Alexandre Pétion i el naixement d’Haití (1770-1817)

Vista de Môle-Saint-Nicolas, el principal port del nord-oest de la colònia. Gravat de Pierre Ozanne del 1780 Font: Biblioteca del Congrés dels EEUU i Viquipèdia.

Alexandre Pétion, la formació d’un líder durant la Revolució Haitiana (1770-1804)

El futur president Pétion va néixer el 2 d’abril de 1770 com Anne-Alexandre Sabès a Port Príncep, a la colònia francesa de Saint-Domingue, aleshores habitada per 40.000 blancs -rics i pobres-, 28.000 lliberts i 452.000 esclaus, dos terços dels quals eren nascuts a l’Àfrica i només un terç eren ja nascuts al Carib. La colònia ocupava el terç occidental de l’illa de la Hispaniola i era francesa des del tractat de Rijswijk de 1697; una autèntica màquina de fer diners sembrada de plantacions de sucre i de cafè, la colònia més valuosa de França al Nou Món amb vincles molt propers amb la burgesia de Nantes, La Rochelle, Marsella, Le Havre, Saint-Malo i Bordeus.

Alexandre era fill de Pascal Sabès, un ric comerciant bordelès, i Ursule, una lliberta negra part del servei de la casa; era doncs lliure però exclòs de tot dret polític per ser en part blanc i en part negre. Només dos mesos després, el 3 de juny de 1770, un terratrèmol de 7,5 graus va devastar el sud d’Haití i va enrunar la casa dels Sabès, d’on Alexandre va ser desenterrat quan la seva dida i la seva tieta van advertir que el petit no era enlloc.

Malgrat que molts mulatos eren estimats pels seus pares blancs de qui rebien contactes i estudis, Alexandre no tingué aquesta sort. Pascal Sabès odiava profundament el seu fill, al que veia com una conseqüència d’un error amb una serventa, i se’n va desentendre. Així, mentre futurs líders mulatos com Vincent Ogé o André Rigaud havien assolit grans fortunes com a plantadors i posseïen esclaus, Pétion mai va ser propietari ni ric abans de la revolució. El pare només va accedir a enviar-lo a l’escola primària del Sr. Boisgirard per a no blancs, el 1776, el mateix any que els Estats Units es van separar de Gran Bretanya.

L’aliança que els Estats Units en guerra van contraure amb França va arrossegar Espanya, que era al segle XVIII aliada de París i es va decidir el 1782 enviar a Port Príncep dos regiments d’infanteria per protegir la colònia de possibles incursions: un d’aragonès i un de català. Alexandre, amb dotze anys i avorrit de l’escola, es va sentir fascinat per les maniobres de les tropes i passava els dies observant-los entrenar a la caserna, amb especial fascinació pels artillers, i és molt probable que  aprengués les seves primeres nocions militars amb soldats catalans. Les seves reiterades absències de l’escola li van costar que el Sr. Boisgirard el castigués fuetejant-lo; poc després Alexandre va abandonar l’escola.

Un iracund Pascal Sabès el va enviar d’aprenent amb un calderer. Malgrat la negativa i la tossuderia d’Alexandre, el seu mestre li va fer despertar l’interès per la forja i va veure talent en el noi, per la qual cosa el va recomanar d’aprenent amb un argenter, el Sr. Jamain qui malgrat ser amic del pare d’Alexandre, va agafar estima al noi i va jurar mantenir el secret del seu canvi d’ofici. Un dia Pascal va arribar al taller a encarregar diverses joies per a la seva filla i l’argenter va passar l’encàrrec al seu aprenent; considerava que seria una oportunitat perfecta per reconciliar pare i fill i Alexandre va estar dies preparant diverses peces que van impressionar el seu mestre i al client. Quan el pare va saber qui les havia fet va fer fora de casa al seu fill per sempre més. Alexandre tenia uns quinze anys.

Va ser una amiga de la família qui va acollir al jove a casa seva i va actuar de mare de substitució. Sembla que va ser ella qui el va rebatejar com a Pétion, una deformació de la paraula en patois “pichoun” (colomí), l’apel·latiu afectuós amb què s’hi adreçava. Una altra teoria diu que deriva de “mon petit” (el meu petit) però, degut al fort accent del sud de França de la dona, l’expressió sonava “m’n pton”, d’on va derivar “Pétion”. Des d’aleshores es va dir a si mateix Alexandre Pétion i va rebutjar el cognom Sabès. El 1788, amb divuit anys, el recluta Alexandre Pétion, argenter, va allistar-se a la milícia colonial.

