Soleimani, l’Iraq i els EUA

L’assassinat de Qasem Soleimani, mà dreta del líder iranià Khamenei, només el podem entendre si tenim en compte els següents factors: les relacions diplomàtiques entre els EUA i la república islàmica de l’Iran, la posició sobirana de l’Iraq, i finalment el rol del Sepah, branca de l’exèrcit a la qual pertanyia Soleimani, en el si del règim iranià. Haurem de remuntar-nos a l’any 1979, quan es produeix la revolució que portà al poder de l’antiga Pèrsia el clergat: tot i que el xa havia fugit del país, l’exèrcit regular, que havia participat en la repressió contra els manifestants, seguia tenint un gran pes i la seva fidelitat al nou règim era molt discutible, així que es creà el Sepah com un contrapoder militar Els EUA, que s’havien recolzat en el xa per a controlar Orient Mitjà, sobtadament es trobaren en una posició incòmode doncs l’Iraq, el poder alternatiu a la regió, era hostil a Israel i havia estat armat pels mateixos soviètics; quan el president iraquià, aprofitant el caos polític a l’Iran revolucionari, l’hi declarà la guerra, els EUA assumiren a la pràctica una posició neutral en el conflicte.

Fins al 2003 la possibilitat d’una harmonització de l’Iran amb els EUA semblava possible, tot i les contínues sortides de to entre les dues parts (fins i tot la inclusió del país en l’Eix del Mal de George Bush es podia passar per alt), la invasió de l’Iraq per part dels EUA capgirà el taulell polític de la regió: de sobre l’Iran es convertia en l’amenaça més gran d’Israel (donada la seva aliança amb el moviment Hamàs de Palestina i Hezbollah del Líban) i de l’Aràbia Saudita (amb la qual competia per l’hegemonia). Davant l’amenaça de Washington i els seus aliats (recordem que ara hi havia soldats dels EUA a banda i banda de l’Iran), el règim de Teheran experimentà una reformació conservadora de la mà del president Ahmadinejad (2005-2013) i sobretot del Sepah, fins ara en igualtat de condicions amb l’exèrcit regular, ara el seu pressupost havia augmentat per a poder intervenir als països veïns i boicotejar els EUA, i començava a ficar mà en els grans negocis del seu país (com el petroli), esdevenint un Estat dins l’Estat.

L’any de les Primaveres Àrabs (2011) coincidí amb l’ascens de Soleimani a la posició de general de la força Qods (Jerusalem), una organització d’elit dins el Sepah responsable de la seguretat del líder Suprem Khamenei: els efectius d’aquesta es mantenen en gran secret però és prou conegut que els seus medis armamentístics són força més moderns que els de la resta de l’exèrcit, i les seves accions van més enllà de les fronteres del país. Fruit de la guerra sectària a l’Iraq durant l’ocupació dels EUA, Soleimani i la força Qods establiren contactes privilegiats amb l’UMP (grup paramilitar xiïta), al qual prestaren un indispensable suport i aconseguiren així influencia a l’Iraq, la qual no feu sinó augmentar amb la retirada gradual de tropes dels EUA.

Paral·lelament a l’increment intervencionista del Sepah als països aliats de l’Iran (Líban, Síria i l’Iraq), un règim iranià en hores baixes, especialment arran que el president reformista Rohani fos menyspreat pels governs occidentals als quals apel·lava, trobà en la figura de Soleimani a un nou referent social: de conviccions religioses, carismàtic, trempat i sobretot heroic, doncs la seva victòria sobre el DAESH a la ciutat iraquiana de Tikrit (2015) alleujà una població iraniana que es veia sota la imminent invasió de l’autodenominat Estat Islàmic. La seva imatge es tornà icònica, apareixent fins i tot al costat de la del líder Khamenei, havent-hi no pocs iranians que odiaven el govern però s’estimaven Soleimani (ni més ni menys que el «guardaespatlles» del líder suprem).

L’elecció de Trump ja fa quasi quatre anys no ha fet sinó reforçar el poder del Sepah dins l’Iran, tot i que en el pols continu entre les dues parts l’economia del país ha patit un greu sotrac que ha compromès, d’una altra banda, els esforços internacionals d’aquest grup. Els acords nuclears que Obama finalment havia signat amb el reformista Rohani reconeixien el rol de l’Iran a la regió (no pas la seva hegemonia) en un moment que els EUA hi buscaven una menor implicació; Trump compartia aquest interès, però volgué fer un darrer favor als seus aliats d’Aràbia Saudita i l’Israel, inevitables contrincants de l’Iran en la lluita pel poder, així que trencà unilateralment l’acord i pressionà el país per a signar un de nou, més semblant a una capitulació. Arran d’això i de l’aposta del líder Khamenei per resistir les imposicions de Trump, el prestigi del president Rohani quedà definitivament tocat.

