacions socials de tipus feudal van crear-se molt abans del feu pròpiament dit, que no és res més que el seu zenit polític, i que aquest tipus de relacions va sobreviure durant molt de temps, a vegades fins a temps molt moderns, encara que el seu zenit polític hagués desaparegut.
Així, doncs, no hauríem de tenir problemes en anomenar feudal a qualsevol sistema en el qual el treballador agrícola, que ja no és esclau, es troba, però, sotmès a tota mena de traves extraeconòmiques que limiten la seva llibertat i la seva propietat personal, de tal forma que ni la seva força de treball ni el producte del seu treball s’han convertit encara en simples objectes d’intercanvi lliures, en autèntiques mercaderies.
D’aquesta manera, el colonus romà del segle IV anuncia ja el feudalisme, i el camperol andalús o sicilià dels anys 30 del segle XX viu encara sota lligadures de la mateixa naturalesa.