1940, devastació absoluta, el país acabava de sortir d’una Guerra Civil que havia durat tres anys, i que havia deixat tot el territori espanyol en una situació precària. El primer d’abril d’aquell any s’aprova el decret de construcció del Valle de los Caídos, publicat al BOE l’endemà i que disposava que s’alcés una basílica, un monestir i una caserna de joventuts a la finca coneguda com a Cuelgamuros, situada a Guadarrama (El Escorial) “para perpetuar la memoria de los caídos en nuestra cruzada”. Dinou anys més tard, s’inaugurava el monument on havien perdut la vida persones induïdes a realitzar treballs forçats, aspecte del qual n’han fet investigacions detallades Daniel Sueiro, Isaías Lafuente o Miguel Rodríguez, entre d’altres. El cas és que el dia 1 d’abril de 1959 s’inaugurava la basílica situada molt a prop del monestir de l’Escorial, fet que no ens ha de sorprendre. A partir d’aquell any i fins al 1983 les vuit capelles de la basílica i els seus columbaris adjacents començarien a allotjar, amb un degoteig constant, restes òssies de morts durant la Guerra Civil traslladades des de diversos indrets del territori espanyol. El Valle de los Caídos es convertia en la fossa comuna més gran de l’Estat.
La seva arquitectura, freda i monumental denota la voluntat de mostrar una forta càrrega ideològica i simbòlica. També la creu – de 150 metres d’alçada i 90 en la part transversal– situada a la part més alta de la muntanya i que es pot copsar des de més de vint kilòmetres del seu voltant. Un espai monumental en el qual a partir de 1975 també s’hi ubicaren les despulles de Francisco Franco. En definitiva, el Valle acabaria sent a finals dels anys setanta un mausoleu del franquisme, amb restes òssies de persones que havien lluitat durant la Guerra –dels dos bàndols–, juntament amb les de José Antonio Primo de Rivera i Francisco Franco, al centre de la nau, i uns tapissos i escultures carregats de simbologia i iconografia parcial, visualitzant el triomf de la “cruzada” com si la pretensió fos crear una nova dinastia. L’espai esdevenia un autèntic aparador del franquisme –impactant d’entrada– però amb un rerefons per analitzar més que complex, com s’ha pogut veure amb el temps.
La primera reflexió sobre quin havia de ser el paper d’un monument com aquest es plantejà trenta anys després de l’entrada a la democràcia, el 2007, de la mà de la Llei de la Memòria Històrica que incorporava una primera idea molt generalista del que havia de ser el monument a partir d’aleshores. Una llei per la qual es reconeixen i s’ampliaven els drets i s’establien mesures a favor dels qui van patir la persecució o la violència durant la Guerra Civil i la dictadura. Un nou marc legal pretensiós que podria pal·liar diverses desigualtats històriques a banda de reparar i resignificar la memòria dels qui van ser vençuts. La llei parlava sobre els judicis del franquisme, les fosses comunes, la simbologia franquista, els exiliats o fins i tot prometia un Centre Documental de Memòria Històrica. Pel que fa al Valle de los Caídos, només hi dedicava un article, el 16, en el que hi deia: “1. El Valle de los Caídos se regirá estrictamente por las normas aplicables con carácter general a los lugares de culto y a los cementerios públicos. 2. En ningún lugar del recinto podrán llevarse a cabo actos de naturaleza política ni exaltadores de la Guerra Civil, de sus protagonistas, o del franquismo.”. La llei, però, no s’acabaria de complir atès que en reiterades ocasions l’espai fou escenari d’exaltacions de naturalesa política, malgrat la prohibició legislativa.
La següent actuació de l’Estat vers el Valle va ser l’any 2011 amb la creació de la Comisión de Expertos. Aquesta comissió nomenada pel Consell de Ministres socialista, va estar formada per persones provinents d’universitats de l’Estat i especialistes en diverses disciplines. Després del minuciós estudi de la documentació relativa al monument i la seva anàlisi material es considerà que s’hi havien de fer reparacions a causa de les humitats i el consegüent deteriorament de l’estructura de la basílica. En aquest sentit, la comissió posà sobre la taula que el Valle mostra una memòria excloent cap als vençuts i això fa que s’hauria de resignificar tot el conjunt, explicant-lo, no destruint-lo i potenciant-ne la part contextual amb la creació d’un gran centre de la memòria històrica. L’informe definitiu també constatava que el Valle de los Caídos comptava amb l’ossari més gros de la Guerra Civil i que es trobava en un greu estat de deteriorament. Finalment, entre altres aspectes, la comissió considerava que les restes de José Antonio Primo de Rivera havien de deixar de tenir un espai preferent i que la presència de Francisco Franco era incongruent i contradictòria amb la finalitat primitiva de l’espai: esdevenir un lloc per a la memòria de les víctimes. Això sí, recordant la victòria d’uns i la derrota dels altres.
El mateix any s’encarregà un darrer estudi al metge forense Andrés Bedate Gutiérrez que esbossà en un informe de vuit pàgines sobre la viabilitat d’identificacíó en els enterraments al Valle de los Caídos. Un document en què exposà la realitat de cada cripta i concloïa dient que seria complexa una identificació individualitzada a la majoria d’aquests espais. L’informe de la Comissió d’Experts fou presentat a Madrid el 29 de novembre del 2011. Poc temps després el PSOE s’acomiadava del govern central i tots els aspectes relacionats amb la memòria històrica iniciaven una eterna nit que no acabaria fins al 2017. Cal recordar que en la X legislatura Mariano Rajoy no va dedicar cap partida pressupostària per a l’aplicació de la Llei de Memòria Històrica i va quedar derogada de facto.
