Vista de Môle-Saint-Nicolas, el principal port del nord-oest de la colònia. Gravat de Pierre Ozanne del 1780 Font: Biblioteca del Congrés dels EEUU i Viquipèdia (Domini Públic)
La primera entrega d’aquest article va tractar la vida d’Alexandre Pétion des del seu naixement el 1770 fins al triomf final de la Revolució Haitiana i la proclamació de la independència. La segona part, a continuació, tractarà la resta de la seva vida, de general de l’exèrcit a president, el seu inusual mandat polític, la seva mort i l’evolució posterior del país.
Els primers anys
El 1804, amb Toussaint mort, Haití esdevingué una república dirigida pel president i general Jean-Jacques Dessalines, exesclau, negre i home de confiança de Toussaint. Després d’establir un exèrcit permanent de 37.000 homes va dividir la resta de la població en constructors i parcers; els primers van dur a terme diverses obres de fortificació, els segons van ser enviats a les noves plantacions sota règim de caporalisme agraire. També va ordenar l’extermini o expulsió de gairebé tots els blancs que quedessin a l’illa, amb l’excepció d’uns pocs artesans especialitzats que van quedar al seu servei personal. Les tropes poloneses que s’havien unit als haitians en solidaritat nacional (Polònia era una nació ocupada i alguns polonesos enrolats a l’exèrcit francès se sentien incòmodes lluitant contra un país que intentava independitzar-se), els colons alemanys del nord-oest, les vídues i aquelles franceses que van acceptar casar-se amb negres van ser perdonats ja que, segons la constitució, tots els habitants eren oficialment negres, cosa que implicà una política de matrimonis mixtos per “bronzificar” la població. Els artesans conformaven una mena de servei privat de Dessalines fins que, el Divendres de Pasqua de 1806, diversos van aconseguir fugir. Furiós, el president els va convertir en constructors i parcers.

Amb la constitució de 1805, Haití va esdevenir un imperi governat per Jacques I, és a dir, el propi Dessalines qui va oferir la mà de la seva filla Célimène a Pétion; Alexandre va rebutjar cortesament, al que segurament ajudà que la princesa estigués embarassada del seu amant. En assabentar-se, l’emperador el va fer afusellar. El despotisme de Jacques I van alienar tots els grups socials i va causar un complot contra ell; Pétion va reunir-se amb el general Henri Christophe, qui segurament succeiria a Dessalines com a líder negre, per conèixer la seva posició; va assegurar que no intervindria per protegir-lo i el 17 d’octubre de 1806 Dessalines va ser assassinat encara no se sap si pel general mulato Étienne-Élie Gerin, fart de no cobrar el sou que se li devia al seu regiment, o pel propi Pétion.
El 1806 es proclamava la república per segon cop, amb Henri Christophe com a president. El senat, controlat pels mulatos, va intentar restringir amplis poders dels que gaudia el president, cosa que va desembocar en un cop d’estat: Christophe i la facció negra van assaltar el senat defensat per Pétion i la facció mulata. Derrotat, Christophe es va retirar al nord i es va proclamar rei Henri I d’Haití, mentre el senat nomenava, el 10 de març de 1807, Alexandre Pétion president de la república. Haití quedava partit en dos: república a Port Príncep, monarquia a Cap-Haïtien, des d’aleshores Cap-Henri.

La república de Pétion
El govern republicà de Pétion va marcar una diferència fonamental amb tot el que s’havia esdevingut fins aleshores. Normalment, s’estudia el període de 1806 a 1820 com el de la Guerra civil haitiana i s’atorga molt més pes al regne del nord, deixant la república de Pétion com un simple projecte oligàrquic dirigit per mulatos rics. Però convé recordar que Pétion no era ric, no era un plantador ni un oligarca, sinó un argenter rebutjat pels seus pares reconvertit en militar professional. Pétion era i segueix essent una raresa en l’elit haitiana i les seves polítiques foren igualment sui generis. No es tracta de diferenciar entre república i monarquia, sinó entre Alexandre Pétion i tota la resta de líders, contemporanis o posteriors, coronats o no.
A diferència de la resta de mandataris, Pétion no tenia relació directa amb l’economia de plantació, ni com a propietari, ni com a treballador. Quan va arribar a la presidència es va concedir a si mateix dues plantacions gegantines i va repartir una de sucre a cada un dels seus generals i una de cafè a cada un dels seus adjunts i coronels, però no va instaurar un sistema de treballs forçats per primer cop en vint anys, amb algunes excepcions menors. A la república de Pétion els negres lliures van ser, per primer cop, lliures de veritat. Quan els parcers negres de les grans plantacions dels mulatos fugien a les muntanyes, les tropes de la república no feien grans esforços per capturar-los. Mitjançant una combinació de fer la vista grossa, no esforçar-se gaire i arribar a acords amb l’elit mulata, Pétion va desmuntar efectivament el sistema de caporalisme agraire. A un país amb una densitat de població baixíssima (entre 5 i 12 hab/km2 segons les fonts), cobert de selva tropical, sense possibilitat d’importar nous esclaus i sense immigració, les plantacions van quedar desertes.

