En l’imaginari col·lectiu europeu, l’esclat de la Primera Guerra Mundial l’estiu del 1914 va ser rebut amb un alt grau d’idealisme. La Gran Guerra, com se l’anomenaria, hauria de posar fi a totes les guerres, podria acabar amb el militarisme i dirimiria el plet entre democràcia i autoritarisme. A més a més, entre alguns grups nacionals sense Estat, la Gran Guerra representava la oportunitat d’un nou ordre internacional en el que es fessin valer els drets de les nacionalitats. Aquesta il·lusió seria molt present en el catalanisme d’esquerres i es mantindria fins ben acabada la guerra només per acabar derivant en un trist desengany.
L’estiu del 1914, el govern d’Eduardo Dato va decretar la neutralitat d’Espanya en el conflicte des d’un primer moment. Aquesta neutralitat oficial no evitaria una segmentació de la divisió pública entre els aliadòfils, partidaris de la victòria dels països aliats, i els germanòfils, favorables a la victòria de les Potències Centrals. Aquests sectors aliadòfils s’emmirallaven majoritàriament en la República Francesa, que per ells representava els valors de llibertat, laïcisme, justícia i democràcia en oposició al conservadorisme i el militarisme alemany. La germanofília a Catalunya tendí a ser força residual i només la majoria de sectors del carlisme hi donaren suport. Per la seva banda, la Lliga Regionalista, la força catalanista hegemònica electoralment, va tendir a brandir arguments neutralistes mentre procurava que la burgesia catalana maximitzés els seus beneficis econòmics en virtut de l’increment de la demanda per part dels països bel·ligerants. Contràriament, els sectors republicans i el nacionalisme català més intransigent van defensar activament la victòria aliada i van fer gala d’una profunda francofilia. Més enllà d’aquesta francofilia, els nacionalistes catalans aliadòfils van veure en la Gran Guerra una oportunitat de dur a terme una política internacional catalana que hauria de fer conèixer el plet nacional català a les cancelleries europees, com defensà Antoni Rovira i Virgili l’octubre del 1914. Per a que la qüestió catalana fos escoltada, calia fer saber a França que Catalunya estava amb ella, i per aquesta raó s’impulsaren diverses iniciatives que havien de posar de manifest la intensa francofilia catalana. A més a més de la francofilia exhibida als òrgans de premsa del catalanisme progressista com La Nació, setmanari lligat a la Unió Catalanista de Domènec Martí i Julià, l’abril del 1915 va aparèixer Iberia, una revista aliadòfila que pretenia ser el referent escrit de la defensa catalana dels Aliats i influir també en la opinió pública espanyola. Més ambiciosa encara va ser la campanya al voltant dels voluntaris catalans a la Gran Guerra. Des de l’esclat de la guerra, alguns centenars de catalans es van allistar per diferents motius juntament amb homes d’arreu d’Europa i del món a la Legió Estrangera Francesa, una unitat de l’exèrcit francès creada l’any 1831 que integrava voluntaris mancats de la ciutadania francesa. Aquest fet donà la oportunitat al catalanisme aliadòfil d’impulsar tota una campanya de sublimació que havia de demostrar que els catalans havien vessat llur sang per la justa causa de França i que havia de comportar que, durant les negociacions de pau, França afavorís la independència de Catalunya o, almenys, alguna fórmula de govern propi. El febrer del 1916 es constituí el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, una plataforma d’ajut als catalans que es trobaven lluitant a les trinxeres que també havia de servir per donar ressò a aquells combatents. Fidel a aquest propòsit, les pàgines de la premsa catalanista aliadòfila magnificaren les xifres de combatents voluntaris fins a extrems improbables i retrataren als voluntaris catalans com homes idealistes moguts unànimement pel desig de contribuir a la victòria francesa i a la causa de la llibertat dels pobles i les petites nacionalitats. No obstant, aquell idil·li amb França s’afebliria l’any 1917.
