La història de Catalunya i d’Espanya sembla que sigui cíclica en molts aspectes, però especialment ho és en la relació i encaix de Catalunya dins l’estat espanyol. Aquesta relació pren forma de conflicte, molts cops resolt en forma de pactes, però molts altres en forma d’imposició de la força per part de l’estat o la monarquia, si ens referim a aquells períodes en que encara no existia l’estat com a tal. L’exemple paradigmàtic i gairebé fundacional d’aquest conflicte (malgrat anteriorment ja n’hi havia hagut d’altres com la Guerra dels Segadors) és la Guerra de successió, que acaba amb la ocupació militar de les tropes borbòniques en l’actual territori dels Països Catalans, que com a part integrant de la Corona d’Aragó donava suport a l’altre família que reivindicava el tro, els Àustria. Com sabem, la victòria de Felip V de Borbó va suposar la eliminació dels drets i llibertats de Catalunya, i concretament la supressió de les institucions catalanes que ostentaven la representació institucional dels catalans i produïen unes normes pròpies, un dret que s’anava recopilant en diferents textos jurídics. Els borbons, família que ja regnava a França, es caracteritzaven per una visió molt centralista del poder i pretenien uniformitzar tot el territori, tant pel que fa a les seves institucions com a nivell cultural i lingüístic, amb la idea de crear un sol estat-nació de matriu castellana. Això va provocar que a Catalunya la monarquia fos una institució rebutjada deixant un terreny fèrtil per la difusió del republicanisme, especialment després de la Revolució francesa de 1789, i entre altres coses per una estructura social cada cop més capitalista on comerciants i industrials desitjaven un nou règim polític en el que intervenir. No és d’estranyar que després del pronunciament militar de 1868 que va destronar la reina Isabel II, donant lloc a un procés revolucionari de caire popular, a Catalunya es van produir cremes dels Retrats d’aquesta reina i de Felip V. Cremes de fotos del rei que també hem pogut veure els últims anys a Catalunya, acabant amb persones detingudes i declarant a l’Audiència Nacional de Madrid.
Aquella fugida d’Isabel II a finals d’un convuls segle XIX, porta a la constitució d’un govern provisional que convoca corts constituents on les forces monàrquiques guanyen per una àmplia majoria. És així que es redacta una Constitució, la de 1869, i es busca un nou rei, càrrec que és encomanat a Amadeu de Saboia. La inestabilitat política i social provocada bàsicament per la tercera guerra Carlina, la Guerra de la independència de Cuba i les divisions constants de les forces polítiques que ostentaven el poder, van portar a aquest rei a renunciar al tro. Immediatament les Corts proclamen la República, una República que des de Catalunya es defensava com a federal, i així es proclamà en diferents Ajuntaments catalans, alhora que hi va haver diversos intents perquè es declarés l’estat català federat des de la Diputació de Barcelona, en mans dels federals. Catalunya era al capdavant d’aquest ideal que inclús cristal·litzaria amb un projecte de constitució federal el 1873 que va ser interromput pel cop d’estat del general Pavía el 3 de gener de 1874. La efímera experiència de la I República, motivada en part per la renúncia d’Amadeu de Saboia, no parteix doncs d’una votació popular sinó d’una proclamació de les dues càmeres legislatives erigides en Assembles nacional. Després de la restauració borbònica, que va tenir lloc a finals del segle XIX amb Alfons XII i més tard Alfons XIII, es va estabilitzar un règim d’alternança política entre Conservadors i Liberals, el torn dinàstic, entrant en crisi a partir de 1914 i sent interromput per la dictadura de Primo de Ribera 1922, dictadura que tingué suport del rei Alfons XIII. A Catalunya, la Lliga Regionalista -fins llavors partit hegemònic del catalanisme-, que prèviament havia iniciat una campanya per l’autonomia el 1918 -cal recordar que en aquella època a Catalunya hi havia la Mancomunitat-, no es va oposar clarament al cop d’estat de Primo de Ribera. Aquest fou un dels factors que va permetre estructurar un catalanisme republicà més radicalitzat, representat bàsicament per Acció Catalana (impulsada pels joves de la Lliga), Unió Socialista de Catalunya (com a escissió de la Federació catalana del