Contràriament al que s’esdevenia al sud, el regne del nord va reinstaurar els treballs forçats i va aconseguir reintroduir-se en els cicles del comerç atlàntic com un gran exportador de sucre, cotó, cacau i cafè, tot i que els beneficis de les operacions anaven només al rei, la família reial i la selecta elit de generals negres, irònicament més reduïda que la de burgesos mulatos. Amb sis dies de treballs forçats per setmana, un impost fix mínim del 25% sobre la producció i tota la terra en mans de l’Estat i arrendada a aristòcrates lleials, el regne del nord va ràpidament alienar al gruix de la seva població. En el zenit del seu poder, el rei Henri tenia una fortuna de sis milions de pesos castellans-or i onze milions de pesos-argent, que gastava en espectaculars obres com la ciutadella Laferrière o el palau de Sans-souci (o la bala d’or amb la que s’acabaria suïcidant).
Pétion havia entès -segurament fou l’únic que ho va fer- que la diferència cabdal no era entre ser esclau o no ser-ho, sinó entre tenir terres o no tenir-les. Així, als parcers forçats del nord els era igual ja no ser esclaus d’un burgès blanc sinó serfs d’un rei negre; el que desitjaven era llibertat absoluta i terres en propietat i la república els reconeixia això. L’èxode de població del nord vers el sud, així com les desercions militars, foren creixents. La més espectacular s’esdevingué el 1811 quan una fragata de la marina reial haitiana -comprada a la Royal Navy britànica- fou enviada a intimidar els assentaments costaners de la república: en el seu primer viatge els mariners es van amotinar i es van unir a la república, fragata inclosa.
Pétion no era un idealista revolucionari, com a mínim no més enllà dels principis burgesos de 1789, sinó un personatge intel·ligent que sabé identificar la clau de l’estabilitat del seu temps i va ballar al so de la música que sentia. Tots els altres líders, Toussaint, Dessalines, Christophe, van voler fer de mestres d’orquestra i van fracassar estrepitosament. Mentre al nord el moviment de població estava restringit, al sud Pétion va resistir les pressions dels grans propietaris mulatos i va permetre que la població fugís a les zones verges per crear granges i pobles lliures. Així, mentre les plantacions de sucre i cafè s’enrunaven per fam de treballadors, una miríada de poblets, viles-mercat i granges florien als turons del sud haitià.
El 20 d’abril de 1807 el Senat va legalitzar totes les terres ocupades, amb la condició que els propietaris plantessin, en el proper any, alguna quantitat d’una collita exportable com cotó, sucre o cafè. La mida autoritzada fou entre un i cinc carreaux de terra, que era la mida que tenien les granges establertes per negres lliures a les muntanyes. Setanta mil acres de terra foren legitimats i repartits entre parcers lliures, exesclaus fugits, soldats, suboficials i oficials de la república. La població anònima anava a la seva i la república senzillament legitimava els fets consumats.

canons, sitges i cisternes per resistir mesos de setge. Els plànols els va fer Henri Barré, segurament un oficial de marina francès o haitià. Actualment Patrimoni de la Humanitat. Font: Viquipèdia (Domini Públic)
Com a conseqüència la producció d’arròs, blat de moro, mongetes, cafè, tints, closques de tortuga, caoba, aiguardent, cera, cuir, cacau, cotó i fusta de guaiacan va augmentar enormement. Aquests productes eren venuts als comerciants de les ciutats de la costa que les exportaven i, a canvi, pagaven impostos a les duanes per mantenir la república. També es van comprar les collites excessives per mantenir preus alts als mercats internacionals, i es va devaluar la moneda per afavorir l’exportació. A les ciutats els comerciants, gairebé tots mulatos, vivien com la burgesia europea, amb servei domèstic, luxes importats del vell continent i menjar a preus ridículs. A les muntanyes, els grangers negres gaudien de llibertat per primer cop com a ciutadans d’una república que els deixava fer.