En el sí del moviment catalanista el gran esdeveniment de l’any 1917 no va ser la Revolució Russa, sinó l’Assemblea de Parlamentaris, que pretenia una reforma profunda de l’Estat que passés per trencar el monopoli del poder que havien mantingut tradicionalment els dos grans partits dinàstics. L’agitació política resultant de l’Assemblea, així com de la vaga general revolucionària d’agost, va comportar que l’Estat francès volgués marcar distàncies amb elements que interpretava com a un perill per a l’estabilitat política d’Espanya, i refermar els llaços amb un país amb el que compartia no només la frontera meridional, sinó també un mar i un oceà. Per la República Francesa, era convenient garantir l’estabilitat i la neutralitat d’Espanya, un país que a més a més era un dels seus grans proveïdors comercials. Per aquesta raó, la diplomàcia francesa va donar ordres a cònsols i ambaixadors d’evitar qualsevol apropament als sectors nacionalistes catalans, així com als sectors republicans i obreristes. Això va sumir al catalanisme francòfil en un gran desconcert.
En aquest context, el 8 de gener del 1918, el president nord-americà Thomas Woodrow Wilson va anunciar en un discurs dirigit als aliats de l’Entesa els coneguts com els Catorze Punts de Wilson, tota una crida a construir una pau fonamentada en la transparència diplomàtica, la llibertat econòmica, la desocupació militar i el reconeixement de les nacionalitats. L’èmfasi que donava aquella proposta programàtica al principi de les nacionalitats va oferir al catalanisme polític una nova oportunitat de recuperar les seves esperances en l’Entesa i deixar enrere la confusió creada per l’aposta francesa d’apropament a la monarquia espanyola i als partits dinàstics. Si bé la paradoxal francofilia sostinguda pel catalanisme aliadòfil no va minvar substancialment, almenys pel que fa la premsa escrita, Wilson passaria a ser clarament l’eix al voltant del qual pivotaria el somni internacionalista del nacionalisme català en els anys 1918 i 1919. Això faria que el catalanisme oblidés el tradicional aïllament dels Estats Units en els afers internacionals i ignorés la pressió dels grups neutralistes nord-americans oposats al president; contràriament, Wilson es convertí en l’home de moda: arreu de Catalunya s’organitzaren banquets en honor seu i molts municipis, com ara Montblanc, Terrassa o Mollerussa, li van dedicar carrers. L’Ajuntament de Barcelona arribà fins i tot a declarar Wilson ciutadà honorari de la ciutat, essent alcalde el lerrouxista d’origen andalús Manuel Morales Pareja. Nogensmenys, el lerrouxisme, que des d’un primer moment havia estat manifestament aliadòfil i fins i tot aspirava a la integració militar d’Espanya al conflicte bèl·lic, havia firmat una mena de treva tàcita amb el catalanisme perquè considerava aquest una força aliada en la pretensió de reforma de l’Estat. Per aquesta raó, el lerrouxisme va fer costat al catalanisme en totes aquelles iniciatives orientades a l’exaltació de la figura del president nord-americà. El consistori de Barcelona arribà a considerar Wilson el 16 d’octubre del 1918 com “escut de la justícia, defensor del principi de les nacionalitats, representant dels principis universals de l’internacionalisme de pau i humanitat”. Esperonats per la il·lusió en la via wilsoniana, alguns elements en l’òrbita de la Unió Catalanista van constituir el juliol del 1918 el Comitè Pro Catalunya, una organització independentista liderada per Vicenç Albert Ballester, considerat dissenyador de la bandera estelada, que l’11 de setembre del 1918 va publicar un díptic en català, francès i anglès en el que reclamava la revisió del Tractat d’Utrecht del 1713, que havia posat fi a la Guerra de Successió Espanyola reconeixent com a rei d’Espanya Felip V, i en el que es recollien fragments del discurs que Wilson havia fet el mes de gener, tot lloant la figura del president nord-americà.