PSOE) i el partit Estat català fundat per Francesc Macià, inspirat en l’independentisme irlandès, nació recentment independitzada del Regne Unit. Aquestes noves forces van prendre un paper rellevant després de la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera, durant la “dictablada” del general Berenguer, participant en el Pacte de Sant Sebastià, que agrupava la majoria de forces d’oposició. Una oposició que, després d’un intent frustrat d’aixecament militar i vaga general el desembre de 1930, va obtenir una aclaparadora victòria a les urnes de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. Aquells resultats, a Catalunya liderats per una Esquerra Republicana de Catalunya recent creada i punt de trobada de gairebé tot el catalanisme republicà, van precipitar la dimissió del govern monàrquic i la fugida del rei Alfons XIII. Les eleccions van ser plebiscitàries pel context, en un moment de màxima debilitat del règim monàrquic en que el posicionament de tots els actors –i especialment dels republicans després del Pacte de Sant Sebastià- va determinar el canvi. La proclamació de la República catalana dins la federació ibèrica per part de Macià, censurada però pel govern provisional de la República espanyola, accelerà l’elaboració d’un projecte d’Estatut d’autonomia per Catalunya i la recuperació de la institució de govern històrica, la Generalitat.ç
Poc temps després, es van produir els coneguts com a Fets d’octubre de 1934. Al clima de tensió i vagues constants i amb les dretes governant a l’estat, s’hi sumà el conflicte Generalitat-Estat, que era insostenible. L’enfrontament per la Llei catalana de contractes de conreu desenvolupada pel govern català i declarada inconstitucional, es suma amb la por de que la República “en els seus fonamentals postulats democràtics” ,en paraules de Companys, està en perill. És llavors quan el 6 d’octubre el President Companys va proclamar la República catalana. Una proclama que ràpidament va acabar en fracàs, i cal preguntar, per què? Josep Termes ho defineix, de forma precisa, el que creu que va ser “en definitiva, un aixecament d’un poder legal contra un altre, fet sense forces suficients, mal preparat i concebut, en el qual un grup arrossega a l’altre i tots plegats feien com que feien. Això explica les contradiccions, les indecisions de Companys, les del seu govern i les de les planes majors dels partits importants. En el fons creuen que serà com el 14 d’abril, quan amb una mica de soroll les coses canviaren (però aleshores si que hi havia mobilització pública, ambient, i acords, i l’enemic estava desmoralitzat, però aquest no és ara el cas del govern de la República ni de l’exèrcit)”. Les conseqüències ja les sabem, tot el govern català empresonat i portat a un vaixell militar ancorat al port de Barcelona -conjuntament amb altres presos polítics-, l’estatut d’autonomia suspès i el coronel Francisco Jiménez nomenat governador de Catalunya. Octubre de 1934. La història sembla cíclica.
A les portes de les eleccions del 21 de Desembre, convocades des de Madrid, i amb el govern català a la presó o a l’exili; amb la República catalana votada pel Parlament de Catalunya el passat 27 d’octubre; i amb la incertesa de la efectivitat de la suspensió de l’autonomia catalana mitjançant l’article 155, convé fer una mirada històrica de la situació actual. És possible que, tant la proclamació de Companys com la Declaració del Parlament amb Puigdemont president, han respost més a una dinàmica interna -i incessant- del catalanisme republicà de donar sortida als anhels col·lectius en situacions de confrontació amb l’estat que no pas a decisions fermes i amb objectius realistes a assolir tenint en compte les forces de cada part? No sembla que les eleccions del 21 de Desembre puguin esdevenir plebiscitàries en relació a la República -potser si respecte al 155- ni tampoc sembla que s’apropi un escenari de canvi de govern a l’estat, com al febrer de 1936 quan es va retornar a Catalunya les seves institucions i alliberar el govern legítim. Així doncs, com continuarà aquesta història? Caldrà veure quina és la reestructuració de l’independentisme, les seves possibles aliances nacionals, estatals i internacionals, la redefinició dels objectius estratègics, la emergència de nous actors i els moviments que farà l’estat.