El 1809 es va reconèixer a tots els veterans de l’exèrcit el dret a rebre terres, segons el seu rang militar. Alguns generals del sud van desertar al nord, esperant rebre el tracte d’aristòcrates i una gran finca, però una autèntica allau de soldats rasos va fer el camí contrari i va donar a la república la victòria final. Quan el 1813 una insurrecció d’esclaus va deixar Jamaica a les portes de la fam, diversos bucs mercants van salpar de Pétit-Goâve carregats amb arròs, mongetes i altres aliments de producció haitiana. El menjar sobrava a l’Haití de 1813.
Pétion va presentar-se a les eleccions el març de 1811 i el març de 1815 i les va guanyar però, amb el pas dels anys, va acabar sentint-se massa pressionat pel senat i va acabar governant com un dictador. Malgrat això, la seva dictadura va seguir amb els mateixos principis i va permetre el lliure moviment de població, va reconèixer la propietat privada de la terra a tothom i va seguir recompensant els veterans de l’exèrcit amb donacions de terra.
La política educativa també va marcar una gran diferència. Al nord es van fundar algunes institucions, com el col·legi de metges i farmacèutics, per contribuir a l’esforç de guerra i gelosament reservades als líders de l’aristocràcia. Si bé hi havia algunes escoles primàries, eren fundades per missioners baptistes anglesos, sense intervenció directa del govern. Al sud, la república va decidir imitar l’estructura dels liceus napoleònics i el Lycée National d’Haïti va ser fundat el 1816 per decret presidencial. El seu currículum imitava la formació humanística clàssica que s’esperava d’una elit il·lustrada: gramàtica, retòrica, francès, llatí, matemàtiques, religió i història antiga.
Els primers anys no foren fàcils: el director Balette va morir el juliol del 1817 i el seu millor professor de francès, Victor Durive, el 25 de setembre del mateix any. Diversos professors emmalaltiren i l’assistència a les classes no era l’esperada. Per solucionar-ho Pétion va contactar amb l’English and Foreign School Association, una associació educativa de la qual formaven part diversos aristòcrates anglesos, missioners baptistes o el famós abolicionista William Wilberforce. Thomas Bosworth, un jove a la seva vintena, va arribar per fer-se càrrec del lycée el 24 de juny de 1817. El 17 de febrer de 1818 moria d’unes febres tropicals. Malgrat totes les dificultats que el clima imposava als professors europeus, el 1819 es va graduar la primera promoció i el president Boyer va assistir a la cerimònia per entregar diversos premis als millors alumnes.
Després de Pétion
Alexandre Pétion estava casat amb Marie-Magdaleine “Joute” Lachenais amb qui tenia dues filles. Quan el 1818 Pétion va morir de febre groga, va llegar els poders a un dels seus homes de confiança, el general Jean-Pierre Boyer. Boyer era l’amant de Joute Lachenais, cosa que semblaque era coneguda per Pétion, però mai va ocasionar grans problemes. La mort de Pétion va ser plorada a tota la república, a on era conegut com Papa bon kè, “papa bon cor”. Quan Boyer va assumir el poder la república estava prou forta per donar el cop final al regne del nord i les tropes republicanes van prendre Cap-Henri el 1820. Henri I va preferir suïcidar-se amb una bala d’or abans que ser capturat pels seus enemics i la resta de la família reial va exiliar-se a Itàlia. Poc temps després, Boyer i la república van conquerir la part oriental de l’illa -l’actual República Dominicana- i van posar tota la Hispaniola sota el seu control.
Boyer i Pétion compartien poques coses, malgrat la seva afinitat personal i el fet que Boyer hagués estat el primer ministre de Pétion des de 1809. Era fill d’un sastre francès i una exesclava i havia estat enviat pels seus pares a estudiar a França, a on havia combatut per la revolució fins a assolir el rang de comandant. Protegit pel ric plantador André Rigaud, havia participat en la Guerra dels ganivets contra Toussaint i sempre havia estat col·laborador de Pétion, però amb ell les coses van començar a canviar. Després de negociar el reconeixement de la independència amb França a canvi de 90 milions de francs-or, Boyer introduí el Code rural de 1826 que marcà el retorn a la política del caporalisme agraire, la militarització de la mà d’obra, les quotes de treball i l’intent per reinserir-se en els cicles del comerç atlàntic.

Els impostos descomunals i els treballs forçats van alienar a gran part de la població: el 1843 els criolls castellanoparlants de l’est, dirigits per Juan Pablo Duarte, proclamaven la independència de la República Dominicana i el mateix any, a Les Cayes, el general Charles Rivière-Hérard iniciava una revolució. Acorralat per totes bandes, Boyer va dimitir i va partir a Jamaica amb la seva dona, Joute Lachenais i les seves filles, una de les quals era filla de Joute i Pétion, adoptada per Boyer. Va passar la resta dels seus dies a l’exili, gaudint de la seva fortuna personal guardada al Banc d’Anglaterra.