La matinada del dia 11 de novembre del 1918 es va firmar l’armistici al bosc de Compiègne que posava fi a la Primera Guerra Mundial. La notícia de la victòria aliada va fer esclatar l’eufòria dels aliadòfils catalans, que van celebrar tota mena de banquets, van desplegar banderes franceses i nord-americanes a diversos ajuntaments, van impulsar manifestacions ciutadanes de celebració i van posar retrats de personatges com Wilson a no pocs ajuntaments. Darrera d’aquesta eufòria estava la convicció que la victòria aliada suposaria per Catalunya la consecució de la independència o, almenys, d’un govern propi amb amplis poders. Ara era el moment de maniobrar per tal d’aconseguir un nou estatus polític per a Catalunya i per a corroborar si els esforços que s’havien fet durant els quatre anys de guerra per internacionalitzar la causa catalanista donaven fruits. Ja el dia 10 de novembre, un dia abans de la firma de l’armistici, l’advocat i impulsor del Partit Republicà Català, Francesc Layret, havia reivindicat Wilson en una conferència i havia reclamat la formació d’una Assemblea que nomenés uns delegats que plantegessin a la futura Lliga de les Nacions que propugnava Wilson la solució del plet català. El 15 de novembre la minoria republicana al Congrés dels Diputats presentava una proposició de llei per a concedir a Catalunya l’autonomia. La Lliga Regionalista, amb Francesc Cambó al capdavant, va maniobrar ràpidament, amb el suport del propi monarca Alfons XIII, per capitalitzar la campanya autonomista de Catalunya: l’interès compartit per la monarquia i la Lliga era que aquesta campanya no derivés en un perill de desestabilització o de caiguda del règim, com havia passat a Rússia l’any anterior, i per tal d’evitar-ho era convenient desplaçar a les esquerres catalanistes a un segon terme. Per aquesta raó, la Lliga s’ensenyoriria provisionalment de la retòrica aliadòfila que havia estat pròpia de les esquerres catalanistes i impulsà banquets en honor als aliats i altres iniciatives, tot confiant també en la possibilitat que des de les cancelleries estrangeres s’afavorís la causa autonomista. Altres sectors més intransigents miraven més enllà de l’autonomia i pensaven en la consecució de la independència de Catalunya. El govern espanyol va arribar a preocupar-se seriosament per les maniobres d’internacionalització que practicava el nacionalisme català. En aquest sentit, per exemple, el 15 de novembre del 1918 l’ambaixador espanyol a París, José María Quiñones de León, va enviar un telegrama confidencial, que actualment es conserva a l’Archivo Histórico Nacional, exposant que des del Consolat espanyol a Perpinyà s’havia fet saber que un legionari català s’havia adreçat a un comandant militar de la ciutat demanant permís per a que els voluntaris catalans de la Legió Estrangera firmessin un document adreçat a Wilson en el que es demanava el reconeixement de la nacionalitat catalana. La preocupació l’expressava el propi Quiñones al final del seu telegrama: “entero a Vuestra Excelencia de este hecho por si pudiera ser manifestación de un estado de espíritu que tienda a generalizarse”. El neguit de les autoritats espanyoles fou tant que el desembre del 1918 el president del govern, el comte de Romanones, va fer un viatge a París en el transcurs del qual es reuní amb Clemenceau i Wilson, i el president francès va assegurar a Romanones que la creació de nous Estats nacionals només es concretaria en el centre i est d’Europa. Segons sembla, el propi Wilson va confessar no saber res de les pretensions dels sectors nacionalistes catalans ni que a Espanya existien moviments d’aquesta índole.