L’estratègia «madman» que empra Trump, com feu Nixon al Vietnam, busca la inseguretat de l’adversari mitjançant preses de decisió aparentment arbitraries; l’establishment de la república islàmica però, en aquests anys no ha cedit a la creixent pressió econòmica, cada vegada aplicada sobre més sectors de l’Iran. Quan va quedar clar que el Sepah no marxaria d’Iraq, violents atemptats a diferents parts del país ensenyaren que aquests no eren tan poderosos, uns mesos més tard les sancions colpejaren directament les finances del Sepah (bona part d’aquestes derivades del petroli), el qual fou titllat de grup terrorista per a poder legitimar els atacs dels EUA en contra seu.

Després de dos anys de setge econòmic sobre l’Iran, en els quals el nivell adquisitiu de la població havia caigut espectacularment, el govern a l’ombra del Sepah seguia marcant bona part de l’agenda política de la regió: arran dels acords amb Turquia, el proiranià president de Síria estava ben a prop de reconquerir el país (la qual cosa agraí a Soleimani, no pas al ministre d’exteriors de Rohani) i després d’un espectacular atemptat contra el gasoducte saudita i d’uns desacords amb els EUA, el sobirà àrab semblava més disposat a reprendre relacions amb el seu rival persa. Els bombardejos israelians a territori sirià no eren suficients per a forçar un replegament del Sepah, així que ja des del 27 de novembre de l’any passat, Trump planejà desestabilitzar l’Iraq, nexe de comunicacions amb el Llevant mediterrani.

El país de Mesopotamia era un formiguer polític: a les eleccions del 2018 una bona part de la població havia apostat per una coalició governamental que rebutjava tant la presència dels EUA com la de l’Iran al país, però els aliats del darrer aconseguiren trencar l’anterior coalició i en formar part del nou govern, aixecant les ires populars i posant el règim contra les cordes. Les UMP volgueren desviar les ires de la gent cap als EUA i començaren a crear molèsties a la seva ambaixada, cosa que degué esgarrifar l’imaginari col·lectiu nord-americà, doncs encara és recent l’assassinat de l’ambaixador a Líbia el 2012. El 3 de gener d’enguany, en un dia aparentment tranquil, Soleimani i Mohandes, subcomandant de les UMP, sortien de l’aeroport de Bagdad quan el seu cotxe fou abatut per l’exèrcit nord-americà.

Si bé és cert que el comandant de la Força Qods es trobava a l’Iraq acompanyant a les milícies xiïtes, no pas al govern del país, l’atac nord-americà pot haver estat un greu error, especialment pel que fa a la situació de les seves tropes a la zona. Amb una clara voluntat de marxar de la regió, interrompuda breument per l’aparició del DAESH, el magnicidi ha estat molt mal rebut pel parlament nacional que, amb l’absència de kurds i sunnites, ha demanat la retirada de les forces estatunidenques; cosa que pot fer encara més precari el replegament dels EUA (ja que en ser una petició parlamentària, el votant nord-americà hi sentirà una certa afinitat) i davant la pressió dels proiranians, hauran de sortir del país o bé moure les seves guarnicions al territori kurd (com van fer a Síria).

Pel que fa a la realitat política de l’Iran, la mort d’un símbol com Soleimani ha generat una àmplia onada de solidaritat de la qual el règim, recentment afectat per les protestes, se n’ha pogut aprofitar; però no tot és positiu, rumors sobre el greu estat de salut del líder Khamenei feien necessari un home (Soleimani) i una facció forta (el Sepah) per a conduir la transició política. Els atemptats dels darrers anys i la mort d’una «estrella» com Soleimani poden haver estat dissenyats per a boicotejar aquesta possible transició política i enfonsar l’Iran en el caos d’una guerra civil (de conseqüències molt més nefastes que la de Síria) de la qual pocs països se’n beneficiarien.

A curt termini, el govern ha jurat venjança contra els EUA, i tenen moltes maneres d’aplicar-la: poden fer insostenible la posició de les tropes dels EUA a l’Afganistan, a través de tercers prendre el control d’una ambaixada o el tan temut bloqueig de l’estret d’Ormuz. Aquestes accions, sense una resposta contundent com la que promet Trump, deixarien en ridícul al candidat a la presidència; això podria explicar el darrer atac sobre unes bases militars dels EUA per part de grups vinculats al Sepah: si Trump respon amb una guerra convencional, destruirà la seva imatge d’aïllacionista, si no ho fa, quedarà com un dèbil: el líder Khamenei i els demòcrates es freguen les mans, doncs ja han acordat que en cas de guanyar els darrers les eleccions de finals de 2020, reprendran el diàleg amb l’Iran.