Fins aleshores només Pétion havia aconseguit morir de mort natural sense ser derrocat al càrrec i, a partir d’aleshores, Haití quedaria sumit en un caos sense parangó a les Amèriques: vindria encara un altre imperi més grotesc que el de Jacques I i una successió de presidents que caurien derrocats, marxarien a l’exili o serien assassinats. Hérard va ser deposat per un complot de l’antiga noblesa nord-haitiana després de quatre mesos de mandat i derrotat militarment pels dominicans independentistes. El 22 de juliol de 1843 Boyer, vidu, va marxar a França; Hérard va arribar a Jamaica a principis de maig del mateix any, i per això és molt probable que tots dos es trobessin a l’exili en una de les grans ironies de la història. El seu successor, el general Philippe Guerrier, duc de l’Avancé i comte de Mirebalais, tenia vuitanta-sis anys i era alcohòlic quan va aconseguir el poder. Era el governant més ancià del món en el seu temps i acostumava a estar tan borratxo a les reunions del consell d’Estat que no era capaç de seguir-les. Hérard va intentar derrocar-lo amb una expedició des de Jamaica, però va ser rebutjat pel general Fabre Geffrard.
Amb la seva mort assolí la presidència Jean-Louis Pierrot, cunyat del rei Henri I, príncep d’Haití i cinquè en l’ordre de successió. Als seus noranta-cinc anys va ser deposat per una insurrecció a Port-Príncep menys d’un any més tard. El succeí el general Jean-Baptiste Riché, un negre nascut lliure que havia estat ministre sota Boyer i que pretenia fer algunes reformes. Onze mesos i vint-i-sis dies després va morir enverinat i el general Faustin Soulouque, cap de la guàrdia presidencial assumia el poder.
Després de purgar els seus detractors, crear un exèrcit personal i una brutal policia secreta, es feu coronar Faustin I d’Haití el 26 d’agost de 1849. La corona va costar 2.000 lliures esterlines i la resta dels accessoris reials, així com la cerimònia de coronació, unes 30.000 més. Els excessos del Segon Imperi -idèntics o pitjors que els del primer- van causar que el general Fabre Geffrard es rebel·lés el 1859 i deposés Faustin I. No hi hauria més emperadors ni monarques a Haití, però les successives presidències seguirien essent igual de breus, violentes i inestables. Els cops d’estat, els complots i els enfrontaments entre faccions dirigides per generals ambiciosos serien endèmics fins que els Estats Units van ocupar el país el 1915.
El llegat d’Alexandre Pétion, malgrat que sigui fàcil d’idealitzar, no va ser recollit per cap mandatari posterior. Haití, que sota el seu mandat experimentà una llibertat i una prosperitat inaudites i avui oblidades, es va sumir en el caos fins a esdevenir el país més pobre de l’hemisferi occidental. El noi fugit de casa, argenter per casualitat i a qui havia despertat la fascinació per l’exèrcit un regiment català, va demostrar ser l’únic polític capaç d’entendre el gran enigma que és Haití i dur-lo vers l’estabilitat. Pétion és sovint ignorat com un altre oligarca mulato uniformat més, però el seu pas per la política haitiana demostrà que Haití pogué haver estat diferent.
Per saber-ne més:
ARDOUIN, B. Étude sur l’historie d’Haïti. Dezobry et E. Magdeleine, Port-Príncep, 1853.
CERISIER, L. Biographie de Pétion. T. Bouchereau imprimeur, Port-Príncep, 1842.
DUBOIS, L. Haiti. The aftershocks of history. Metropolitan books, Henry Holt & C., Nova York,
2012.
GONZALEZ, J.H. Maroon nation. A History of revolutionary Haiti. Yale University Press, 2019.
LAVIÑA, J. Les profundes arrels del conflicte haitià. Edicions de la Universitat de Barcelona, 2012.
LÉGER, J.-N.. Haity, her history and her detractors. Greenwood Press Inc., Connecticut, 1970.
SPITZER, D. A contemporary political and socio-economic history of Haiti and the Dominican
Republic. Tesi doctoral defensada a la Universitat de Michigan, 1972.
-
(Granollers, 1993). Graduat en Història (UB), màster en història econòmica (Universiteit Leiden), membre del Grup de recerca en Altes Capacitats i del comitè organitzador dels Congressos de Petits i Joves Científics de Catalunya (GAC-ICE, Universitat de Barcelona) i professor particular d'idiomes. La seva recerca es centra en la història econòmica, especialment en la història dels productes (la porcellana, el whisky, la xocolata...) i la cultural, amb un gran interès en el nacionalisme com a fet artístic i literari a països petits del centre, est i nord d'Europa.