Les manifestacions pacífiques, inspirades en les experiències revolucionàries d’Egipte i Tuníssia de la primavera de 2011, van mutar ràpidament, com a conseqüència de la repressió del règim Sirià i la militarització de l’oposició, convertint-se en una guerra civil oberta. En un conflicte que s’allarga durant més de cinc anys, el focus mediàtic ha centrat la seva atenció en la interacció dels actors exteriors al país, així com la rivalitat inherent entre la minoria alauita que regna el país i la majoria sunnita. Aquesta simplificació del conflicte impedeix un enteniment clar sobre quins són els principals motors que alimenten el conflicte sirià. Entre aquests factors trobem, en primer lloc, la gran varietat i diversificació dels grups sunnites que lluiten al territori, la lluita per la supervivència de minories ètniques i religioses —com ara la dels grups armenis i cristians—, les tensions inherents al país entre les principals urbs i la perifèria rural, així com la lluita ideològica entre una elit dominant i una majoria reprimida. En definitiva, la gran varietat de forces socials del país pugna per la construcció religiosa, social, ètnica i política de la nova Síria. Alhora, els interessos dels poders regionals i internacionals juguen també un paper important donant suport a diferents faccions, cosa que conforma un entorn sovint caòtic i anàrquic en la seva lluita per la supervivència. En un moment en què la guerra civil s’ha estancat després de cinc anys de conflicte, és molt important entendre com les dinàmiques bilaterals a l’àmbit internacional i local conformen una dinàmica paral·lela i provoquen que no s’observi cap sortida negociada ni victòria militar a curt termini.
La relació de poder entre l’oposició armada i el govern de Bashar al-Assad
Durant els primers episodis de violència i insurrecció, el règim sirià va veure’s amb la necessitat d’implementar una sèrie de mesures reformistes —seguint amb la mateixa agenda soft marcada pel monarca marroquí Mohammed VI o el president algerià Abdelaziz Bouteflika—a través de la reforma constitucional ratificada en referèndum el passat 26 de febrer. Contraris a aquesta fórmula, els hardliners sirians van defensar la idea que les promeses de reforma democràtica i les iniciatives polítiques dirigides a satisfer les demandes dels manifestants sirians només facilitarien la pèrdua de credibilitat i legitimació del sistema Ba’ath liderat per Bashar al-Assad, cosa que provocaria inexorablement la desarticulació del règim polític com a conseqüència de l’enfortiment de l’oposició siriana. Per la seva banda, els corrents revolucionaris sirians van arribar a la idea que l’acceptació de les propostes de reforma suggerides per Al-Assad durant els primers mesos de revolta tindria un efecte advers, i possibilitaria el silenci de les seves aspiracions en el futur. En aquest sentit, el compromís amb la lluita armada complia, doncs, amb l’objectiu fundacional, la desarticulació del sistema polític ba’athista i el conseqüent desenvolupament dels diferents projectes de construcció nacional, ja fos el naixement d’un nou califat islàmic, d’una nova Síria democràtica —unitària o federal— o d’una república islàmica vinculada a l’autoritat ideològicament “confrontada” dels aiatol·làs Ali Khamenei, Husein Fadlalà o Ali Sistani i els seus projectes políticoreligiosos.
La gran varietat de forces que conformen l’oposició A la guerra civil siriana, les forces del règim de Bashar al-Assad s’enfronten principalment a una autèntica amalgama de grups rebels, entre els quals destaquen el Free Syrian Army, les xarxes militaritzades vinculades a Al Qaeda, les Forces Democràtiques Síries o les forces d’ISIS. Aquesta gran varietat de faccions que pugnen per la construcció del nou model estatal sirià es caracteritzen majoritàriament per la seva incapacitat de controlar tant a altres faccions rebels com d’exercir autoritat dins de les seves línies, cosa que impedeix que puguin fer promeses creïbles en una taula de negociacions. En aquesta línia, la por a quedar marginades facilita que les faccions minoritàries sirianes vegin la lluita armada com a únic camí possible per la seva supervivència.
Per altra banda, sense cap dubte, la fragmentació de l’oposició siriana ha sigut facilitada per la interacció d’estats exteriors, els quals tenen com objectiu influenciar la construcció de la nova Síria en base a les seves necessitats nacionals i els seus objectius regionals. Aquesta dinàmica ha quedat exemplificada en els constants xocs entre les milícies kurdes assentades a la frontera turca, situada al nord del país, i els extremistes de l’ISIS. En aquest sentit, l’accés a significants recursos econòmics i militars ha estat un factor molt important a l’hora de provocar la desunió de les forces opositores sirianes. Així mateix, ha comportat un augment de la seva activitat armada en la lluita per la supervivència i noves quotes de poder.