Malgrat la força aparent de la campanya autonomista, l’esclat de la vaga de La Canadenca animà a la Lliga Regionalista a donar per tancada la campanya a finals de febrer del 1919. No obstant, el fracàs de la Lliga acabaria enfortint alguns grups nacionalistes més radicals, i sobretot no va fer defallir a alguns joves separatistes de defensar la seva causa a París, on des del 18 de gener del 1919 s’estaven duent a terme les negociacions de pau al Quai d’Orsay, seu del Ministère des Affaires Étrangères. El Comitè Nacional Català, una organització independentista establerta a París l’any 1918 i impulsada per un jove separatista radical nascut a les Terres de l’Ebre que havia servit com a voluntari a les files de la Legió Estrangera, Daniel Domingo Montserrat, va lliurar l’abril del 1919 uns documents dirigits als delegats de la Conferència de Pau en els que s’exposava la seva versió de la realitat històrica catalana, es reiterava el desig de supressió de les clàusules del Tractat d’Utrecht, i es demanava una intervenció internacional en benefici de la independència de Catalunya, tot lloant novament a Wilson i als països vencedors. Domingo, Montañà i un altre jove independentista, Josep Castanyer, van mantenir diverses trobades a París amb diplomàtics i directors de diaris. La tarda del 21 d’abril, tots tres van arribar a presentar-se a l’Hotel Crillon, a la Place de la Concorde, on s’havia instal·lat el gruix de la representació dels Estats Units durant les negociacions de pau. Els joves independentistes van enfrontar la reunió amb optimisme, confiant que els Estats Units intervindrien en benefici de la opció separatista catalana. Els va rebre el comandant Tyler, un dels secretaris del president Wilson, qui per sorpresa dels tres joves sabia parlar una mica el castellà. Els joves van lliurar a Tyler un document adreçat directament al president Wilson, però la reacció de Tyler fou poc convencional: va criticar que el document estava mal escrit en anglès. Desprès, li van entregar més documents que pretenien deixar palesa la intensitat de l’aliadofilia a Catalunya, com ara el número 4 de La Trinxera Catalana, una petita publicació dels voluntaris catalans a la Legió Estrangera més compromesos políticament amb el separatisme: en aquell exemplar, apareixia una vinyeta de Wilson amb una destral a punt d’alliberar Catalunya desprès d’haver tallat els lligams que oprimien altres pobles com Polònia o Sèrbia. Tyler va dir que li agradava la vinyeta i encoratjà als joves catalans a treballar i reforçar els seus contactes si Catalunya pretenia ésser escoltada en les negociacions que s’estaven duent a terme a París. La qüestió catalana no semblava estar a l’agenda, però per aquells joves i pels cercles intransigents dels que procedien, podia existir la possibilitat que arribés a ser-hi.
El 28 de juny del 1919 se signava la Pau de Versalles, el primer i més important dels grans tractats de pau. Els tractats subsegüents corroborarien el que Clemenceau havia anunciat a Romanones el desembre del 1918: l’autodeterminació només s’aplicaria en els territoris dels Estats vençuts, amb la intenció paral·lela de crear un conjunt d’estats que poguessin frenar una eventual expansió del comunisme. La qüestió catalana, malgrat els esforços dels grups aliadòfils catalanistes i sobre tot dels grups minoritaris de l’incipient separatisme, va ser totalment ignorada. La retirada de la Lliga Regionalista de la campanya autonomista i les realitats de la política internacional del món de postguerra no van ajudar a les aspiracions del nacionalisme català. Però, sobretot, el nacionalisme català era un moviment encara poc desenvolupat, i a més a més era un moviment a l’interior d’una Espanya que en el marc europeu del moment tenia poc d’excepcional i que era un important aliat econòmic i polític de les principals potències del seu entorn. Al cap i a la fi, Espanya no havia entrat en guerra i, si bé no va guanyar res amb la neutralitat, tampoc va perdre res. El catalanisme polític que va dipositar les seves esperances en una via internacionalista que passà per França primer i per Wilson desprès havia caigut en l’autoengany. El contingut de les proclames de Wilson havia donat esperança a molts més moviments nacionals que els que el propi Wilson mai va voler atendre, com fou també el cas del nacionalisme irlandès, segons exposà David Hunter Miller, membre de la delegació americana. A finals del 1919 Wilson va reconèixer que la idea d’autodeterminació que havia expressat havia anat massa més enllà del que originalment pretenia i que el 1918 havia parlat d’autodeterminació “sense saber que existien les nacionalitats que ens venen a veure dia rere dia”. La via internacionalista del catalanisme havia nascut, doncs, morta, i Wilson es va convertir, finalment, en el nom d’un desengany.