Borles blanques, vermelles i grogues

Un any després, amb la Bastilla fumejant, el setembre de 1789 Alexandre i els seus amics van sortir, com cada diumenge, de cacera per La Saline, als afores de Port Príncep. Un tal Nicolas, famós caçador blanc, els va prohibir que disparessin perquè eren negres, cosa que Pétion va ignorar. Nicolas, aïrat per la seva insolència, va aixecar la culata del fusell i va amenaçar Alexandre, qui, sense perdre la calma, va repartir munició entre els seus amics, va carregar i va dir “dispara si t’atreveixes”. Nicolas va marxar traient foc pels queixals i la història de com un insolent mulato i la seva colla li havien faltat al respecte, convertida en pamflets, va agitar les tavernes de Port Príncep durant diversos dies com una advertència del que duria la revolució acabada de començar a París.

La revolució va espaordir l’elit colonial, que va començar a plantejar-se la independència en una república purament blanca i va constituir el partit dels pompons rouges, els “borles vermelles”. Aquells que defensaven la nova monarquia constitucional francesa van esdevenir els pompons blancs, els “borles blanques”. El coronel Mauduit, comandant de Port-Príncep, era un borla blanca i va decidir allistat diversos mulatos a l’exèrcit. Els borles vermelles van muntar en còlera i es van reunir en un comitè independentista, que Mauduit va ordenar dissoldre. La negativa dels borles vermelles va acabar amb una batalla i l’assalt a baioneta, ordenat per un coronel francès blanc, d’un edifici ple de francesos blancs. L’acció de Mauduit van fascinar Pétion, que va enviar una llista de cinquanta voluntaris disposats a servir a la revolució com a soldats professionals, inclòs ell mateix. Mauduit va allistar-los a tots i la seva primera missió va ser dissoldre una assemblea anàloga a Saint-Marc i, un cop assaltada, empaitar i arrestar el seu líder, un plantador anomenat Caradeux, que havia aconseguit fugir d’una segona reunió a Mont-Rouis.

Aleshores els mulatos, rics plantadors molts d’ells, eren favorables a les primeres mesures de la revolució: els atorgaven drets polítics iguals als dels blancs, es creava una monarquia constitucional que els reconeixia com a ciutadans. Aspiracions racials i interessos econòmics coincidien i, òbviament, l’abolició de l’esclavatge ni tan sols es plantejava. Malgrat això, una part important de la vella elit colonial blanca no suportava que els mulatos rics passessin a ser els seus iguals i, sentint-se traïts per França, van començar a desenvolupar idees independentistes, amb Caradeux com el seu líder més notable. Malgrat que la Gran Enciclopèdia Larousse del segle XIX tracta als borles vermelles de revolucionaris i als borles blanques de reaccionaris, la realitat colonial era més complexa com ho demostra que els mulatos s’unissin als borles blanques i combatessin als borles vermelles.

Mentre això succeïa a Port-Príncep els borles blanques van aprofitar l’estabilització de la situació per desfer-se d’algunes de les seves promeses. Malgrat que els mulatos fossin part de l’exèrcit francès es va decidir que només els blancs podrien dur una borla blanca al tricorni; els mulatos n’haurien de dur una blanca amb una franja groga i constituir una unitat separada: borles grogues. Això va ocasionar que un ric plantador mulato, André Rigaud, es revoltés des de la seva zona d’influència al sud, a Les Cayes, derrotés les tropes del coronel Mauduit i, finalment, es pactés un compromís: Rigaud es va rendir a canvi de la rescissió de les noves mesures racistes però, quan ja era a la presó de Port Príncep, el coronel Mauduit va ser assassinat per una turba de borles vermelles el març del 1791, en un monumental avalot que va coincidir amb l’arribada de dos regiments francesos a Port-Príncep, el de Normandia i el d’Artèsia (Artois). Aprofitant la situació André Rigaud i diversos mulatos van fugir de la presó i tornar al sud. Entre març i agost de 1791 la situació va ser extremadament confusa i tensa, sense cap aliança clara i duradora, però el 21 d’agost de 1791 la facció mulata estava preparant-se per a una guerra contra els blancs sota el comandament de Rigaud.