Així doncs, com s’ha vetllat per la memòria històrica –més enllà del Valle– des de 2011 després de diversos governs que no hi han cregut i amb una llei mancada de dotació pressupostaria? La resposta es troba en la tasca que han anat fent les diverses comunitats autònomes i algunes institucions de forma individual, i en la sensibilització que aquesta temàtica ha anat guanyant d’uns anys ençà. L’antropòleg i metge forense Francisco Etxebarria assegura, en un nou estudi, que a Espanya hi ha hagut unes 740 intervencions en tombes il·legals des de l’any 2000 que han permès desenterrar al voltant de 9.000 esquelets a tot l’Estat. Des de l’aprovació de la Llei de Memòria Històrica en els tres anys posteriors hi va haver un alt nombre d’actuacions en foses comunes, que entrà en davallada a partir del govern de Rajoy. Totes aquestes actuacions s’han dut a terme gràcies al suport d’associacions de memòria històrica i sense cap mena d’aixopluc del govern central en la majoria de casos.
Malgrat aquestes actuacions irregulars, encara cal constatar que no es coneix amb exactitud quantes fosses queden per obrir davant d’un mapa que està incomplet i desfasat i que caldria revisar, com apunten diversos experts. La manca d’una voluntat política clara per començar a treballar de forma seriosa i la desigualtat en les actuacions que s’han dut a terme fins ara, en les diverses parts del territori, fa que hi hagi actualment un retrocés en polítiques de memòria històrica. Estudis més recents ja esbossen que cada cop és més complex recuperar les restes de les fosses pendents d’obertura, algunes de les quals ja s’han perdut i no es podran recuperar. I és que el pas del temps no hi juga pas a favor.
El govern actual ha cercat l’assessorament d’un equip d’experts altra vegada per fer un estat de la qüestió, després de 20 anys d’obertures de fosses, amb conclusions que van des d’un pla de xoc estatal d’exhumacions o l’actualització del mapa de fosses fins a l’elaboració d’un cens oficial de les víctimes del franquisme. Amb tot, es tracta d’accions que ja es podrien haver fet fa temps. La manca d’actuació per part de les institucions en favor de la memòria històrica és evident al Valle de los Caídos on no s’hi ha fet cap acció més enllà de costejar unes reparacions cada cop més freqüents, en el marc d’un monument deficitari que actualment només genera despeses per a l’Estat. Ara mateix, les polítiques de memòria històrica són per a la societat espanyola un miratge, quelcom que no tingut la rellevància esperada a través d’una llei que prometia ser una pedra angular per començar a posar llum a uns fets que no podien quedar impunes
El Valle de los Caídos no ha tornat a ser notícia fins fa dos anys, després de moltes reclamacions per part de famílies amb l’objectiu de treure les restes dels seus familiars i amb poques respostes per part del govern espanyol, una qüestió que encara s’ha de resoldre. Enrere quedava la tasca emesa per la Comissió d’Experts del 2011 i esdevenia un miratge tot el que havia proposat. El 2017 el PSOE tornava a posar sobre la taula aquest espai monumental, i en proposava una acció: exhumar Franco. L’11 de maig d’aquell mateix any s’aprovava una proposició no de llei que demanava l’exhumació del dictador, però no va prosperar. Un any després de la moció de censura que va fer caure el govern de Rajoy, i ja amb Pedro Sánchez de president, es va aprovar el decret d’exhumació. En aquell moment la família Franco va portar el cas a la judicatura i es va iniciar un estira-i-arronsa que –amb l’església pel mig– va viure situacions complexes. Finalment, el 4 de juny de 2019 el Tribunal Suprem va revisar el cas i va donar el vistiplau per a l’exhumació del dictador, aquest cop sense marxa enrere. El 24 d’octubre Franco surt del Valle.
El complex del Valle de los Caídos, que romania tancat des del passat 11 d’octubre, es va reobrir divuit dies més tard, després de reposar i segellar les lloses de marbre negre que ja recobreixen la part del darrere de l’altar; un espai ocupat durant més de 40 anys per les restes del dictador. La posada en marxa del Valle deixa, però, tot un replantejament pendent de resoldre i molts dubtes a l’aire. Què s’ha de fer amb les 34.000 restes que hi ha encara a les criptes? Què passarà amb José Antonio Primo de Rivera? Quina resposta es donarà a les famílies que demanen treure les restes dels seus familiars de les humides criptes? I, finalment, què cal fer amb l’espai? Es pot reinterpretar un complex ple de simbologia i iconografia franquista i construït amb l’objectiu de realçar el franquisme com a ideologia?
El que sí que podem constatar és que les restes de Francisco Franco van sortir el passat mes d’octubre per la porta gran. El fèretre del dictador, portat a braços per la seva família, amb crits de “Viva España, viva Franco” fou traslladat al cementiri de Mingorrubio (El Pardo) amb tot un muntatge mereixedor d’un altre debat que aquí no cal encetar. Ara comença la tasca més dificultosa en aquesta fossa comuna més gran d’Espanya, i cal encarar-la. La societat espanyola està preparada per assumir-la i ho espera. De moment, això sí, Franco ja no hi és.
