Durant els darrers anys s’ha pogut veure a l’Estat Espanyol, a Catalunya i, de fet, en molts indrets d’Europa, l’ascens de noves agrupacions polítiques que han debilitat els sistemes bipartidistes que havien imperat al llarg de les últimes dècades. En aquest context el fet de trencar o, com a mínim, reduir, l’hegemonia de dos grans partits governants –el PP i el PSOE en són un exemple clar– ha estat un símbol de canvi i renovació, de modificar un model considerat antiquat. Doncs bé, si anem enrere en el temps, uns cinc-cents cinquanta anys, veurem que això de que dos partits remenin les cireres ve d’antic, i no es pot atribuir ni a Pablo Iglesias (el nascut al segle XIX) ni a Manuel Fraga Iribarne.
La Barcelona de mitjans del segle XV és la que ens dóna aquest exemple bipartidista, salvant les distàncies i entenent que a l’Edat Medieval el concepte de partits polítics quedava molt lluny i era més habitual parlar de faccions, entenent-les com grups socials més o menys organitzats que pretenien impulsar una sèrie de mesures que els beneficiessin i que poguessin, o no, millorar la situació del país. Al mateix temps no podem ometre que en el moment del que estem parlant el fet que existissin dues faccions que es contraposessin no estava ni molt menys “antiquat” i, de fet, donava algun marge de progrés en clau d’aquells temps.
Els nostres “partits” seran la Biga –un pilar de la societat, símbol de fortalesa– i la Busca –una estella de la pròpia biga– i tots dos es disputaran el poder municipal a Barcelona i, de retruc, a tota Catalunya, en un context de gran conflictivitat social i política en el que participaran pràcticament tots els estaments de la societat catalana.
Al camp català s’estava forjant un intens conflicte entre pagesos i senyors, el que donaria peu a les dues Guerres Remences que, al seu temps, s’entrellaçarien amb un conflicte polític entre l’aristocràcia i la monarquia que esclataria durant la Guerra Civil Catalana (1462-1472). A Barcelona la lluita, però, no seria entre rics i pobres, ni entre estaments i monarquia –tot i que els agents que acabem d’esmentar hi intervindrien– sinó entre els grups benestants de la ciutat.
La Biga representava l’aristocràcia urbana, els Ciutadans Honrats i alguns mercaders importadors, que havien dominat tradicionalment el Consell de Cent i que, en el moment del que parlem estava tendint cada vegada més a les activitats rendistes –que els acostaven a la noblesa– i a les grans inversions econòmiques. Front aquest model apareix la Busca, dirigida per mercaders i per menestrals importants, que a mitjans de la centúria intentà accedir al poder per defensar, principalment, el model manufacturer exportador.
La Biga era un partit clarament aristocràtic, per contra en la Busca hi participaren alguns elements populars, en moments concrets l’anomenat “poble menut” recolzà la facció. Malgrat tot, cal tenir clar que els grups subalterns no marcarien les polítiques plantejades per la Busca que, de fet, comptà en moltes ocasions amb el suport d’una monarquia que aspirava a reduir el poder de les aristocràcies per ampliar el seu propi. Cap dels dos partits representava els interessos de la majoria de la població, qui vulgui establir paral·lelismes ahistòrics és lliure de fer-ho.
Durant les dècades centrals del segle XV la Biga i la Busca es van anar alternant en el poder, no sempre pacíficament, de fet, l’any 1462 es donà l’anomenat Complot de Sant Maties, la Biga prengué el poder a la Busca i, de pas, va penjar els principals dirigents buscaires.
Més enllà de l’anècdota parlar de la Biga i la Busca ens permet acostar-nos a una de les vessants de la complexa realitat social i política catalana del segle XV, que no té res a envejar a la que estem vivint a dia d’avui.