Es va considerar que Pétion seria una addició interessant i se li va oferir el rang de capità d’artilleria. Aleshores el jove Alexandre es considerava un militar i no volia saber res de la política, i per això no va aspirar a majors honors i va acceptar el càrrec. El dia 31 el petit exèrcit mulato es va enfrontar als regulars francesos sota el comandament del capità Doyon, que pretenia desarmar-los, i els va derrotar. Des de l’1 de setembre de 1791, els mulatos estaven en guerra declarada contra França. El seu exèrcit, a més de mulatos, incloïa 219 esclaus alliberats de plantacions de blancs, als que anomenaren poèticament «suïssos», tant per homenatge als mercenaris suïssos com per recordar que Suïssa havia nascut d’una insurrecció camperola al segle XIV. És obvi que els mulatos rics no van alliberar als seus propis esclaus.

El 2 de setembre, prop de la plantació Pernier, Pétion i la seva unitat es van enfrontar a uns dos-cents infants de marina i uns tres-cents regulars, els mateixos normands i artesians dirigits pel capità Doyon, a qui van derrotar un altre cop. Després d’aquesta victòria blancs i mulatos van iniciar negociacions que van dur al Tractat de Damiens. Fins al 23 d’octubre, quan l’exèrcit mulato va desfilar com a vencedor per Port Príncep, Pétion va aprofitar per entrenar la seva bateria d’artillers amb dos petits canons de tres lliures capturats a Pernier i per aprendre ell mateix d’un vell amic, el capità jubilat Charles Hanus de Jumécourt, un dels artífexs del Tractat de Damiens. Mentre això succeïa al sud, al nord, a Bois-Caïman, la gran insurrecció de negres havia començat sota el lideratge de Boukman Dutty i Cécile Fatiman.

Durant el novembre Pétion serví com a oficial d’artilleria a la caserna de Port Príncep mentre l’estat major mulato continuava negociant amb els blancs. Quan la qüestió dels “suïssos” es va plantejar, els blancs van demanar la seva restitució als antics propietaris i malgrat que Pétion va posar el crit al cel, els generals mulatos Lambert i Beauvais van acabar acceptant. Les concessions de l’elit mulata van servir de poc, ja que el 21 de novembre els dirigents blancs de Port Príncep van organitzar un cop d’estat per expulsar els mulatos del govern colonial, en el que havien estat inclosos. Port Príncep va entrar en erupció amb una batalla campal en la qual Caradeux va dirigir la Guàrdia Nacional, borles vermelles, contra les tropes lleials al govern francès dirigides pel capità Doyon. Pétion, que menys de tres mesos abans havia derrotat Doyon, va lluitar al seu costat contra Caradeux i els borles vermelles.

Després d’una batalla de diverses hores i curts de munició (Pétion va arribar a carregar els canons amb llambordes arrencades del pati de la caserna), els mulatos es van retirar a Croix-des-bouquets. Aquest cop diversos blancs progressistes es van unir a la retirada mulata mentre la milícia de Caradeux, batejat “Caradeux el cruel” saquejava el barri comercial de Port-Príncep, deixant vint-i-set illes de cases incendiades. Un cop més, els mulatos van decidir esperar als comissaris francesos i negociar. Un desesperat Pétion va demanar ser transferit a l’exèrcit del sud d’André Rigaud i després d’entregar la meitat dels seus homes va rebre permís; el 10 de desembre va arribar al campament de Rigaud a Bizoton.

El 16 de desembre dues naus franceses, la Borée i la Galatée, van obrir foc sobre el campament. Rigaud va donar un canó de divuit lliures i un escamot d’artillers a Pétion i, després d’hores de combat, els mulatos es van retirar curts de pólvora. Durant tot l’hivern, fins al 12 de març de 1792, van acampar a dalt del turó de Rivière-froide. La primavera següent la campanya va continuar, ara afegint el descomunal alçament d’esclaus al nord. El rastre del capità Pétion esdevé més fugisser a partir d’aquí però el 1804, quan s’assoleix la independència, havia esdevingut general i líder dels mulatos.

El 1799, quan Toussaint Louverture, líder de l’exèrcit negre, va aconseguir el poder a la colònia amb la relativa acceptació de França, els mulatos van declarar-li la Guerra dels ganivets, van ser derrotats i diversos líders com Rigaud i Pétion van exiliar-se a França. Durant la seva estada europea, Pétion va estudiar a l’acadèmia militar de París i quan el 1802 Napoleó va enviar el seu cunyat, el general Leclerc, a fer fora Toussaint del poder i restablir l’esclavatge, Rigaud i Pétion formaven part de l’exèrcit blanc. Només quan van comprendre que Leclerc no pretenia restaurar l’esclavatge, sinó tornar als blancs i només als blancs al poder, els mulatos van canviar de bàndol i es van aliar amb l’exèrcit negre. Una aliança inesperada que el pintor martiniquès Guillaume Guillon-Lethière va anomenar “el jurament dels ancestres” i que va expulsar França de la colònia després d’una espectacular victòria a la Batalla de Vertières. L’u de gener de 1804 naixia Haití, “la terra de les muntanyes” en antiga llengua taina.

