Durant els segles XVI, XVII i XVIII una part important del continent americà estigué dominada per la Monarquia Hispànica, durant aquests anys la Península Ibèrica rebé un flux constant de riqueses provinents del Nou Món: or, plata i també perles arribaren de forma massiva al port de Sevilla durant el segle XVI generant un benefici impressionant a empresaris privats i a la pròpia monarquia, que rebia una cinquena part de l’extracció d’aquests béns en forma d’impost.
La contrapartida de tota aquesta realitat fou l’explotació extrema que visqueren indígenes i esclaus africans que treballaren tant a les mines de Potosí i Zacatecas – d’on sortien les remeses de plata més importants – fins els que es dedicaren a la busca de perles al Carib i al Pacífic, serà en aquests darrers en els que es centrarà aquest article.
L’historiador Alfredo Bueno Jiménez considera que l’extracció de perles fou un dels negocis més lucratius de la primera meitat del segle XVI a Amèrica, sent la perla una de les joies més cotitzades dels mercats europeus i americans i esdevenint, de fet, un dels principals mitjans de pagament de l’època.
La qüestió és: qui i com aconseguia aquestes perles? I la resposta és clara, durant la primera meitat del segle XVI un nombre elevant, però impossible de determinar, d’indígenes foren esclavitzats i obligats a bussejar de sol a sol per obtenir el màxim nombre de perles possibles. A mitjans de la centúria la caiguda demogràfica indígena començava a fer inviable l’ús d’aquesta força de treball i els empresaris del sector optaren – forçats per la Corona que mantenia un discurs de “protecció” dels indis – per la importació d’esclaus africans a les pesqueries.
Bartolomé de las Casas, dominic i defensor dels indígenes, relata cruament les condicions de vida dels treballadors indígenes de les pesqueries de perles veneçolanes:
Llévanlos en las canoas… llegados en la mar alta, tres y cuatro estados de hondo, manda (el mayordomo de la canoa) que se echen al agua; zabullense y van hasta el suelo, y allí cojen las ostias que tienen las perlas y hinchen dellas unas redecillas que llevan al pescuezo o asiadas de un cordel que llevan ceñido, y con ellas o sin ellas suben arriba a resollar, porque no siempre donde se zabullen las hallan, y si se tarda en mucho resollar, dales priesa el verdugo que se tornen a zabullir… y siempre todo este tiempo nadando y sosteniendose sobre sus bracos; está en esto todo el día desde que sale hasta que se pone el sol, y así todo el año si llegan allà (…) Algunas veces se zabullen y no tornan jamás a salir, o porque se ahogan de cansados y sin fuerzas y por no poder resollar, o porque algunas bestias marinas los matan o tragan.
Les duríssimes condicions que relata el religiós farien que molts esclaus de les pesqueries morissin en poc temps. L’acció dels “senyors de canoes” – el nom que rebien els individus que es dedicaven a l’extracció de perles –, no només afectà la vida dels seus treballadors forçats, sinó que a la llarga acabà amb el propi negoci, la sobre-explotació de les ostreries impedí la regeneració natural de les pròpies perles fent que la majoria de pesqueries acabessin abandonades per falta de matèria primera.
L’estudi de les pesqueries de perles ens mostra com la política imperial i l’apogeu hispànic durant l’època dels grans monarques de la Casa d’Àustria estigué fonamentat en l’esclavitud – formal o de fet – de milers d’indígenes i africans que teòricament estaven sota la protecció d’una Corona que deia voler-los evangelitzar i “civilitzar”.