El fracàs de les negociacions internacionals
La intervenció militar contra la Líbia de Gaddafi l’any 2011, capitanejada per l’OTAN per donar suport als revoltats àrabs, ha influenciat enormement el conflicte Sirià. El caos i la inestabilitat política i militar que pateix el país ha obligat a repensar el principi internacional R2P (Responsability to Protect), és a dir, la responsabilitat que tots i cadascú dels països adherits a Nacions Unides tenen a l’hora d’evitar que països tercers cometin crims de guerra, actes de genocidi, neteges ètniques o crims contra la humanitat. Conseqüentment, la resolució del conflicte per la via diplomàtica ha quedat inicialment influenciada pel fet que l’administració Obama ha decidit deixar el futur de Síria a mans del seu poble, al mateix temps que Vladimir Putin dóna suport incondicional al president Al-Assad.
Entre 2012 i 2016, les successives conferències de pau Ginebra I, II i III han evidenciat els dèficits estructurals de tractar de solucionar el conflicte sirià per la via diplomàtica. El projecte de configurar un govern de transició nacional on s’hagi d’incloure necessàriament les estructures del partit Ba’ath (evitant així errors del passat com el cas de l’Iraq), ha quedat debilitada pels següents factors. En primer lloc, el règim de Bashar al-Assad s’ha negat a acceptar qualsevol resolució diplomàtica, arran de la seva capacitat de resistir l’avanç dels rebels. En segon lloc, les principals faccions rebels de Síria, com el Front Islàmic, les milícies Kurdes o Al Nusra i l’ISIS, no han estat representades dins del procés negociador i han denunciat públicament qualsevol resolució emesa negant-se a acceptar cap mandat internacional. Així es va constatar a principis d’octubre de 2014 amb la declaració conjunta que les més de 75 principals faccions que conformen el Free Syrian Army van emetre, en el qual rebutjaven la iniciativa de Staffan de Mistura, enviat especial de Nacions Unides a Síria.
Durant l’última ronda de negociacions a Ginebra III (2016), en front del bloqueig internacional i local, els equips negociadors han decidit fer un gir estratègic a l’hora de concentrar els seus esforços a aconseguir un alto al foc provisional, unir forces en la lluita contra ISIS i acceptar que l’Aràbia Saudita i l’Iran entrin a formar part a la taula de negociacions, cosa que deixaria de banda la continuïtat de Bashar al-Assad al poder. De forma paral·lela a les negociacions de Nacions Unides, al desembre de 2015 Riad va acollir una conferència política on, sota la tutela de les monarquies del Golf Pèrsic i amb la presència activa d’emissaris Russos, d’Estats Units i França, per primer cop, un cos creïble de representants de l’oposició armada siriana va aconseguir agrupar més de cent grups opositors sirians en un ventall que incloïa des de activistes polítics fins a islamistes hardliners. En una clara representació de la gran varietat de projectes de construcció nacional per Síria, els assistents a la reunió de Riad van declarar el seu compromís a engegar un procés polític plural per Síria.
La interacció de les potències estrangeres
Sense cap dubte, la interacció de potències estrangeres a la regió ha estat una de les causes principals de la implosió del conflicte sirià. Tot i així, la clàssica bipolaritat que ha caracteritzat el conflicte sirià amb l’enfrontament de les faccions rebels recolzades per les monarquies del Golf Pèrsic i l’OTAN contra l’exèrcit de Bashar al-Assad i el tàndem Iran-Rússia ha fet que fins el moment la balança es decanti a favor del president Al-Assad. En el cas de l’Iran, tot i que el president Rohani hagi centrat els seus esforços en la resolució del conflicte per la via diplomàtica a través de facilitar una transició que empoderi un nou president que ostenti un paper similar al d’Hamid Karzai a l’etapa post-taliban, la seva disposició al diàleg ha quedat parcialment enfosquida per l’acció de la Guàrdia Revolucionària. Amb més de 1000 voluntaris iranians morts, rebuts a la seva tornada amb honors de màrtirs de la revolució, les forces iranianes (Al Quds, IRGC, Fatehin Brigade) han defensat els santuaris xiïtes a Síria i, sense cap dubte, el seu principal aliat a la regió és Bashar al-Assad, al mateix temps que permet l’entrada de milícies shi’is procedents de l’Iraq o l’Afganistan com ara la milícia Asaib Ahl al-Haqq. Per altra banda, la intervenció russa a Síria va salvar el règim de Bashar al-Assad en un moment en què els rebels sirians arrabassaven al règim més i més territori. Això indicà que no només Rússia, sinó també el propi Bashar al-Assad, tindrà també la paraula a l’hora de decidir el futur de Rússia. Aquesta nova dinàmica va quedar constatada en la victòria que el ministre rus d’exteriors, Sergei Lavrov, es va apuntar a costa de l’ex secretari d’estat americà, John Kerry, qui va acceptar deixar de considerar la continuïtat d’Al-Assad al poder com una línia vermella, obligat per la necessitat de crear una aliança internacional que frenés l’avanç galopant de l’Estat Islàmic. En aquesta línia, l’estratègia de l’administració Obama vers la solució diplomàtica a Síria s’ha vist centrada, durant la segona meitat de 2016, en la necessitat de buscar una treva permanent entre els rebels sirians i el règim d’Al-Assad, centrant-se en la responsabilitat que el líder alauita té vers la protecció dels civils.