Una república, dos pobles (o tres)

La nova república no la formava un únic poble agermanat. Negres i mulatos s’odiaven entre si en començar la revolució. Els negres eren, en la seva immensa majoria, esclaus; dos terços havien nascut a l’Àfrica i parlaven crioll, practicaven el vudú i molts desitjaven tornar a l’Àfrica. Els mulatos eren nascuts a la colònia, eren catòlics i parlaven francès, havien nascut lliures i diversos d’ells havien esdevingut extremadament rics, propietaris de plantacions i d’esclaus. Fins i tot en la roba es diferenciaven: els esclaus vestien a l’africana, amb teles lleugeres que els cobrien les cames; els mulatos es vestien a la francesa, amb calçó, casaca i mitges, malgrat que ho tinguessin prohibit durant el període colonial.

Però les diferències entre els soldats negres -la immensa majoria de l’exèrcit- i els seus oficials negres no eren menors. Els líders negres com Toussaint o Christophe havien nascut a les Amèriques i, si bé havien nascut esclaus, conformaven una mena d’elit: Toussaint havia estat alliberat molt abans de la revolució, estava alfabetitzat, parlava un perfecte francès i havia estat cotxer, capatàs i, finalment propietari d’esclaus; Christophe formava part del servei domèstic del seu amo i era de l’illa de Grenada. Cap dels dos havia sofert els rigors de les plantacions de la mateixa manera que els esclaus segrestats de l’Àfrica. Jean-Jacques Dessalines, el líder negre durant l’última fase de la revolució, sí que havia treballat a les plantacions i sovint exhibia les cicatrius de les fuetades rebudes com un símbol de proximitat a les seves tropes, però era una excepció. Això va fer que els líders negres no fossin especialment hostils a l’economia de plantació i intentessin ressuscitar-la constantment, inclòs Dessalines.

Toussaint va instaurar un sistema de treballs forçats amb quotes que els antics esclaus, ara nominalment parcers, havien de satisfer obligatòriament a cop de liana (no es va atrevir a reinstaurar el fuet de cuir), cosa que va costar diverses insurreccions. Els seus successors en el poder, tant Dessalines com Christophe, van fer exactament el mateix i van transformar Haití en una economia que depenia de l’exportació de sucre i cafè en un règim laboral militaritzat, conegut com caporalisme agraire i degudament regulat. Tant la Constitució de Toussaint, com la de Dessalines com el Codi de Christophe donaven cobertura legal a aquesta mena d’esclavatge disfressat. La situació era tan explosiva que el 1799 Alexander Hamilton, Secretari del Tresor dels Estats Units, va concloure que l’únic camí que Haití tenia un cop abandonat el feudalisme era una dictadura militar.

Aquesta separació d’Haití en dos o tres pobles -mulatos, aristocràcia negra i plebs negra- va crear un conflicte que encara avui perdura. Només durant el mandat d’Alexandre Pétion com a president aquesta separació semblà desaparèixer. La segona part d’aquest article explorarà l’inusual mandat de Pétion.

Per saber-ne més

ARDOUIN, B. Étude sur l’historie d’Haïti. Dezobry et E. Magdeleine, Port-Príncep, 1853.

CERISIER, L. Biographie de Pétion. T. Bouchereau imprimeur, Port-Príncep, 1842.

DUBOIS, L. Haiti. The aftershocks of history. Metropolitan books, Henry Holt & C., Nova York, 2012.

GONZALEZ, J.H. Maroon nation. A History of revolutionary Haiti. Yale University Press, 2019.

LAVIÑA, J. Les profundes arrels del conflicte haitià. Edicions de la Universitat de Barcelona, 2012.

LÉGER, J.-N.. Haity, her history and her detractors. Greenwood Press Inc., Connecticut, 1970.

SPITZER, D. A contemporary political and socio-economic history of Haiti and the Dominican Republic. Tesi doctoral defensada a la Universitat de Michigan, 1972.